Les Aventures De Tom Sawyer
by Mark Twain · Catalan · Gutenberg #30890 · 437,691 chars · public domain (US)
The Project Gutenberg eBook of Les Aventures De Tom Sawyer
This eBook is for the use of anyone anywhere in the United States and
most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions
whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms
of the Project Gutenberg License included with this eBook or online
at www.gutenberg.org. If you are not located in the United States,
you will have to check the laws of the country where you are located
before using this eBook.
Title: Les Aventures De Tom Sawyer
Author: Mark Twain
Translator: Josep Carner
Release date: January 8, 2010 [eBook #30890]
Language: Catalan
Other information and formats: www.gutenberg.org/ebooks/30890
*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK LES AVENTURES DE TOM SAWYER ***
LES AVENTURES DE TOM SAWYER
(Autor: Mark Twain. Traducció: Josep Carner)
PREFACI.
La major part de les aventures consignades en aquest llibre
succeïren de bo de bo; una o dues són experiments de la meva
collita; la resta pertanyen a minyons que m'eren companys d'escola.
Huck Finn és tret de la vida real; Tom Sawyer també, però no d'un
individu: és una combinació de les característiques de tres nois que
jo vaig conèixer; així és que pertany a l'orde arquitectònic
compost.
Les estranyes supersticions a les quals hom fa referència,
predominaven totes entre nois i esclaus de l'Oest en el període
d'aquesta història; és a dir, fa trenta o quaranta anys.
Encara que mon llibre s'adreça sobretot al divertiment de nois i
noies, espero que això no serà causa que el defugin homes i dones,
perquè part del meu propòsit ha estat mirar de fer plaent memòria
als adults d'allò que un dia foren, i de com sentiren i pensaren i
parlaren, i en quínes singulars empreses s'esmerçaren de vegades.
L'AUTOR (Hartford, 1876).
CAPÍTOL I
-Tom!
Cap resposta.
-Tom!
Cap resposta.
-Què s'ha fet aquest noi? em demano. Tom!
La vella senyora tirà per avall les seves ulleres i mirà per damunt
elles al volt de la cambra. Després les tirà per amunt i sotjà sota
d'elles. Poques vegades o mai no mirava _a través_ d'elles per una
cosa tan petita com és un noi, perquè les ulleres eren de cerimònia,
i l'orgull de son cor, i cavalcaven per gala i no pas per servei:
igual hauria pogut veure a través d'un parell de tapadores d'estufa.
Semblà un moment perplexa, i digué, no pas ferotgement, però
tanmateix en veu prou alta perquè el parament de la cambra la
sentís:
-Bé, m'hi jugo qualsevol cosa que si us atrapo us...
No acabà la frase, perquè en aquell moment estava decantant-se i
furgant sota el llit amb l'escombra: així és que necessitava alè per
al ritme de les furgades. No desenterrà cap cosa sinó el gat.
-Mai no l'he vist atrapat, aquest noi!
Se n'anà cap a la porta oberta i s'hi aturà, i sotjà entre els
emparrats de tomaqueres i herbes tauperes, que constituïen el jardí.
Res de Tom. Així és que ella féu força per alçar la veu fins al grau
exigit per la distància, i cridà:
-O-o-o Tom!
Sentí una fressa lleu al darrera, i es girà a temps per a agafar un
petit minyó per l'extrem de son gec, i aturar la seva fugida.
-Té! Hauria hagut de pensar en aquest recambró. Què hi féieu, aquí
dins?
-Res.
-Res! Mireu-vos les mans i mireu-vos la boca. Què és, aquesta
brutor?
-No ho sé, tia.
-Bé, jo sí, que ho sé. És melmelada: vet aquí el que és. Us he dit
quaranta vegades que si no deixàveu la melmelada tranquila us
llevaria la pell. Deu-me aquell fuet.
El fuet fou brandat per l'aire. El perill era desesperat.
-Ui! Mireu al darrera vostre, tia!
La vella senyora es girà arremolinadament, i arrabassà les faldilles
cap enfora de l'amenaça; i el minyó fugí tot seguit, s'enfilà damunt
el clos d'altes estaques, i desaparegué a l'altra banda. La tia
Polly romangué sorpresa un moment i en acabat esclatá en una dolça
rialla.
-Diastre de noi! Mireu's que és prou, que jo mai pugui escarmentar!
No m'ha fet prou martingales, perquè ara m'emprengui de sotjar-lo?
Però un vell ximple és el pitjor dels ximples. Un gos vell no aprèn
cap traça nova, com diu la dita. Tanmateix, en nom de Déu, ell no
s'empesca mai les mateixes coses dues vegades seguides; i còm pot
conèixer un hom la que ha de venir? Sembla talment que sàpiga per
quant de temps podrà de consumir-me les sangs sense que m'arribi a
arborar, i sap que, si arriba a aconseguir de deixar-me en bitza per
un minut o fer-me riure, jo m'aplaco i no puc ventar-li patacada. No
hi compleixo pas la meva obligació amb aquest noi; i aquesta és la
santa veritat, Déu ho sap. Plànyer el bastó malmet el minyó, com diu
la Bíblia. Deixo que el pecat s'amuntegui, i pago la pena per tots
dos, massa que ho veig. És un vailet endimoniat; però, caram!, és el
noi de la meva germana morta, pobrissona!, i no tinc cor de
ventar-li fuetada, sigui com sigui. Cada vegada que el deixo anar,
la consciència em puny de allò més; i cada vegada que l'aporrino el
cor se'm trenca. Tanmateix, home nat de dona és de pocs dies i ple
de tribulacions, com diu l'Escriptura, i és la massíssima veritat.
Farà campana aquesta tarda, i no tindré més remei que fer-lo
treballar demà, per a castigar-lo. És ben dur de fer-lo treballar
els dissabtes, quan tots els minyons fan festa; però ell té més
rancúnia al treball que a cap altra cosa, i, no hi ha més, he de
complir amb ell una mica de la meva obligació, o seré la seva ruïna.
Tom va fer campana, i va passar una gentil estona. Tornà a casa amb
prou feines a temps d'ajudar Jim, el vailet negre, a serrar la
llenya del dia següent; i partí les teies abans de sopar, o almenys
estigué allí a una hora escaient per a dir ses aventures a Jim,
mentre Jim feia les tres quartes parts de la feina. El germà petit
de Tom (o, millor, germanastre), Sid, estava ja enfeinat en la seva
contribució al treball (arreplegant les miques de fusta), perquè era
un noi tranquil, i no pas de mena aventurera ni enquimeradora.
Mentre Tom anava menjant-se el seu sopar i robava el sucre en
oferir-se-n'hi avinentesa, la tia Polly li feia preguntes que eren
plenes d'artifici i molt pregones, perquè volia atrapar-lo en
revelacions perjudicials. Com esdevé a moltes altres ànimes
senzilles, la seva vanitat predilecta era de creure que tenia un
talent especial per a l'ombrívola i misteriosa diplomàcia, i li
plaïa de considerar sos enginys més transparents com a meravelles
d'extraordinària trapelleria.
-Tom- digué ella -feia bastanta calor a l'escola: veritat?
-Sí, senyora.
-Molta calor: veritat?
-Sí, senyora.
-No teníeu ganes de rabejar-vos una mica a l'aigua, Tom?
Tom es sentí ferit d'un bri d'alarma, d'un toc de sospita inquieta.
Escrutà la cara de la tia Polly, però ella no li digué res. Així és
que féu:
-No sé..., és a dir, no molt.
La vella senyora estengué la seva mà i tocà la camisa de Tom, i
digué:
-Però tampoc no esteu massa calent, ara.
I li fou cosa afalagadora, de reflexionar que ella havia descobert
que la camisa era seca, sense que ningú s'adonés que això era la
cosa que portava al magí. Però, a desgrat d'ella, Tom ara sabia d'on
venia el vent. Així és que preveié quína seria la vinent jugada.
-Alguns de nosaltres ens mullàrem el cap sota la bomba... Jo encara
el tinc humit. Veieu?
La tia Polly va enrabinar-se de pensar que havia passat per alt
aquell bocí de prova circumstancial i negligit una pista. Aleshores
digué, amb nova inspiració:
-Tom: no us calgué pas d'arrencar el coll de la camisa d'allà on jo
l'havia cosit, per mullar-vos el cap: oi? Descordeu-vos el gec!
A la cara de Tom s'hi esvaí la preocupació. Obrí son gec. Son coll
de camisa estava sòlidament cosit.
-Dolentot! Bé, ja podeu tocar pirandó. Estava segura que havíeu fet
el plaga i havíeu anat a nedar. Però us perdono. Tom: em fa l'efecte
que sou una mena de gat escaldat, com diu la gent... i millor del
que sembleu, per _aquesta_ vegada.
Mig li recava que la seva sagacitat hagués fet fallida, i mig
s'alegrava que Tom s'hagués ensopegat, per una vegada, a servar
obedient conducta.
Però Sidney digué:
-Bé, jo diria que li havíeu cosit el coll amb fil blanc; però ara és
negre.
-Oital, si el vaig cosir amb fil blanc! Tom!
Però Tom no n'esperà l'acabament. En passar la porta, digué:
-Siddy, això et valdrà una pallissa.
En un indret segur, Tom examinà dues grans agulles clavades a les
gires del seu gec; i estaven enfilades, l'una enfilada de fil blanc
i l'altra de negre.
-Mai no n'hauria hagut esment, si no hagués estat per Sid. Llamp! De
vegades ella ho cus amb fil blanc, i de vegades ho cus amb fil
negre. Voldria, en nom de Déu, que sempre ho fes amb l'un o amb
l'altre: no puc estar tan amatent als canvis. Però em jugo qualsevol
cosa que a Sid l'estaborniré. Li daré una lliçó!
Tom no era pas el noi model del poblet. Coneixia molt bé quin era el
noi model, tanmateix, i li feia fàstic.
Al cap de dos minuts, o menys i tot, havia oblidat tots els seus
mals de cap. No era perquè sos mals de cap fossin per a ell ni una
mica mica menys amargs i atuïdors que els d'un home gran per a un
home gran, sinó perquè un nou i poderós interès els passà al davant,
i els esvaí per aquella estona en la seva ment; igual que els
infortunis dels homes són oblidats en l'exaltació de les empreses
noves. Aquest nou interès era una valuosa novetat en l'art de
xiular, que acabava d'adquirir d'un negre; i ell es delia per
ensinistrar-s'hi sense noses. Consistia en un peculiar caient
ocellívol, una mena de líquid refilet, que hom produïa per un
contacte de la llengua amb el paladar, a breus intervals, en mig de
la música. El lector probablement recorda com es fa, si mai ha estat
noi. Diligència i atenció aviat aconseguiren de fer-l'hi dominar, i
ell baixà a grans passes pel carrer, amb la boca plena d'harmonia i
l'ànima plena de gratitud. Sos sentiments eren ben iguals als d'un
astrònom que ha descobert un nou planeta. Sens dubte, pel que
pertoca a un plaer intens, pregon, sense mescla, l'aventatge era per
al noi i no pas per a l'astrònom.
Les tardes d'istiu són llargues. Encara no era fosc. De cop i volta,
Tom parà de xiular. Tenia al davant un estrany: un noi una mica més
gran que ell. Un nou vingut de qualsevol edat o sexe era una
colpidora curiositat en el pobre poblet de Sant Petersburg. A més,
el noi anava ben vestit: ben vestit en dia de feina. Això era
simplement astorador. Sa gorra era una cosa bonica. Son gec de tela
blava, ajustadament cordat, era nou i airós, i també ho eren sos
pantalons. Duia sabates, i això que tot just era divendres. Fins i
tot portava corbata, un bocí brillant de cinta. Tenia un tarannà
aciutadanat que removia les entranyes de Tom. Quant més Tom badava
en front de l'esplèndida meravella, més arremangava el nas,
impressionat per aquella bellor, i li semblava que son propi
abillament es tornava més i més arrossinat. Cap dels dos nois
parlava. Si l'un es movia, l'altre es movia; però només que de
flanc, en un cercle. Es mantingueren faç contra faç i fit a fit tota
l'estona. A la fi, Tom digué:
-Puc apallissar-vos!
-Em plauria de veure com ho intenteu.
-Bé, doncs, puc escometre-ho.
-No, que no podeu, tanmateix.
-Sí, que puc.
-No, que no podeu.
-Puc.
-No podeu.
-Puc.
-Que no.
Hi hagué una pausa inconfortable. Aleshores Tom digué:
-Com us dieu?
-No és cosa del vostre ram. .
-Bé, doncs, jo ara en puc fer una cosa del meu ram.
-Bé, i per què no ho proveu?
-Si parleu gaire, ho faré.
-Gaire... gaire... gaire...! Que me'n doneu, de fil!
-Oh! Us penseu que sou molt viu: oi? Podria apallissar-vos tenint
una mà lligada al meu darrera, si volia.
-Bé, per què no voleu fer-ho? Perquè vós _dieu_ que podeu fer-ho.
-Bé, ho faré, si beneitegeu gaire.
-Oh! sí... He vist famílies senceres en el mateix compromís.
-Murri! Us penseu que sou algú: veritat?
-Ai, ai! Quín capell!
-Podeu abonyegar-lo, aquest capell, si no us plau. Llengua que no li
deu una patacada: qui li doni una patacada, rebrà.
-Sou un mentider.
-Vós en sou un altre.
-Us baralleu de per riure, i no goseu començar.
-Vejam... fugiu-me del davant!
-Escolteu: si ha de durar gaire més aquest desvergonyiment, agafo
una pedra i us enceto el cap.
-Oh! És clar que ho fareu.
-Bé, doncs, _ho faré_.
-Bé, per què no ho feu, doncs? Per què aneu dient que ho fareu? Per
què no ho feu? És perquè teniu por.
-No en tinc, de por.
-Sí que en teniu.
-No, que no en tinc.
-Sí que en teniu.
Una altra pausa, i més ullades i borneig, l'un al volt de l'altre.
Al cap de poc estigueren espatlla contra espatlla. Tom digué:
-Aneu-vos-en d'aquí.
-Aneu-vos-en vós.
-No vull, en bona refè.
-En bona refè, no vull.
Així romangueren, cadascú amb un peu fent angle, com un estrep, i
tots dos empenyent, que més no podien, i mirant-se amb les celles
arrufades d'odi; però cap dels dos no pogué guanyar aventatge.
Després de lluitar fins que tots dos foren arborats i envermellits,
cadascú relaxà la seva tensió amb vigilant cautela, i Tom digué:
-Sou un covard i un cadellet. Li parlaré de vós al meu germà gran, i
ell us pot ben estabornir, i jo li diré que ho faci.
-Què se me'n dóna, del vostre germà gran? Tinc un germà que és més
gran que no pas ell; i, fins i tot, pot engegar-lo per damunt
d'aquest clos.- (Tots dos germans eren imaginaris).
-Això és una bola.
-Perquè vos ho digueu, no vol dir que en sigui.
Tom féu una ratlla en la pols amb el seu dit gros, i digué:
-Llengua que no camineu damunt d'això. I si ho feu us aporrinaré
fins a aclotellar-vos en terra. Qualsevol que tingui llengua es
guanyarà un pebrot.
El noi nou ho petjà cuitosament, i digué:
-Heu dit que ho faríeu: ara vejam còm ho feu.
-No em feu més nosa, ja: val més que us en aneu a pendre la fresca.
-Bé: heu dit que ho faríeu... Per què no ho feu?
-Vatuanada! Ho faig per dos cèntims.
El noi nou es tragué de la butxaca dos coures dels grans, i els
mostrà irrisòriament en la mà estesa.
Tom, d'un patac, els tirà a terra.
En un instant els dos nois caigueren i giravoltaren pel fang,
aferrussats com a gats; i per espai d'un minut s'estiraren i
esquinçaren el pèl i els vestits, es donaren cops de puny i
esgarrapades al nas, i es cobriren de pols i de glòria. Al cap de
poc, allò que era confusió anà precisant-se; i en mig de la boira
del combat aparegué Tom, a cavall del noi nou, i pataquejant-lo amb
els punys.
-Digueu: «Em dono!»- féu Tom.
El minyó no feia sinó lluitar per alliberar-se. Plorava,
principalment de ràbia.
-Digueu: «Em dono!»- I els cops de puny continuaren. A la fi
l'estranger deixà sentir un ofegat «-Em dono!», i Tom el deixà alçar
i digué:
-Això us servirà de lliçó. Una altra vegada teniu més compte a mirar
amb qui feu el poca-solta.
El noi nou se n'anà tot raspallant la pols de sos vestits,
sanglotant, rondinant, i girant-se, adesiara, i sacsejant el cap i
amenaçant amb allò que faria a Tom «l'altra vegada que l'atrapés al
carrer». A la qual cosa Tom respongué amb befes i emprengué el seu
camí joiosament; i, tan prompte com hagué girat l'esquena, el noi
nou arreplegà una pedra, l'engegà, i el tocà entre les espatlles, i
després girà cua i corregué com un antílop. Tom empaità al traïdor
fins a casa seva i així esbrinà on vivia. Mantingué la seva posició
a la porta per algun temps, desafiant l'enemic a sortir a fora; però
l'enemic es limità a fer-li ganyes darrera la finestra, i declinà la
proposició. A la fi la mare de l'enemic aparegué, i digué a Tom que
era un noi dolent, poca pena i ordinari, i li va manar que se
n'anés. Així, doncs, ell se n'anà, però digué que, ell rai, es podia
permetre d'ajornar-ho.
Arribà a casa molt tard aquella nit; i, en enfilar-se cautament a la
finestra, descobrí una emboscada en la persona de la seva tia; i
quan ella veié l'estat en el qual es trobaven sos vestits, la seva
resolució de convertir-li la festa del dissabte en captiveri i
treballs forçats esdevingué d'una fermesa diamantina.
CAPÍTOL II
El matí del dissabte havia vingut, i tot el món estiuenc era
brillant i gerd, i desbordant de vida. Hi havia una cantúria en cada
cor, i, si el cor era jove, la música eixia als llavis. Hi havia
joia en cada rostre, i primavera en cada pas. Els arbres «de la
llagosta» (1) eren en plena florida, i la fragància de les flors
omplia l'aire. Cardiff Hill, més enllà del poblet i damunt ell,
estava tot verd de vegetació, i queia a prou distància per a semblar
una Terra Paradisíaca, somniosa, sossegada i invitadora.
Tom aparegué per la vorera, amb una galleda de blanc i una brotxa; i
l'alegria fugí de la natura i una pregona melangia s'establí en son
esperit. Trenta yardes d'un clos dilatat, de nou peus d'altura! Li
semblà que la vida era tota buida, i l'existència una simple
càrrega. Tot sospesant, enfonsà la brotxa a la galleda, i la passà
damunt la post del cim; repetí l'operació; va tornar-hi; comparà la
insignificant llenca emblanqueïda, i segué damunt una caixa de
fusta, tot descoratjat. Jim eixí de la porta fent gambades, amb una
galleda de llauna, i tot cantant la cançó _Les Noies de Buffalo_. El
portar aigua de la bomba municipal havia estat sempre feina odiosa a
l'esguard de Tom, fins aleshores; però ara no li semblà el mateix.
Va recordar que hi havia colles de gent a la bomba. Nois i noies, de
blancs, de mulatos i de negres, hi estaven sempre esperant el torn,
descansant, baratant joguines, barallant-se, espinyant-se, fent
aldarull. I va recordar que, encara que la bomba no era sinó cent
cinquanta yardes enfora, Jim mai no tornava amb una galleda d'aigua
sinó passada una hora; i, així i tot, algú, generalment, havia
d'anar-lo a cercar. Tom digué:
-Escolteu, Jim: jo aniré a cercar l'aigua, si vos emblanquineu una
mica.
Jim bellugà el cap, i digué:
-No puc, senyoret Tom. La vella senyora em digué que anés i portés
aquesta aigua, i que no m'aturés a beneitejar amb ningú. I va dir
que esperava que el senyoret Tom em demanaria que jo emblanquinés, i
digué que jo toqués pirandó i tingués esment de la meva feina, i
digué que ella vetllaria per l'emblanquinament.
-Oh! No en feu cabal, del que hagi dit, Jim. Ella sempre hi parla,
així. Deu-me la galleda: no estaré fora sinó un minut. _Ella_ no ho
sabrà.
-Ah! No puc, senyoret Tom. La vella senyora em faria un cap nou. Ben
cert que me'l faria.
-_Ella!_ Ella mai apallissa ningú: tusta el cap d'un hom amb el
didal. I qui se n'encaparra d'això? Voldria saber-ho. Parla
qui-sap-lo, però el parlar no fa mal: almenys no en fa si no es posa
a gemegar. Jim, us donaré una bala! Us donaré una bala bona i
blanca.
Jim començà de vacil·lar.
-Bala blanca, Jim, i guanya sempre!
-Noi! És una cosa d'allò més bonica, a fe. Però, senyoret Tom, tinc
una gran por de la vella senyora.
Tanmateix Jim no era més que humà: una atracció com aquella era
massa forta per a ell. Deixà en terra la galleda i prengué la bala
blanca. Al cap d'un minut anava, cames ajudeu-me, carrer avall, amb
la seva galleda i una pruïja a l'esquena: Tom emblanquinava amb
vigor, i la tia Polly es retirava del camp amb una sabatilla a la mà
i el triomf en sos ulls.
Però l'energia de Tom no va durar gaire. Començà de pensar en la
grifolda que s'havia proposat per aquell dia, i sos dols es
multiplicaren. Aviat els nois en llibertat vindrien corrent,
esmerçant-se en tota mena de delitoses expedicions; i en farien
qui-sap-la riota, d'ell, perquè havia de treballar. Només el
pensar-hi l'abrusava com un foc. Es tragué la seva mundanal riquesa
i l'examinà: trossos de joguines, bales i escombraries; coses potser
abastament per a comprar un canvi de feina, però no pas per a
comprar tota una mitja hora de pura llibertat. Així, doncs, retornà
sos minvats cabals a la seva butxaca, i abandonà la idea d'intentar
la compra dels nois. En aquell moment, ombrívol i desesperat, una
inspiració esclatà dins ell, no menys que una gran, magnífica
inspiració. Agafà la seva brotxa i es posà tranquil·lament a
treballar. Ben Rogers comparegué tot seguit a la vista; el noi,
entre tots els nois, del que ell havia temut la mofa. Ben caminava
fent salts, bots i gambades; prova abastament que el seu cor era gai
i les seves esperances esbarjoses. Menjava una poma, i feia a
intervals un llarg i melodiós esgarip seguit d'un ding-dong-dong,
ding-dong-dong, en to profund, perquè estava personificant un vapor.
A mesura que s'anà atansant, apaivagà la seva celeritat, es posà al
mig del carrer, es decantà d'allò més a estribor, i orsà
feixugament, amb laboriosa pompa i minuciositat, perquè
personificava el «Big Missouri», i es creia tenir un calat de nou
peus d'aigua. Ell era vapor i capità, i campaner, tot plegat: així
és que havia d'imaginar-se a sí mateix en sa pròpia coberta més
alta, donant les ordes i executant-les.
-Pareu, mestre! Ning, ning, ning!- La marxa del vaixell gairebé
s'extingí, i ell tirà cap amunt, a pleret, envers la vorera.
-Màquina endarrera! Ning, ning, ning!- Redreçà sos braços, i els
posà tots enravenats per sos flancs avall. -Màquina a babord! Ning,
ning, ning! Xu, xx, xu, xu!- La mà dreta descrivia a l'ensems
cercles majestuosos, perquè representava una roda de quaranta peus.
-Refermeu a estribord! Ning, ning, ning! Xu, xx, xu, xu!- La mà
esquerra començà de descriure cercles. -Pareu a estribord! Ning,
ning, ning! Pareu a babord! Proa avant, decantant l'estribord! Para!
Gireu de mica en mica! Ning, ning, ning! Xu, xu, xu! Etzibeu aquesta
rellinga de gratil! De pressa, ara! Enfora l'amarra! Que esteu
badant? Deu un tomb a la soca amb la corda! Feu-vos arran del moll,
ara! Engegueu! Pareu la màquina, mestre! Ning, ning, ning! Xt! xt!
xt! (fent anar la clau de prova).
Tom continuà emblanquinant: no feu cabal del vapor. Ben el mirà de
fit a fit un moment, i després digué:
-Hi, hi! Esteu aquí estaqueta: no és veritat?
Cap resposta. Tom examinà son darrer toc amb l'esguard d'un artista.
Després donà una altra suau escomesa a la seva brotxa, i examinà el
resultat, com abans. Ben es posà al seu costat. A Tom la poma li
feia venir salivera, però romangué quiet, sempre maldant. Ben digué:
-Hola, minyó! Us cal treballar: oi?
Tom es mogué sobtadament i digué:
-Ah! Sou vós, Ben? No me n'havia atalaiat.
-Sabeu? me'n vaig a nedar, jo. No us agradaria de poder venir? Però,
és clar, més us estimeu treballar: oi? És clar, que us ho estimeu
més.
Tom contemplà el minyó una estona, i digué:
-De què en dieu treball?
-Bé, no es feina, això?
Tom reprengué l'emblanquinament, i contestà amb negligència:
-Bé, potser que en sigui i potser que no en sigui. El que jo sé és
que ve a la mida de Tom Sawyer.
-Oh! Escolteu: no voleu pas dar entenent que us agradi?
La brotxa continuava movent-se.
-Agradar-me? Bé, no sé per què no m'hauria d'agradar. És que un hom
té la sort d'emblanquinar una tanca cada dia?
Això posà l'afer sota una nova llum. Ben va parar de rosegar la seva
poma. Tom passà la brotxa exquisidament d'ací d'allí, reculà per a
veure l'efecte, afegí un toc en aquest indret i aquell altre, i
sospesà de bell nou l'efecte, mentre Ben li reparava cada moviment,
i esdevenia més i més interessat, més i més absort.
Al cap de poc digué:
-Escolteu, Tom: deixeu-me emblanquinar una mica.
Tom reflexionà: estava a punt de consentir, però canvià de
determini.
-No, no; la tia Polly és molt mastegatatxes pel que fa a aquest clos
(el de la banda del carrer, sabeu?); però, si fos el clos de la
banda del darrera, a mi tant me fóra i a ella també. Sí, és molt
mastegataxes, pel que fa a aquest clos: hom ha d'anar amb molt de
compte: crec que no hi hauria un noi entre mil, i potser entre dos
mil, que ho pogués fer de la manera que cal.
-Sí? De bo de bo? Oh! Vaja, deixeu-m'ho provar només: només una
mica. Jo bé us ho deixaria fer, si vós fóssiu jo, Tom.
-Bé, a mi em plauria, indi honrat; però la tia Polly... Mireu, Jim
volia fer-ho, però ella no li ha volgut consentir. Sid també volia
fer-ho, però ella tampoc li ha volgut consentir. No veieu, ara, que
estic lligat, en aquest punt? Si vós us emprenguéssiu el clos, i
passés qualsevol cosa...
-Oh! Romansos! Tindré tant d'esment com vós mateix. Deixeu-m'ho
provar. Escolteu... us daré el dintre de la poma.
-Bé, veureu... No, Ben: traieu-vos-ho del cap: tinc por...
