← catalogue

Tres Homes Dins D'una Barca (Sense comptar-hi el gos)

by Jerome K. Jerome · Catalan · Gutenberg #29944 · 390,512 chars · public domain (US)

The Project Gutenberg eBook of Tres Homes Dins D'una Barca (Sense comptar-hi el gos)
    
This eBook is for the use of anyone anywhere in the United States and
most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions
whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms
of the Project Gutenberg License included with this eBook or online
at www.gutenberg.org. If you are not located in the United States,
you will have to check the laws of the country where you are located
before using this eBook.

Title: Tres Homes Dins D'una Barca (Sense comptar-hi el gos)

Author: Jerome K. Jerome

Translator: Jacint Maria Mustieles


        
Release date: September 9, 2009 [eBook #29944]

Language: Catalan

Other information and formats: www.gutenberg.org/ebooks/29944


*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK TRES HOMES DINS D'UNA BARCA (SENSE COMPTAR-HI EL GOS) ***









TRES HOMES DINS UNA BARCA
(Sense comptar-hi el gos)




ACLARIMENT. Les anotacions al text referenciades així () corresponen
a notes de l'autor o del traductor, i es troben al final de cada
capítol. D'altra banda, les referenciades (*) són notes de la
transcripció, i es troben totes al final del text.




CAPÍTOL I

Tres invàlids.--Patiments de George i de Harris.--Un que és víctima
de cent set malalties fatals.--Útils prescripcions mèdiques. --Remei
contra la malaltia del fetge, per a ús dels nois.--Nosaltres tenim
un gran cansament i una veritable necessitat de repòs.--Una
setmana(!)... sobre l'Oceà(?).--George proposa el riu.--Montmorency
fa una objecció.--Moció original, presa per majoria de tres veus
contra una.

Ens trobàvem tots quatre--George, Guillem Samuel Harris, Montmorency
i jo--asseguts dins la meva cambra. Enraonàvem, tot fumant, de la
nostra situació desesperada (és, aquest, el punt de vista medical en
que em poso). Ens hi sentiem sense esperit, i, en conseqüència,
força inquietats.

Harris ens contà que, de vegades, era atacat de rodaments de cap tan
extraordinaris, que arribava a no saber el que es feia.

George, tot seguit, ens va dir que ell _també_ patia rodaments de
cap sota els quals no sabia el que es feia.

Per la meva part era el fetge, que tenia revolucionat, i me n'havia
convençut per la lectura que acabava de fer d'un anunci de píndoles
privilegiades per al susdit orgue: anunci que contenia el detall
dels diferents símptomes pels quals un hom pot assabentar-se de la
indisciplina d'aquella víscera.

Doncs bé: jo en tenia tots els símptomes.

És una cosa curiosa: jo mai no he pogut llegir l'anunci dels
medicaments sense que aviat em porti a la conclusió que pateixo, en
el grau més virulent, la malaltia particular que s'hi descriu. En
cada cas, el diagnòstic sembla correspondre a les sensacions que he
pogut sentir en la meva existència.

Recordo haver estat un dia al British Museum per llegir el
tractament d'una lleugera indisposició de la qual tenia aleshores un
principi. Era, si mal no recordo, un fastigós constipat pulmonar.

Vaig pendre un llibre, i, havent llegit tot el que desitjava
d'aquest assumpte, vaig començar de passar fulles peresosament i
vaig recórrer la història de les malalties, en general.

He oblidat avui quina fou la primera calamitat en la qual vaig
submergir-me, però recordo ben bé que era cosa devastadora,
esgarrifant.

En poques paraules: encara no havia llegit la meitat dels _símptomes
precursors_, ja estava dominat per la idea que era aquell mal el que
m'aclaparava.

Vaig restar glaçat d'espant. Després, amb la indiferència que
solament la desesperació pot donar-me, vaig seguir tombant pàgines,
i, arribant a les febres tifoides, vaig llegir els símptomes i vaig
descobrir que indubtablement les posseïa feia ja alguns mesos.
Desitjant conèixer alguna altra malaltia que pogués jo tenir,
segueixo fullejant el llibre fins al _ball de Sant Víctor:_ tot
seguit em convenço que em trobo escomès d'aquest mal. Aleshores la
meva sort m'interessà tan vivament, que vaig determinar-me a fer un
profund examen.

Per fer tal examen, vaig procedir alfabèticament. Llegeixo el primer
article: _Ague_ (febre intermitent). M'assabento que a la propera
quinzena vaig a sofrir una intensa crisi. Pel que toca al mal de
Beright, m'aconhortà el saber que jo el tenia solament de faisó
modificada, gràcies a la qual podria viure un parell d'anys. Tenia
el còlera amb greus complicacions, i havia nat, segurament, amb la
diftèria. Amb tota cura vaig espigolar les vint-i-sis lletres de
l'alfabet, obtenint, d'aquell treball, la conclusió que l'única
malaltia de que m'alliberava era la coneguda amb el nom de _mal dels
genolls o de les serventes_.

De primer antuvi vaig ressentir-me de l'excepció: em semblava
veure-hi un insult i tot. ¿Per què no havia de tenir jo aquesta
darrera malaltia? ¿Per què l'odiosa restricció? Tot reflexionant, un
pensament menys aclaparador es fixà clarament en mon esperit: vaig
recordar que tenia totes les malalties conegudes en la farmacologia,
i el meu egoisme fou vençut per la meva decisió de renunciar al _mal
dels genolls_.

Jo era també el mimat de la gota, semblava, en un grau maligne, com
igualment del _zynosis_, des de la meva infància. Després d'aquest
article no es feia pas menció de cap malaltia i vaig pensar que no
podia tenir-ne més.

Vaig restar submergit en la meditació. ¡Quin bell subjecte devia jo
ésser, sota el punt de vista medical! ¡Quina superba adquisició per
a un curs de medicina! Segur que els estudiants no haurien pas
tingut necessitat de fer llurs visites als hospitals, si jo hagués
estat en llur possessió. Jo tot sol era ben bé un hospital: ells
haurien pogut limitar-se a voltar la meva persona, i tot seguit
treure el títol.

Em preguntava, amb expectació, quant de temps podria viure. Vaig
començar d'examinar-me: em vaig pendre el pols. Als primers moments
no sentia cap pulsació; després, em semblà que es produïen
bruscament. Em trec el rellotge i compto les bategades. En tenia
cent quaranta set per minut! De seguida vaig auscultar-me el cor: ni
la més petita palpitació. Havia deixat de bategar!! Jo estava per
creure, malgrat això, que devia ser-hi i palpitar tostemps, però no
puc pas explicar el fenomen.

Llavors vaig examinar-me de davant (és a dir, de la part compresa
entre el meu cap i ço que jo en dic la cintura), i vaig seguir el
contorn de les meves costelles, aturant-me una mica sota els
ronyons.

Cap so! Cap sensació!

Darrerament vaig inspeccionar-me la llengua. La vaig treure a fora,
tan lluny com ella volgué anar; vaig tancar un ull, i amb l'altre
vaig escrutar. No veia sinó la punta, i l'únic fruit que vaig treure
d'aquest examen fou la més ferma certitud de que tenia
l'escarlatina.

A la sala del British hi havia entrat feliç, amb bon posat, i en
sortia arrossegant-me i vacil·lant com una vella ruïna.

Vaig anar a casa del meu metge. És, aquest, un vell amic que em pren
el pols, em mira la llengua i parla del temps que fa (tot a la bona
de Déu) quan em penso trobar-me malalt.

Aquesta vegada -em deia jo- li faig un bon servei, en anar-lo a
veure. Vejam: ¿què vol, un metge? Clients. Doncs bé: jo hi aniré i
tindrà, amb mi sol, més clientela que amb mil set cents d'altres
vulgars pacients que no tenen, cadascun, més enllà d'una o dues
malalties.

Arribo a casa el metge, i tinc la sort de trobar-lo.

-Digui: com va, això, avui?- em demanà. Jo vaig respondre:

-Estimat amic, no li vull fer perdre temps contant-li el detall de
tot el que tinc. La vida és curta, i, altrament, arriscaria molt si
li deixés _fer la ganyota_ abans d'arribar a la fi de la meva
història. Solament li diré allò que no tinc: no tinc el _mal de
genolls_; el que no puc dir-li és per què, però és cosa certa. En
canvi, tinc totes les altres malalties: li ho certifico.

I vaig contar-li com m'havia assabentat de tot.

Em descordà, examinant-me de cap a peus; prengué un puny meu amb les
seves grapes i em timbalejà sobre el pit quan menys m'ho pensava (de
la qual acció en dic covardia); tot seguit em refregà les costelles
amb el seu cap, i després va asseure's, escrivint una recepta, que
plegà i em donà. Jo me la fico a la butxaca i me'n vaig, portant-la
a la farmàcia més propera.

L'apotecari va llegir-la, i me la retornà bo i dient-me:

-No en tinc, d'aquest article.

-Vós no sóu, doncs, apotecari- vaig objectar-li.

-Prou, que en sóc; però, per poder acontentar-lo, caldria que fos
també Societat Cooperativa i Hotel-pensió familiar. Només sóc
farmacèutic, i no sé pas què dir-li.

Vaig veure el que deia la recepta. Era ben concreta, la cosa:

«Un beefsteak de lliura i un bock de cervesa cada sis hores.

»Una passejada al matí, cosa d'una dotzena de milles. Ficar-se al
llit a les deu del vespre.

»No dessucar-se el cervell amb coses que no s'entenen.»

He seguit aquestes prescripcions, amb el feliç resultat (pel que em
pertoca) de resguardar la meva existència, la qual va fent la seva
via tranquil·la.

Ara tornem a l'anunci de les píndoles per al fetge.

Jo tenia, sense cap mena de dubte, tots els símptomes de la
malaltia, i el principal, entre tots, era una absoluta aversió al
treball. Cap llengua no podria mai dir el que tinc sofert per
aquesta causa. Des de la meva més tendra infància he estat màrtir
per aquest motiu: la malaltia mai no em deixava, ni un dia tan sols,
en anar a estudi. Ningú no es donava compte que tot em provenia del
fetge. La ciència mèdica era aleshores en una fase bastant menys
avançada que avui en dia, i s'atribuïa a la peresa la meva
desplaença vers el treball.