-Us la daré _tota!_
Tom féu remissió de la brotxa amb repugnància en el rostre, però amb
daler en el cor. I, mentre l'ex-vapor «Big Missouri» treballava i
suava al sol, l'artista retirat seia damunt un barril, a l'ombra, a
curta distància; deixava penjar les cames, mossegava la poma amb la
boca plena, i planejava el carnatge de més innocents. No mancava
material: més nois s'esqueien per alli, a cada estona: venien per a
fer mofes, però romanien per emblanquinar. Poc abans que Ben
estigués atuït, Tom havia baratat la nova avinentesa d'emblanquinar,
a Billy Fisher, per un estel, sòlidament adobat; i quan aquest ja en
tingué prou, Johnny Miller comprà de ser-hi, mitjançant una rata
morta i un cordill per a fer-la giravoltar; i així successivament,
hora darrera hora. I, quan hom arribà a mitja tarda, el pobre minyó
miserable del matí estava literalment saturat de riqueses. Tenia, a
més de les coses abans esmentades, dotze bales, part d'una
mandolina, un tros d'ampolla blava per a mirar-hi a través, un canó
de rodet, una clau que no servia per a obrir res, un bocí de guix,
un tap de vidre d'una garrafa, un soldat de plom, un parell de
capgrossos, sis coets, un gatet borni, un pom de porta, de llautó,
un collar de gos (sense gos), el mànec d'un ganivet, quatre peces de
pela de taronja i un vell marc de finestra fet malbé. Havia tingut,
mentrestant, una bona, bella estona ociosa, i qui-sap-la
companyia... i el clos lluïa de tres capes de blanc! Si el blanc no
li hagués arribat a mancar, hauria causat la fallida de tots els
nois del poblet.
Tom es digué que aquest món, al capdavall, no era tan buit com això.
Havia descobert una gran llei d'activitat humana, sense saber-ho: és
a dir, que per fer que un home o un noi desitgin una cosa, només cal
convertir la cosa en difícil d'atènyer. Si hagués estat un gran
filòsof ple de saviesa, com l'autor d'aquest llibre, hauria capit
aleshores que la feina consisteix en qualsevol cosa que un hom
estigui obligat a fer, i que el joc consisteix en qualsevol cosa que
un hom no estigui obligat a fer. I això l'hauria ajudat a compendre
per què el fer flors artificials o maldar en el molí dels forçats és
feina, mentre el jugar a bitlles o trescar pel Mont Blanc no és sinó
divertiment. Hi ha rics senyors a Anglaterra que menen carruatges de
passatgers, tirats per quatre cavalls, per espai de vint o trenta
milles, en una ruta diària, a l'istiu, perquè el privilegi els costa
una pila de diners; però, si els oferissin soldada pel servei, això
el convertiria en feina, i ells aleshores el deixaríen córrer.
El minyó medità una estona sobre el canvi substancial que s'havia
esdevingut en les seves mundanes circumstàncies, i després s'adreçà
al quarter general, a retre comptes.
(1) "Arbres de la llagosta": Acàcies dels tipus Gleditsia o Robinia.
CAPÍTOL III
Tom comparegué davant la tia Polly, que estava asseguda vora una
finestra oberta, en una plaent cambra del darrera, que era alcova,
menjador i biblioteca, tot plegat. L'aire balsàmic de l'istiu, la
calma reposadora, la flaire de les flors, i la somnolent bonior de
les abelles, havia fet el seu efecte, i ella estava pesant figues
sobre la mitja que tenia entre mans, mancada de tota companyia que
no fos la del gat, el qual també se li havia adormit a la falda. Les
seves ulleres havien estat encimbellades damunt sa testa gris, com a
precaució de seguretat. Ella havia cregut que, naturalment, ja faria
d'allò més temps que Tom s'hauria escapat, i la meravellava de veure
que comparegués dins el seu poder altra vegada d'aquesta intrèpida
manera. Digué ell:
-No puc anar a jugar, ara, tia?
-Còm s'entén? Ara ja? Quanta de feina heu fet?
-Ja tota és acabada, tia.
-Tom, no em digueu mentides. No ho puc sofrir.
-No és mentida, tia: ja està tot llest.
La tia Polly no es refià gaire d'aquesta declaració. Eixí a fora a
veure-ho per sí mateixa; i hauria estat prou contenta de trobar que
fos veritat un vint per cent de l'afirmació de Tom. Quan trobà tot
el clos emblanquinat, i àdhuc emblanquinat amb força gruix, i àdhuc
amb una faixa afegida a terra, el seu astorament fou gairebé
inexpressable. I va fer:
-Mai ho hauria dit! No cal dar-hi voltes; podeu treballar quan en
teniu ganes, Tom.- I després aigualí el compliment, tot afegint:
-Però que poques, repoques vegades en teniu ganes, la veritat! Bé,
aneu-vos-en i jugueu: però mireu de tornar abans que passi la
setmana: altrament, hi haurà pallissa.
Tan retuda estava per l'esplendor d'aquella feta, que se l'emportà
al recambró i escollí una poma de les millors, i la hi donà, mentre
li feia una lliçó edificant sobre el preu i delectança majors de
qualsevol gust, quan venia sense pecat i després d'un virtuós
treball. I, mentre ella acabava amb una venturosa filigrana de
textos bíblics, ell va pispar un bunyol.
Després sortí tot saltant; i veié Sid, que tot just començava a
pujar l'escala descoberta que menava a les cambres posteriors del
segon pis. Hi havia grumolls de terra a l'abast, i l'aire se n'omplí
en un dir Jesús. Els grumolls es precipitaren enfurits al volt de
Sid com una pedregada, i abans que la tia Polly pogués reconcentrar
les seves corpreses facultats i comparèixer a son ajut, sis o set
havien encertat, i Tom havia fet un bot damunt el clos i era fora.
Hi havia una porta, però en general el temps li curtejava massa per
a fer-ne us. La seva ànima romangué en pau, ara que havia dat a Sid
el tracte que mereixia per haver cridat l'atenció sobre son fil
negre i haver-li creat un mal de cap.
Tom vorejà l'illa edificada i passà per una via fangosa que avançava
pel darrera de l'estable de vaques de sa tia. No trigà a trobar-se
en tota seguretat, més enllà de l'abast de la captura i el càstig; i
s'adreçà envers la plaça del poblet, on dues colles militants de
minyons s'havien trobat per a la lluita, segons un previ
assenyalament. Tom era general d'un d'aquests exèrcits i Joe Harper
(un amic del cor) era general de l'altre. Aquests dos grans capitans
no es dignaven lluitar personalment (cosa més escaiguda als
peixi-minuti), sinó que seien plegats damunt una eminència i
dirigien les operacions de la campanya per ordes que trametien els
ajudants de camp. L'exèrcit de Tom guanyà una gran victòria, després
d'una llarga batalla, d'allò més aspra. En acabat, hom comptà els
difunts, hi hagué canvi de presoners, es fixaren els termes de la
pròxima ruptura i s'assenyalà el dia per a la necessària batalla;
després de la qual cosa els exèrcits es posaren en rengles i
partiren, i Tom se n'anà cap a casa tot sol.
Mentre passava vora la casa on vivia Jeff Thatcher, veié una noia
nova en el jardí, una exquisida criatura d'ulls blaus i cabell
daurat, aconduït en dues llargues trenes, que duia una blanca túnica
estival i uns pantalonets brodats. L'heroi de tan recent triomf
esdevingué retut, sense que hom disparés un tret. Una certa Amy
Lawrence s'esvaí del seu cor, sense deixar memòria al seu darrera.
Ell havia cregut que l'estimava fins a la follia i son daler li
havia semblat una adoració, i ara veia que no era sinó una pobra i
mesquina parcialitat fugidora. Havia passat mesos conquerint-la,
ella l'havia acceptat, feia amb prou feines una setmana; ell havia
estat el minyó més feliç, més altívol del món només durant la
curtesa de set dies, i aquí, en un instant, ella havia sortit de son
cor com un estranger vingut per atzar, la visita del qual és
acabada.
Adorà aquest nou àngel amb esguard furtiu, fins que veié que ella
l'havia descobert: aleshores va fer veure que no sabia que ella fos
present, i començà de «fer-se veure» en tota mena d'absurdes faisons
infantívoles, per guanyar-se la seva admiració. Romangué en aquesta
grotesca ximpleria per algun temps; però de tant en tant, en mig
d'algunes perilloses performances gimnàstiques, mirà de cua d'ull, i
veié que la noieta s'adreçava cap a la casa. Tom se n'anà al clos, i
es decantà damunt ell, tot planyívol, i esperant que ella voldria
aturar-se una mica més. Ella s'aturà una mica damunt els graons, i
després avançà cap a la porta. Tom exhalà un gran sospir quan ella
posà el peu en el llindar; però son rostre s'il·luminà, i amb motiu,
perquè ella tirà un pensament damunt el clos, un moment abans de
desaparèixer. El minyó es posà a córrer i s'aturà no gaire lluny de
la flor, i després es protegí els ulls amb la mà, i començà de mirar
carrer avall, com si hagués descobert quelcom d'interessant que anés
en aquella direcció. Al cap de poc arreplegà una palla i provà de
gronxar-la damunt son nas, amb el cap decantat molt endarrera; i,
mentre es movia d'una banda a l'altra en sos esforços, vorejava més
i més el pensament: finalment son peu nu reposà damunt ell, els dits
plegadissos del peu es clogueren damunt ell, i el noi partí fent
gambades amb el seu tresor i desaparegué per la cantonada. Però
només fou que per un minut: només el temps de posar-se la flor al
trau de la jaqueta, vora el cor, o potser vora l'estòmac, perquè no
era gaire assabentat d'anatomia, i en cap manera hipercrític.
Tornà en acabat, i s'estigué vora el clos fins a la caiguda de la
nit, «fent-se veure» com abans; però la noia no tornà a mostrar-se,
encara que Tom es reconfortés una mica amb l'esperança que ella,
mentrestant, devia estar vora alguna finestra, adonant-se de les
seves atencions. Finalment, tornà amb repugnància a casa seva, plena
de visions sa pobra testa.
Durant tot el sopar estigué tan alegre, que la seva tia es preguntà
«quín esperit se li havia ficat al cos». Fou objecte d'un bon reny
per haver tirat grumolls a Sid, i no semblà preocupar-se'n gota.
Provà de robar sucre sota el mateix nas de la seva tia, i li
tustaren els nusos dels dits. Ell digué:
-Tia, a Sid no el tusteu pas quan n'agafa.
-Bé, Sid no aturmenta un hom, com vós feu. Sempre estaríeu de cap al
sucre, si no us vigilava.
Ella se n'anà aviat cap a la cuina, i Sid, feliç amb la seva
immunitat, abastà la sucrera amb una mena de glorieig en front de
Tom, que era gairebé insuportable. Però els dits del minyó
lliscaren, i la sucrera caigué i es trencà. Tom estava extasiat, i
en tanta de manera, que fins i tot dominà sa llengua i romangué en
silenci. Pensà que ell no diria una paraula, fins i tot quan la seva
tia entrés, sinó que seuria perfectament quiet fins que ella demanés
qui havia fet la trencadissa; i aleshores parlaria, i fóra la més
bella cosa de tot el món el veure al manyac model atrapant una
sumanta. Estava tan sadoll de gaubança, que amb prou feines pogué
contenir-se quan la vella senyora tornà, i s'aturà damunt el
desastre, descarregant llampecs d'ira damunt les ulleres. Ell es
digué a sí mateix:
-Ara ve allò!-, I al següent instant rodava per terra! La mà potent
enlairava per colpir de bell nou, quan Tom cridà:
-Atureu-vos: per què m'escometeu a mi? És Sid qui l'ha trencada!
La tia Polly s'aturà perplexa; i Tom mirà, en cerca de guaridora
pietat. Però ella, en recobrar la veu, digué només:
-Uf! Bé, ça com lla la pallissa, em penso, no ha estat indeguda. Ben
segur que deveu haver fet alguna altra descarada dolenteria quan jo
no era present.
Després, ella sentí el retret de la seva consciència, i es delia per
dir quelcom de bo i amorós; però judicà que això seria interpretat
com a confessió d'una errada seva, i la disciplina prohibia semblant
cosa. Així és que servà silenci i se n'anà a les seves tasques amb
el cor contorbat. Tom feia el bot en un recó, i exagerava sos
sofriments. Coneixia que, cor endins, la seva tia s'agenollava
davant seu, i es sentia acerbament satisfet d'aquesta comprensió.
Ell no arboraria cap senyal, ni s'adonaria de cap. Sabia que una
llambregada afanyosa queia al seu damunt, ara i adés, a través d'un
tel de llàgrimes; però ell refusava de fer-ne esment. Es
representava a sí mateix en son llit, malalt de mort, amb la seva
tia decantant-se-li al damunt, tot implorant una parauleta de perdó;
però ell girava la cara envers la paret i moria sense dir aquella
paraula. Ah! Què passaria per dintre d'ella, aleshores? I es
representava a sí mateix portat a casa, del riu estant, mort, amb
sos rulls amarats, i ses pobres mans quietes per sempre i son cor
ferit en repòs. Còm ella es tiraria al damunt seu i còm caurien les
llàgrimes a dolls, i pregarien sos llavis a Déu que li retornés el
seu minyó, tot dient que ella no l'ofendria mai més, mai més! Però
ell jauria allí blanc i enfredorit, sense cap moviment: pobra petita
víctima, les dolors de la qual havien trobat la fi. Tant estimulà
sos sentiments amb l'aire patètic d'aquest somni, que hagué de
vetllar per seguir empassant-se la saliva, perquè estava arran
d'escanyar-se; i sos ulls nedaren en un enterboliment aquós, que el
parpelleig féu sobreeixir, i davallà i gotejà per l'extrem de son
nas. I tanta de voluptat trobava en aquest afalac de sos dols, que
no podia comportar que cap alegria mundana, cap ressonant
delectança, hi fes intrusió: així és que al cap de poc, quan sa
cosina Maria entrà ballant, tota alegre del goig de veure la casa de
bell nou, després d'una interminable excursió d'una setmana al camp,
ell s'aixecà i avançà entre núvols i foscúria cap a una porta,
mentre ella portava sol i cantúries per l'altra. Anà esmaperdut, ben
lluny dels indrets on solien trobar-se els nois, i en cercà de
desolats, que fossin en harmonia amb son esperit. Un rai d'estaques
que hi havia al riu l'invitava, i ell s'assegué en son caire
d'enfora, i contemplà l'ombrívola extensió del corrent, no desitjant
aleshores sinó d'ofegar-se de cop i volta, i sense ataleiar-se'n,
sense sofrir l'inconfortable tràmit enginyat per la natura.
Aleshores es recordà de la seva flor. La tragué, tota arrugada i
marcida, i ella augmentà poderosament la seva tètrica felicitat. Es
preguntà si ella s'apiadaria d'ell en saber-ho. Quí sap si ploraria,
i desitjaria de tenir el dret de posar-li els braços al voltant del
coll i reconfortar-lo? O bé giraria el cap fredament, com tot el
món, ple de buidor? Aquesta imatge li causà una tal agonia de
delectable sofriment, que l'anà regirant i regirant pel seu magí, i
l'anà considerant sota noves i variades llums, fins que esdevingué
ben gastada. A la fi s'aixecà, tot sospirant, i se n'anà entre la
fosca. Cap a dos quarts de deu o les deu passà pel carrer abandonat
on vivia l'adorada inconeguda; s'hi aturà un moment; cap so no
caigué damunt sa orella parada; una candela expandia una claredat
opaca damunt la cortina d'una finestra del segon pis. Era allí la
presència sagrada? S'enfilà al clos, i passà llisquívolament entre
les plantes, fins a romandre sota aquella finestra; mirà en l'aire,
envers ella, per llarga estona, i amb emoció; després s'ajagué en
terra sota d'ella, cara en l'aire, amb les mans estretes damunt el
pit, i servant la pobra flor marcida. I així hauria volgut morir: a
la serena, en la fredor del món, sense aixopluc damunt sa testa,
mancada de fogar, sense que una mà amistosa eixugués la suor mortal
de son front ni cap rostre amorós es decantés compassivament al
damunt seu quan vingués la gran agonia. I així el trobaria _ella_
quan mirés cap enfora, en l'alegre matí... i, oh!, qui sap si
deixaria caure una llàgrima damunt sa pobra figura sens vida, qui
sap si exhalaria un petit sospir, en veure una vida jove i brillant
tan rudement desfeta, tan immaturament dallada?
La finestra s'obrí; la veu discordant d'una criada profanà la santa
calma, i un diluvi d'aigua amarà les romanalles del màrtir atuït.
L'heroi ofegat saltà amb un esbufec d'alleujament; hi hagué un
zumzeig com de projectil en els aires, mesclat al murmuri d'una
maledicció; un so com de vidres petats es féu sentir, i una petita
forma vaga passà damunt el clos i es disparà en la fosca.
No gaire temps després, quan Tom, despullat per ficar-se al llit,
examinava sos vestits amarats a la llum d'una candela de sèu, Sid es
despertà; però si per acàs li vingué alguna tèrbola idea de fer
provatures d'al·lusions, s'hi repensà, i servà quietud, perquè llucà
el perill en la mirada de Tom. Tom es ficà al llit deixant de banda
la tirallonga de les pregàries, i Sid prengué nota, mentalment, de
l'omissió.
CAPÍTOL IV
El sol s'aixecà damunt un món tranquil, i resplendí damunt el poblet
pacífic com una benedicció. Acabat el desdejuni, la tia Polly
començà les pràctiques religioses de la família: primer de tot digué
una pregària erigida en sòlides fileres de cites escripturístiques,
encastades amb un prim morter de originalitat; i des del cim
d'aquell monument, llegí un capítol ferreny de la llei mosaica, com
si fos del Sinaí estant.
Després Tom es nuà el cinyell, per dir-ho així, i es posà a la tasca
per apendre sos versicles. Sid havia après la lliçó dies abans. Tom
despengué tota la seva energia en encabir-se cinc versicles a la
memòria; i trià una part del sermó de la Muntanya, perquè no pogué
trobar versicles que fossin més curts.
Al cap de mitja hora, Tom tenia una vaga idea general de la seva
lliçó, però només que això, perquè son magí atravessava tot el camp
del pensament humà, i ses mans eren atrafegades en distraccions
recreatives. Mary prengué son llibre per fer-lo recitar, i ell maldà
per descobrir son camí entre la boira.
-Benaventurats els a... a...
-Pobres.
-Sí... pobres. Benaventurats el pobres a... a...
-En esperit...
-En esperit. Benaventurats els pobres en esperit, perquè ells...
ells...
-Llur...
-Perquè llur. Benaventurats els pobres en esperit perquè llur... és
el reialme del cel. Benaventurats els que ploren, perquè ells...
ells...
-Se...
-Perque ells... a...
-S. e...
-Perquè ells _essa e_... Oh! No sé què és, això!
-Seran!
-Oh! Seran! Perquè ells seran... perquè ells seran a... a... Seran
plorats... a... a... Benaventurats els que seran... els que a... els
que seran plorats, seran a... a... seran què? Perquè no m'ho dieu,
Mary? Perquè us plau ésser tan roïna?
-O Tom, pobre cap de fusta! No és pas que jo us sigui un corcó. No
ho voldria pas, de ser-vos-en. Heu de tornar-hi, i apendre-ho. No us
descoratgeu, Tom: ja en sortireu... I, un cop n'hagueu sortit, us
donaré quelcom d'allò més bonic! Ah! així: això és un bon minyó!
-Molt bé! I quína cosa és, Mary? Digueu-me quína cosa és.
-Deixeu-ho córrer, Tom. Ja sabeu que si dic que és bonic, és bonic.
-Oi, Mary. Molt bé: m'hi aferrussaré altra vegada.
I s'hi aferrussà altra vegada; I, sota la doble tensió de la
tafaneria i el guany en perspectiva, ho féu amb tant d'abrivament,
que reeixí d'una manera esclatant.
Mary li donà un flamant ganivet Barlow, que costava dos rals i
escadús; i la convulsió de gaubança que féu trontollar el seu
organisme el sacsejà fins als fonaments.
En veritat, el ganivet no servia per a tallar res, però era un
evident Barlow, i aquest instrument era d'una inconcebible
sumptuositat; baldament la qüestió de si els nois de l'Oest havien o
no arribat a imaginar que semblant arma podia segurament ser
falsificada per al seu menyscabament, és un imposant misteri que mai
serà resolt, tal vegada. A Tom se li acudí de fer-hi senyals a
l'armari, i anava preparant-se per començar la tasca a la taula
escriptori, quan el cridaren a abillar-se per a l'escola dominical.
Maria li donà una ribella de llauna amb la seva aigua, i un troç de
sabó, i ell passà la porta i posà la ribella damunt d'un escambell
que hi havia per allí: després ficà el sabó a l'aigua i l'hi deixà
estar; s'arremangà les mànegues; escampà dolçament l'aigua per
terra; i després entrà a la cuina i començà d'eixugar-se la cara
diligentment amb la tovallola de darrera la porta. Però Mary remogué
la tovallola i digué:
-No us en deu vergonya, Tom? No sigueu tan dolent. L'aigua no us
farà cap mal.
Tom romangué una mica desconcertat. La ribella fou emplenada de bell
nou, i aquesta vegada Tom es decantà damunt ella una estoneta,
arreplegant coratge; s'hi ficà amb una alenada profunda, i ho
envestí. Quan entrà a la cuina al cap de poc, amb els ulls closos, i
anant a les palpentes amb totes dues mans en cerca de la tovallola,
un honorable testimoni de sabonera i aigua degotava de la seva faç.
Però en eixir de la tovallola, son estat no era encara satisfactori,
perquè l'àrea neta cessava de cop i volta, com si fos una màscara,
damunt la seva barba i les seves barres. Per sota i més enllà
d'aquesta ratlla hi havia una ombrívola extensió de territori eixut,
que s'estenia cap avall pel seu davant, i, pel darrera, al voltant
del coll. Mary el prengué pel seu compte, i quan estigué llest era
un home i un germà, sense diferència de color; i son cabell amarat
era pentinat gentilment, i sos petits rulls elaborats amb un efecte
general d'exquisidesa i simetria. (Ell s'aplanava els rulls
d'amagat, amb treball i molèsties, i s'encastava el cabell ben arran
del cap, perquè opinava que els rulls eren afeminats, i els seus li
omplien la vida d'amargor.) Després Mary tragué un tern que ell no
havia usat sinó els diumenges per espai de dos anys (hom ne deia,
senzillament, «l'altre vestit»). I d'això en podem deduir la
magnitud del seu guarda-roba. La noia l'endegà, després que ell
mateix s'hagué abillat; cordà el gec polit fins a la seva barba,
girà el gran coll de camisa damunt les seves espatlles, el raspallà
i el coronà amb el capell de palla, que tot era de clapes. Semblava
ara en gran manera millorat i inconfortable; i, verament, es sentia
tan inconfortable com semblava, perquè tot el vestit i la netedat
l'enravenaven d'una manera, que allò era un fel. Esperava que Maria
s'oblidaria de les seves sabates, però l'esperança es mustigà; va
untar-les totes amb sèu, com era el costum, i les portà. Ell perdé
el bon geni, i digué que sempre li feien fer allò que no volia. Però
Maria digué persuasivament:
-Tom, vejam... això és ser bon minyó?
Així és que es ficà les sabates, tot rondinant. Mary aviat estigué
llesta, i els tres infants eixiren cap a l'escola dominical, indret
que Tom odiava amb tot el cor; però a Sid i Mary els plaïa.
L'escola del diumenge durava de les nou fins a dos quarts d'onze; i
després venia el servei religiós. Dos dels infants romanien sempre
voluntàriament a oir el sermó; l'altre romania també... per motius
més poderosos. Els bancs de respatller enlairat i sense coixins que
hi havia a l'església podrien contenir unes tres centes persones;
l'edifici era una petita cosa senzilla, amb una mena de caixa de pi
al cim, com a cloquer. A la porta, Tom reculà i s'acostà a un
camarada que duia el vestit de les festes.
-Escolta, Bill: tens un bitllet groc?
-Sí.
-Quant ne vols?
-Quant ne dones?
-Un tros de llamí i un ham de pescar.
-Deixa-m'ho veure.
Tom ho exhibí. Eren satisfactoris, i hi hagué barata de propietat.
Després Tom vengué un parell de bales bones i blanques per tres
bitllets vermells, i alguna altra bagatel·la per un parell de blaus.
Sotjà altres nois a mesura que venien, i continuà comprant bitllets
de diverses colors, per deu o quinze minuts més. Entrà a l'església,
després, amb un eixam de nois i noies nets i sorollosos; se n'anà
cap el seu seient i començà una baralla amb el primer noi que trobà
al seu abast. El mestre, hom greu i ancià, va intervenir-hi; després
girà l'esquena un moment, i Tom estirà els cabells d'un noi del banc
veí, i estava tot absort llegint son llibre quan el noi va girar-se.
Clavà una agulla en un altre noi, tot seguit, per a sentir-li dir:
-Ui!- i fou renyat novament pel mestre. Tota la classe de Tom era
d'un model: inquieta, sorollosa i carregosa. Quan els tocava de dir
la lliçó, cap d'ells no sabia els versicles perfectament, sinó que
tothom els ho havia d'apuntar. Tanmateix, però, passaven prou
turment, i cadascú tenia son premi en bitlletets blaus, cada un dels
quals portava un passatge de l'Escriptura; cada bitllet blau era la
paga d'haver recitat dos versicles. Deu bitllets blaus equivalien a
un de vermell, i podien ser-hi baratats; deu bitllets vermells
equivalien a un de groc; per cada deu bitllets grocs el
superintendent donava una Bíblia molt senzillament enquadernada (que
no arribava a valer mig dòlar en aquells temps venturosos) al
deixeble. Quants de mos lectors tindrien l'activitat i l'aplicació
d'encabir-se a la memòria dos mil versicles, fins i tot per una
Bíblia de Doré? I, no obstant, Mary havia adquirit dues Bíblies
d'aquesta manera; això li representava la tasca pacient de dos anys;
i un noi de parentela alemanya n'havia guanyades quatre o cinc. Una
vegada, aquest recità tres mil versicles sense aturar-se; però la
tensió exercida damunt ses facultats mentals era massa gran, i des
d'aquell dia esdevingué poc menys que un idiota: lamentable
infortuni per a l'escola, perquè en les grans avinenteses, davant
d'espectadors, el superintendent sempre feia sortir aquell noi
perquè (com deia Tom) «s'engegués». Només els deixebles vells
procuraven servar llurs bitllets, no deixant de banda llur tediosa
tasca fins a assolir una Bíblia: així és que la remissió d'un
d'aquests premis era un rar i notable esdeveniment; el deixeble que
havia reeixit era tan gran i conspicu, aquell dia, que en tal moment
tot si d'alumne s'encenia d'una nova ambició que ben sovint durava
un parell de setmanes. És possible que l'estómac intel·lectual de
Tom no hagués mai experimentat veritable fam d'un d'aquests premis;
però tot son ésser, evidentment, s'havia delit molts de dies per la
glòria i l'esclat que els voltava.