-Apa, dolent, gandul! Lleva't i mira de fer qualque cosa per
guanyar-te la vida- em deien, sense saber que jo era un malalt. En
compte de píndoles, rebia estirades d'orelles, i (mireu quina cosa!)
aquelles estirades em guarien sovint... pel temps que en servava el
record.

Tothom, segurament, ha pogut remarcar sovint una cosa semblant. Els
senzills medicaments, passats de moda si voleu, acostumen a ésser de
més eficàcia que els específics farmacèutics.

* * *

Cosa de mitja hora vàrem passar, els meus amics i jo, descrivint les
nostres malalties. Vaig explicar a George i Harris com em trobava en
llevar-me, els matins; Harris ens comunicà les seves impressions
quan s'ajeia. Per la seva part, George es posà sobre la catifa, prop
de l'estufa, i ens féu una representació intel·ligent i admirable
dels seus fets i gestes durant la nit. Aquest bon George es pensa
estar malalt, però en realitat no té cap motiu per a neguitejar-se.

Llavors Mrs. Poppetts trucà a la porta per a saber si estàvem
disposats a sopar. Nosaltres vam somriure tristament, mirant-nos
tots tres, i fórem d'acord que res millor no podíem fer que provar
de menjar. Harris digué, altrament, que sovint, amb una mica de
qualsevol cosa que es fiqui a l'estómac, es fa enrera una malaltia.

Mrs. Poppetts entrà, doncs, amb la plata, parà taula, i nosaltres
clavàrem dentellada a un beefsteak amb ceba i una tarta amb
rubarbes. En aquell temps era jo ben poca cosa: i ho dic perquè
recordo que al cap de mitja hora, si fa o no fa, l'àpat no tenia cap
interès per a mi. No vaig ni tocar el formatge.

Acomplit aquest deure, plens novament els gots i enceses les nostres
pipes, resumírem la conversa sobre la nostra salut.

¿Què era, doncs, aquesta cosa inconeguda que ens turmentava? Ningú
no la podia indicar d'una faisó concreta; però fou unànime opinió
que el mal, fos el que fos, provenia de gastament cerebral.

-Necessàriament, ens cal repòs- digué Harris.

-Repòs i canvi complet de vida- va afegir George. -El gastament dels
nostres cervells ha produït una depressió general a tota l'economia
(*1). El canvi de lloc i la manca de la necessitat de pensar,
restabliran segurament l'equilibri mental.

George té un cosí, més o menys estudiant de medicina, del qual ha
pres aquesta habitud de servir-se d'expressions familiars-medicals.

Jo era del mateix parer que George i vaig suggerir la idea de cercar
un vell retir, lluny de la gernació sorollosa, on passaríem, a ple
sol, una setmana pels silenciosos boscatges (talment un niu perdut i
protegit per les fades, lliure de l'avalot del món): un lloc
pintoresc descansant sobre les roques escarpades milenàries, on el
ressò del tumult del segle XIX ens arribaria afeblit per la
distància.

Però Harris exclamà:

-Segurament això no seria gaire divertit. Conec aquests indrets de
què parleu: un hom se'n va a jeure a les vuit del vespre; és
impossible de trobar el _Referee_ (1), ni prestat ni comprat, i cal
caminar deu milles per aconseguir una mica de tabac. Deixem-ho
córrer. Si en voleu, de repòs i canvi de vida, no podríeu triar res
millor que una excursió marítima.

Vaig objectar-li que el seu projecte era ben realitzable en el cas
de poder-hi esmerçar dos mesos, però que era contrari a la sana
moral quan no es disposa d'una setmana.

Vegeu el que passa: Embarqueu dilluns amb la ferma idea de
divertir-vos d'allò més; adreceu un alegre i onejant (onejant pel
motiu de les ones) comiat als _lascars_ que restan sobre el marge;
després engegueu la vostra pipa més grossa i féu l'entremaliat sobre
el pont, com si dins dels vostres vestits hi fossin aplegats el
capità Cook, Sir Francis Drake i Cristòfol Colomb. El dimarts
desitjarieu no haver començat. El dimecres, dijous i divendres,
penseu que la mort us esdevindria agradosa. El dissabte podeu
enviar-vos una mica de brou i seure sobre el pont amb un somrís
contristat i agraït, per a respondre als que caritativament van a
demanar-vos com aneu. El diumenge repreneu les passejades i els bons
aliments. Finalment, dilluns al matí, quan sou a la borda esperant
el moment de desembarcar amb el paraigües i el maletí a la mà,
comenceu d'agafar gust a l'esport.

Recordo que el meu cunyat féu, certa vegada, una curta excursió
marítima per restablir la seva salut. Prengué un bitllet d'anada i
tornada, per mar, de Londres a Liverpool. La sola cosa que tenia al
cor en arribar a la darrera ciutat, era vendre amb urgència el seu
bitllet de retorn. Va oferir-lo a tothom a preu baix, i a la fi l'hi
comprà, amb 18 penics, un jove biliós (ho semblava, almenys) al qual
els metges havien aconsellat justament la mar per a fer exercici.

-Sí, sí: aneu a la mar- li digué el meu cunyat, posant afectuosament
el bitllet a les mans del jove biliós. -En tindreu per tota la vida.
Ben segur que, assegut al pont del vaixell, fareu més exercici que
anant a tombarelles pel prat.

El meu cunyat, per a retornar, prengué el camí de ferro, dient que
el North-West Railway era prou reforçament per a ell.

Un altre jove he conegut qui va viatjar durant una setmana per les
costes d'Anglaterra.

Abans de la marxa, l'encarregat dels queviures li demanà si volia
pagar per cada àpat o si preferia pendre un abonament, El meu
conegut es decidí per l'abonament, que sortia més econòmic. El preu
per la setmana era de dues lliures i cinc xelins.

El contracte era: per a desdejuni, peix i carn rostida; per a
esmorzar, a la una, quatre plats; per a dinar, a les sis, sopa,
peix, entrant, rostit, colom o gallina, ensiam, entreteniments,
formatge i postres; a les deu, un lleuger sopar _a la fourchette_.

El meu amic, que sol tenir una gana que Déu n'hi do, pensà fer un
bon negoci acceptant la proposta.

Tot passant de Sheerness va ésser l'hora d'esmorzar. El nostre home
no es trobà amb la gana que pensava, i s'acontentà amb vedella
bullida, maduixes i crema.

A la tarda, medità llargament sobre aquest àpat. Li semblava no
haver menjat altra cosa que vedella bullida durant moltes setmanes,
i maduixes i crema durant molt anys. La vedella, les maduixes i la
crema semblaven sentir-se més aviat descontentes.

A les sis anaren a dir-li que estava a punt el dinar. Aquest anunci
no l'entusiasmà gaire, però es recordà que el dinar representava una
part de les seves dues lliures i cinc xelins, i, agafant-se a les
cordes i altres aparells, baixà al menjador.

Una agradosa fortor de ceba i pernil fregit, amb una mescla d'olor
de peix i de llegums, li arribà de baix l'escala.

Li sortí a l'encontre el cap de cuina, el qual va preguntar-li, amb
un somrís afalagador:

-El senyor vol alguna cosa?

-Feu-me sortir d'ací...- fou la feble resposta.

Se'l pujà ràpidament, el posaren contra la borda... i el deixaren.

Durant els quatre dies següents féu una vida tan senzilla com digna:
es nodria de melindros del capità, cosa ben magra (els melindros, no
pas el capità), i bevia soda-water.

Cap al divendres esdevingué més alegre, i les va empendre amb el te
amb pastes i els rostits. El dilluns s'atipava de brou de gallina.
El dimarts deixà el vaixell, i quan aquest s'allunyava del
desembarcador, el nostre home l'ullà amb esguard ple de tristesa; Ja
se n'era anat! «Ja desfilà, amb dues lliures i cinc xelins que em
pertanyien i que no he pogut consumir!» I ell deia que, si li hagués
estat concedit un sol dia de prórroga, a corre-cuita s'hauria
rescabalat de l'endarrerit.

* * *

Vaig combatre, doncs, el projecte d'excursió marítima: res no temia
per la meva persona (mai no he estat malalt)(*2), però passava
angúnia per George. Ell ens assegurà, tot seguit, que la seva salut
no canviaria i que el projecte li anava bé, però digué que ens
calia, a Harris i a mi, treure'ns del cap resoltament la idea,
perquè segurament ens posaríem malalts.

Harris respongué:

-Oh! El mareig de la mar és per a mi un enigma: jo estic que és una
posa. Sovint he desitjat sentir-lo, però mai no he pogut.

I ens contà moltes anècdotes sobre el cas. Havia navegat pel canal
de la Mànega, amb una mar tan avalotada que calgué lligar els
passatgers a llurs lliteres: el capità i ell havien estat «les
úniques pesones» que no es marejaren. Una altra vegada, havien estat
el segon del navili i Harris els únics que no emmalaltiren. De
valents, generalment, no n'eren sinó un altre i ell; si aquest altre
faltava, l'únic valent era Harris.

És ben estranya cosa que, ningú, estant en terra ferma, no declari
que la mar mareja. Durant les travessies es troba sobre el pont un
munt de criatures ben malaltes, i carregaments complets i tot; però
cap d'aquests qui s'han marejat no es resol, quan és en terra, a
declarar ço que li esdevingué. Les colles de planyívols passatgers
que formiguejaven sobre el navili, se us amaguen un cop
desembarcats. És sempre un misteri.

Amb tot, si la majoria s'assembla a cert xicot que vaig conèixer en
el vapor _Yarmouth_, puc fàcilment aclarir el misteri.

Havíem passat South-End Pier, i el personatge en qüestió anava
penjat a la part de fora d'una portanyola, amb una posició d'allò
més perillosa. Vaig anar-hi, per provar de salvar-lo.