Com de costum, el superintendent romania dret, en front del púlpit,
amb un llibre d'himnes, tancat, a la mà i l'índex ficat entre les
seves pàgines, i comandà atenció. Quan un superintendent d'escola de
diumenge fa son petit discurs habitual, un llibre d'himnes a la mà
li és tan necessari com la inevitable fulla de música a un cantaire
que està part davant d'una plataforma i canta un solo en un concert,
encara que el motiu d'això és un misteri; perquè el pacient no passa
mai els ulls pel llibre d'himnes ni per la fulla de música. Aquest
superintendent era una tènue criatura de trenta cinc anys, amb una
perilla crespada i cabell curt i crespat; portava un coll rígid i
dret, l'extrem superior del qual ben bé li arribava a les orelles, i
les agudes puntes del qual s'encorbaven cap endavant, en front dels
angles de la seva boca: aquest clos obligava a un esguard ben recte
cap endavant, i a girar tot el cos quan calia mirar de costat. La
seva barba l'apuntalava una corbata tota estesa, que era tan llarga
i tan ampla com un bitllet de banc, i tenia caps de serrell; els
extrems de les seves botes eren girats violentament cap amunt,
segons la moda del dia, com a lliscadores de trineu: efecte
pacientment i laboriosament produït pels joves, seient amb els dits
del peu apretats contra una paret hores senceres. El senyor Walters
era de posat molt curiós, i de cor ben sincer i com cal; i tenia les
coses i els indrets sagrats en tanta de reverència, i els separava
tant de les matèries mundanals, que, sense que ell se n'adonés, la
seva veu d'escola de diumenge havia adquirit una entonació peculiar
que desapareixia totalment els dies de feina. Començà d'aquesta
manera:
-Ara, minyons, necessito que segueu tan correctament i gentilment
com pugueu, i em presteu tota la vostra atenció per un minut o dos.
Això és, així. Així és com ho fan els nens i les nenes bons minyons.
Estic veient una nena petita que mira enfora de la finestra; em temo
que es pensa que estic en algun indret d'allí fora: potser dalt d'un
arbre fent un discurs als ocellets. (Rialleta aprovatòria.) He de
dir-vos quin bé em fa, de veure tantes carones netes i brillants
acoblades en un lloc com aquest, aprenent de obrar rectament i
d'ésser bons.
I així succesivament. No és necessari de trametre la resta del
discurs. És un model que no varia; això fa que ens sigui familiar a
tots.
El darrer terç del discurs fou malmès pel renovellament de lluites i
altres divertiments entre alguns nois de mala conducta, i per les
inquietuds i murmuris que s'estenien arreu arreu, banyant, fins i
tot, els fonaments de roques isolades i incorruptibles com Sid i
Mary. Però tot això parà de sobte en apaivagar-se la veu del senyor
Walters; i la conclusió del discurs fou rebuda amb un esclat de
silenciós agraïment.
Una bella part dels murmuris havia estat ocasionada per un
esdeveniment més o menys inavesat: l'entrada de visitants: l'advocat
Thatcher, acompanyat de un home molt vell i molt feble, i d'un bell
senyor cavallerívol, de mitja edat i cabell gris d'acer, i una
senyora tota digna, que era sens dubte la muller de aquest. La
senyora portava una nena. Tom havia estat inquiet y ple de pruïges i
malhumor, i amb la consciència que el remordia: no podia confrontar
l'esguard d'Amy Lawrence, no podia sofrir sa mirada amorosa. Però
quan veié la petita nouvinguda, son esperit se abrandà tot ell de
benaventurança en un dir Jesús. A l'instant següent, feia ostentació
de si mateix amb totes les seves forces; dant cops de puny als
altres nois, estirant-los els cabells, fent ganyotes: en una
paraula, servint-se de tota art que semblés adequada per a fascinar
una noia i guanyar-ne l'aplaudiment. La seva gaubança no tenia sinó
una clivella: el record de la seva humiliació en el jardí d'aquell
àngel; però aquella sorrenca memòria l'anaren esborrant ones rues de
felicitat que li passaven al damunt. Als visitants hom els donà el
més alt seient d'honor, i, tan prest com fou acabat el discurs del
senyor Walters, ell els presentà a l'escola. El senyor de mitja edat
resultà ésser un prodigiós personatge; no altre que el jutge del
comtat; la més augusta creació, en absolut, que aquells infants
haguessin mai contemplat, i ells es demanaven de quina mena de
material era bastit; i mig volien sentir-lo braolar i mig temien que
arribés a fer-ho. Era de Constantinoble, a dotze milles de
distància; així és que havia viatjat i vist el món: els ulls que hom
tenia al davant havien vist la Casa del Tribunal del Comtat, que hom
deia que tenia una teulada de llauna. L'astorament que aquestes
reflexions inspiraven, el demostrava l'impressionat silenci i les
fileres d'ulls mirant de fit a fit. Aquest era el gran jutge
Thatcher, germà de llur propi advocat. Jeff Thatcher immediatament
avançà a mostrar-se familiar amb el gran home i a ésser envejat per
l'escola. Hauria estat música per a son esperit, de sentir els
murmuris.
-Mira-te'l, Jim! còm puja allí damunt. Mira! ara va a donar-li una
estreta de mà; ara li està donant l'estreta de mà. Ma noi! No
t'agradaria d'ésser En Jeff?
El senyor Walters es posa a «fer-se veure» amb tota mena de
bellugueigs i activitats, donant ordes, formulant judicis, fent
advertiments aquí, allí, onsevulla que pogués trobar una rodella. El
bibliotecari «es feia veure», corrent d'ací d'allí amb les mans
plenes de llibres i fent una pila d'aquella fressa i aldarull en que
es complau l'autoritat d'un insecte. Les joves senyoretes mestresses
«es feien veure», decantant-se dolçament damunt deixebles que feia
poc temps havien estat apunyegats, alçant ditets advertidors envers
els nois dolents i dant amorosos copets als bons minyons; els joves
senyors mestres «es feien veure» amb petits renys i altres petites
demostracions d'autoritat i bella atenció a la disciplina; i la
major part dels mestres, d'ambdós sexes, trobaren coses a fer a la
llibreria, vora el púlpit, i eren coses que calia tornar a fer dues
o tres vegades (amb molta de vexació aparent). Les nenes «es feien
veure» de diverses maneres, i els nens «es feien veure» amb tanta de
diligència, que l'aire era tot ple de boles de paper i del murmuri
de les baralles. I, per damunt de tot això, el gran home seia, i
irradiava un majestuós somriure judicial damunt tota la casa, i
s'escalfava al sol de la seva pròpia grandiositat, perquè també ell
«es feia veure». Només una cosa mancava per completar l'èxtasi del
senyor Walters, i era l'avinentesa de fer a mans una Bíblia de
premi, i exhibir un prodigi. Diversos deixebles tenien uns quants
bitllets grocs, però ningú no en tenia prou; ell havia anat
assabentant-se'n entre els alumnes més assenyalats. Hauria donat tot
el món, ara, per a tornar a tenir aquell noi alemany amb el seny
complet.
I en aquell moment, quan l'esperança era morta, Tom Sawyer avançà
amb nou bitllets grocs, nou de vermells i deu de blaus i demanà una
Biblia! Això fou com una tamborinada en un cel clar. Walters no
esperava una petició per aquell indret ni en deu anys a venir. Però
no calia dar-hi voltes: veu's aquí els documents fefaents, i no
tenien cap tara. Així és que Tom fou enlairat al veinatge del jutge
i l'altre escollit, i la gran nova fou anunciada del quarter general
estant. Fou la sorpresa més atarantadora de la dècada; i tan pregona
fou la sensació, que aixecà el nou heroi a l'altura de l'heroi
judicial, i l'escola tingué dues meravelles a contemplar en lloc
d'una. Els nois es sentiren rosegats per l'enveja; però els que
sofriren les més amargues punyides foren els que s'adonaren massa
tard que havien contribuït a aquesta odiada esplendor, en vendre
bitllets a Tom a canvi de la riquesa que ell havia acoblat venent
privilegis d'emblanquinar. Es menyspreaven a sí mateixos, com a
enganyats per un frau astut, per un serpent criminal amagat en
l'herba.
El premi fou remès a Tom amb tanta d'efusió com el superintendent
pogué bombar-se en aquelles circumstàncies; però li mancava quelcom
de l'autèntic broll, perquè l'instint del pobre subjecte li féu
saber que allí hi havia un misteri que potser no comportava la llum;
era simplement absurd que aquell noi hagués amagatzemat dues mil
gavelles de ciència escripturística en sos locals: una dotzena
agotarien la seva capacitat, sens dubte. Amy Lawrence estava
orgullosa i contenta, i feia per manera d'aconseguir que Tom la
mirés a la cara, però ell no hi volia mirar. Ella se n'estranyà:
després estigué una mica contorbada; després una vaga sospita vingué
i passà i retornà de bell nou; ella sotjà; una llambregada furtiva
li digué qui-sap-les coses, i aleshores son cor es trencà, i es
sentí gelosa, i irosa, i li vingueren les llàgrimes als ulls, i odià
tothom: Tom més que tots els altres, pensà ella.
Tom fou presentat al jutge, però tenia la llengua travada; l'alè amb
prou feines li venia; son cor glatia violentament, en part a causa
de la paorosa grandesa d'aquell home, però principalment perquè ell
era el pare _d'ella_. Li hauria plagut de caure en terra i adorar-
lo, si haguessin estat a les fosques. El jutge posà la mà damunt la
testa de Tom i el nomenà gentil homenet, i li demanà còm se deia. El
noi tartamudejà, badà la boca, i ho tragué enfora:
-Tom.
-Oh! no! no Tom... és...
-Tomàs.
-Ah! això és. Em pensava que n'hi hauria una mica més, potser. Molt
bé. Però gosaria dir que en teniu un altre, i me'l direu, veritat?
-Digueu al senyor quin és l'altre nom, Tomàs- digué Walters. -I
digueu _senyor_. Cal que no oblideu la vostra urbanitat.
-Tomàs Sawyer, senyor.
-Això és! D'això en dic un bon minyó. Bell minyó. Bell: un homenet.
Dos mil versos és molt, moltíssim. I mai no us ha de doldre el
treball que us heu donat per apendre'ls; perquè el saber val més que
cap altra cosa del món; això és el que fa que els homes es tornin
bons i grans; sereu un gran home i un home bo algun dia, Tom, i
aleshores mirareu enrera i direu: «-Tot és degut als beneficis de la
preada escola dominical de la meva infantesa; tot és degut a mos
benvolguts professors, que m'ensenyaren a apendre; tot és degut al
bon superintendent, que m'encoratjà i vetllà per mi i em donà una
bella Bíblia, una Bíblia esplèndida i elegant, per servar-la i
tenir-la per al meu ús, per a sempre més; tot és degut a la recta
educació!» Això és el que direu, Tomàs; i no els voldríeu baratar
per cap diner aquests dos mil versos, no: en cap manera no voldríeu.
I ara no us recarà de dir-me a mi i aquesta senyora alguna de les
coses que heu après (ah! comprenc que no us recarà), perquè estem
orgullosos dels minyonets que aprenen. Sabeu, sens dubte, els noms
de tots els dotze deixebles. Voleu dir-nos els noms dels dos primers
que foren elegits?
Tom anava estirant-se un botó i prenent un posat temorenc.
S'enrojolà, aleshores, i sos ulls es decantaren a terra. El cor del
senyor Walters s'esfondrà dintre seu. Es digué a sí mateix: -No és
possible que el noi pugui respondre la més senzilla pregunta: per
qué n'hi fa cap el jutge? Però es va sentir obligat a dir quelcom en
alta veu, i va fer:
-Respongueu al senyor, Tomàs: no tingueu por.
Tom encara no disparava.
-Bé, conec que m'ho direu a mi- digué la senyora. -Els noms dels dos
primers deixebles eren...
-DAVID I GOLIAT!
Correm una cortina caritatívola damunt la resta de l'escena.
CAPÍTOL V
Per allà a dos quarts d'onze, la campana esquerdada de l'església
començà de sonar, i la gent no trigà a anar-se acoblant per al sermó
del matí. Els minyons de l'escola dominical es distribuïren per
l'edifici, i ocuparen bancs amb llurs parents, de manera que en
romanguessin vigilats. Vingué la tia Polly; i Tom i Sid i Maria
segueren amb ella. Tom fou deixat en el passadís perquè estigués tan
lluny de la finestra oberta i les enciseres escenes estiuenques del
defora com fos possible. La gentada omplí les naus: el vell i
indigent administrador de correus, que havia conegut dies millors;
el batlle i la seva muller (perquè tenien batlle, allí, entre altres
coses supèrflues); el jutge de pau; la viuda Douglas, rossa, elegant
i de quaranta anys, esperit benvolent i acomodat, la casa
encimbellada de la qual era l'únic palau del poble, i la més
hospitalària i de molt la més pròdiga en matèria de festes que
l'omplís d'ufana; el decantat i venerable ex-alcalde i la senyora
Ward; l'advocat Riverson, el nou notable de la rodalia; després la
beutat del poblet, seguida d'una colla de joves cortrencadores,
vestides de llinó i guarnides de cintes; després tots els joves
dependents de la ciutat, corporativament: perquè havien romàs en el
vestíbul tot xuclant el pom del bastó, formant un mur circular
d'admiradors oliosos i de somriure badoc, fins que la darrera noia
havia passat per les baquetes; i, finalment, vingué el noi model,
Willie Mufferson, prenent tan sol·lícita cura de la mare com si ella
fos tallada en cristall. Sempre portava sa mare a l'església i era
l'orgull de totes les matrones. Els minyons, sense mancar-n'hi un,
el detestaven perquè era tan bo i, a més, son exemple els havia
estat encolomat tantes vegades. El blanc mocador li sortia de la
butxaca cap endarrera, com era costum els diumenges, casualment. Tom
no tenia mocador, i els nois que en tenien li semblaven uns
estarrufats. Essent ara el poble fidel completament aplegat, la
campana sonà una vegada més per advertir els tocatardans i els
encantats; i després una solemne quietud caigué damunt l'església,
només interrompuda per les rialletes i murmuris del chor, a la
tribuna. El chor sempre feia rialletes i murmuris durant tot el
servei religiós. Hi hagué una vegada un chor d'església que no era
mal educat, però he oblidat on va ésser. Fa una pila d'anys que això
va passar, i amb prou feines puc recordar-ne cap detall; però em
penso que fou en algun país estranger.
El ministre digué l'himne, i l'anà llegint amb delectança, en un
estil peculiar que era molt admirat en aquella part del país.
Començà a mitja veu, i anà enfilant-se consecutivament, fins que
arribà a un cert punt, en el qual carregà amb fort èmfasi damunt la
paraula més acimada, i després es precipità avall com si fos d'una
palanca estant:
Seré menat cap-al-cel en-llits FLORITS
de descans,
Quan d'altres lluiten pel-premi fent-vela-en ONES
sagnants?
Hom el considerava prodigiós lector. A les vetllades de l'església
sempre recorrien a ell perquè llegís poemes; i, quan s'hi havia
posat, les senyores alçaven llurs mans i les deixaven caure
abandonadament damunt la falda; i cloïen els ulls i movien els caps,
com si diguéssin: -Les paraules no poden expressar-ho: és massa
bell, massa bell per a aquesta terra mortal!
Després que l'himne fou cantat, el reverend senyor Sprague es girà
envers una taula d'avisos i llegí en alta veu advertiments de
reunions i societats i altres coses, i arribà a semblar que la
llista s'estendria fins a l'espatec del Judici Final; singular
costum que és encara conservat a Amèrica, fins i tot a les ciutats,
en mig d'aquesta època d'abundosos diaris. Tot sovint, quan menys
fonament té un costum tradicional, més difícil és de
desempallegar-se'n.
I aleshores el ministre pregà. Bona i generosa fou la seva pregària,
i feta per peces menudes. Pledejà per l'Església i els petits
infants de l'Església; per les altres esglésies del poblet; pel
poblet mateix; pel comtat; per l'Estat; pels funcionaris de l'Estat;
pels Estats Units; per les esglésies dels Estats Units; pel Congrés;
pel President; pels funcionaris del Govern; pels pobres mariners,
malmenats en les mars tempestuoses; pels milions d'oprimits que
gemeguen sota el taló de les monarquies europees i els despotismes
orientals; per aquells que reberen ]a llum i la bona nova, i
tanmateix no tenen ulls per a veure ni orelles per a oir, i pels
pagans de les llunyanes illes de la mar; i acabà amb una súplica que
les paraules que anava a dir poguessin trobar gràcia i favor, i
fossin sement sembrada en terra fèrtil, llevant amb el temps
abundosa collita de bé. Amén.
Hi hagué un zumzeig de vestits, i la gent dreta s'assegué. El noi la
història del qual reconta aquest llibre, no la gaudia, la pregària:
només la suportava, i encara gràcies. Estava inquiet tot el temps
que durava; portava el compte dels detalls de la pregària,
inconscientment (perquè no hi parava atenció, però sabia les
tasqueres que amb tota regularitat servava en aquell vetust indret
el clergue); i quan una petita bagatel·la de matèria nova hi era
insertada, la seva orella l'espiava i tota la seva natura
n'experimentava ressentiment: considerava els afegitons injustos i
brètols.
En mig de la pregària, una mosca s'havia aturat damunt el respatller
del banc de davant, i torturava l'esperit de Tom, per tal com
s'estava fregant tranquilament les mans, agafant-se el cap amb els
braços i pulint-lo tan vigorosament que gairebé semblava
descompartir-lo del cos, deixant a la vista el fil subtilíssim del
coll, i es gratava les ales amb les potes del darrera i les aplanava
damunt son cos com si haguessin estat faldons de casaca, continuant
tota la seva _toilette_ tan tranquilament com si sabés que gaudia de
tota seguretat. I la gaudia; que, per intensament que les mans de
Tom sentissin la pruïja d'arrapissar-la, no ho gosaven escometre:
ell creia que la seva ànima seria immediatament estenallada si feia
semblant cosa mentre la pregària durés. Però a la darrera frase la
seva mà començà d'encorbar-se i de lliscar endavant; i, al bell punt
que l'«Amén» fou dit, la mosca era presonera de guerra. La seva tia
sotjà l'acció i l'obligà alliberar-la.
El ministre pronuncià son text, tot brunzint monòtonament al llarg
d'una al·legació tan prosaica que molts de caps, d'ací d'allà,
començaren de pesar figues: i tanmateix era una al·legació que
tractava del foc interminable i el sofre, i reduïa els predestinats
de la glòria a una colla tan petita, que amb prou feines valia la
pena aquella salvetat. Tom comptava les pàgines del sermó: un cop
havia sortit de l'església, sempre sabia quantes pàgines hi havia
hagut; però rares vegades sabia cap altra cosa del discurs.
Tanmateix, però, aquella vegada s'interessà de bo de bo per una breu
estona. El ministre féu una grandiosa pintura commovedora de les
hosts humanes en el mil·lenari, quan el lleó i l'ovella jaurien
plegats i un infant els menaria. Però el sentiment, la lliçó,
l'exemplaritat del gran espectacle, foren perduts per al minyó:
només pensà que en el caràcter egregi del protagonista, davant els
pobles en expectació: son rostre s'il·luminà d'aquell pensament, i
es digué a si mateix que desitjaria d'ésser aquell infant, si el
lleó era manyac.
Tornà a caure en aquella frisança, en ésser continuada l'eixuta
al·legació. Ben prompte féu memòria d'un tresor que tenia, i el va
treure a la llum. Era un gran escarabat negre, amb formidables
barres: la «cuca pessigadora», com ell li deia. El tenia en una
capsa de pistons. La primera cosa que féu l'escarabat fou atrapar-li
el dit. Seguí una natural patacada, i l'escarabat se n'anà
trontollant al passadís central, i s'aturà cap per avall, i el dit
ferit anà a raure dins la boca del noi.
L'escarabat jeia allí terra movent les potes desvalgudes, incapaç de
tombar-se. Tom l'ullava, i tenia desig d'haver-lo; però ell estava a
recer, fora de son abast. Altra gent, que no parava atenció a la
prèdica, trobà un consol en l'escarabat, i també l'ullaren.
Al cap de poca estona un gos llanut vagarívol comparegué
mandrosament, amb el cor trist, emperesit per la calma i blanura de
l'istiu, cansat del captiveri i sospirant per una trasmudança. Espià
l'escarabat; la cua caiguda s'aixecà i oscil·là: ell inspeccionava
el botí: caminava al voltant de la bestiola; la flairava des d'una
distància confortable; tornava a caminar-li al voltant; es feia més
gosat, i la flairava de més a prop; després aixecà el morro, i pegà
una cautelosa urpada, sense arribar a encertar; en pegà una altra, i
una altra; començà de fruir el divertiment; s'ensorrà fins a
l'estómac amb l'escarabat entre les seves urpes, i continuà sos
experiments; se'n fadigà al capdavall i romangué indiferent i
distret. Son cap es decantà, i de mica en mica la seva barba
descendí i tocà l'enemic, el qual la va picar. Hom sentí un grinyol
agut; pegà embranzida la testa del gos, i l'escarabat caigué a un
parell de yardes de distància, i altra vegada restà cap per avall.
Els espectadors veïns s'estremiren d'una dolça joia interior,
diverses cares es posaren darrera ventalls i mocadors, i Tom
esdevingué absolutament feliç. El gos quedava com un babau, i
probablement se'n dava compte; però hi havia ressentiment en el seu
cor, tanmateix, i daler de revenja. Així és que anà cap a
l'escarabat i començà de bell nou a atacar-lo cautelosament, saltant
envers ell de cada punt d'un cercle, aturant les potes a una polsada
de la bestiola, pegant-hi embranzides encara més pròximes amb el
dentat, i dant estrebades amb el cap, fins que les seves orelles
tornaren a vibrar. Altra vegada, tanmateix, n'esdevingué fadigat, al
cap d'una estona; provà de distreure's amb una mosca, però no hi
trobà conhort; anà voltant una formiga, amb el nas ben arran del
paviment, i de seguida se'n sentí fastiguejat; badallà, sospirà,
oblidà del tot l'escarabat, i segué damunt ell! Sonà aleshores un
salvatge grinyol d'agonia, i el gos anà passadís amunt; els grinyols
continuaren, i també el viatge del gos; creuà la casa per davant
l'altar, i fugí cap a l'altre passadís; passà per davant les portes;
vociferà de trobar-se a la darrera etapa de sa correguda; la seva
tortura cresqué amb la seva progressió, fins que al cap de poc no
fou sinó un cometa llanut que es movia en la seva òrbita amb el
llampegueig i la velocitat de la llum. Al capdavall, la víctima,
frenètica, es desvià de la seva correguda i saltà a la falda de son
senyor: ell el tirá enfora de la finestra, i la veu dolorida s'anà
esvaint i finà en la distància.
Tota l'església, aleshores, era caravermella i mig ofegada del riure
contingut, i el sermó havia arribat a un mortal estancament. El
discurs fou continuat tot seguit, però anava tot estropellat i
ranquejant, perduda ja tota possibilitat d'impressionar; perquè
àdhuc els més greus sentiments eren acollits a cada pas amb un
endolcit esclat d'alegria profana, sota l'abric d'algun llunyà
respatller de banc, com si el pobre clergue hagués dit alguna cosa
estranyament faceciosa. Tot el poble fidel sentí un positiu
alleujament quan la prova fou passada i dita la benedicció.
Tom Sawyer tornà a casa joiós del tot, bo i pensant que era més
satisfactori el servei religiós quan s'hi presentava una mica de
varietat. Només una cosa l'amargava: ja li venia de grat que el gos
jugués amb la seva cuca pessigadora, però no li semblava equitatiu
que se l'emportés.
CAPÍTOL VI
El matí del dilluns trobà Tom Sawyer tot dissortat. El matí del
dilluns sempre el trobava així, perquè començava una altra setmana
de sofriment aclaparador a l'escola. Generalment ell inaugurava
aquell dia tot desitjant que no hagués sobrevingut la festa, que
feia molt més odiós el retorn al captiveri i les cadenes.
Tom jeia reflexionant. Al cap de poc se li acudí que desitjaria
d'estar malalt: aleshores podria romandre a casa sense anar a
escola. Veu's aquí una vaga possibilitat. Escrutà el seu organisme:
no tenia cap xacra. I començà de bell nou l'investigació. Aquesta
vegada li semblà que podia descobrir símptomes de còlic i començà
d'encoratjar-los amb extraordinària esperança. Però s'afebliren, i
al cap de poca estona desaparegueren del tot. Tornà a reflexionar.
De cop i volta descobrí quelcom: una de les seves dents de dalt se
sentia baldera. Això era una bona cosa, i estava a punt de començar
els gemecs com a _engegament_, com ell deia, quan se li acudí que,
si compareixia al tribunal amb aquest argument, la seva tia li
arrencaria aquella peça, i això li faria mal. Pensà, doncs, que
servaria la dent com a reserva, ara per ara, i cercaria altra cosa.
No se li acudí res per una estoneta, i després es recordà d'haver
sentit com parlava el doctor d'una certa cosa que obligà a estar-se
al llit a un pacient per espai de dues o tres setmanes i havia
amenaçat de fer-li perdre un dit. El minyó, doncs, tragué
afanyosament el dit malalt del peu, enfora del llençol, i l'aixecà
en l'aire per a la seva inspecció. Però no coneixia els símptomes
necessaris. Tanmateix, però, semblava que valia la pena
d'arriscar-s'hi: així és que començà de gemegar amb considerable
braó.
Però Sid seguia dormint, sense atalaiar-se'n.
Tom gemegà més fort, i s'imaginà que començava de fer-li mal el dit
del peu.
Fou infructuós, pel que feia a Sid.
Tom bufava ja de tant escarrassar-se. Descansà una mica, i després
s'inflà, i produí un seguit d'admirables gemecs.
Sid roncava.
Tom s'exasperà. Digué: -Sid, Sid!- i va sacsejar-lo. Aquest
procediment reeixí, i Tom començà sos gemecs altra vegada. Sid
badallà, s'estirà, després s'aixecà damunt el colze amb un esbufec,
i es posà a mirar Tom de fit a fit. Tom seguí gemegant. Sid digué:
-Tom! Digues, Tom!
Cap resposta.
-Ei, Tom! Tom! què passa, Tom?- I el sacsejà i li mirà el rostre,
afanyosament.
Tom féu, tot planyívol:
-Oh! No, Sid: no m'empentegeu.
-Vejam: què passa, Tom? Cridaré la tieta.
-No: tant se val. D'aquí a una estona potser haurà passat. No crideu
ningú.
-Però si cal! No gemegueu així, Tom: és una cosa que esgarrifa.
Quant de temps fa que dura, això?
-Hores... Uui! Oh! No us bellugueu així. Em matareu!
-Tom: per què no m'heu despertat més d'hora? Oh! Tom, no feu això!
Em posa els cabells drets, de sentir-vos! Tom: què teniu?
-Sid, us ho perdono tot. (Gemec.) Totes les males passades que
m'hagueu fet en tota la vida. I doneu, Sid, el marc de finestra vell
i el meu gat borni a aquesta noia nova que ha vingut al poble, i
digueu-li...
Però Sid havia arrapissat sos vestits i apretat a córrer. Tom sofria
de bo de bo, ara: tan bellament treballava la seva imaginació: així
és que sos gemecs havien assolit un to perfectament genuí.
Sid corregué escales avall i digué:
-Oh! Tieta Polly! Veniu! Tom està a les acaballes!
-A les acaballes!
-Sí, senyora. No perdeu temps: veniu de pressa!
-Romansos! No ho crec.
Però tanmateix volà escales amunt, amb Sid i Maria a sos talons. I
la cara se li esblaimà, aiximateix, i sos llavis tremolaren. En
arribar al costat del llit, digué, entre el panteix:
-Tom! Tom! Què us passa?
-Oh! Tieta! Estic...
-Què us passa? Què us passa, minyó?
-Oh! tieta! El meu dit malalt em fa qui sap el mal!
La vella senyora s'enfonsà en una cadira i rigué una mica, després
plorà una mica, i després féu totes dues coses alhora. Això la
retornà, i digué:
-Tom, quin espant m'havíeu dat! Prou ximpleries, ara, i salteu-me
d'aquí.