-Ep! Veniu! Passeu a dintre!- vaig dir-li colpejant-lo lleugerament
de les espatlles, -Podíeu caure a la mar.

-Oh, Déu meu! Bé voldria ser-hi- fou la sola resposta que vaig
obtenir, I allà vaig deixar-lo.

Tres setmanes després, el retrobava, en un hotel de Bath, parlant
dels seus viatges i detallant amb entusiasme la seva gran afició a
la mar.

-Si en sóc, de bon marí!- replicava a un jovenet que se'l mirava amb
enveja, -¡Prou, que en sóc! Un cert dia, confesso que vaig estar amb
neguit, car ens trobàvem al llarg del cap Horn i el vaixell es va
enfonsar al matí...

Jo, aleshores, li vaig preguntar:

-¿No estàveu pas «neguitós», també, fa alguns dies, prop de Southend
Pier? ¿No desitjàveu ésser llançat a l'aigua?

-Southend Pier!- exclamà. Després s'expansionà de sobte. -Ara me'n
recordo: una horrible migranya, per no tenir gens de _pikles_ (2).
Mai no els he provat. N'haveu menjat, vós, de _pickles_? (*3)

Per la meva part, he descobert un admirable preservatiu del mareig,
per al meu ús personal. Assegut a un balancí, em situo al bell mig
del pont seguint els moviments del vaixell i fent per manera de
servar el cos sempre dret. Quan el vaixell puja, jo em faig cap
endavant fins que el pis ve ran del meu nas; quan es la popa, que
s'aixeca, jo segueixo el moviment en el mateix sentit. És un
magnífic exercici durant una o dues hores. Però... un hom no pot
gronxar-se durant tota una setmana.

* * *

George proposà remuntar el riu.

-Gaudirem d'un ventijol fresc, de moviment i de pau. El canvi de
paisatge ens distreurà el cervell {inclòs el poc cervell que
posseeix Harris), i el dur treball que haurem de fer ens obrirà la
gana i el son.

-No hi passo- digué Harris -que George faci un treball que augmenti
la seva predisposició al son. Fóra perillós. Com podria dormir més?
El dia no té sinó vint-i-quatre hores, tant a l'hivern com a
l'estiu; i, si verament havia de dormir més, tant li seria fer
l'ànec, car s'estalviaria la despesa.

Ell assegurà que la ribera li convenia "a Te" (a meravella).

Jo no sé pas el que és, això de "Te", (a no ser que es tracti d'un
te de sis penics, amb pa, mantega i pastes _ad libitum_, que esdevé
bona cosa, vist el preu, si un hom no ha anat a dinar), malgrat
semblar que convé a tothom, segons ço que diu per l'honor seu.

En conclusió: que em convenia també "a Te".

L'acord de Harris i jo fou que George havia tingut una bona pensada,
i vàrem dir-ho amb una certa entonació, exterioritzant la nostra
sorpresa de veure George amb seny.

L'únic de nosaltres que no es mostrà gaire seduït pel projecte, fou
Montmorency. Mai no s'ha interessat pel Tàmesis: vet ací.

-Tot això està molt bé, senyors- digué. -¿Us plau el riu? Per la
meva part, no gaire: no tinc res a fer-hi. El canvi de paisatge és
cosa fora de la meva competència i no escombrejaré! (*4) Si per un
atzar descobreixo una rata, no consentireu que l'empaiti; si
m'adormo, em jugareu una malifeta que farà empassar-me una bona
glopada. ¿Voleu la meva opinió? Doncs féu una pura bogeria.

Erem tres contra un. El projecte fou adoptat.

(1) Un diari de Londres.

(2) Amanit de saladures.




CAPÍTOL II

Discutim un pla.--Plaer d'acampar al ras, les nits que fa bo.--
Idem... les nits de pluja.--Un compromís resta decidit.--Primeres
impressions de Montmorency, quant al compromís.--El creure's que
s'és massa bo vers aquest baix món.--Aquestes creences són esvaïdes
tot seguit, com mancades de tot fonament.--La nostra reunió és
ajornada.

Examinàrem el mapa i formàrem el nostre pla.

Harris i jo sortiríem de Kingston el proper dissabte per a dur, ben
de matí, la barca a Chertsey. George vindria allà, a trobar-nos,
perquè ell no pot deixar la Cité fins a la tarda, puix que està
obligat d'anar a la seva casa de Banca, on dorm des de les deu a les
quatre, excepció feta dels dissabtes, que el desperten i el porten
al carrer a les dues.

Acamparíem al ras? Jauríem a cobert? George i jo estàvem d'acord a
fer-ho en plena naturalesa i a ple aire. Fóra una cosa tan rústica,
tan lliure, tan patriarcal!...

De mica en mica el record resplendent del sol finat s'esborra en el
cor dels núvols negres i gelats. Silenciosos, com nens enfurrunyats,
els ocells han deixat llurs cants; tan sols se sent el crit
planyívol de la polla d'aigua trencant la calma religiosa expandida
sobre les aigües--llit mortuori on el jorn expirant fa el seu darrer
sospir.