Els gemecs pararen, i s'esvaí el mal que sentia el dit del peu. El
noi s'adonà de quedar una mica com un babau, i digué:
-Tia Polly, _semblava_ adolorit, i feia tant de mal, que ni em
recordava de la meva dent.
-La vostra dent: oi? Què hi teniu, a la dent?
-En tinc una de baldera, i em fa veure la padrina.
-Vejam, vejam: no torneu a començar la gemegor. Obriu la boca. Bé,
teniu la dent baldera; però d'això ningú se'n mor. Mary, aneu-me a
cercar un fil de seda i una brasa de la cuina.
Tom digué:
-Oh! tieta! No l'arrenqueu, si us plau: ja no em fa gens de mal. No,
tieta, si us plau. Ja no vull quedar-me a casa per no anar a
l'escola.
-Ah! Ja no voleu, ja no voleu? De manera que tot aquest terrabastall
era perquè us pensàveu romandre a casa, i fer campana, i anar a
pescar? Tom, Tom! Jo us estimo tant, i vós sembleu cercar totes les
maneres de ferir mon pobre cor vellet amb vostra ànima endiastrada!
En aquell instant els instruments dentaris eren a punt. La vella
senyora apretà fort l'un cap del fil de seda, amb un nus, a la dent
de Tom, i lligà l'altre a una post del llit. Després agafà la brasa,
i sobtadament la llençà gairebé a la cara del noi. La dent penjà
aleshores, tot gronxant-se, de la post del llit.
Però totes les calamitats tenen llurs compensacions. En adreçar-se
Tom a l'escola, després del desdejuni, fou l'enveja de tots els
minyons que trobà, perquè el forat de la seva línia superior de
dents li permetia d'expectorar d'una manera nova i admirable.
Arreplegà tot un seguici de xicots interessats per aquell
espectacle; i un d'ells, a qui havia calgut tallar el dit i que
havia estat un centre de fascinació i homenatge fins aleshores, es
trobà ara, de cop i volta, sense cap partidari, i tonsurat de la
seva glòria. Son cor n'era feixuc, i digué, amb un menyspreu que no
sentia, que no valia res l'escupir com Tom Sawyer. Però un altre
minyó digué: -És que són verdes!- I ell hagué de fer-se fonedís,
heroi descavalcat.
Tom no trigà gaire estona a topar el jovenívol pària del llogarret,
Huckleberry Finn, fill de l'embriac del poble. Huckleberry era
coralment odiat i temut de totes les mares del poble, perquè estava
en vaga, i no coneixia llei, i era ordinari, i dolent... i perquè
tots llurs infants l'admiraven en tanta de manera, i es delectaven
en sa prohibida companyia, i haurien volgut tenir la gosadia d'ésser
com ell. Tom era com la resta dels nois respectables, pel que feia a
envejar a Huckleberry sa joiosa condició de bandejat; i tenia ordes
terminants de no jugar-hi: així és que hi jugava cada vegada que
n'hi venia a tomb l'avinentesa. Huckleberry anava sempre abillat amb
robes sobreres d'homes de tota alçada, les quals es trobaven en
perpètua floridera i plenes de voleiadissos parracs. Son capell era
una vasta ruïna amb una ampla mitja-lluna escapçada de les seves
ales; sa casaca, quan en duia, gairebé li arribava als talons, i
tenia els botons del darrera molt més avall de l'esquena; només un
elàstic li sostenia els pantalons; el seient de sos pantalons
s'abombava qui-sap-lo avall i no contenia res; la part baixa i
serrellosa dels pantalons s'arrossegava pel fang quan no era
arremangada. Huckleberry anava i venia al seu grat. Dormia als
llindars de les portes quan feia bon temps, i en bótes buides quan
plovia; no havia d'anar a l'escola ni a la capella, ni reconèixer
ningú per senyor, ni obeir a ningú: podia anar a pescar o a nedar,
quan i on li plagués, i romandre-hi tanta d'estona com li fos
escaient. Ningú li prohibia de tenir batusses; podia vetllar fins a
l'hora que li semblés bé; era sempre el primer noi que anava amb els
peus nus en primavera, i el darrer en tornar a adoptar el cuiro en
la tardor; mai no s'havia de rentar o posar-se roba neta; podia
renegar prodigiosament. En una paraula, aquell noi tenia tot allò
que dóna preu a la vida. Així pensava tot minyó atuït, empantanegat
i respectable de Sant Petersburg. Tom saludà el romàntic bandejat:
-Hola, Huckleberry!
-Hola, noi! I mireu que us en sembla.
-Què és això que porteu?
-Un gat mort.
-Deixeu-me'l veure, Huck. Manoi! Està d'allò més enravenat. On l'heu
pogut haver?
-L'he comprat a un noi.
-Què n'heu donat?
-N'he dat un bitllet blau i una bufeta que havia pescat a
l'escorxador.
-On heu pescat el bitllet blau?
-El vaig comprar a Ben Rogers, fa dues setmanes, per un bastonet
d'empènyer cèrcols.
-Escolteu... per què serveixen el gats morts, Huck?
-Per què serveixen? Per a guarir-hi berrugues.
-Sí? Voleu dir? Jo conec un remei que és millor.
-I ca! M'hi jugaria qualsevol cosa que no. Quín és?
-Ves, aigua d'esca.
-Aigua d'esca! No en daria una fulla de bruc, de l'aigua d'esca.
-No la daríeu: oi? Ho heu provat mai?
-No, jo no. Però Bob Tanner sí.
-Qui us ho ha dit?
-Ves, ell ho digué a Jeff Thatcher, i Jeff ho digué a Johnny Baker,
i Johnny ho digué a Jim Hollis, i Jim ho digué a Ben Rogers, i Ben
ho digué a un negre, i el negre m'ho digué a mí. Ja ho veieu!
-Bé, i què vol dir? Tots diuen mentida. Tots, si més no, fora del
negre: a ell no el conec. Però mai no he vist un negre que no digués
mentides. Romansos! Ara digueu-me còm ho va fer Bob Tanner, Huck.
-Ves, va agafar la mà i va ficar-la dins un socot on hi havia aigua
de pluja.
-De dia?
-Oi.
-Amb la cara cap al socot?
-Sí. Tanmateix, jo bé ho penso.
-Digué alguna cosa?
-No ho crec, no ho sé.
-Ah! Mireu que és prou. Voler guarir berrugues amb aigua d'esca
d'una manera tan bajana i poca solta! És clar que així no fa profit.
Cal que us en aneu al mig del bosc, on sabeu que hi ha un socot amb
aigua d'esca; i al punt de la mitja nit us aculeu contra el socot i
hi apreteu la mà i dieu:
«Gra d'ordi, gra d'ordi, segó de menja indiana,
aigua d'esca, aigua d'esca, empassa't aquestes berrugues!»
i després us en aneu de pressa, dotze passes, amb els ulls closos, i
després giravolteu tres vegades a l'entorn del socot, i us en aneu a
casa sense parlar amb ningú. Perquè; si parleu, l'encís se'n va a
cân Pistraus.
-Bé, això sembla un bon estil de fer-ho; però no és pas així com va
fer-ho Bob Tanner.
-És clar que no, ja us hi podeu jugar qualsevol cosa; perquè és el
noi que té més berrugues de tot el poble, i no en tindria ni una si
sabés com haver-se-les amb l'aigua d'esca. M'he tret milers de
berrugues de les mans d'aquesta manera, Huck. Jugo en tanta de
manera amb les granotes, que sempre arreplego una pila, pila, pila
de berrugues. De vegades me les trec amb una fava.
-Sí, les faves serveixen. Ja ho he fet, això.
-Ho heu fet? I de quina manera ho feu, vós?
-Agafeu la fava i la partiu, i talleu la berruga de manera que en
surti una mica de sang, i en acabat poseu la sang damunt un tros de
la fava. I aneu, i feu un clot, i ho enterreu al volt de la mitja
nit en una cruïlla, quan és lluna nova, i en acabat cremeu la resta
de la fava. Compreneu? El tros de fava que té al damunt la sang
anirà xuclant i xuclant, fent per manera d'haver el tros que manca,
i això ajuda a la sang a xuclar la berruga, i ella no triga a
escapolir-se.
-Sí, això és, Huck, això és: encara que si dieu, quan feu la
colgada, «fava, endins; berruga, vés: vés-te'n i no em carreguis
més!» és millor. Així és com ho fa Joe Harper, i ha estat a prop de
Coonville, i gairebé per tot. Però, digueu: Còm ho feu per
guarir-les amb un gat mort?
-Ves, agafeu el gat i us en aneu i entreu al cementiri, tard, al
volt de la mitja nit, i aneu on algun dolent hagi estat enterrat; i
quan serà mitja nit un dimoni vindrà, o potser dos o tres, però no
els podreu llucar: només podreu sentir una cosa com el vent, o bé
podreu sentir-los enraonar; i quan se'n duran aquell company, els
tirareu el gat al darrera i direu: «El dimoni segueix el cos mort,
el gat segueix el dimoni, les berrugues segueixen el gat, i jo ja
estic sense!» Això convenç qualsevol berruga.
-Sembla bona cosa. Ho heu provat mai, Huck?
-No, però la vella Hopkins m'ho digué.
-Bé, doncs: em penso que deu ser veritat, perquè diuen que és
bruixa.
-_Diuen!_ O Tom! Jo sé que ho és. Ella va embruixar mon pare. El meu
pare ho diu ell mateix. Un dia feia camí, i va veure que ella
l'estava embruixant; així és que va agafar un roc, i, si ella no
s'hagués fet escàpola, l'hauria bé ensopegada. Doncs bé: aquella
mateixa nit va anar de corcoll dins un cobert on jeia embriagat, i
es va petar el braç.
-Això esparvera. I còm ho va conèixer que ella l'embruixava?
-Senyor! Bé prou que us ho dirà, mon pare. Mon pare diu que, quan us
miren d'allò més enravenades, és que us embruixen, sobretot si
remuguen. Perquè quan remuguen diuen el Parenostre a la inversa.
-Digueu, Huck: quan hi anireu a fer la provatura del gat?
-Aquesta nit. Em penso que aquesta nit aniran a cercar l'ànima del
vell Hoss Williams.
-Però si l'enterraren dissabte, Huck. Voleu dir que no se'l van
endur dissabte a la nit?
-I ara! Què dieu! Llurs encisos no podien pas reeixir fins a la
mitja nit, i aleshores ja és diumenge. Als dimonis no els agrada
gaire que el diumenge els esquitxi, em penso.
-No se m'hauria acudit. És veritat. Voldreu que hi vagi amb vós?
-És clar... Si no teniu por.
-Por! No és fàcil. Que miolareu per avisar-me?
-Sí, i vós feu un miol de resposta, si us vaga. La darrera vegada
vaig estar-me miolant per allí fins que el vell Hays va començar a
engegar-me rocs, tot dient: -Gat del diastre!- així és que li vaig
tirar una rajola per la finestra; però moixoni!
-Ben segur. Aquella nit no vaig poder miolar perquè la meva tia em
sotjava; però aquesta vegada miolaré. Escolteu, Huck: què és això?
-No és més que una paparra.
-On l'heu arreplegada?
-Al bosc.
-Què en voleu?
-No ho sé. No la vull pas vendre.
-Molt bé. És una paparra d'allò més petita, per això.
-Oh! És de bon fer el rebaixar una paparra que no us pertany. Jo
n'estic satisfet. És prou bona per a mi.
-Uix! N'hi ha una mala fi, de paparres. En podria tenir un miler, si
volgués.
-Bé, doncs; per què no les teniu? Perquè massa sabeu que això són
brocs. És una paparra ben primerenca, trobo. És la primera que he
vist aquest any.
-Escolteu, Huck: us la barato per la meva dent.
-Deixeu-me-la veure.
Tom es va treure un tros de paper i va desenrotllar-lo curosament.
Huckleberry li pegà una mirada afanyosa. La temptació era ben forta.
A la fi digué:
-És de bo de bo?
Tom aixecà sos llavis i mostrà el forat.
-Vaja, molt bé- digué Huckleberry; -tracte és tracte.
Tom ficà la paparra dins la capsa de pistons que havia estat
darrerament presó de l'escarabat, i els minyons es separaren, tot
sentint-se cadascú més ric que no pas abans.
En arribar Tom al petit bastiment isolat de l'escola, hi entrà
bruscament, a grans passos, com si hagués vingut amb honrada
celeritat. Plantà son capell al penjador, i es precipità a son
seient amb una abrivada aqueferadíssima. El mestre, entronitzat a
l'altura, damunt sa gran cadira de braços i de cul estellat, feia
una bacaina, a la non-non de la bonior soporífera de l'escola. La
interrupció el desvetllà.
-Tomàs Sawyer!
Tom sabia que el seu nom, pronunciat tot sencer, era averany de mal
temps.
-Senyor!
-Munteu aquí. Digueu-me còm és que heu tornat a venir tard, com
teniu per costum.
Tom estigué a punt de cercar aixopluc sota una mentida; però
aleshores veié dues llargues trenes de cabell groguís penjant damunt
una esquena, i les reconegué, en virtut d'aquella elèctrica simpatia
de l'amor; i al costat d'aquella personeta hi havia l'únic lloc
vacant de la banda de les noies. Tot seguit digué:
-M'HE ATURAT A PARLAR AMB HUCKLEBERRY FINN!
El mestre sentí que se li aturava el pols, i restà amb els ulls
encantats, sense esma. La bonior de l'escola cessà; els alumnes es
preguntaren si aquell minyó insensat havia perdut el seny. El mestre
digué:
-Heu fet... què?
-M'he aturat a parlar amb Huckleberry Finn.
Les paraules no havien estat mal enteses.
-Tomàs Sawyer, aquesta és la confessió més astoradora que mai hagi
sentit. La simple fèrula és poc per aquest delicte. Traieu-vos el
gec.
El braç del mestre maldà fins a cansar-se, i el dipòsit de regles
minvà notablement. Aleshores vingué aquella orde:
-Ara aneu i seieu amb les noies! I que això us serveixi d'escarment.
Les rialletes que es mobilitzaren pels àmbits de la cambra semblà
que avergonyissin el noi; però, de fet, aquesta resulta la causà més
aviat l'adorativa temença envers la seva ídola inconeguda i el goig
paorós que li proporcionava la seva sort enlairada. S'assegué a
l'extrem del banc de pi, i la noia se'n retirà una mica, amb un
moviment de cap. Contactes de colzes i llambregades i murmuris
atravessaren la cambra; però Tom seia tot quiet, amb els braços
damunt el pupitre llarg i baix que tenia al davant, i semblava que
estudiés en son llibre. De mica en mica l'atenció dels altres el
deixà de banda, i l'acostumat murmuri de l'escola surà una vegada
més per l'aire ensopit. Al cap de poc el minyó començà de fer
lliscar furtives llambregades envers la noia. Ella ho reparà, li féu
una llengota, i li girà el cap per espai d'un minut. Quan ella tornà
a mirar-lo amb tota cautela, hi havia un préssec davant d'ella: ella
l'empenyé cap enfora. Tom tornà a acostar-lo dolçament: ella
l'empenyé de bell nou, però amb menys animositat. Tom pacientment,
va tornar-lo a son lloc: aleshores ella deixà que hi romangués. Tom
escritotejà a la seva pissarra: «Preneu-lo, si us plau; en tinc
més». La noia pegà llambregada a aquelles paraules, però no féu cap
senyal. Aleshores el noi començà a dibuixar alguna cosa a la
pissarra, tot amagant la seva obra amb la mà esquerra. Per algun
temps la noia refusà de pendre'n coneixement; però la seva humana
curiositat no trigà a manifestar-se per indicis tot just
perceptibles: El minyó seguia treballant, aparentment, sense
dar-se'n compte. La noia féu una mena d'intent que no la
comprometés, per a veure-ho; però el minyó no revelà que en tingués
esment. A la fi ella va caure, i murmurà amb certa vacil·lació:
-Deixeu-m'ho veure.
Tom descobrí en part una trista caricatura d'una casa, amb una
teulada de dues pendents i un tirabuixó de fum que sortia de la
xemeneia. Aleshores l'interès de la noia començà d'ésser fortament
atret per aquella obra, i oblidà tota cosa del món. Quan fou
acabada, la contemplà un moment i després zumzejà:
-Que és bonic! Feu un home.
L'artista erigí un home en el carrer de davant: semblava una grua.
Aquell home hauria pogut caminar per damunt la casa: però la noia no
era hipercrítica: restà satisfeta del monstre, i zumzejà:
-És un bell home. Ara feu-me a mi tot caminant.
Tom dibuixà un rellotge d'arena que tenia al damunt una lluna al ple
i com a extremitats unes tiges; i armà els dits estesos amb un
ventall meravellós. La noia digué:
-Que bonic és! Em plauria de saber dibuixar.
-És de bon fer. Ja us n'ensenyaré.
-Oh! De bo de bo? Quan?
-A migdia. Que aneu a casa, a dinar?
-Em quedaré, si voleu.
-Molt bé: pacte fet.
-Còm us dieu?
-Becky Thatcher.
-I vós, còm us dieu? Ja ho sé: Tomàs Sawyer.
-Aquest és el nom d'apallissar-me. Em dic Tom, quan so bon minyó. Em
direu Tom: veritat?
-Sí.
Aleshores Tom començà d'escritotejar quelcom damunt la pissarra, tot
amagant les paraules a la noia; però ella no es retreia, aquesta
vegada, i demanà de veure-ho. Tom digué:
-Oh! No és res.
-Sí, que és.
-Que no: tant us fa.
-Que sí, que em fa. Deixeu-m'ho veure.
-Ho diríeu.
-No ho diré: en bona fe, fe i refè, que no.
-No ho direu a ningú, a ningú? Per tota la vida?
-No, no ho diré a ningú. Ara deixeu-m'ho veure.
-Oh! Tant us fa, a VÓS!
-Ja que em tracteu així, ho veuré, Tom.- I posà sa mà menuda damunt
la d'ell, i hi hagué una mica de baralla. Tom feia veure que es
resistia de bo de bo; però deixà que la seva mà llisqués gradualment
fins que aquests mots foren descoberts: «Us amo!»
-Oh! Dolent!- I li donà un cop ben fort a la mà. Però tanmateix va
enrojolar-se i va semblar complaguda.
En aquell mateix moment el minyó sentí una lenta grapa fatal que es
cloïa damunt la seva orella i un uniforme impuls enlairador.
D'aquesta manera fou conduït a través de la cambra i dipositat en el
seu seient, sota un foc copiós de rialles de tota l'escola. Després
el mestre romangué al damunt d'ell uns quants moments paorosos, i
finalment se n'anà cap a la seva reial cadira, sense dir cap
paraula. Però, baldament a Tom li cogués l'orella, el seu cor era
ple de gaubança.
En apaivagar-se l'escola, Tom féu un honrat esforç per estudiar,
però l'avalot que tenia a dintre seu era massa gran. Successivament
ocupà son lloc a la classe de lectura, i hi féu qui-sap-les
matusseries; després a la classe de geografia, i convertí els llacs
en muntanyes, les muntanyes en rius i els rius en continents, fins a
tornar al caos; després a la classe de confegir, i el feren anar de
corcoll una sèrie de noms senzillament infantívols; fins que
s'aixecà i reté la medalla de peltre que havia portat amb ostentació
uns quants mesos.
CAPÍTOL VII
Quant més feia Tom per manera de fixar la seva ment en el llibre,
més vagarejaven les seves idees. Així és que, a la fi, amb un sopor
i un badall, ho deixà córrer. Li semblava que la interrupció de
tasques de les dotze no vindria mai. L'aire estava encalmadíssim. No
se'n movia un alè. Era el més somnolent dels dies somnolents. El
murmuri adormidor de vint-i-cinc alumnes estudiant, aquietava
l'ànima, com l'encís que hi ha en la bonior de les abelles. Enllà
d'enllà, sota l'ardent solellada, alçava Cardiff Hill sos flancs
d'una verdor suau entre un vel de calitja que lluïa tot esblaimat,
amb el tint de púrpura que dóna la distància; uns quants ocells
flotaven amb ala peresosa per dalt de tot de l'aire; no hi havia, de
visible, cap més ésser vivent que algunes vaques, i les vaques
dormien.
El cor de Tom es dalia per la llibertat, o almenys per quelcom
d'interessant a fer, per passar l'estona paorosa. La seva mà anà
esmaperduda cap a la seva butxaca, i la seva faç s'il·luminà amb un
esclat de gratitud que era una acció de gràcies, baldament ell no ho
sabés. Després, la capsa de pistons eixí furtivament. Deixà anar la
paparra, i la posà damunt la vasta planura del pupitre. La bestiola
probablement tingué un esclat de gratitud que equivalia a una acció
de gràcies, també, en aquell moment; però era prematura, perquè,
quan començà tota reconeguda a viatjar cap enfora, Tom la va
capgirar amb una agulla i li va fer pendre una nova direcció.
L'amic íntim de Tom seia al seu costat, i havia sofert tant com ell;
i ara es sentia pregonament i gratament interessat, tot seguit, en
aquesta diversió. Aquest amic íntim era Joe Harper. Els dos minyons
eren amics jurats tota la setmana, i enemics encarnissats els
dissabtes. Joe es tragué una agulla de la solapa, i començà a
col·laborar a l'ensinistrament del presoner. El joc creixia en
interès per moments. Aviat Tom digué que l'un entrebancava l'altre,
sense que poguessin treure el major partit possible de la paparra.
Així, doncs, posà la pissarra de Joe damunt el pupitre, i hi féu una
ratlla al mig, de dalt a baix.
-Ara- digué -mentre estigui a la vostra banda, podeu burxar-la i jo
la deixaré estar; però, si deixeu que s'allunyi i entra al meu
costat, heu de deixar-la estar, per tot el temps que jo pugui
impedir que traspassi de bell nou.
-Molt bé, endavant: engegueu-la.
La paparra s'escapà de Tom, al cap de poc, i creuà l'equador. Joe la
turmentà una estona, i ella s'allunyà i canvià d'àrea novament.
Aquest canvi de base es produí tot sovint. Mentre l'un vailet punyia
la paparra amb apassionat interès, l'altre la sotjava amb un interès
igualment fort: els dos caps es decantaven plegats damunt la
pissarra, i les dues ànimes eren mortes a tota altra cosa. A la fi,
la sort semblà establir-se i romandre amb Joe. La paparra provà
aquest, aquell i l'altre recurs, i esdevingué tan exaltada i
neguitosa com els mateixos nois. Però una i més vegades, quan Tom
tenia la victòria a la mà, per dir-ho així, i sos dits frisaven per
posar-se a la tasca, l'agulla de Joe la menava destrament cap enllà
i en reprenia possessió. A la fi Tom no pogué comportar-ho més. La
temptació era massa forta. Estengué, doncs, el braç i intervingué
amb la seva agulla. Joe s'enfurismà tot seguit, i féu:
-Tom, deixeu-la estar.
-Només vull remoure-la una mica, Joe.
-No, senyor: això no és just: deixeu-la estar.
-En nom de Déu, no la bellugaré pas gaire.
-Deixeu-la estar, us dic!
-No vull!
-No hi ha més remei: és a la meva banda.
-Escolteu, Joe: de quí és, aquesta paparra?
-Tant me fa de qui sigui, la paparra: és a la meva banda i no la
tocareu.
-Bé, doncs: em jugo qualsevol cosa que sí. És meva, la paparra, i li
faré les remaleïdes coses que vulgui, o em feriria!
Una tremenda patacada caigué damunt les espatlles de Tom, i una que
hi feia joc damunt les de Joe; i per espai de dos minuts la pols
seguí brollant dels dos gecs, i tota l'escola va gaudir-se'n. Els
minyons havien estat massa encantats per reparar la quietud que
havia anat lliscant per l'escola una estona abans, quan el mestre
baixà de puntetes per la cambra i romangué al llur damunt. Havia
contemplat una bella part de la performança abans que hi col·laborés
amb una mica de varietat. En finar l'escola a migdia, Tom corregué
cap a Becky Thatcher, i murmurà a la seva orella:
-Poseu-vos el barret i feu com si us n'anéssiu a casa; i quan
arribeu a la cantonada deixeu-los passar, i atravesseu la sendera i
torneu. Jo aniré per l'altra banda i tornaré amb la mateixa
martingala.
Així és que ell anà amb un grup d'alumnes, i ella amb l'altre. Al
cap d'una estona tots dos es trobaren al fons de la sendera, i quan
arribaren a l'escola n'esdevingueren únics senyors. Aleshores
s'assegueren plegats, amb una pissarra al davant, i Tom donà el
llapis a Becky, i tingué la mà d'ella dins la seva, i la guià,
creant així una altra casa sorprenent. Quan l'interès per l'art
començà d'esvaïr-se, es posaren a enraonar. Tom nedava en felicitat.
Digué:
-Us agraden les rates?
-No: no les puc veure ni en pintura!
-Bé, jo igual, quan són vives. Però vull dir les mortes, que són
bones per a fer-hi torterols amb un cordill al voltant del cap.
-No, les rates no em corprenen, tanmateix. El que m'agrada és goma
de mastegar!
-Oh! Ja ho crec! Voldria tenir-ne, ara!
-Sí? Jo en tinc una mica. Us la deixaré mastegar una estona, però me
l'heu de tornar.
Això era cosa plaent: així és que anaren mastegant per torn, i
gronxaren les cames contra el banc, en un esclat de gaubança.
-Heu estat mai en un circ?- digué Tom.
-Sí, i el papà m'hi tornarà a dur alguna vegada, si só bona minyona.
-He estat al circ tres o quatre vegades: qui-sap-les vegades.
L'església és més ensopida que el circ. En un circ hi ha bellugueig
tota l'estona. Jo seré un pallasso de circ, quan sigui gran.
-Oh! De bo de bo? Serà bonic. Són tan gentils, amb aquells vestits
de llunes!
-Oi. I guanyen carretades de diner: gairebé tots un dòlar al dia,
diu Ben Rogers. Digueu, Becky: heu tingut mai relacions?
-Què és això?
-Ves, tenir relacions per casar-se.
-No.
-No us agradaria?
-Compto que sí. No ho sé. A què s'assembla?
-A què s'assembla? Oh! No s'assembla a res. Només és qüestió de dir
a un noi que sempre estareu només que per ell, sempre sempre sempre,
i aleshores us beseu, i s'ha acabat. Tothom ho sap fer, això.
-Besar? I el besar per què és?
-Bé, això, sabeu?, és per... Bé, és un costum, fer això.
-I ho fa tothom?
-Sí, tothom que festeja. Us recordeu del que vaig escriure a la
pissarra?
-Ss... sí.
-Què deia?
-No us ho diré pas.
-Voleu que jo us ho digui a vós?
-Ss... sí... però una altra vegada.
-No, ara.
-No, ara no: demà.
-Oh! no: ara, si us plau, Becky. Us ho diré a cau d'orella: us ho
diré tant, tant dolçament...
Com que Becky vacil·lava, Tom prengué el silenci per un
consentiment, i li passà, el braç al volt de la cintura i digué la
dita blaníssimament, amb la boca enganxada a l'oïda d'ella. I
després afegí:
-Ara digueu-m'ho a mi, a cau d'orella, de la mateixa manera.
Ella es resistí una estona, i féu, en acabat:
-Gireu la cara, que jo no us pugui veure, i aleshores ho faré. Però
no ho heu de dir mai a ningú: oi, Tom? a ningú: oi?
-No, de bo de bo de bo: no ho diré. Au, Becky.
Ell girà la cara. Ella es decantà temorega ment fins que el seu alè
féu bellugar sos rulls, i murmurà: -Us amo!
Després va apretar a córrer, i trescà entre els bancs i els
pupitres, amb Tom, que li anava al darrera; i a la fi es refugià en
un recó, amb el davantalet blanc damunt la faç. Tom l'agafà vora el
coll i formulà la seva instància.
-Ara, Becky, tot està ajustat: tot, fora del bes. No en tingueu por,
d'això: us dic que no és res. Feu-me el favor, Becky.
I li estirava el davantal i les mans.
Ella no trigà a cedir, i deixà caure les mans: son rostre, tot encès
de la lluita, s'aixecà i es sotmeté.
Tom va besar-la i va dir:
-Ara tot està ajustat, Becky. I després d'això, per sempre més,
sabeu?, no heu d'estimar a ningú més sinó a mi, i no us heu de casar
amb ningú més sinó amb mi, per sempre més, per sempre més i per
sempre més. Ho fareu?
-No, mai no estimaré a ningú més sinó a vós, Tom, i mai no em casaré
amb ningú més sinó amb vós; i vós no us heu de casar mai amb ningú
més sinó amb mi, també.
-Ben cert. Naturalment. Això forma part de la cosa. I sempre, en
anar a l'escola, o quan anem a casa, heu d'anar amb mi, quan ningú
ho vegi... I vós heu d'escollir-me a mi i jo us escolliré a vós, a
les reunions, perquè així és còm es fa quan festeja.
-Què bonic que és! Mai no ho havia sentit a dir.
-Oh! i és d'allò més alegre! Jo i Amy Lawrence...
En els ulls astorats que ella posà, Tom hi llegí la seva errada; i
es deturà, tot confós.
-O Tom! Així jo no só la primera amb qui heu tingut relacions!
La nena començà a plorar.
Tom digué:
-Oh! No ploreu, Becky. Ja tant se me'n dóna, d'ella.
-Oh! no, Tom: Ja sabeu que no és cert.
Tom féu per manera de passar-li el braç al voltant del coll; però
ella l'empenyé cap enllà, i es girà de cara a la paret i continuà
plorant. Tom ho intentà altra vegada, amb paraules amorosides, i fou
repel·lit de bell nou. Aleshores es desvetllà son orgull, i se n'anà
i sortí al defora. Romangué aturat, tot inquiet i anguniós, per una
estona, dant tot sovint llambregades a la porta, esperant que ella
s'empenediria i el vindria a cercar. Però no ho féu. Aleshores
començaren de escometre'l sentiments amargs i temences d'ésser el
culpable. Li exigia una aspra lluita amb sí mateix de fer ara noves
insinuacions, però s'hi decidí i entrà. Ella encara estava dreta al
recó, tot sanglotant amb la cara contra la paret. El cor de Tom en
fou colpit. Anà envers ella i estigué un moment parat, no sabent
exactament què calia fer. Després digué, tot vacil·lant:
-Becky: a mi... a mi tant se me'n dóna de tothom, fora de vós.
Cap resposta, només que sanglots.
-Becky...- féu ell en so de defensa; -Becky... no voleu dir-me res?
Més sanglots. Tom es tragué son joiell principal, un pomet de
llautó, del cim d'un ferro de llar, i el passà al voltant d'ella
perquè ella el pogués veure, i digué:
-Becky: voleu pendre'l, si us plau?
Ella el tirà a terra. Aleshores Tom sortí de la casa per anar damunt
les muntanyoles, i qui sap-lo-lluny, i no tornar a escola aquell
dia. Tot seguit Becky començà de recelar. Corregué cap a la porta:
ell ja no era a l'envista. Donà un tomb envers el camp de joc: no
era allí. Aleshores cridà:
-Tom! veniu, Tom!
Parà una atenció ben sol·lícita, però no hi hagué resposta. No tenia
més companys que el silenci i la solitud. Així és que s'assegué a
plorar de bell nou i a vituperar-se ella mateixa; i per aquell temps
els alumnes començaven a reunir-se altra vegada, i hagué d'amagar
son dol i aquietar son cor malmès, i resignar-se a la creu d'una
tarda llarga, paorosa, xacrosa, sense que hi hagués, entre els
forasters que la voltaven, ningú per a bescanviar-hi dolors.
CAPÍTOL VIII
Tom es féu escàpol, d'ací d'allà per camins i caminals fins a
trobar-se enfora dels vestigis dels alumnes que tornaven, i després
adoptà un petit trot consirós. Travessà rierols dues o tres vegades,
perquè, segons una dominant superstició jovenívola, el passar aigua
destarotava les persecucions. Mitja hora després desapareixia per
darrera de la casa Douglas, al cim de Cardiff Hill; i l'escola era
tot just obirable dins la vall que deixava endarrera. Entrà en un
bosc espès, trià sa via, sense seguir cap tirany, cap al centre del
bosc, i segué damunt un indret molsós, sota una alzina tota ufanosa.
No es movia ni una mica de oratjol; l'escalf de la immòbil migdiada
havia aturat el mateix cant dels ocells; la natura estava subjecta a
un encantament, no interromput de cap so, llevat del llunyà i
eventual martelleig d'un pigot, i això semblava fer més pregon el
penetrant silenci i la sensació de solitud. L'ànima del minyó era
amarada de melangia: sos sentiments estaven d'acord amb els seus
voltants. Segué llarga estona amb els colzes damunt els genolls i el
mentó damunt les mans, meditatívol. Li semblava que la vida, tot lo
més, era una mortificació; i envejava més que a mitges a Jimmy
Hodges, finat de poc. Devia ésser d'allò més apacible, pensà, el
jeure i adormir-se i somniar per sempre més, mentre el vent
zumzejaria a través dels arbres i afalagaria l'herbei i les flors de
la tomba, amb cap cosa de la qual encaparrar-se o doldre's, mai més.
Sols que assolís un èxit pur a l'escola dominical, ja li plauria
d'anar-se'n i deixar-ho córrer tot. Ara, pel que feia a aquella
noia, què havia fet ell? No-res. El movia la millor intenció del món
i l'havien tractat com un ca, com un veritable ca. Ella se'n
penediria algun dia, potser quan fos massa tard. Ah! Si ell hagués
pogut morir _temporalment!_
Però el cor elàstic de la jovenesa no pot mantenir-se comprimit dins
un motlle d'angúnia per molt de temps. Tom, al cap de poca estona,
començà d'anar a la deriva, insensiblement, envers les preocupacions
de la seva vida. Què passaria si girés l'esquena, ara, i
desaparegués misteriosament? Què passaria si se n'anés lluny (on més
lluny pogués, a contrades inconegudes de l'altra banda de la mar),
per no tornar jamai? Quíns foren aleshores els sentiments d'ella? La
idea d'ésser pallasso li tornà ara al magí, per no omplir-lo sinó de
fàstig. Perquè la frivolitat, i les facècies i els colants amb
llunes esdevenien un insult quan venien a fer el manefla dins un
esperit encimbellat a l'august i vagariós reialme del romanticisme.
No: seria soldat, i tornaria després de llargues anyades, tot
il·lustre i assenyalat dels combats. No, millor encara: s'ajuntaria
als indis i caçaria búfals i aniria pel tirany de la guerra, damunt
les serralades i les grans planures totes iguals de l'extrem Ponent;
i, enllà d'enllà de l'esdevenidor, tornaria convertit en gran
capitost, amb tot de plomes voleiadisses, fastigós de tan pintat, i
aniria a fer gambades dins l'escola dominical, algun matí soporífer
de l'estiu, amb un esgarip de guerra glaçador de la sang, i
cauteritzaria les nines dels ulls de tots els seus companys, amb una
enveja impossible d'apaivagar. Però no, encara hi havia quelcom de
més grandiós que això: seria pirata! Veritat que sí? _Ara_ el seu
esdevenidor se li mostrava tot franc al seu davant, i aureolat d'una
resplendor inimaginable. Còm el seu nom ompliria tot el món, i faria
esparverar la gent! Amb quànta de glòria aniria solcant les mars
agitades dins son llarg, baix, negre, vaixell corredor, _l'Esperit
de la Tempesta_, amb la paorosa bandera voleiant a proa! I, al zenit
de la seva fama, còm apareixeria, de cop i volta, al vell poblet, i
aniria furtivament a l'església, tot bru i malmès dels temporals,
amb el seu gipó i truses de vellut negre, les seves grans botes fins
a genoll, la seva faixa carmesina, el seu cinyell eriçat de pistoles
de muntar, el seu coltellàs, rovellat pel crim, a un costat, el seu
capell inclinat amb plomes onejants, la seva bandera negra
desplegada, amb el crani i els ossos travessers! I còm sentiria amb
èxtasi i estarrufament aquells murmuris: -És Tom Sawyer, el negre
Flagell de l'Armada Espanyola!
Sí, estava resolt: la seva carrera estava decidida! Volia fugir de
casa i començar. Volia inaugurar-ho el mateix endemà al matí. Així,
doncs, li calia empendre els preparatius. Aplegaria tots els seus
recursos. Anà envers un tronc podrit, que era al seu abast, i
començà de cavar sota un de sos caps amb el seu ganivet Barlow. No
trigà a colpir fusta que sonava com a buida. Hi posà la mà, i
pronuncià aquests mots d'encantament, d'una manera impressionant:
-Que allò que no hagi vingut aquí, se n'hi vingui! Que allò que hi
és, hi romangui.
Després, a esgarrapades retirà el fang i féu obiradora una teula de
pi. L'aixecà i descobrí una ben feta cambreta de tresor, el fons i
costats de la qual eren construïts amb teules de fusta. Hi havia una
bala. L'astorament de Tom no tingué fi ni compte. Es gratà el cap
amb aire perplex i féu:
-És una cosa de no dir!
Després llançà ben lluny la bala, tot teiós, i romangué d'allò més
pensívol. La veritat és que una superstició seva, que ell i sos
camarades havien considerat sempre infal·lible, li havia fallit. Si
enterràveu una bala amb certs necessaris encantaments i la deixàveu
tota sola per una quinzena, i després obríeu el lloc amb
l'encantament que ell havia dit, trobaríeu que totes les bales que
havíeu perdut s'hi haurien acoblat, per més escampadament que
haguessin estat separades. Però ara aquesta cosa havia fallit,
tanmateix, i d'una manera indisputable. Tot el sistema de la fe,
dins Tom, es commogué damunt sos fonaments. Moltes vegades havia
sentit dir que la cosa reeixia, però mai que hagués fallit. No se li
acudí que ell mateix ho havia intentat d'altres vegades, però que
després no pogué trobar mai els amagatalls. Aquest tema el capficà
una estona, i al capdavall decidí que alguna bruixa s'hi havia ficat
i havia romput l'encís. Pensà que cercaria de satisfer-se sobre
aquest extrem, i sotjà pels voltants fins que trobà un petit indret
arenós amb un sotet en forma d'embut. S'ajagué i posà la boca arran
del sotet, i clamà:
-Larva de formiga lleó, fes que en sigui coneixedor! Larva de
formiga lleó, fes que en sigui coneixedor!
La sorra començà de bellugar-se, i un petit insecte negre aparegué
per un segon, i en acabat es precipità a dins, a correcuita.
-No ho diu! Així, doncs, _ha_ estat una bruixa qui ho ha fet. Ja me
n'havia temut.
Massa sabia ell la futilitat d'intentar haver-se-les amb les
bruixes: així és que ho deixà córrer descoratjat. Però se li acudí
que tanmateix podia quedar-se la bala que havia tirat al lluny, i
anà i féu una pacient recerca. Però no pogué trobar-la. Tornà a sa
cambreta del tresor, i la posà curosament així cóm estava quan va
llançar la bala. En acabat prengué una altra bala i la llançà de la
mateixa manera, tot dient:
-Germana, vés a trobar la teva germana!
Sotjà on queia, i anà cap allí i mirà. Però devia haver anat més
ençà o més enllà: així és que féu l'operació dues vegades més.
L'última repetició va reeixir. Les dues bales eren l'una a un pam de
l'altra.
Aleshores, precisament, el so d'una trompeta d'estany vingué tot
desmaiat sota les verdes naus de la boscúria. Tom s'arrabassà gec i
pantalons, convertí un elàstic en cinyell, furgà dins unes brosses,
més enllà del tronc podrit, traient-ne un arc i una sageta ben
grollers, una espasa de llauna, i una trompeta d'estany, i en un
moment es va haver apoderat d'aquests atuells, i gambadejà cap
enfora, amb els peus nus i la camisa al vent. Al cap de poc s'aturà
sota un gran om, bufà la trompeta en resposta, i després començà a
anar de puntetes i a atalaiar amb aire de lluita, d'ací d'allà.
Digué cautelosament a una companyia imaginària:
-Braó, mos gais companyons! Romaneu amagats fins que jo colpeixi.
Aleshores aparegué Joe Harper, tan aèriament vestit i acuradament
armat com el mateix Tom. Tom cridà:
-Ei! Quí ve al bosc de Sherwood sense el meu permís?
-Guiu de Guisborne no necessita el permís de cap home nat! Quí ets
tu que... que...
-Goses tenir-me aquest llenguatge- digué Tom apuntant, perquè
parlaven segons el llibre, de memòria.
-Quí ets tu que goses tenir-me aquest llenguatge?
-Jo, tanmateix! Só Robin Hood, com la teva carcassa condemnada no
trigarà a saber.
-Així, ets talment el famós bandejat? Ben joiosament et disputaré
els passos del bosc joliu. Para esment!
Prengueren llurs espases de llauna, reboteren a terra sos altres
atuells, es posaren en actitud de duel, peu contra peu, i començaren
un greu, acuradíssim combat, «dos amunt i dos avall». Tom digué, al
cap d'una estoneta:
-Ara, mala forca us gronxi, poseu-hi més delit!
Així, doncs, lluitaren «amb delit», tots suats i panteixant de la
tasca. Tom cridà ben aviat:
-Caieu! Caieu! Per què no caieu?
-No vull! Perquè no caieu vós? Sóu el que ho ha fet pitjor.
-Bé, això no hi vol dir res. _No puc_ caure. Poc és així, com van
les coses en el llibre. El llibre diu: «Aleshores amb un cop
travessador occí el pobre Guiu de Guisborne!» Heu de donar un tomb
al meu voltant i deixar que us fereixi per l'esquena.
Era impossible de trobar taps a les autoritats així és que Joe donà
el tomb, rebé la patacada i caigué.
-Ara- digué Joe, alçant-se -deixeu que us mati jo. És ben enraonat.
-No, no puc: no és en el llibre
-Bé, això és una roïnesa endiastrada. Vet-ho aquí.
-Bé, Joe: podeu fer de Frare Tuck, o de Much, el fill del moliner, i
aporrinar-me amb un garrot de dues mans; o bé jo seré el Xerif de
Nottingham, i vós sereu Robin Hood una estoneta, i em matareu.
Això semblava satisfactori, de manera que aquestes aventures foren
dutes a compliment. Després Tom esdevingué Robin Hood de bell nou, i
la monja traïdora consentí que perdés la força amb la sang que se li
escolava de la ferida abandonada. I a la fi, Joe, representant una
tribu sencera de bandejats plorosos, l'arrossegà tristament, li posà
l'arc a les febles mans, i Tom digué:
-Allà on caurà aquesta sageta, enterreu-hi el pobre Robin Hood sota
el bosc que treu ufana.
En acabat disparà la seva sageta, i caigué, i hauria hagut de morir;
però es posà damunt una ortiga, i saltà amb massa embranzida perquè
fos un cos mort.
Els nois es vestiren, amagaren llurs gales, i se n'anaren tot
lamentant que no hi hagués bandejats avui en dia, i demanant-se
quína cosa podia mostrar d'haver fet, la civilització moderna, per a
compensar llur pèrdua. Van dir que s'haurien estimat més ésser
bandejats un any dins el bosc de Sherwood que no pas presidents dels
Estats Units per sempre més.
CAPÍTOL IX
Aquella nit, a dos quarts de deu, Tom i Sid foren enviats al llit
com de costum. Digueren les pregàries, i Sid aviat hagué trencat el
son. Tom jeia tot despert i vigilava amb neguitosa impaciència. Quan
li semblà que ja era gairebé a trenc de dia, sentí que el rellotge
sonava les deu. N'hi havia per desesperar-se. S'hauria bellugat i
remenat com els seus nervis li demanaven, però tenia por de
despertar Sid. Jagué, doncs, d'allò més quiet i mirant en l'aire,
dins l'ombra. Tot era bròfegament silenciós. Aviat començaren a
brollar del silenci sorolls apenes perceptibles, que anaven prenent
cos. El tic-tac del rellotge esdevingué sensible. Vells prestatges
es posaren a cruixir misteriosament. Els graons carriquejaren
vagament. Sens dubte, hi havia esperits en campanya. Un ronc
acompassat venia sordament de la cambra de la tia Polly. I aleshores
començà el xerric enujós d'un grill que cap inventiva humana hauria
pogut localitzar. Després vingué el so acompassat i espectral d'un
corc, a la paret que hi havia a la capçalera del llit: allò volia
dir que els dies d'algú eren comptats. Després l'udol d'un gos
llunyà muntà en l'aire de la nit, i fou respost per un udol més
vague d'una distància més remota. Tom es trobava a l'agonia. A la fi
romangué satisfet que el temps s'hagués exhaurit i l'eternitat
s'inaugurés; i començà, a desgrat seu, a ensopir-se; el rellotge
cantà les onze, però ell no les sentí. I després comparegué, mesclat
amb els somnis a mig formar, un miol sobiranament melangiós. Una
finestra veïna que s'obria el trasbalsà. Un crit de: -Ala, brètol!-
i el patapam d'una ampolla buida contra el darrera del cobert de
fusta de la seva tia el desvetllaren del tot, i al cap d'un minut
estava abillat i fora de la finestra, i s'arrossegava per la teulada
de la golfa a quatre grapes. Miolà amb precaució una o dues vegades,
tot fent via. Després saltà a la teulada del cobert, i d'allà a
terra. Veu's allí Huckleberry Finn amb el gat mort. Els nois
partiren i desaparegueren en la tenebror. Al cap de mitja hora
calcigaven l'alt herbam del cementiri.
Era un cementiri de la vella mena ponentina, damunt un turó, a vora
d'una milla i mitja del poblet. El vorejava un clos atrotinat, fet
de taulons, que unes vegades es decantava cap enfora i altres cap
endins, però mai no romania test. Herbei i herbotes envaïen tot el
cementiri. Totes les velles tombes eren ensorrades. No hi havia una
làpida enlloc. Fustes de cim arrodonit, menjades de corcs, feien
tentines damunt les tombes, cercant decantades un puntal, i no
trobant-ne cap. Allò de «Consagrat a la memòria de...» i així per
l'estil, hom ho havia pintat en el seu temps, però hom ja no hauria
pogut llegir-ho en el major nombre d'elles, ara, baldament hi hagués
hagut més llum.
Un oratjol desmaiat gemegava entre els arbres, i Tom tingué por que
fossin els esperits dels morts planyent-se d'ésser destorbats. Els
nois enraonaren poc, i només que en una veu que no s'afigurava,
perquè l'hora, i l'indret, i la difosa solemnitat, i el silenci
oprimien llurs esperits. Trobaren el nou munt alterós que cercaven,
i s'aconductaren sota la protecció de tres oms poderosos que
creixien aflotonats a unes quantes passes de la tomba.
Esperaren en silenci una estona, que els semblà ben llarga. La
queixa d'una òliba llunyana era l'únic so que trencava el silenci de
mort. Les reflexions de Tom li anaven esquifint el cor. Havia
d'enraonar, fos com fos. Així és que digué, en un murmuri:
-Hucky! Creieu que els morts se n'agraden que nosaltres siguem aquí?
Huckleberry zumzejà:
-Em plauria de saber-ho. És una cosa que corprèn: oi?
-Ja ho crec!
Després hi hagué una considerable pausa, durant la qual els minyons
examinaren interiorment la matèria. Després Tom murmurà:
-Escolteu, Hucky: que compteu que ens sent parlar, Hoss Williams?
-És clar que sí. Si més no, el seu esperit.
Tom, després d'una pausa:
-Em plauria d'haver dit el senyor Williams. Però no he obrat
altrament per cap mala cosa: tothom li diu Hoss.
-Un cos mort d'aquests, mai pot ésser massa exigent sobre la manera
com un hom en parli, Tom.
Això creà un descoratjament, i la conversa finà de bell nou. Aviat
Tom agafà el braç de son camarada i digué:
-_Sst!_
-Què hi ha, Tom?- I s'arrambaren amb els cors palpitants.
-_Sst!_ Altra vegada! No ho sentiu?
-Jo...
-Veieu? Ara ho heu sentit.
-Déu meu, Tom! Ja són aquí, ben segur. Què farem?
-Poc ho sé. Creieu que ens llucaran?
-O Tom! Poden veure en la foscor, igual que els gats. Voldria no
haver vingut.
-Oh! No tingueu por. No crec que ens empantaneguin. No fem cap mal.
Si estem ben quiets, potser ni se n'adonaran de nosaltres.
-Hi faré el que sàpiga, Tom; però, Déu meu!, tot jo sóc una
esgarrifança!
-Escolteu!
Els minyons decantaren la testa plegats, i amb prou feines
respiraven. Un so apagat de veus surava per l'extrem més distant del
cementiri.
-Vegeu! Mireu allí!- murmurà Tom. -Què és allò?
-Foc del dimoni! O Tom! Això glaça.
Algunes incertes figures s'acostaren entre la fosca, tot gronxant
una llanterna d'estany d'antiga mena, que clapava el sol amb
innombrables antiqüeles de llum. Al cap de poc, Huckleberry zumzejà
amb un calfred:
-Son els dimonis, ben segur. En vénen tres! En nom de Déu, Tom,
estem perduts! Podeu pregar?
-Faré per manera, però no tingueu por. No ens faran cap mal.
«Em fico dins el llit
per fer-hi un son seguit...»
-_Sst!_
-Què passa, Huck?
-Són homes! Un n'és, sinó els altres. Un d'ells fa la veu de Muff
Potter.
-Ca!... Voleu dir?
-Faig juguesca de conèixer-la bé. No us remeneu ni us bellugueu. No
és prou viu per a reparar-nos. Deu estar embriagat, com de costum,
ben segur, aquest vell poca-pena del diastre.
-Molt bé: estaré ben quiet. Ara n'estan lluny. No el poden trobar.
Ara tornen a venir. Ara es cremen. Ara es refreden altra vegada. Es
cremen un altre cop. Brasa viva! Aquesta vegada ho han ensopegat.
Escolteu, Huck: conec una altra de llurs veus: hi ha Joe l'Indi.
-Oi! Aquest mestís assassí! M'estimaria més que fossin dimonis, cent
vegades! Per què deuen rondar?
Els murmuris s'extingiren del tot, aleshores, perquè els tres homes
havien arribat a la tomba, i romanien a unes quantes passes de
l'amagatall dels dos minyons.
-Aquí és- digué la tercera veu. I son posseïdor alçà la llanterna,
que mostrà la faç del jove doctor Robinson.
Potter i Joe l'Indi portaven un baiard, amb una corda i un parell de
pales al damunt. Deixaren en terra allò que traginaven, i començaren
d'obrir la tomba. El doctor posà la llanterna al cap del lloc
d'enterrament i avançà i s'assegué, amb l'esquena recolzada en un
dels oms. Estava tan a prop que els minyons l'haurien pogut tocar.
-De pressa, mestres!- Digué en veu baixa.- La lluna podria eixir de
cop i volta!
Rondinaren una resposta, i continuaren cavant. Per algun temps no se
sentí més soroll que el xarricar de les pales que descarregaven llur
nolieig de terra i arena. Allò era ben monòton. Finalment, una pala
topà amb el taüt, fent un so opac i de fusta, i al cap d'un o dos
minuts els homes l'havien hissat damunt terra, al defora.
Alçapremaren la tapadora amb les pales, tragueren el cos mort, i el
rebotaren asprament per terra. La lluna es mogué darrera els núvols
i mostrà sa cara esblaimada. El baiard fou endegat, i el cos mort
posat al seu damunt, cobert amb una flassada, i fermat amb la corda.
Potter es tragué un ganivetàs de molles i tallà el cap de la corda
que penjava, i digué:
-Ara la cosa damnada està a punt, _serra-ossos_, i, o bé ens doneu
cinc monedes més, o aquí roman.
-Això és parlar!- digué Joe l'Indi.
-Ei! Què vol dir, això?- féu el doctor. -Heu demanat la paga per
endavant, i us l'he donada.
-Sí, i heu fet quelcom més que això- digué Joe l'Indi, atansant-se
al doctor, que ara estava de peu dret. -Em vau treure, fa cinc anys,
de la cuina del vostre pare, on avia anat a demanar alguna menja, i
vau dir que no hi havia anat per cap bé; i quan vaig fer saber que
me la pagaríeu, baldament passessin cent anys, el vostre pare em
tancà a la presò per rodamón. Us penseu que me n'he oblidat? Per
alguna cosa tinc sang indiana. I ara us he arreplegat, i no teniu
més remei que pagar: sabeu?
Amenaçava al doctor amb el puny a la cara, en aquell moment. El
doctor donà un cop sobtat, i estengué el mal home per terra. Potter
deixà caure el ganivet i exclamà:
-Ei! No toqueu el meu lleopard!- I a l'instant següent s'havia
agafat amb el doctor, i tots dos lluitaven amb màxima embranzida,
afollant l'herba i esquinçant la terra amb llurs talons. Joe l'Indi
saltà a son peu, amb els ulls encesos d'ira, arrabassà el coltell de
Potter, i va arrossegar-se com un gat i acotant-se, dant una i altra
volta als combatents, cercant una avinentesa. De sobte el doctor
pogué romandre desempallegat d'una estrebada, agafà la feixuga fusta
del capçal de la tomba de Williams, i amb ella atuí Potter en terra;
i, al mateix moment, el mestís veié arribada la seva i enfonsà el
ganivet fins el mànec en el pit del jove. Ell giravoltà i caigué en
part damunt Potter, amarant-lo amb la seva sang; i en aquell punt
els núvols esborraren el paorós espectacle, i els dos minyons,
esparverats, fugiren a més córrer dins la fosca.
Quan la lluna, ben tost, es mostrà de bell nou, Joe l'Indi romania
damunt els dos cossos, tot contemplant-los. El doctor féu un murmuri
inarticulat, i un llarg badall d'agonia o bé dos, i restà en
silenci. El mestís botzinà:
-_Aquells_ comptes estan saldats, Déu us damni!
Després féu sos robatoris en el cadàver. Després posà el fatal
ganivet en l'oberta mà dreta de Potter, i segué damunt el taüt
malmenat. Passaren tres, quatre, cinc minuts, i aleshores Potter
començà de moure's i de fer gemecs. Sa mà era closa damunt el
ganivet: l'aixecà, hi pegà llambregada i el deixà caure amb una
esgarrifança. Després s'assegué, apartant-se el cos mort, i el
llucà, i després llucà a son volt confosament. Sos ulls toparen els
de Joe.
-Senyor! Còm ha estat això, Joe?- demanà.
-És un brut negoci- digué Joe sense bellugar-se. -Per què ho heu
fet?
-Jo! I què he d'haver fet!
-Ei! El parlar així no us en llevarà pas la culpa.
Potter tremolà i s'esblanqueí.
-Em pensava que estava serè. No havia d'haver fet beguda aquesta
nit. Però encara la tinc al cap, pitjor que quan vam començar la
feina. Sento un desori! Amb prou feines puc recordar-me de res.