De la negra profunditat dels boscos, de cada marge, sorgeix
l'exèrcit dels esperits de la nit: les ombres grises. S'arrosseguen,
avancen a pas de llop per reposar la vacil·lant reraguarda del dia;
passen sense soroll de llurs peus, invisibles sobre les onejants
herbes aquàtiques, sobre les canyes sospirants; i, des de l'altura
del seu tron tenebrós, la nit, estenent les seves negres ales a
sobre la naturalesa enfosquida, regna, amb silenci, en son palau
fantàstic il·luminat per les pàl·lides estrelles.

Aleshores deixem el nostre lleuger esquif en un angle reposat. La
tenda és aixecada, i el nostre àpat frugal és ben aviat disposat i
consumit; després remullem la gola i encenem les nostres grosses
pipes. Una agradosa conversa és mantinguda per tots tres a una
escaient mitja veu.

En les nostres pauses, el riu, jugant entorn de la barca, conta
estranyes històries de vells secrets. Canta feblement l'antiga cançó
infantil, milers d'anys cantada i que cantarà, encara, milers d'anys
abans que la seva veu no esdevingui ronca i perduda: aquesta cançó
que nosaltres (que havem après d'estimar la seva fesomia canviant, i
sovint ens ha acaronat damunt del seu pit glatent) ens pensem
compendre, malgrat no puguem expressar amb simples paraules la
història que ens diu.

Mentre som asseguts sobre el marge, la lluna, que tant l'estima,
descendeix dels cels i l'embolcalla amb els seus braços d'argent,
fent-li una besada fraternal.

Nosaltres espiem el riu, que fuig remorejant fins a retrobar-se amb
la mar, sa mestressa. De mica en mica les nostres veus van
apaivagant-se, les pipes s'apaguen, i nosaltres, gent jove, poc
donats generalment a sentimentalismes, ens sentim envaïts
estranyament per una mescla de pensaments tristos i alegres: no
teníem desig ni interès d'enraonar més... Ens aixecàrem, doncs, tot
fent fortes riallades, i espolsant les nostres pipes ens donàrem la
«bona nit!» per adormir-nos al gronxament de l'aigua que colpeja i
dels arbres que murmuregen, sota els ulls dels innombrables i
silenciosos estels.

Somiem que el món és esdevingut novament jove i suau! Jove com en el
temps que no li havien encara fet arrugar el rostre els segles de
lluites i d'interessos, ni li havien fet envellir el cor els crims i
les follies dels seus fills. Suau com quan, així una bona mareta,
ens duia al pit grandiós, com abans que les burles emmetzinades
d'una societat corrompuda no haguessin fet enrojolar-nos de la
simple vida que dúiem, sota la seva llei, i renegar de la llar digna
i modesta on, d'ençà de milers d'anys, es reprodueix el gènere humà.

Harris exclamà:

-¿Com s'ho farien, en aquells temps, quan plovia?

Mai no es pot commoure, aquest Harris! No té cap corda poètica, i és
incapaç de sentir un sol entusiasme per les coses intangibles. Mai
Harris «no pot plorar, i no sap per què». Si els seus ulls
llagrimegen, podeu fer una juguesca: que menja ceba crua o que ha
ficat al seu cos massa salsa Worcester.

S'escaurà de trobar-vos una nit en companyia seva, vora mar, i
dir-li:

-Silenci! No sentiu? ¿No és això el cant de les sirenes que puja del
fons dels abismes a través de les ones brincadisses? ¿O serà,
potser, el ressò de lúgubres fantasmes que salmodien fúnebres
càntics sobre els blancs cadàvers embolcallats d'herbes marines?

I veureu com Harris us agafa del braç, bo i dient-vos:

-Ja sé el que teniu, amic! Haveu agafat un refredament. Féu el favor
d'acompanyar-me. Conec, per ací a prop, en girar la cantonada, un
lloc on podreu trobar un glop del millor whisky escocès com mai no
haveu tastat; amb un dir Jesús, restareu més trempat que un orgue.

Harris sempre coneix un lloc, «per ací a prop, en girar la
cantonada», on pot trobar-se alguna cosa especial per aixecar el
colze. Si el veiéssiu al Paradís (suposant que semblant cosa pogués
esdevenir-li), tot seguit us saludaria dient-vos: -¡Què content
estic de trobar-vos ací, company! He descobert un magnífic reducte,
«un poc més enllà, en girar la cantonada», on hi ha un nèctar de
_primo cartello_.

En qüestió d'acampar al ras, l'observació pràctica de Harris sobre
la pluja era ben justa. Acampar així, en semblant cas, és tanmateix
una cosa ben poc divertida.

Som a la nit. Esteu tot mullat; hi ha dins la barca dues polzades
d'aigua; tot és inundat. Veieu sobre el marge un lloc menys fangós
que els altres, i desembarqueu per anar a la tenda que dos companys
procuren d'aixecar.

La tenda, empapada d'aigua i bambolejada durament, cau i s'enrotlla
al vostre cap. Us enrabieu. La pluja segueix a torrents.