Digueu-me, Joe (de bo de bo, ara, vell company): ho he fet jo? Joe,
mai no m'havia passat pel magí; per la meva ànima i la meva honor
que mai no m'hi havia passat, Joe. Digueu-me, Joe, còm ha estat. Oh!
Esglaia! I ell tan jove i que prometia tant!
-Ves, estàveu barallant-vos, i ell us va dar una patacada amb la
fusta de la tomba, i vau caure d'allò més pla, i després us
aixecàreu, tot fent tentines i giravolts, i vau aferrar el ganivet,
i l'hi vau apuntalar, mentre ell us ajustava una altra manyagueria
que feia feredat. I aquí heu estat jaient fins ara, mort com un
tascó.
-Oh! No sabia el que em feia. Que em mori aquest mateix minut, si ho
sabia. Tot era cosa del whisky i l'exaltació, em penso. Mai a la
vida no havia usat una arma, Joe. He tingut batusses, però mai amb
armes. Tothom us ho dirà. Joe, no en cantéssiu res! Digueu que no en
cantareu res, Joe: això és ésser un bon amic. Sempre us he tingut
estimació, Joe, i he estat al costat vostre. No us en recordeu? No
ho cantareu: veritat, Joe?- I la pobra criatura caigué de genolls
davant l'estòlid assassí, i ajuntà les mans imploradores.
-No: sempre heu estat recte i lleial amb mi, Muff Potter, i no us
aniré pas a l'encalç. Ja veieu: això és la més gentil cosa que un
hom pugui dir.
-O Joe! Sóu un àngel! Per molt que visqui sempre us beneiré fins al
darrer dia!- I Potter començà de plorar.
-Bé, bé: ja n'hi ha prou, d'això. Ja no és temps de somicar. Aneu
per aquell camí, i jo aniré per aquest. Espavileu-vos, ara, i no
deixeu cap pista darrera vostre.
Potter emprengué un trot que ràpidament es convertí en correguda. El
mestís romangué sotjant-lo, i murmurà:
-Si està tan estovat per la pallisa i tan embriagat del rom com en
té l'aire, no pensarà en el ganivet fins que sigui tan lluny que ja
tingui por de tornar per aquesta banda. Cor de pollet!
Dos o tres minuts després, l'home assassinat, el cadàver embolcallat
en la flassada, el taüt sense tapadora i la tomba oberta romanien
sota l'única inspecció de la lluna. El silenci, aiximateix, era
altra vegada absolut.
CAPÍTOL X
Els dos minyons anaven, corre que correràs, cap al poblet, muts
d'horror. De tant en tant, aprensius, daven una llambregada cap
endarrera, damunt llurs espatlles, com si temessin que hom els
pogués seguir. Cada sacot que es dreçava en llur via semblava un
home i un enemic, i els feia retenir l'alè; i, en córrer pel voltant
d'algunes casetes escampades pròximes al poblet, el lladrar dels
cans de vetlla incorporats semblava donar ales a llurs peus.
-Només que poguéssim arribar a la vella adoberia abans
d'esfondrar-nos!- murmurà Tom, en breus moments, dividits pel
respir. -No puc comportar-ho gaire estona més.
Els forts panteixos de Huckleberry eren la seva única resposta, i
els minyons fixaven llurs ulls a la fita de llurs esperances, i
maldaven durament per atènyer-la. Avançaren decididament sobre ella,
i a la fi, pit contra pit, es llançaren a través de la porta oberta,
i caigueren, agraïts i aclaparats, dins les ombres protectores de
més endins. Aviat llurs polsos s'apaivagaren, i Tom murmurà:
-Huckleberry: què compteu que en pervindrà, d'això?
-Si el doctor Robinson fina, jo diria que en pervindrà una forca
plantada.
-Ho creieu, tanmateix?
-N'estic segur, Tom.
Tom pensà una mica. Després digué:
-Quí ho dirà? Nosaltres?
-Que us empatolleu! Suposeu que passés qualsevol cosa i Joe l'Indi
no fos penjat. Ves, ens mataria una hora o altra: tan cert com ara
jaiem aquí terra.
-Això és el que jo pensava per dins, Huck.
-Si algú en parla, que sigui Muff Potter, si és prou ximple.
Generalment està prou embriagat per fer-ho.
Tom no digué res: continuà pensant. Al cap d'una estona zumzejà:
-Huck, Muff Potter _no ho sap_. Còm podria dir-ho?
-Per quina raó no ho sap?
-Perquè precisament rebé aquella patacada mentre Joe l'Indi ho feia.
Compteu que podia veure res? Compteu que sabé res?
-Manoi! És veritat, Tom!
-I, a més, fixeu-vos-hi: potser aquella patacada el va acabar!
-No: no és probable, Tom. Tenia beguda a dins: jo ho he pogut veure;
i, a més, sempre en té. Bé, doncs: quan mon pare està xop, ja podeu
apallissar-li el cap amb tota una església, que no el contorbareu.
Ell mateix ho diu. Així és que igual passa a Muff Potter, és clar.
Però si un home estés ben, ben serè, compto que potser aquella
patacada el deixaria al siti: no ho sé.
Després d'un altre silenci reflexiu, Tom va dir:
-Huck: esteu segur que podreu posar-vos un cadenat a la boca?
-Tom, _ens l'hem de posar_. Ja ho sabeu. A aquest dimoni indi no se
li'n donaria més d'ofegar-nos a nosaltres que d'ofegar un parell de
gats, si xerréssim la feta i no el pengessin. Ara, Tom, escolteu: no
tenim més remei que jurar-nos l'un a l'altre de posar-nos un cadenat
a la boca.
-M'hi conformo, Huck. És el millor partit. Voleu, només, que ens
agafem les mans i jurem que...
-Oh! No, no fóra escaient, per a una cosa així. Això és prou bo per
a cosetes ordinàries sense cap ni centener, especialment amb les
noies, perquè després us van al darrera amb un flabiol sonant, i no
poden fer sinó botzinar quan es veuen en el trencacoll; però una
cosa d'importància com aquesta ha de ser escrita. I amb sang.
Tot l'ésser de Tom aplaudí aquesta idea. El pla era recòndit, i
ombrívol i paorós; l'hora, les circumstàncies, els voltants, hi
harmonitzaven. Arreplegà una polida estella de pi que jeia al clar
de la lluna, es tragué un petit fragment de quilla roja que duia a
la butxaca, es posà a la llum de la lluna, i escritotejà aquestes
ratlles, dant relleu a cada tret que queia cap avall, a base
d'apretar la llengua entre les dents, i minvant la pressió en els
trets que anaven cap amunt:
«_Huck Finn i Tom Sawyer juren posar-se un cadenat a la boca sobre
això, i desitgen que puguin caure morts pel camí si mai xerren, i
podrir-se_.»
Huckleberry s'omplí d'admiració davant la facilitat de Tom en
l'escriptura, i la sublimitat del seu llenguatge. Tot seguit agafà
una agulla de la seva solapa, i anava a punxar-se la carn; però Tom
digué:
-Atureu-vos! No ho feu, això. Les agulles de cap són de llautó.
Podria tenir verdet.
-Què cosa és verdet?
-És una metzina. Vet aquí el que és. Empasseu-vos-en una mica: ja
veureu.
Així, doncs, Tom descabdellà el fil d'una de les seves agulles de
cosir, i cada minyó es punxà el capciró del polze i n'espremé una
gota de sang.
Amb el temps, després de diverses premsades, Tom aconseguí signar
amb les seves inicials, servint-se del capciró de son dit xic com a
ploma. Després mostrà a Huckleberry còm havia de fer una H i una F,
i el jurament ja fou perfecte. Enterraren l'estella de pi arran de
la paret, amb algunes bròfegues cerimònies i encantaments, i les
cadenes que els lligaven la llengua foren ja tancades amb pany i
clau, i la clau llençada.
Una figura s'arrossegà tota llisquívola, en aquell moment, per un
esboranc de l'arruïnat edifici; però ells no se n'atalaiaren.
-Tom- murmurà Huckleberry -això ens impedeix de parlar-ne mai, mai?
-És clar que sí. Passi el que passi, el cadenat no es pot llevar.
Cauríem morts en terra: no sabeu la cosa?
-Sí, em penso que ho encerteu.
Continuaren parlant en veu baixa per algun temps. Al cap d'una
estoneta un gos féu un udol durador i llòbrec a la part de fora: a
uns deu peus d'allà on es trobaven. Els minyons s'aferraren l'un a
l'altre sobtadament, en una agonia d'esglai.
-Per quín de nosaltres és?- digué, trasposat, Huckleberry.
-No ho sé... Sotgeu per la clivella. De pressa!
-No: vós, Tom!
-No puc... No ho puc fer, Huck!
-Tom, feu-ho si us plau. Ja hi torna!
-Oh! Déu meu! Gràcies!- murmurà Tom. -Li conec la veu. És Bull
Harbison (1).
-Oh! Bella cosa! En bona refè, Tom, estava leri-leri de la meva fi,
i hauria jugat qualsevol cosa que era un gos perdut.
El gos tornà a udolar. El coratge dels minyons naufragà una altra
vegada.
-Oh! Déu me val! No és pas Bull Harbison!- murmurà Huckleberry.
-Mireu, Tom!
Tom, tremolant de por, es donà, i posà l'ull a la clivella. Son
zumzeig amb prou feines podia oir-se quan digué:
-O Huck! És un GOS PERDUT!
-Guiteu, Tom, cuiteu! Per quí ve?
-Huck, deu venir per tots dos: som tots dos una mateixa cosa.
-O Tom! Em sembla que ens n'anem a l'òbit! I crec que no hi ha dubte
d'on jo aniré a raure. He estat tan poca pena!
-Això ve de fer campanes i de fer totes les coses que a un hom li
diuen que no faci. Hauria pogut ésser bo com Sid, si m'hi hagués
escarrassat... Però no, no vaig escarrassar-m'hi, és clar.
Tanmateix, aquesta vegada, si en surto, us dic que m'hi deixaré
emparedar a l'escola del diumenge!
I Tom començà de somicar una mica.
-Vós dolent!- I Huckleberry començà de somicar, també. -Diastre, Tom
Sawyer, sóu un melindro, al costat del que jo sóc! O Déu meu, Déu
meu, Déu meu! Voldria tenir només que la meitat de la vostra sort.
Tom es sentí la gorja alliberada i murmurà:
-Mireu, Huck, mireu! S'ha girat d'esquena a nosaltres!
Huck mirà amb el cor ple de joia.
-Oidà, vatua! Que ho havia fet abans?
-Sí, que ho havia fet; però jo, com un ximple, no hi havia parat
esment. Això és de primera! sabeu? I _ara_ per quí deu venir?
L'udol cessà. Tom es caragolà les orelles.
-_Sst!_ Què és això?- zumzejà.
-Sona com... com porcs que remuguin. No... és algú que ronca, Tom.
-Això, és? Per on rau, Huck?
-Em penso que és allà baix, a l'altre cap. Ho sembla, talment. Mon
pare solia dormir allí, de vegades, vora els porcs; però, Déu me
vall, el món s'ensorra, quan ell ronca. A més, em penso que no ha
tornat a venir al poble cap més vegada.
L'esperit aventurer brollà de l'ànima dels minyons altra vegada.
-Huck, gosaríeu venir, si jo menava?
-No m'acaba de fer goig, Tom. Suposeu-vos que sigui Joe l'Indi!
Tom es descoratjà. Però al cap de poc la temptació s'aixecà tota
poderosa de bell nou, i els minyons convingueren d'intentar-ho, amb
el ben entès que fugirien a més córrer si els roncs paraven. Així és
que avançaren de puntetes i llisquívolament, l'un darrera l'altre.
Quan hagueren arribat a cinc passes del roncaire, Tom petjà una
branqueta, que es petà amb un fort espetec. L'home gemegà, es
retorcé una mica, i sa cara restà sota la llum de la lluna. Era Muff
Potter. Els cors dels minyons havien romàs aturats, i llurs cossos
també, mentre l'home es movia; però ara llurs temences s'esvaïren.
Lliscaren cap enfora, travessant el malmenat aixopluc, i s'aturaren
a una petita distància, per a bescanviar una paraula de comiat. I
altra vegada aquell udol tètric i durador muntà en l'aire de la nit!
Es giraren i veieren el gos singular que romania a tret d'on jeia
Potter, encarant-se amb Potter, tot assenyalant el cel amb el nas.
-Oh! Manoi! Ve per ell!- exclamaren els dos nois, fent un bisbe.
-Escolteu, Tom: diuen que un gos esgarriat va comparèixer udolant al
volt de la casa de Johnny Miller, per allà a la mitja nit, fa unes
dues setmanes; i un enganyapastors entrà i s'aturà a la barana i
cantà, el mateix vespre; i encara no s'hi ha mort ningú.
-Sí, ja ho sé, i suposeu que no mori ningú. No caigué Gràcia Miller
al foc de la llar, cremant-se de mala manera, el mateix dissabte
següent?
-Sí, però _no ha mort_. I, més encara, ha anat millorant.
-Molt bé: espereu, i ja veurem. Està ben llesta: és tan ressegur com
que Muff Potter està ben llest. Això és el que diuen els negres, i
ells ho saben tot, en aquest ram de coses, Huck.
Després se separaren, tot rumiant.
Quan Tom lliscà finestra endins de l'alcova, la nit era gairebé
passada. Es despullà amb excessiva cautela, i s'adormí, tot
congratulant-se que ningú no s'hagués adonat de la seva escapada. No
s'havia dat compte que Sid, el gentil roncaire, estava despert, i
n'havia estat per espai d'una hora.
Quan Tom obrí els ulls, Sid s'havia vestit i ja no hi era. En la
llum hi havia un posat d'ésser tard. Això l'astorà. Per què no havia
estat cridat i perseguit fins que es llevés, com era el costum?
Aquesta idea l'omplia de mals averanys. Al cap de cinc minuts estava
vestit i escales avall, tot sentint-se capolat i ensopit. La família
encara era a taula, però havien acabat el desdejuni. No sonà cap
paraula de rebuf; però hi havia esguards que es desviaven, i hi
havia un silenci i un aire de calamitat que féu passar una
esgarrifança pel cor del culpable. S'assegué i féu per manera de
semblar joiós, però era una tasca endiastrada. No va aconseguir un
somriure ni una resposta: així és que recaigué en el silenci i deixà
que son cor anés capbussant-se fins a les darreres fondàries.
Després del desdejuni, la seva tia el prengué de banda, i Tom
gairebé resplendí amb l'esperança que li darien una pallissa; però
no fou així. La seva tia es posà a plorar, i vinga preguntar-li còm
podia malmetre d'aquesta manera son cor de velleta; i finalment li
digué que continués i s'arruïnés, i que, amb tants de disgustos,
portés sos cabells grisos a la tomba, perquè ja era inútil de fer
cap més provatura. Això era pitjor que no pas mil fuetades, i el cor
de Tom romangué ara més capolat que el seu cos. Plorà, demanà perdó,
prometé d'esmenar-se una i altra vegada, i aleshores se li permeté
de pendre comiat, tot i adonant-se ell que no havia guanyat sinó un
perdó imperfecte i no havia inspirat sinó una feble confiança.
Abandonà la presència sobirana, massa atuït fins per a sentir-se
venjatiu envers Sid: així és que la cuitosa retirada d'aquest per la
porta del darrera fou innecessària. Es traginà a sí mateix cap a
l'escola, ombrívol i trist, i rebé la seva pallissa al costat de Joe
Harper per haver fet campana el dia abans, amb el posat d'una
persona que tenia el cor atrafegat amb dolors més feixugues i era
del tot indiferent a les bagatel·les. Després es transportà al seu
seient, reposà el colze damunt el pupitre i les barres dins les
seves mans, i contemplà la paret amb l'esguard de pedra d'aquell
sofriment que ha arribat al límit i no pot passar més enllà. Son
colze apretava alguna substància dura. Al cap d'una llarga estona
canvià lentament i tristament la seva posició, i agafà aquell
objecte amb un sospir. Estava embolicat amb paper. El desembolicà.
Seguí un llarg, dilatat, colossal sospir, i el cor se li trencà. Era
el seu pomet de llautó! Aquesta darrera gota va fer sobreeixir el
vas.
(1) Si el senyor Harbison hagués posseït un esclau anomenat Bull,
Tom n'hauria parlat com del «Bull de Harbison»; però un fill o un ca
d'aquell senyor es deia «Bull Harbison».
CAPÍTOL XI
Arran arran del migdia, tot el llogarret fou sobtadament galvanitzat
per les noves esgarrifoses. Sense necessitat del telègraf, en aquell
temps encara no somniat, la història volà d'home a home, de grup a
grup, de casa a casa, amb velocitat poc menys que telegràfica.
Naturalment, el mestre d'escola concedí festa aquella tarda: quí sap
què hauria pensat d'ell el poble si no ho hagués fet. Hom havia
trobat un ganivet sangonós vora l'assassinat, i algú l'havia
reconegut com a pertanyent a Muff Potter: això deia la història. I
hom deia que un vianant noctàmbul havia vist Potter que es rentava
en el rierol, cap a la una o les dues del matí, i que Potter s'havia
escorregut enllà; sospitosa circumstància, sobretot el rentar-se,
que no era un costum en Potter. Hom digué, aiximateix, que el poble
havia estat escorcollat en cerca de l'assassí (el públic no és lent
a garbellar les proves i arribar a un veredicte), però que havia
estat introbable. Gent a cavall havien eixit per tots els camins, en
totes direccions, i el xerif confiava que podria ésser capturat
abans de la nit.
Tot el poble derivava cap al cementiri. El cortrencament de Tom
s'esvaí, i s'ajuntà a la processó, no pas per no preferir mil
vegades més d'anar a qualsevol banda, sinó perquè una paorosa,
inexplicable fascinació l'hi arrossegava. Arribat a l'indret paorós,
insinuà son cosset entre la multitud i veié el llòbrec espectacle.
Li semblà que havia passat un segle abans que ell arribés allí al
davant. Algú li pessigà el braç. Es girà, i sos ulls trobaren els de
Huckleberry. Després, tots dos, d'un plegat, miraren a una altra
banda i es preguntaren si algú havia reparat alguna entresenya en
llur mútua llambregada. Però tothom enraonava, i es fixava en
l'astorador espectacle que tenien en front.
-Pobre companyó! Pobre companyó! Tan jove!
-Això hauria d'ésser un escarment per als lladres de tombes.
-Muff Potter anirà a la forca, d'aquesta feta, si l'atrapen!
Aquest era el tarannà de les consideracions, i el ministre digué:
-Sentència de Déu! La seva mà hi és visible.
En aquell moment Tom s'estremí de cap a peus, perquè son esguard
caigué damunt la cara estòlida de Joe l'Indi. Aleshores la multitud
començà de decantar-se i empènyer-se, i se sentiren veus que
cridaven:
-És ell! És ell! Ve pel seu grat!
-Quí? Quí?- feren una vintena de veus.
-Muff Potter!
-Ei! S'ha aturat! Mireu, mireu! Es gira! No el deixéssiu escapar!
La gent que hi havia pel brancam dels arbres, damunt la testa de
Tom, digueren que poc mirava escapar-se: només semblava dubtós i
malsegur.
-Infernal pocavergonya!- digué un badoc. -Necessitava venir a dar un
cop d'ull sossegat a la seva tasca: no esperava de trobar companyia.
La multitud se'n retirà aleshores, i el xerif passà en mig d'ella
aparatosament, duent a Potter del braç. La cara del pobre home era
esmaperduda, i sos ulls traspuaven la por que l'atuïa. Quan
s'escaigué davant l'home assassinat, son cos es sacsejà com el d'un
epilèptic, i es posà la cara entre les mans i trencà el plor.
-No ho he pas fet!- sanglotava. -Per la meva paraula i la meva honra
que no ho he fet!
-Quí us en acusava?- cridà una veu.
Aquest tret semblà haver encertat. Potter alçà son rostre i mirà a
son volt amb un patètic desempar en sos ulls, i veié Joe l'Indi, i
exclamà:
-O Joe l'Indi! M'havíeu promès que mai...
-És vostre aquest ganivet?- I el xerif li llançà al seu davant.
Potser hauria caigut si no l'haguessin agafat i dipositat en terra.
Després va fer:
-Quelcom em deia que si no tornava i arreplegava...- Tot s'estremí.
Després mogué la seva mà sense nervi, amb un gest de vençut, i féu:
-Digueu-los-ho, Joe, digueu-los-ho... Ja tant se val.
Aleshores Huckleberry i Tom romangueren muts i embadocats. I
sentiren com el mentider cor-de-roca conjuminava la seva serena
declaració; i esperaven a cada moment que el cel claríssim deixaria
caure els llamps divinals damunt sa testa, i s'estranyaven de veure
per quant de temps el càstig anava essent ajornat. I quan ell hagué
finit, encara vivent i sencer, el fluctuant impuls que havien sentit
de rompre llur jurament i salvar la vida del pobrissó detingut i
traït s'esvaí i cessà, perquè evidentment aquell inic s'havia venut
a Llucifer, i seria fatal de ficar-se en cosa pertanyent a un poder
com aquell.
-Per què no fugíeu? Per què havíeu de tornar aquí?- va dir algú.
-No me'n podia estar... no me'n podia estar- gemegava Potter. Volia
escapar-me, però semblava que no pogués anar enlloc si no és aquí.-
I altra vegada rompé a sanglotar.
Joe l'Indi repetí la seva declaració, amb la mateixa calma, uns
quants minuts després, en procedir-se a l'enquesta, sota jurament; i
els minyons, veient que els llamps eren encara fermats, es
consolidaren en llur creença que Joe s'havia venut al diable. Joe
havia esdevingut ara, per a ells, l'objecte més obagament
interessant que mai haguessin considerat, i no podien llevar-ne els
ulls fascinats, de la seva cara. Interiorment resolgueren de
vigilar-lo, de nit, quan l'avinentesa se'n presentés, amb
l'esperança de pegar una llambregada a son temut senyor.
Joe l'Indi va ajudar a aixecar el cos de la víctima, i l'aconduí en
un carro per al seu transport. Hom brunzí, entre la multitud
esgarrifada, que la ferida sagnava una mica! Els minyons cregueren
que aquesta sortosa circumstància menaria les sospites envers
l'oportuna direcció; però foren decebuts, perquè més d'un camperol
observava:
-Es trobava a tres peus de Muff Potter quan la cosa va passar.
El paorós secret i el corcó de consciència de Tom li feren la son
alterosa per tota una setmana, després d'això; i un matí, al
desdejuni, digué Sid:
-Tom: us remeneu i parleu tant, en el vostre son, que em passo
despert la meitat del temps.
Tom s'esblaimà i acalà els ulls.
-És un mal senyal- digué la tia Polly, greument. -Quína cosa us
passa pel magí, Tom?
-Res. Res que jo sàpiga.- Però la mà del minyó es sacsejà en tanta
de manera que volcà el seu cafè.
-I les coses que dieu!- va fer Sid. -La darrera nit dèieu: -«És
sang, és sang: això és!» I ho tornàveu a dir, i ho tornàveu a dir. I
fèieu: -«No em turmenteu d'aquesta manera: ja us ho diré». Què
diríeu? Quína cosa és el que hauríeu dit?
Tot s'esfondrà davant de Tom. És impossible de suposar el que hauria
passat aleshores; però sortosament la preocupació s'esvaí a la cara
de la tia Polly, i ella comparegué en ajut de Tom sense saber-ho,
tot dient:
-Bah! És aquest terrible assassinat. Jo mateixa en somnio coses
gairebé cada nit. De vegades somnio que só jo qui l'ha comès.
Mary digué que ella havia estat colpida d'una manera ben semblant.
Sid semblà satisfet. Tom eixí de la sobirana presència tan de pressa
com li vagà de fer-ho plausiblement, i després d'això es queixà de
mal al dentat tota una setmana i lligà les seves barres cada nit.
Mai sabé que Sid cada nit el vigilava, tot i ajagut, i ben sovint
desfeia l'embenament, i aleshores es decantava damunt el colze,
escoltant una bella estona cada vegada, i després feia lliscar altre
cop l'embenament allà on havia estat. El trontoll espiritual de Tom
anà fent-se fonedís gradualment, i el mal de dentat esdevingué
enujós, i hom el descartà. Cas que Sid realment hagués tret alguna
cosa en clar de les dites desjunyides de Tom, s'ho reservà per a
ell. A Tom li semblava que sos companys mai no acabarien de fer
interrogatoris sobre gats morts, renovant així la memòria de la seva
calamitat al seu esperit. Sid reparà que Tom mai no era metge
forense en cap d'aquests esbrinaments, encara que hagués esdevingut
hàbit seu de pendre la direcció en totes les noves empreses; reparà
també que Tom mai feia de testimoni, i això era estrany; per a Sid
no passà desapercebut el fet que Tom àdhuc mostrava una assenyalada
aversió envers tals enquestes, i sempre les evitava, en poder. Sid
se'n meravellava, però no en deia una paraula. Tanmateix, però, fins
les enquestes passaren de moda, a la fi, i deixaren de torturar la
consciència de Tom.
Cada un o dos dies, durant aquest temps aflictiu, Tom espià una
oportunitat i anà envers la petita finestra enreixada de la presó i
passà de contraban, en direcció a l'assassí, totes les petites
comoditats que pogué arreplegar. La presó era un antre insignificant
de rajola, vora un aiguamoll, al caire del poblet, mancat de
vigilants: tanmateix, poques vegades era ocupat. Aquests presents
ajudaven en gran manera a aquietar la consciència de Tom. La gent
del poblet tenia un vehement desig de fer un cap nou a Joe l'Indi, i
arrossegar-lo, per robament de cadàvers. Però tan formidable era el
seu geni, que hom no trobà ningú que volgués pendre la iniciativa en
aquesta matèria. Així és que hom la deixà córrer. Ell havia tingut
compte de començar les seves dues declaracions per la lluita, sense
confessar el robament de la tomba que l'havia precedida; així,
doncs, semblà, més assenyat de no plantejar el cas davant el
Tribunal, ara com ara.
CAPÍTOL XII
Una de les raons per les quals el magí de Tom havia anat
desempallagant-se de sos íntims mals de cap era perquè havia
descobert una nova i transcendental matèria d'interès. Becky
Thatcher havia deixat de comparèixer a l'escola. Tom lluità amb son
orgull uns quants dies, i féu per manera d'escapolir-se d'aquell
amor, però fracassà. Començà d'anar a raure constantment pels volts
de la casa on vivia el pare d'ella, cada nit, i de sentir-se ben
atuïdot. Estava malalta. Si es morís! Aquesta idea comportava una
distracció. Ja no s'interessà més per la guerra, ni tan sols per la
pirateria. L'encís de la vida havia desaparegut, i no en restava
sinó la melangia. Deixà de banda el seu arc i el seu bastonet de
_baseball_ que ja no li proporcionaven cap gaudi. Sa tia n'estava
tota preocupada; començà de fer-li sofrir tota mena de provatures
amb medicines. Ella era d'aquelles persones que perden els estreps
per les medicines patentades i tots els mètodes novençans de produir
la salut o d'adobar-la. Era una constant experimentadora d'aquestes
coses. Quant sabia quelcom de nou en el ram, estava subjecta a una
febre inestroncable fins que ho havia provat, no pas en si mateixa,
perquè mai no estava malalta, sinó en algú altre que tingués a mà.
Estava subscrita a tots els periòdics de terapèutica i a tots els
enganys frenològics; i la solemnial ignorància amb què
s'estarrufaven ells era l'ambient que la tia Polly respirava amb
delit. Tota la desferra que contenien sobre la ventilació, i còm
calia anar-se'n al llit, i còm llevar-se, i quines coses menjar, i
quines coses beure, i quant d'exercici fer, i en quin estat de ment
conservar-se, i quina mena de vestit posar-se era per a ella
l'Evangeli, i mai no reparà que la premsa salutífera del mes corrent
solia trabucar tot allò que havia recomanat un mes abans. Era un cor
senzill i honrat en tota la durada del dia, de manera que era una
fàcil victima. Arreplegava sos periòdics enganya-babaus i ses
medicines enganya-bajocs, i així armada d'eines de mort, avançava
damunt son pàl·lid cavall, per a dir-ho metafòricament, _amb
l'infern al seu darrera_. Però mai no sospità que ella no fos un
àngel guaridor i el baume de Galaad sota una disfressa, en front
dels veïns emmalaltits.
El tractament per l'aigua era nou, aleshores, i l'atuïda condició de
Tom fou per a ella com una fruita madura. El feia eixir a trenc de
dia cada matí, el feia estar dret dins el cobert de fusta i
l'ofegava amb un diluvi d'aigua freda; després el refregava amb una
tovallola com una llima, i aixi el retornava; després l'embolicava
amb un llençol mullat, i el deixava de bell nou sota la flassada,
fins que suava ànima i tot, i «les seves taques grogues se li
esquitllaven enfora, a través dels porus», com deia Tom.
Però, amb tot i això, el noi anava esdevenint més i més malenconiós,
i pàl·lid, i abatut. Ella va afegir-hi banys calents, banys de
seient, dutxes i capbussons. El noi romania bròfec com una caixa de
morts. Ella començà de prestar ajut a l'aigua amb una prima dieta de
farina de civada, i emplastres de cantàrides. Calculava la capacitat
d'ell com hauria calculat la d'una gerra, i l'omplia diariament de
panacees pispa-diners.
Tom havia esdevingut, en aquella etapa, indiferent a la persecució.
Aquesta fase omplia de marriment el cor de la vella senyora. Calia
rompre aquesta indiferència a qualsevol preu. Aleshores sentí parlar
per primera vegada d'un mata-xacres. N'encarregà tot seguit una
bella quantitat. El tastà, i en romangué plena de gratitud. Era,
senzillament, foc en forma líquida. Deixà córrer el tractament
hidroteràpic i tota altra cosa, i fixà la seva fe en el mata-xacres.
En donà una culleradeta a Tom, sotjant-ne les resultes amb l'ànsia
més pregona. Sos mals de cap gaudiren immediatament una treva, i son
esperit recobrà la pau, perquè l'indiferència_fou rompuda. El noi no
hauria mostrat un interès més salvatge, més sincer, si ella hagués
calat foc sota sos peus.
Tom s'adonà que era hora de deixondir-se: aquesta mena de vida podia
ésser romàntica abastament dins la seva àrida entonació, però
començava de comportar massa poc sentimentalisme i massa riquesa
enfollidora. Així, doncs,imaginà diversos plans d'alleujament; i al
capdavall se li acudí de fer veure que l'encisava el mata-xacres. El
demanà tan sovint, que es féu carregós, i la seva tia acabà per dir
que se'n prengués ell mateix i no li fes més nosa. Si s'hagués
tractat de Sid, li hauria permès el gaudi sense recelar-ne; però,
tractant-se de Tom, vigilà l'ampolla clandestinament. Trobà que, de
fet, la medicina minvava; però no se li acudí que el minyó hi
adobava la salut d'una clivella del paviment de la saleta.
Un dia Tom es trobava dant la dosi a la clivella, quant el gat
groguenc de la seva tia comparegué tot brunzint, mirant la cullereta
cobejosament i demanant-ne un tast. Digué Tom:
-No en demaneu si no en teniu necessitat, Pere.
Però en Pere féu senyal que en tenia necessitat.
-Val més que us en assegureu.
En Pere n'estava segur.
-N'heu demanat, i us en daré, perquè jo no só de mena roïna; però,
si trobeu que no us agrada, no us queixeu de ningú, sinó de vós
mateix.
En Pere s'hi conformà: així és que Tom li badà la boca, i li va
tirar a la gola el mata-xacres. En Pere saltà un parell de yardes
pels aires, i després féu un esgarip de guerra i es posà a donar
giravolts i més giravolts per la cambra, havent-se-les a patacades
amb el parament, trabucant testos amb flors i causant general
estrall. Després s'aixecà damunt les potes del darrera, i féu
gambades al seu voltant, en un frenesí de gaubança, amb el seu cap
damunt l'espatlla, i la seva veu proclamant una felicitat impossible
d'estroncar. Després anà fent esquinços d'ací d'allà de la casa,
espargint de bell nou el caos i la destrucció per sa via. La tia
Polly entrà al moment just per a veure'l emprenent-se una petita
sèrie de dobles salts mortals, llançant un hurra final i vigorós, i
traspassant la finestra oberta, tot arrabassant els testos florits
que restaven. La vella senyora romangué petrificada d'astorament,
llucant damunt les seves ulleres. Tom estava ajaçat en terra,
morint-se de riure.
-Tom: què li fa mal al gat, en nom de Déu?
-No ho sé, tia- digué el minyó prenent alè.
-Mai no havia vist cosa semblant. Quína és la causa que hagi fet
aquestes accions?
-No ho sé, de bo de bo, tia Polly: els gats ho fan sempre quan es
xalen.
-Voleu dir?- Hi havia quelcom en l'entonació de la tia Polly, que va
fer a Tom aprensiu.
-Sí, senyora. És a dir, jo bé ho penso.
-_De bo de bo?_
-Sí, senyora.
La vella senyora estava decantada, i Tom l'espiava amb un interès
estimulat per la inquietud. Massa tard endevinà la seva orientació.
El mànec de la cullereta acusadora era visible sota la sanefa del
llit. La tia Polly la collí i l'enlairà. Tom reculà, baixant els
ulls. La tia Polly l'aixecà pel mànec usual (la seva orella), i li
tustà el cap de valent amb son didal.
-Ara vejam: per què havíeu de maltractar d'aquesta manera la pobra
bèstia, que no pot parlar?
-Ho he fet compadint-me d'ell, perquè no té tia.
-No té tia! Babau! Què té que veure, això!
-Hi té que veure qui-sap-lo. Perquè, si n'hagués tingut, ella fóra
qui l'hauria recremat! Ella li hauria rostit els budells, tan
mancada de bon cor com si el pacient hagués estat un noi!
La tia Polly sentí una sobtada angoixa de remordiment. La cosa,
així, prenia un nou aspecte: ço que era cruel envers un gat podia
ésser també cruel envers un noi. Començà d'ablanir-se: estava
penedida. Sos ulls s'humitejaren una mica, posà la mà damunt el cap
del minyó, i digué gentilment:
-Ho feia amb el millor daler, Tom. I, Tom, _us ha refet_.
Tom la mirà a la cara insinuant un ullet amb prou feines
perceptible, en mig de la seva gravetat:
-Ja ho conec que ho fèieu amb el millor daler, tieta; i igual em
passava amb en Pere. També a ell l'ha refet. Mai l'havia vist voltar
amb tan bella...
-Oh! Aneu-vos-en, Tom, abans que em torneu a enquimerar. I feu per
manera de ser bon minyó una vegada a la vida, i no haureu de pendre
cap més medicina.
Tom arribà a l'escola abans de temps. Hom reparava que aquesta cosa
estranya havia esdevingut cada dia, darrerament. I ara, com volia
son nou costum, es posà vora l'entrada del camp escolar, en lloc de
jugar amb sos companyons. Estava malalt, deia, i en tenia el posat.
Procurà dar entenent que mirava arreu arreu, llevat d'on mirava de
bo de bo: pel camí avall. Al cap de poca estona Jeff Thatcher
comparegué a la vista, i la cara de Tom s'il·luminà, i menà la
conversa estratègicament, creant-hi avinenteses de parlar de Becky;
però l'atarantat minyó no arribà a atalaiar-se de l'ham. Tom espià i
espià, ple d'esperança, quan un vestidet de noia bellugadís es
mostrava a l'esguard, i odiant-ne la posseïdora tot seguit que veia
que no era la que calia. A la fi els vestidets de noia plegaren de
comparèixer, i ell anà a raure dins el cau: entrà dins l'escola
buida i s'assegué a sofrir. Després, un altre vestidet de noia passà
la porta, i el cor de Tom va fer una gran gambada. Un moment
després, ja era fora, i _engegant-se_ com un indi, udolant, rient,
empaitant minyons, saltant per damunt el clos amb perill de la vida
i el coll, fent capgirells amb la mà en terra, sostenint-se damunt
el cap, acoblant totes les fetes heroiques que pogué imaginar, i
mirant de cua d'ull, tota l'estona, per veure si Becky Thatcher
n'havia esment. Però ella semblava no adonar-se de res: mai no
mirava. Seria possible que no reparés que ell era allí? Portà ses
considerables fetes a son immediat veïnatge: anà pel volt fent
esgarips de guerra, arrabassà la gorra un noi, la tirà rabent damunt
la teulada de l'escola, es precipità entre un grup de minyons,
trabucant-ne en totes direccions, i caigué, obert de cames i braços,
sota el nas de Becky, gairebé tirant-la a terra; i ella es girà, amb
el nas en l'aire, i ell sentí com deia:
-Uix! Hi ha gent que es pensen ésser qui sap què: sempre es donen
importància!
Les galtes de Tom s'abrandaren. Es replegà i se n'anà amb la cua
entre cames, atuït i amb la cresta abatuda.
CAPÍTOL XIII
Tom, ara, s'havia format el seu determini. Tot ell era tenebror i
desesperança. Era un noi abandonat, sense amics, deia ell; ningú no
l'estimava; quan descobrissin a quina resolució l'havien conduït,
potser els recaria; havia fet per manera d'obrar bé i anar tirant,
però no l'hi havien consentit, i ja que no els convenia cap altra
cosa sinó alliberar-se d'ell, que així fos: i que àdhuc el
carreguessin amb la culpa per les conseqüències. Per què no havien
de fer-ho? Quín dret tenia, el desvalgut, de queixar-se? Sí, l'hi
havien obligat, al capdavall: faria una vida criminal. No hi havia
opció. Mentrestant, era molt més avall de Meadow Land, i el dring de
la campana de l'escola per a acoblar els minyons arribava tot
desmaiat a la seva oïda. Sanglotà, aleshores, de pensar que mai més,
mai més, no tornaria a sentir aquella antiga ressonança familiar:
era cosa ben dura, però l'hi obligaven. Ja que era llançat al món
glacial, havia de sotmetre's, però els perdonava. I els sanglots es
feren intensos i seguits.
En aquella avinentesa, precisament, trobà el companyó jurat de son
esperit, Joe Harper, que venia amb una aspra mirada i evidentment
arrecerava en son cor algun projecte grandiós i sinistre. Eren,
palesament, «dos esperits amb una sola idea». Tom, fregant-se els
ulls amb la mànega, començà de barbotejar quelcom sobre un determini
d'escapar-se de la seva malmenada existència i la manca de simpatia
de la llar, i vaguejar per l'ample món, i no tornar mai més; i acabà
esperant que Joe no l'oblidaria.
Però hom esbrinà que aquesta mateixa requesta, precisament, era la
que Joe anava a fer a Tom; i havia anat a la seva percaça amb aquest
fi. La seva mare l'havia fuetejat per haver-se begut una llet que
ell no havia tastat, ni en sabia res: era evident que estava cansada
d'ell i desitjava que partís. Si ella tenia aquests sentiments, ell
no podia fer altra cosa que retre-s'hi: esperava que ella seria
feliç, i mai no es penediria d'haver llançat son pobre minyó al món
insensible, perquè hi passés pena i hi morís.
Mentre els dos nois caminaven tots adolorits, feren un nou pacte
d'ajut mutual i d'ésser germans, i no separar-se mai fins que la
mort els lliurés de llurs calamitats. Aleshores començaren de
perfilar llurs plans. Joe duia al magí d'ésser ermità, i viure de
rosegons en una remota caverna, i morir-se paulatinament, de fred i
necessitat i dolor; però, després d'haver parat atenció a Tom,
concedí que una vida de crim oferia alguns eminents aventatges: així
és que consentí a ésser pirata.
Tres milles més avall de Sant Petersburg, en un indret on el riu
Mississipí tenia poc més d'una milla d'amplada, hi havia una illa
llarga, estreta, boscosa, amb un alfac en son extrem, ben escaient
com a lloc de cita. No era habitada. S'estenia qui-sap-lo envers
l'altra ribera, entre una selva espessa i gairebé absolutament
despoblada. Així, doncs, l'illa de Jackson fou escollida. Quínes
haguessin d'ésser les víctimes de llurs pirateries, era cosa que no
se'ls acudí. Després anaren a cercar Huckleberry Finn, i ell va
unir-se'ls tot seguit, perquè totes les carreres li eren iguals: li
era indiferent. Es separaren al cap de poc, per a trobar-se en un
indret solitari de la vora del riu, a dues milles del poblet, a
l'hora favorita, que era la mitja nit. Allí hi havia un petit rai de
brancatge que es proposaven capturar. Cadascú d'ells portaria hams i
cordills, i les provisions que pogués robar de la manera més
ombrívola i misteriosa, com escau als bandejats: i abans que la
tarda fos passada s'havien enginyat per gaudir la dolça ufana
d'escampar que ben tost la ciutat «sabria alguna cosa». Tots els que
oïren aquesta vaga al·lusió foren advertits que calia «no dir-ne un
mot i esperar».
Cap a la mitja nit, Tom arribà amb un pernil elaborat i unes quantes
bagatel·les, i s'aturà entre unes espesses mates, damunt un penyal
que dominava el lloc de la cita. Hi havia celístia i una gran
quietud. El riu poderós s'estenia com un oceà en sossec. Tom parà
atenció un moment, però cap so no trencava la calma. Després féu un
xiulet baix i precís. Li respongueren de sota el penyal. Tom xiulà
dues vegades més. Aquests senyals foren respostos d'igual manera.
Després una veu cautelosa digué:
-Quí hi ha aquí?
-Tom Sawyer, el Negre Flagell de la Mar Espanyola. Digueu els
vostres noms.
-Huck Finn, el Mà-roja, i Joe Harper, Terror de les mars.- Tom havia
proporcionat aquests títols, que pertanyien a la seva literatura
predilecta.
-Bé està. Doneu la contrasenya.
Un parell de roncs murmuris lliuraren el mateix nom paorós,
simultàniament, a la nit que els arrecerava:
SANG!
Aleshores Tom tirà a baix el pernil, per damunt el penyal, i es
deixà caure al seu darrera, esquinçant a la vegada, fins a cert
punt, pell i vestits en son esforç. Hi havia un caminal fàcil i
confortable al llarg de la ribera, sota el penyal, però li mancaven
els aventatges de la dificultat i el perill, de tant de preu quan es
tracta d'un pirata.
La Terror de les Mars havia portat un llom de porc, i s'havia
extenuat traginant-lo fins allí. Finn, el Mà-roja, havia robat una
cassoleta, i una quantitat de tabac de fulla a mig preparar, i també
havia portat unes quantes panotxes per fer-ne pipes. Però cap dels
pirates no fumava ni mastegava tabac sinó ell. El Negre Flagell de
la Mar Espanyola digué que no fóra bo de començar sense fer una mica
de foc. Aquest pensament era assenyat; els _mistos_ eren amb prou
feines coneguts en aquell temps. Veieren un foc que treia fum en
gran rai, a unes cent yardes, més amunt, i anaren llisquívolament
cap allí i en prengueren una brasa. Convertiren l'empresa en una
imposant aventura, dient: «Sst!» tot sovint, i aturant-se de cop i
volta, i amb el dit als llavis; avançant amb les mans damunt
imaginaris mànecs de punyals, i disposant en llòbrecs murmuris que
si «l'enemic es movia calia enfonsar-los-hi fins al mànec», perquè
«els morts no parlen». Massa sabien que els homes del rai havien
baixat al poblet a dar un tom pels magatzems o a abandonar-se a la
grifolda; però tanmateix això no era excusa perquè conduïssin l'afer
d'una manera que no fos piratenca.
Al cap de poc s'allunyaren. Tom comandava, Huck tenia el rem de
darrera, i Joe el de davant. Tom estava al mig de la nau, amb celles
ombrívoles i braços closos i donava les seves ordes amb un murmuri
baix i ferreny.
-Orseu, i ajusteu-la al vent!
-Bé bé, senyor!
-Ferma, feeerma la nau!
-Ja n'està, senyor!
-Amolleu-la un punt!
-Ja està, senyor!
Com que els minyons menaven constantment i monòtonament el rai cap
al mig del riu, hom entenia indubtablement que aquestes ordes no
eren dades sinó «per seguir la moda», i no pretenien significar cap
cosa especial.
-Quínes veles porta?
-Veles majors, cofes i petifocs, senyor.
-Hisseu els sobres! Desplegueu aquí dalt l'ala de gàvia! De pressa!
-Bé, bé, senyor!
-Allargueu els riços al guanet de l'arbre mestre! Escotes i braces!
Amunt, fillets!
-Ala, a sotavent, tot a babord!
-Estigueu a punt per a l'encontre! Port, port! Som-hi, companys! Amb
delit! Ferma la nau!
-Ferma està, senyor!
El rai passava al mig del riu. Els minyons encararen bé la proa, i
després descarregaren els rems. El riu no era alt, de manera que no
hi havia més que dues o tres milles de marxa. Amb prou feines fou
dita una paraula durant els següents tres quarts d'hora. Ara el rai
passava davant el poblet llunyà. Dos o tres llumets de feble
resplendor mostraven on queia, pacíficament adormit més enllà del
vague i dilatat corrent, ple de pedreria d'estels, inconscient del
fet paorós que estava succeïnt. El Negre Flagell romania encara
quiet, amb els braços closos, mirant per darrera vegada la escena de
ses joies primerenques i sos darrers sofriments, i desitjant que
«ella» pogués veure'l ara, lluny, anant per la mar esquerpa,
confrontant el perill i la mort amb cor indomable, marxant cap el
seu destí amb un somriure inflexible en els llavis. Era un esforç
ben petit per a la seva imaginació el transportar l'illa de Jackson
més enllà de l'esguard del poblet: així és que li donà «la darrera
mirada» cortrencat i satisfet. Els altres pirates miraren per darrer
cop, també; i tots plegats miraren per tant de temps que estigueren
a punt de deixar que el corrent se'ls endugués enfora de l'abast de
l'illa. Però descobriren a temps el perill i feren una maniobra per
impedir-ho. Cap a les dues del matí el rai tocava a terra a l'alfac,
a dues-centes yardes damunt el cap de l'illa; i ells passaren gual
endavant i endarrera fins que hagueren desembarcat els nòlits. Entre
ço que pertanyia al petit rai hi havia una antiga vela, i ells
l'estengueren damunt un amagatall, entre les mates, fent-ne una
tenda per arrecerar les seves provisions; però ells dormirien al ras
si el temps era bo, com escau als bandejats.
Bastiren un foc al costat d'una gran soca, a vint o trenta passes
endins de les ombrívoles fondàries del bosc, i després cuinaren un
bocí del porc a la paella, per sopar, i consumiren la meitat de la
coca de blat de moro que havien portat. Semblava un joc gloriós el
celebrar un festí d'aquella manera lliure i salvatge dins la
boscúria verge d'una illa inexplorada i inhabitada, lluny dels
indrets per on circulen els homes; i digueren que mai més no
tornarien a la civilització. El foc que s'enfilava il·luminà llurs
cares, i escampà una llum rogenca damunt les soques i columnes de
llur temple selvós, i damunt el lluent fullatge i els fistons de les
plantes arrapadisses. Quan la darrera fràgil llenqueta de porc havia
desaparegut i l'última ració de coca era devorada, els minyons
s'estengueren damunt l'herbei, plens de gaubança. Haurien pogut
trobar una banda més fresca, però no volien privar-se de un tret tan
romàntic com era un foc d'acampament.
-No és una diversió?- digué Joe.
-És una llaminadura- digué Tom.
-Què dirien, els nois, si ens veiessin?
-Què dirien? Si vinguessin a raure aquí, es moririen: oi, Huck?
-També ho compto- digué Huckleberry; -però tanmateix a mi m'escau.
No demano cosa millor. Mai no tinc tanta cosa a menjar, generalment;
i aquí no poden venir i donar-li una guitza a un hom i fer-lo
pertenir d'aquella manera.
-Aquesta és ben bé la vida que fa per a mi- digué Tom. -No cal que
hom es llevi al matí, i que vagi a escola, i es renti, i totes
aquelles remalaïdes ximpleses. Veieu? Un pirata no ha de fer res,
Joe, quan és a la platja, però un ermità ha de dir qui sap les
pregàries, i en acabat no té cap divertiment, almenys en el seu
ofici.
-Oh! Sí, és veritat- digué Joe; -però no hi havia pensat gaire,
sabeu? M'estimo molt més ésser un pirata, ara que ho he tastat.
-Veieu?- digué Tom. -La gent no hi té tirada, pels ermitans, avui en
dia, com feien en el temps de la vellura; però un pirata sempre és
respectat. I un ermità no té més remei que dormir al lloc més dur
que pot trobar, i portar robes de sac, i cendra damunt la testa, i
estar-se al ras en temps de pluja, i...
-Per què se'n posa de roba de sac, i de cendra damunt la testa?-
demanà Huck.
-No ho sé. Però no tenen més remei: sempre ho fan, els ermitans. Vós
hauríeu hagut de fer-ho, si n'haguéssiu estat.
-L'as em reflic, que jo m'hi avingués!- digué Huck.
-Bé, doncs, què farieu?
-No ho sé, però no ho faria això.
-Bé, Huck: és que _caldria_ que ho féssiu. I còm us en sortiríeu?
-Ves, no ho comportaria. Tocaria pirandó.
-Tocar pirandó! Quín bell calet seríeu com a ermità! Fóreu una
calamitat!
El Mà-roja no respongué, perquè s'esmerçava en quelcom de millor.
Havia acabat de baumar una panotxa, i ara hi adaptava una tija,
carregava de tabac, i apretava una brasa contra el carregament i
bufava un núvol de fum olorós: estava en plena florida de luxuriosa
gaubança. Els altres pirates li envejaven aquest vici majestuós, i
resolgueren secretament d'adquirir-lo com més aviat millor. Huck no
trigà a dir:
-Què els pertoca fer als pirates?
-Oh! Tenen una vida escometedora: prenen vaixells, i els calen foc,
i agafen els diners i els enterren en indrets paorosos de llur illa,
on hi ha fantasmes i coses a vigilar, i maten a tothom en els
vaixells: els fan caminar per un tauló.
-I s'emporten les dones a l'illa- digué Joe.- Les dones no les
maten.
-No- confirmà Tom: -no maten les dones: són massa nobles per a fer
aquest tropell. I les dones sempre són belleses, tanmateix.
-I no duen pas vestits rebregats! Oh! No! Tot or i argent i
diamants- va fer Joe amb entusiasme.
-Quí?- digué Huck.
-Ves, els pirates.
Huck examinà sos propis vestits amb deseperança.
-Compto que no estic vestit com convindria per a fer de pirata-
digué, amb una patètica recança en la seva veu; -però no he pogut
haver sinó això.
Però els altres minyons li digueren que els bells vestits arribarien
ben de pressa, un cop haguessin començat llurs aventures. Li feren
capir que sos pobres parracs farien el fet, per a començar, encara
que fos el costum dels rics pirates de començar amb el guarda-roba
complet.
Gradualment llur conversa s'extingí i l'ensopiment començà de
lliscar damunt les parpelles dels petits bandejats. La pipa caigué
dels dits del Mà-roja, i ell dormí el bon son d'una consciència
sense noses i de un cos fadigat. Al Terror de les Mars i al Negre
Flagell de la Mar Espanyola els costà més de trencar el son.
Digueren llurs pregàries interiorment, i bo i ajaguts, ja que allí
no hi havia ningú amb autoritat per a fer-los agenollar i dir-les en
alta veu: de fet no tenien ganes de dir-les, però els feia temor de
pendre's aquests eixamples, que podien atreure un llamp especial i
sobtat de les cèliques altures. Després arribaren al marge imminent
de la son, i es posaren a rondar-lo; però ara vingué un intrús que
no volia donar-se: era la consciència. Començaren de sentir una vaga
aprensió que havien fet mal fet de fugir, i després pensaren en les
menges robades, i aleshores vingué la positiva tortura. Intentaren
arguïr, per allunyar-la, que vintenes de vegades havien furtat
llaminadures i pomes; però llur consciència no havia d'apaivagar-se
amb tan mesquines plausibilitats. Els semblà, al capdavall, que no
s'hi valia a discutir un fet inderrocable: pendre llaminadures no
era més que rapissar, mentre que apoderar-se de porc i pernil i béns
d'aquesta mena era, clar i net, _robar_; i contra això hi havia un
manament a la Bíblia. Així és que interiorment resolgueren que,
mentre romanguessin en aquell ofici, llurs pirateries no serien de
bell nou tacades amb el crim del robament. Aleshores llur
consciència els concedí una treva, i aquests curiosos pirates
il·lògics trencaren pacíficament el son.
CAPÍToL XIV
En despertar-se Tom al matí, es preguntà on es trobava. S'assegué i
es fregà els ulls, i mirà a son voltant: aleshores va compendre la
cosa. Agrisava el cel l'alba freda, i hi havia una sensació
delectable de repòs i pau en la profunda calma penetrant i el
silenci dels boscos. No es movia una fulla; ni un so trencava la
gran meditació de la natura. Hi havia rosaris de gotes de rosada
damunt les fulles i les herbes. Un llit de blanques cendres cobria
el caliu, i una garlanda de fum, prima i blava, s'alçava tota dreta
per l'aire. Joe i Huck encara dormien. Aleshores, ben endins de la
boscúria, un ocell cantà, i un altre respongué; no trigà de
sentir-se el martelleig del pigot. Gradualment, el gris tèrbol i
fred de la matinada s'esblanqueí, i al mateix compàs els sons es
multiplicaren i es manifestà la vida. La meravella de la natura
arrabassant-se al son i anant a la tasca, es descobrí al minyó
consirós. Un cuquet verd anava arrossegant-se damunt una fulla
amarada de rou, adesiara alçant en l'aire les dues terceres parts de
son cos, flairant a son volt, i després tornant a avançar, perquè
prenia mesures, segons deia Tom; i quan el cuc se li acostà de son
grat, ell segué quiet com una pedra, amb ses esperances muntant o
defallint alternativament a mesura que la bestioleta anava envers
ell o semblava inclinada a adreçar-se a qualsevol altre indret; i
quan a la fi reflexionà, per espai d'un moment anguniós, amb son cos
encorbat en l'aire, i després baixà a la cama de Tom i començà un
viatge al seu damunt, tot son cor se n'alegrà, perquè això volia dir
que tindria un nou abillament, que, sense el més petit dubte, fóra
un llampant uniforme de pirata. Després vingué una processó de
formigues, de cap indret particular, i s'escamparen envers llurs
tasques: una d'elles batallava virilment amb una aranya morta que
duia en sos braços i era cinc vegades més gran que no pas ella, i
ella l'estirava tot fent un camí tot recte per amunt una soca. Una
marieta de taques brunes s'enfilà al cim espadat d'una tija d'herba,
i Tom es decantà a la vora d'ella i digué:
_Marieta, marieta,
fugiu al vostre casal.