Aixecar una tenda quan fa el temps sec, ja és una cosa empipadora;
però al mig de la pluja esdevé un treball herculi. El company, en
compte d'ajudar-vos, sembla bellugar-se com un ximplet. Quan haveu
fixat convenientment la vostra part de tenda, ell, amb una forta
empenta, fa malbé l'obra.

-Què feu, vós, allí?

-I vós què feu?- respon. -Deixeu anar-ho tot!

-No estireu d'allà! Això va de l'inrevés, ara. Sóu un poca-solta.
Torneu a començar.

-No ho he fet pas jo- crida l'altre. -Deixeu anar la part vostra.

-Us torno a dir que ho feu tot malbé- brameu, picant de peus a
terra. -Ho aneu a desballestar tot.

Ensems doneu a los cordes una bona empenta, i féu sortir de lloc les
estaques que havia clavat l'adversari.

-Embriagós del dimoni!- sentiu que reganya l'altre. I, amb un cop
furiós, arrenca les estaques de prop vostre. Llavors agafeu el
martell i us precipiteu entorn de la tenda per dir-li el que penseu
de l'operació. El vostre adversari fa el mateix, voltant en el
mateix sentit que vós, per expressar-vos tota la seva opinió, i
comenceu de girar i renegar tant com podeu, fins que la tenda se'n
ve a terra en un munt i us encara l'un a l'altre, i, plens
d'indignació, crideu tots a un temps: -Veieu? El que us havia dit
que passaria.

Arriba el tercer company, fins aleshores enfeinat a treure aigua de
la barca. Ha omplert la seva manguera moltes vegades, i en deu
minuts no acaba de maleir-vos.

-I ara! Quin dimoni de joc esteu fent? ¿Per què aquesta tenda no és
aixecada?

A la fi, bé o malament, està enllestida i podeu desembarcar tot el
vostre equipatge. És inútil provar d'encendre foc al bosc: agafeu,
doncs, el vostre foguer d'esperit de vi i us hi arrupiu a l'entorn.
L'aigua de pluja és el plat principal amb que aneu a delitar-vos; el
pa és remullat en tres quartes parts; el pastís de carn és
copiosament ruixat; les confitures, la mantega, la sal i el cafè
s'han barrejat, i el conjunt sembla una sopa.

En havent sopat, trobeu el vostre tabac en remull: impossible fumar.
Per sort teniu una ampolla del líquid que reanima i enerva... segons
la dosi que se'n pren. Amb tal líquid us arriba un gust per la vida
a bastament, amb la dolça perspectiva d'assolir el vostre llit.

Llavors somieu que un elefant se us ha assegut sobtadament a
l'estómac, i que un volcà ha fet erupció i vos ha projectat al
darrer fons de la mar, amb el susdit elefant reposant sempre
beatíficament damunt vostre.

Us deixondiu amb la sensació que un terrible esdeveniment acaba de
produir-se: la vostra primera impressió és d'haver arribat la fi del
món. Després reflexioneu que això no pot ésser. Penseu tot seguit
amb lladres, amb assassins; finalment traduïu les vostres sensacions
mitjançant el mètode habitual, però res no se us acut. Tot el que
imagineu és que, per exemple, milers de persones us escometen a
puntades de peu i que aneu a ofegar-vos.

A prop vostre algú sembla passar un moment perillós, car sentiu com
criden a sobre del vostre llit.

Determinat a posar a bon preu la vostra vida, lluiteu frenèticament,
colpejant a dreta i esquerra amb els braços i les cames, i cridant a
ple pulmó; a la fi, qualque cosa es demoleix i vos trobeu amb el
cap a la fresca, entreveient a dos peus de distància un lladre
encongit, a punt de ferir-vos, i us prepareu a sostenir-hi un combat
a mort, fins que... de cop i volta reconeixeu Jim.

-Sóu ben bé vós: eh?- diu Jim, que us reconeix al mateix moment.

-Sí- responeu, refregant-vos els ulls. -¿Què passa?

-Aquesta miserable tenda, em sembla que ha caigut.

-On és Bill?

Tots dos comenceu de cridar Bill, mentre el pis s'aixeca i es
balandreja sota els vostres peus, i la veu sorda que abans
escoltàveu exclama al mig de la tenda enrunada:

-Eh! Fora d'aquí dalt! ¡Fugiu de sobre el meu cap!

Bill surt, amb prou treballs, de dintre els plecs de la tenda:
sembla una vella, i té el cos tot ple de fang trepitjat; a més a
més, el veieu amb una disposició d'esperit massa agressiva,
persuadit d'haver estat tot una broma premeditada contra seu.

L'endemà un hom és afònic, formidablement constipat i amb un humor
de diables. Les frases surten, de les goles ronques mentre us
desdejuneu.

* * *

Vàrem pendre el determini de dormir al ras, les nits que fes bo; i
aixoplugar-nos en un hotel, com les persones dignes, les nits de
pluja.

Montmorency va saludar aquest compromís, aprovant-lo enterament: mai
no ha estat molt partidari de les poètiques soledats. Doneu-li una
diversió sorollosa, i aleshores, per vulgar que sigui, no el fareu
menys feliç.