Se us cala foc a la casa,
i estan sols vostres infants._
I ella emprengué el vol i se n'anà a veure-ho, cosa que no
sorprengué al noi, perquè sabia de qui-sap-lo temps que aquest
insecte era crèdul quant a incendis, i ell havia posat a prova la
seva simplicitat més d'una vegada. Un escarabat buiner empenyia
obstinadament la seva bola, i Tom tocà la bestioleta per llucar còm
tancava les cames contra el seu cos, fent veure que era morta. Els
ocells feien aleshores un brau aldarull. Un estornell, el mofeta
septentrional, se aturà en un arbre damunt el cap de Tom, i refilà
les imitacions de sos veïns en un rapte de gaubança; després una
cucala de veu aguda, d'un blau ardent i brillador, davallà
precipitadament i s'aturà damunt un branquinyol, gairebé a l'abast
del noi, enravenà son cap a una banda, i ullà la gent estranya amb
una consumidora curiositat; un esquirol cendrós i un gros companyó
de la família guineuenca passaren escapolint-se, girant-se a
intervals per inspeccionar i garlar amb els minyons, perquè aquells
animals boscans no havien vist fins aleshores, ben segur, una cara
humana, i amb prou feines sabien si havien d'espantar-se o no. Tota
la natura era ja desperta i moguda; llargues llances de sol
atravessaren el fullatge espès d'ací d'allà, i unes quantes
papallones vingueren a voleiar per l'escenari.
Tom sacsejà els altres pirates, i tots plegats eixordaren l'espai
amb un crit, i al cap d'un o dos minuts s'havien despullat i es
percaçaven, volcant-se l'un a l'altre dins la soma aigua netíssima
de l'alfac esblanqueït. No enyoraven mica el poblet, que dormia al
lluny, a l'altra banda de la majestuosa prodigalitat de l'aigua. Un
corrent vagarívol o una lleu ascensió del riu se'ls n'havia emportat
el rai; però això no feia més que acontentar-los, perquè la seva
desaparició significava, com si diguéssim, cremar el pont entre ells
i la civilització.
Tornaren al campament prodigiosament renovellats, alegres i
famolencs; i al cap de poc flamejava altra vegada el foc de llur
campament. Huck trobà una font d'aigua gemada i clara ben a la vora,
i els nois feren copes d'amples fulles de roure o noguera americana,
i comprengueren que aquella aigua, endolcida amb un encís com el de
la boscúria salvatge, seria prou bona substitució del cafè. Mentre
Joe tallava llenques de porc per al desdejuni, Tom i Huck li
demanaren que s'esperés un instant. Se n'anaren a un reconet
prometedor de la vora del riu i tiraren l'ham: gairebé immediatament
en foren recompensats. Joe no tingué ocasió d'esdevenir impacient
abans que tornessin portant algunes belles llobines, un parell de
perques del sol, i un barb petit: provisions per a tota una família.
Fregiren el peix amb una mica de porc, i romangueren astorats,
perquè en llur vida cap peix no els havia semblat tan delitós. No
sabien que un peix d'aigua dolça, com més aviat és al foc, després
de pescat, és millor; i poc imaginaven quína salsa és la dormida a
l'aire lliure, l'exercici a l'aire lliure i el banyar-se; i quína
vasta quantitat d'aperitiu també.
Romangueren per allí, a l'ombra, després del desdejuni, mentre Huck
fumava, i després anaren boscos a través, en una eixida
d'exploració. Trescaven alegrement, damunt les branques podrides, a
través de mates entortolligades, entre solemnes monarques de la
selva, que tenien de llur cim fins a terra, penjarelles (insígnies
reials) de plantes arrapadisses. De tant en tant topaven reconets
avinents encatifats d'herbei i esmaltats de flors.
Trobaren abundor de coses per a delectar-s'hi, però cap per
astorar-se'n. Descobriren que l'illa tenia unes tres milles de
llargada i un quart de milla d'amplària, i que la ribera que li era
més aprop n'era separada només que per un estret canal que amb prou
feines tenia un ample de dues centes yardes. Tot sovint es ficaven a
l'aigua; així és que era gairebé mitja tarda quan tornaren al
campament. Tenien massa gana per a aturar-se a pescar, però es
nodriren sumptuosament de pernil fred, i després s'estiraren a
l'ombra a conversar. Però la conversa, al cap de poca estona,
s'arrossegà penosament, i després morí. La quietud, la solemnitat
que aixoplugava el bosc i la sensació de solitud començaren d'obrar
damunt els esperits dels nois. Es posaren a pensar. Una mena
d'indefinida enyorança lliscà damunt ells. Aquesta enyorança, al cap
de poc, prengué una forma opaca: era la puncella de l'enyorament de
la llar. Fins i tot Finn el Mà-roja somiejava sos graons de llindar
i ses bótes buides. Però tots ells estaven avergonyits de llur
flaca, i cap no era prou gosat per a manifestar son pensament.
Per algun temps els minyons havien estat vagament conscients d'un so
peculiar, en llunyania, com passa a un hom amb el tic-tac d'un
rellotge quan no s'hi fixa deliberadament. Però aleshores el so
misteriós esdevingué més pronunciat i obligà al seu reconeixement.
Els minyons es redreçaren, es pegaren llambregada l'un a l'altre, i
després cada un d'ells adoptà un posat d'atenció. Hi hagué un llarg
silenci, pregon i ininterromput: després una sorda i malcarada
detonació fou tramesa per l'aire de les llunyanies estant
-Què és això?- exclamà Joe sota el seu alè.
-Poc ho sé- digué Tom en un murmuri.
-No és un tro- digué Huckleberry, en to esporuguit;- perquè el
tro...
-Alerta!- digué Tom. -Pareu esment; calleu.
Esperaren una estona, que va semblar-los un segle, i després la
mateixa sorda detonació trencà la quietud solemne.
-Anem-ho a veure.
Pegaren un bot i es precipitaren a la vorera, en front del poblet.
Apartaren les mates de la riba i sotjaren cap enfora, damunt les
aigües. El vaporet es trobava una milla més avall del poble,
derivant pel corrent. La seva ampla coberta semblava atapeïda de
persones. Hi havia una pila de bots que anaven a rem o suraven pel
corrent, en el veïnatge del vaporet; però els minyons no podien
determinar què cosa estaven fent els homes que hi anaven. Al cap de
poc, un gran doll de fumera blanca brollà del costat del vaporet; i,
mentre s'expandia i muntava en núvol peresós, la mateixa sorda
pulsació sorollosa arribà fins als espectadors.
-Ja ho sé, ara!- exclamà Tom. -Hi ha algun ofegat!
-Això és- digué Huck. -Això mateix van fer, l'istiu passat, en
ofegar-se Bull Turner; engeguen canonades damunt l'aigua, i això els
fa pujar fins a dalt. Sí; i agafen llesques de pa i hi posen
argent-viu, i les deixen surar; i, onsevulla que hi hagi algun
ofegat, se'n van cap a ell i s'hi aturen.
-Sí, ja ho he sentit contar- digué Joe. -Em plauria saber com és que
el pa reïx en aquesta cosa.
-Oh! No és el pa, especialment- digué Tom: -em penso que és,
sobretot, allò que diuen abans de deixar-lo anar.
-Però si no diuen res- féu Huck. -Els he vist com ho feien, i poc
diuen res.
-És curiós- digué Tom.- Però potser ho diuen per dins. _És clar_ que
ho deuen fer. Qualsevol ho pot capir.
Els altres minyons convingueren que allò que deia Tom era assenyat,
perquè un tros de pa ignorant, no instruït per cap encís, no es
podia esperar que obrés amb molta d'intel·ligència quan hom
l'enviava a una missió de tanta de gravetat.
-Malvinatge! Voldria ser allà baix- digué Joe.
-Jo també- digué Huck. -Daria qui-sab-lo per saber quí ha estat.
Els nois seguiren parant atenció i vigilant. Al cap de poc, un
pensament revelador creuà com un llampec l'enteniment de Tom, i
exclamà:
-Minyons! Ja sé qui és, l'ofegat: som nosaltres!
Tot seguit es sentirem herois. Veu's aquí un triomf esplendorós:
llur absència era reparada; eren planguts; els cors es fendien per
llur causa; les llàgrimes anaven endoina; memòries acusadores de
dolenties comeses envers els pobres minyons perduts, anaven
brollant, i hom s'abandonava a infructuoses recances i remordiment;
i, sobretot, els desapareguts feien parlar tot el poblet i eren
l'enveja de tots els minyons pel que es referia a aquesta notorietat
enlluernadora. Això era una bella cosa. Valia la pena de ser pirata,
ben mirat.
En venir l'hora baixa, el vaporet tornà a sos afers de costum i els
bots desaparegueren. Els pirates recularen al campament. Estaven que
no hi veien de vanitat per llur nova grandesa i el magnífic mal de
cap que ocasionaven. Pescaren, cuinaren llur sopar i el menjaren, i
després es posaren a endevinar les coses que pensaria i diria d'ells
el poble; i les imatges que es feien de l'aflicció de la gent per
ells motivada eren ben satisfactòries de considerar, desde llur punt
de mira. Però en envoltar-los les ombres de la nit, deixaren de
parlar, gradualment, i s'assegueren a contemplar el foc, amb l'ànima
errívola, evidentment, per altres indrets. L'exaltació era ja
desapareguda, i Tom i Joe no podien evitar que se'ls acudissin
certes persones de la llar que no gaudien aquell bell caprici com
feien ells. Comparegueren els recels; esdevingueren contorbats i
infeliços; un sospir o dos s'escaparen sense que ells se
n'adonessin. Aviat Joe s'arriscà tímidament a insinuar una indirecta
sobre la manera com els altres judicarien llur retorn a la
civilització... no precisament ara, però...
Tom l'avergonyí amb sos escarnis. Huck, que encara no s'havia
compromès, s'uní a Tom, i el cagadubtes tot seguit oferí
explicacions, i es donà per content d'eixir del trencacoll amb tan
poca mala anomenada de pollet enyorívol com pogué. La revolta fou
atuïda amb eficàcia per aquella vegada.
A mesura que la nit es feia profunda, Huck començà de pesar figues,
i tot seguit a roncar. Joe va imitar-lo. Tom romangué immòbil damunt
son colze per algun temps, mirant-los a tots dos atentament. A la fi
s'aixecà amb cautela damunt sos genolls, i anà explorant entre
l'herba i els reflexos belluguedissos que enviava el foc del
campament. Arreplegà i inspeccionà uns quants semicilindres, de
bella grandària, de la fina escorça blanca d'un sicomor, i,
finalment, escollí els dos que cregué que li convenien. Després
s'agenollà vora el foc, i escrigué penosament alguna cosa en cada un
d'ells amb la seva _quilla roja_. De l'un en féu un rotlle, i el
posà a la butxaca de son gec; i l'altre el posà dins el capell de
Joe, que fou transportat a una petita distància de son posseidor, i
també deixà dins el capell determinats tresors de noi d'escola, de
una valor gairebé inestimable, entre ells un tros de guix, una bala
de cautxú, tres hams de pescar, i una bala de la mena coneguda per
_cristall de durada_. Després féu son camí, de puntetes i amb moltes
precaucions entre els arbres, fins que comprengué que ja no
l'oirien, i emprengué una ràpida correguda, de dret, cap a l'alfac.
CAPÍTOL XV
Pocs minuts després Tom es trobava a l'aigua de l'alfac, passant el
qual cap a la ribera de l'Illinois. Abans que l'aigua li arribés a
la cintura havia fet cosa de mig camí: el corrent ja no permetia més
gual aleshores: així és que es llançà a nedar confiadament per la
resta de cent yardes. Nedava quartejant per amunt el corrent, però
tanmateix ell el menà cap avall més de pressa que no havia esperat.
Tot i això, arribà finalment a la ribera i anà derivant fins a
trobar una banda baixa, i aleshores sortí de l'aigua. Posà la mà a
la butxaca del gec, trobà sana i bona la seva peça d'escorça, i en
acabat prengué embranzida a través dels boscos, seguint la ribera
amb els vestits regalimant. Poc abans de les deu arribà a un lloc
obert davant el poble, i veié el vaporet que estava a l'ombra dels
arbres i de l'alta vorera. Tot era quietud sota el parpelleig dels
estels. S'arrossegà per la ribera, espiant amb els ulls ben badats;
lliscà dins l'aigua, féu tres o quatre braçades, i s'enfilà dins el
bot que estava fermat a la popa del vaporet. S'ajagué sota el banc
de remaires, i esperà tot panteixant. Al cap de poca estona se sentí
el toc de la campana esquerdada, i una veu donà l'orde d'amollar. Al
cap d'un minut o dos la proa del bot anava enlairant-se contra el
ventre del vapor, i el viatge començà. Tom se sentí joiós del seu
èxit, perquè comprengué que era el darrer viatge del vapor, per
aquella nit. Al cap de dotze o quinze minuts interminables les rodes
pararen, i Tom lliscà per damunt la coberta i nedà cap a la ribera
dins la fosca, desembarcant a cinquanta yardes, riu avall, fora del
perill de possibles rodamons. Apretà a córrer per camins deserts, i
aviat es trobà al darrera del clos de la seva tia. Saltà per damunt,
s'acostà a la golfa, i mirà a l'interior de la casa per la finestra
de la saleta, perquè hi havia llum. Allí seien la tia Polly, Sid,
Mary i la mare de Joe Harper, acoblats i enraonant. Estaven vora el
llit, i el llit era entre ells i la porta. Tom anà cap a la porta i
començà a aixecar dolçament la balda; després empenyé suaument, i la
porta petà; continuà empenyent amb cautela, i esgarrifant-se cada
vegada que petava, fins que judicà que podia passar-hi, tot i
estret, damunt sos genolls: així és que va ficar el cap i començà el
moviment estratègic.
-Com és que el flam de la candela es mou així?- digué la tia Polly.
Tom s'acuità. -Oh! La porta és oberta, em sembla. Oi, oi, que ho és.
No s'acabaran en tot avui les coses estranyes. Aneu i tanqueu-la,
Sid.
Tom amb prou feines tingué el temps necessari a desaparèixer sota el
llit. S'aturà i respirà una estona, i després s'arrossegà a un
indret on podia gairebé tocar el peu de la seva tia.
-Però, com estava dient- digué la tia Polly, -no era un noi dolent
(val a dir-ho), sinó entremaliat. No passava d'atarentat i tabalot;
sabeu? Mai no tingué més mala pruïja que la que pugui tenir un
cavallet. Mai no tenia intenció de fer mal, i era el minyó de més
bon cor que mai s'hagi vist.- I començà de plorar.
-Igual passava amb el meu Joe: sempre ple d'endiastrament, i a punt
de fer qualsevol entremaliadura; però era recte i generós i bo, com
més no es pugui ser. I (Déu em beneeixi!) pensar que vaig
fuetejar-lo per haver-se begut la llet, sense que mai se m'acudís
que jo mateixa l'havia llençada perquè era agra! I no haver de
tornar-lo a veure mai més en aquest món, mai més, mai més, mai més,
pobre noi malmenat!- I la senyora Harper sanglotà com si se li
partís el cor.
-Espero que Tom està força millor allà on es troba- digué Sid: -i si
s'hagués portat millor en algunes coses...
-_Sid!_- Tom sentí la llambregada de la vella senyora, baldament no
la pogués veure. -Ni una paraula contra el meu Tom, ara que ha
passat d'aquesta vida! Déu en tindrà esment: no us en heu
d'encaparrar, vós. O senyora Harper! No sé còm renunciar-hi! no sé
còm renunciar-hi! Era un reconfort tan gran per a mi, baldament
m'hagués aturmentat el cor en tanta de manera!
-El Senyor va dar-lo i el Senyor l'ha pres. Beneït sigui el nom del
Senyor! Però és tan dur, oh!, és tan dur! El dissabte passat, ahir,
com aquell qui diu, Joe m'engegà una piula sota el nas, i vaig
apallissar-lo, atuït a terra. Poc pensava aleshores que tan aviat...
Oh! Si calgués tornar-hi, l'abraçaria i el beneiria per la seva
feta.
-Sí, sí, sí: comprenc els seus sentiments, senyora Harper; comprenc
ben bé els seus sentiments. Ahir mateix, al migdia, el meu Tom va
omplir el gat de mata-xacres, ben curull, i em vaig pensar que la
bèstia enfonsaria la casa. I (Déu me perdoni!) vaig tustar-li el
cap, a Tom, amb el meu didal; pobre minyó, pobre minyó, que ja no
existeix! Però ara ja ha sortit de totes les seves trifulgues. I les
darreres paraules que li hagi sentit han estat per a fer-me
retret...
Però aquell record era massa feixuc per a la vella senyora, i
romangué absolutament cor-batuda. Tom començava de somicar per
pietat de sí mateix. Pogué sentir com Mary plorava i de tant en tant
introduïa una paraula amistosa envers ell. Començà de tenir de sí
mateix una opinió més noble que no hagués tingut mai. Amb tot,
estava prou commogut del dol de la seva tia per a desitjar de
precipitar-se enfora del llit i aclaparar-la de joia: i la
sumptuositat teatral de l'escena era d'una forta atracció per al seu
tarannà, aiximateix; però va contenir-se i romangué sense moure's.
Continuà escoltant, i conjuminà, pels caps de la conversa, que hom
pensava a la primeria que els minyons s'havien ofegat mentre
nedaven; després hom reparà la pèrdua del rai; després certs minyons
digueren que els vailets desapareguts havien promès que el poblet
«sabria quelcom» ben aviat; la gent de seny havien relacionat l'una
cosa i l'altra, i havien decidit que els minyons havien fet una
eixida amb el rai, i que deurien dar un tomb cap al poblet de més
avall, a no tardar; però cap a migdia hom havia trobat el rai,
plantat contra la ribera del Missuri, a unes cinc o sis milles més
avall del poblet, i aleshores l'esperança s'esvaí. Devien haver-se
ofegat: altrament, la fam els hauria tornat a casa en caure la nit,
si no més aviat. Hom cregué que la recerca dels cossos només havia
estat infructuosa perquè l'ofegada devia haver-se esdevingut al mig
del corrent, ja que els minyons, essent bons nadadors, haurien
fugit, altrament, cap a la platja. Aquella nit era la del dimecres.
Si els cossos continuaven introbables fins a diumenge, tota
esperança fora abandonada, i aquell matí tindríen lloc les
cerimònies de l'enterrament. Tom s'esgarrifà de cap a peus.
La senyora Harper donà la bona nit entre sanglots i es girà per
anar-se'n. Aleshores, per un impuls comú, les dues dònes
desemparades caigueren cadascuna en braços de l'altra i trencaren un
bon plor aconhortador, i després se separaren. La tia Polly fou molt
més tendra del que solia en donar la bona nit a Sid i Mary. Sid
somicà una mica, i Mary se n'anà plorant de tot cor.
La tia Polly s'agenollà i pregà per Tom d'una manera tan colpidora,
tan dalerosa, i amb una amor tan immensa en les seves paraules i en
la seva caduca veu tremolenca, que ell va negar-se en llàgrimes
altra vegada, ben abans que ella hagués acabat.
Hagué de romandre quiet, molt després d'haver-se ella ficat al llit,
perquè ella anà fent cortrencades exclamacions de tant en tant,
remenant-se i girant-se, tota neguitosa. Però a la fi romangué
quieta, gemegant només una mica en el son. Aleshores el noi lliscà
enfora, s'alçà gradualment vora el costat del llit, arrecerà la
flama de la candela amb la seva mà, i s'aturà a mirar-la. Son cor
era rublert de pietat envers ella. Es tragué el seu rotllo de
sicomor i el posà vora la candela. Però alguna cosa se li acudí, i
es detingué a meditar. Son rostre s'il·luminà amb una feliça solució
del seu pensament; es ficà a cuita-corrents l'escorça a la butxaca,
i després es decantà i besà els llavis esblaimats, i sortí
llisquívol, de dret, passant la balda a la porta, al seu darrera.
Féu son camí de retorn cap a l'embarcador del vaporet. No trobà
ningú al llarg per aquells indrets, i avançà coratjosament cap a
dins del vapor, perquè sabia que estava deshabitat, deixant de banda
el vigilant, que sempre dava el tomb cap a dins i dormia com una
escultura. Desfermà el bot a popa, lliscà dins ell, i aviat anà
remant cautelosament, corrent amunt. En haver vogat una milla per
damunt el poblet, començà de fer camí travesser, quartejant,
esmerçant moltísima de braó en la seva tasca. Tocà amb llestesa el
lloc de desembarc de l'altra banda, perquè aquesta era una tasca que
li era familiar. Tenia ganes de capturar el bot, argüint que podia
ser considerat com un vaixell, legítima presa, per tant, d'un
pirata; però comprengué que hom el recercaria per tots cantons, i
que això podia acabar descobrint-lo. Així és que saltà a la platja i
entrà dins el bosc. S'assegué i es donà un llarg repòs, torturant-se
al mateix temps per romandre despert, i després començà fadigosament
la caminada que havia de dur-lo al cap on eren els seus. La nit ja
era ben exhaurida. Fou ple dia abans que pogués trobar-se davant
mateix de l'alfac. Reposà de bell nou fins que el sol va ser ben en
l'aire i llaurava el gran riu amb la seva resplendor; i aleshores es
capbussà en el corrent.
Una mica després s'aturava, tot regalant, damunt el llindar del
campament, i sentí Joe com deia:
-No: Tom és d'allò més fidel, Huck, i tornarà. No serà un desertor.
Sap que això fóra una taca per a un pirata, i Tom és massa altívol
per a una cosa així. Una cosa o altra l'enfeina. Ara, que jo voldria
saber quína cosa és.
-Bé, els fòtils són nostres, ara: oi?
-Gairebé, però no encara, Huck. L'escrit diu que ho seran si ell no
és de retorn a l'hora del desdejuni.
-I ja n'és!- exclamà Tom, en un bell efecte dramàtic, entrant amb
grandiositat al campament.
Un sumptuós desdejuni de porc i de peix fou endegat en poca estona;
i, mentre els minyons s'esmerçaven en ajustar-lo. Tom recontà (i
adornà) les seves aventures. S'havien convertit en una vana i
ufanosa companyia d'herois en acabar-se la història. Aleshores Tom
s'amagà dins un recó ombrejat, per a dormir fins a migdia, i els
altres pirates es disposaren a la pesca i l'exploració.
CAPÍTOL XVI
Havent dinat, tota la colla eixí a cercar ous de tortuga a l'alfac.
Van anar aplegant, per l'arena, bastonets gratadors; i quan trobaven
una banda blava, s'agenollaven i cavaven amb les mans. De vegades
atrapaven cinquanta o seixanta ous en un forat. Eren absolutament
rodons, cosetes blanques, una mica més petites que una nou anglesa.
Aquella nit tingueren un famós banquet d'ous ferrats, i un altre el
divendres al matí. Després del desdejuni se n'anaren cap a l'alfac,
tot fent esgarips i gambades, i s'empaitaven l'un a l'altre,
giravoltant i més giravoltant, fent escampall de llurs vestits a
mesura que avançaven, fins que restaven nus; i aleshores continuaven
llur caprici, ben enfora de l'aigua soma de l'alfac, contra el rígid
corrent, que més endavant féu travetes a llurs cames, de tant en
tant, i augmentà la taral·la en gran manera. I adesiara es
decantaven en grup, i amb la palma de la mà esquitxava cadascú la
cara de l'altre, atansant-se a pleret l'un a l'altre amb les cares
allunyades, per evitar els esquitxos que s'espargien i, finalment,
aferrant-se i lluitant fins que el més brau campió capbussava al seu
veí; i en acabat tots tres s'enfonsaren en un entortolligament de
cames i braços, i tornaren a eixir bufant, escopint, rient i
panteixant, tot plegat a l'ensems.
Quan estigueren ben afadigats, corregueren aigua enfora i
s'arrossegaren per la sorra seca i calenta, i allí jagueren i se'n
cobriren, i de tant en tant ho interromperen per tornar a l'aigua i
repetir la primera performança. Finalment se'ls acudí que llur nua
pell representava d'allò més bé els colants de color de carn: així
és que dibuixaren un cercle a la sorra, i feren un circ: un circ amb
tres pallassos, perquè ningú no consentí a abandonar aquest paper
altívol a son veí.
Després agafaren les bales, i jugaren a l'_ouet_, a _anys_ i a _pam
i pet_, fins que aquest divertiment esdevingué pansit. Aleshores Joe
i Huck van tornar a nedar, però Tom no volgué arriscar-s'hi, perquè
descobrí que en dar una guitza a sos pantalons havia engegat
l'enfilall de cascavells de serpent que duia a l'anca, i
s'estranyava d'haver-se pogut escapar de rampes, per tant de temps,
sense la protecció de aquest encís misteriós. No s'hi arriscà de
bell nou fins que l'hagué trobat, i ja aleshores els altres minyons
eren afadigats i amb cor de reposar. S'allunyaren a pleret,
errívols, l'un de l'altre, es deixaren caure en una certa amargor, i
es posaren a mirar anhelosament, a través de l'ample riu, cap al
poblet, tot ensopit sota la solellada. Tom es donà compte que estava
escrivint _Becky_, en l'arena, amb el dit gros del peu. Ho esborrà,
i s'enfurismà amb sí mateix per la seva feblesa. Però ho tornà a
escriure, tanmateix: no va poder-se'n estar. Ho esborrà una vegada
més, i en acabat s'arrencà a la temptació fent venir els altres
minyons i aplegant-s'hi.
Però el coratge de Joe havia minvat fins a fer gairebé impossible la
seva resurrecció. Estava tan enyorívol de casa seva, que amb prou
feines podia suportar-ne el marriment. Tenia les llàgrimes a flor de
parpella. També Huck estava melangiós. Tom es sentia abatut, però
lluitava de valent per no mostrar-ho. Tenia un secret que encara no
estava disposat a dir; però, si aquesta sediciosa depressió no es
trencava aviat, no tindria més remei que descobrir-lo. Amb una gran
ostentació d'alegria, digué:
-Faria una juguesca que a aquesta illa hi havia hagut pirates al
temps de la vellura, minyons. Tornarem a explorar-la. Deuen haver
amagat tresors per alguna banda. Què us en semblaria, de descolgar
una caixa podrida, tota plena d'or i d'argent? Eh?
Però no desvetllà sinó un pàl·lid entusiasme, que s'esvaí sense
resposta. Tom intentà una o dues seduccions més, però també
falliren. Era una feina descoratjadora. Joe estava assegut, tot
remenant la arena amb un bastonet, i amb un posat molt ombrívol. A
la fi digué:
-O minyons! Deixem-ho córrer. Vull anar a casa. És tan solitari,
això!...
-Oh! No, Joe: ja us sentireu millor, d'aquí una estona- digué Tom.
-Penseu en les pescades que fem aquí.
-Tan se me'n dona, de les pescades. Vull anar a casa.
-Però, Joe, en cap altra banda no hi ha un lloc tan de primera per a
banyar-se.
-El nedar no té solta: tanmateix, no trobo que m'interessi quan no
hi ha ningú per a dir-me que no nedi. He fet el determini d'anar a
casa.
-Sóu un noi de bandola, malvinatge! Us cal veure la mare, em penso.
-Sí, em cal veure la meva mare; i a vós també us caldria, si en
tinguéssiu. I sóc tan noi de bandola
Showing first 200,000 characters. Full text: gutenberg.org/ebooks/30890