En esguardar Montmorency es pot creure que és un àngel enviat a la
terra sota la figura d'un petit fox-terrier: un àngel que no sé per
quina raó no havia d'ésser admès dins el gènere humà. Té una
expressió que sembla dir: «Oh, quin món tan pervers és aquest! ¡Com
em plauria millorar-lo, ennoblir-lo!» Pobre Montmorency! La seva
mena de gest ha omplert sovint de llàgrimes els ulls de moltes
velles persones devotes: fins de _ladys i gentlemen_.

Quan començà de furejar pels marges (a costes meves), vaig creure de
primer antuvi que no podria persuadir-lo de restar amb mi. Vaig
pendre el costum d'asseure'm i examinar-lo quan s'estenia sobre la
catifa, davant del foc, examinant-me ell a son torn. I jo pensava:
"Segur que no viurà gaire temps ací baix aquest gosset. Qualsevol
dia serà aixecat amb un carro vers el cel rutilant: aquest serà el
seu destí!"

Però així que he pagat per culpa seva cap a una dotzena de gallines
escanyades; quan, agafant-lo de la cua, l'he deslliurat de mil
combats de carrer; quan una dona enfurismada m'ha presentat, perquè
el veiés, el cadàver del seu gat difunt, bo i tractant-me
d'«assassí»; quan m'he vist demandat als tribunals pel meu veí del
costat, per haver deixat en llibertat un gos ferotge, un gos que
havia muntat la guàrdia davant el seu magatzem de ferramentes durant
dues hores, una nit de fred, sense poder el veí treure ni la punta
del nas; quan he sabut que a espatlles meves el jardiner havia
guanyat 30 xelins apostant per la destrossa de «tantes rates en tant
de temps»... des d'aleshores he començat de creure que potser se li
permetria de romandre en el nostre planeta una temporada més llarga.

Vagabundejar entorn de les caneres; aplegar la canilla més
desqualificada que pugui proveir la ciutat, i disposar-la, en ordre
de batalla pels carrers, per a combatre altres gossos de semblant
ganduleria: heu's aquí la idea que Montmorency es feia de _la gran
vida_.

Dit tot això, es comprèn la seva completa aprovació al nostre
projecte de dormir als hotels, hostals o paradors.

* * *

Les nostres disposicions d'aquella nit foren preses a grat de tots;
mancava a decidir la tria dels fardells que ens calia dur. Però, tot
just començada la discussió, Harris fou del parer «que s'havia
emprat eloqüència a bastament» per una sola nit i proposà d'anar per
alegrar una mica el cor en «un bell recó, prop d'allí», on era a la
nostra disposició una glopada de _Irish_, responent de la classe.

George es trobava alterat (mai no l'he conegut d'altra faisó); i,
com que per la meva banda tenia el pressentiment que una mica de
whisky calent amb un tall de llimona aniria bé per a la meva
malaltia, s'ajornà, de comú acord, el debat fins al vespre vinent.

I, prenent els barrets, s'aixecà l'assemblea.




CAPÍTOL III

Anem reglamentant els nostres preparatius.--Mètode de Harris per a
treballar.--Com un pare de família, home de certa edat, penja un
quadro.--George fa una observació de bon seny.--El plaer de
banyar-se a trenc d'alba.--Precaucions per al cas de naufragi.

L'endemà, al vespre, ens aplegàrem per rependre la discussió dels
nostres preparatius.

-Vejam- digué Harris. -Ens cal determinar el nombre d'objectes que
hem d'emportar-nos. Jim: preneu un full de paper i prepareu-vos a
escriure. Vós, George, preneu un índex de coses. Si em podeu donar
ara un llapis, estic disposat a fer-ne una llista.

Heu's ací com és Harris: sempre està disposat a carregar un fardell
i posar-lo a l'esquena d'un hom. Em recorda sempre el meu pobre
oncle Podger...

Mai de la vida no heu vist un enrenou semblant, de cap a cap d'una
casa, com en empendre mon oncle Podger qualque feina personal.

Havien dut un quadro de la botiga de marcs i es deixà
provisionalment dipositat al menjador. La meva tia Podger demanà què
pensava fer-ne, i l'oncle respongué vivament:

-Deixeu-me fer! No vull que us doneu mal temps. Vull encarregar-me
jo de tot: jo tot sol!

Llavors es tragué l'americana i posà mans a l'obra. Envià la petita
mainadera a comprar seixanta cèntims de claus, i tot seguit un fill
seu corria darrera d'aquesta per dir-li com havien d'ésser els
claus. De mica en mica l'oncle s'anava caldejant i posava en
moviment tota la casa.

-Will!- cridava. -Aneu a trobar el meu martell i porteu-me'l de
seguida... Tom! Doneu-me el metre. Necessitaré una escala i em
caldrà pendre una cadira de cuina... Jim! Correu casa el senyor
Goggles i digueu-li: «Molts saluts de part del meu pare, i que si
està més bé de la seva cama, i que si farà el favor de deixar-li el
nivell d'aigua...» Maria! No us en aneu: necessitaré algú per a
sostenir-me el llum. Ah!... Així que vingui la mainadera, ha de
tornar a marxar a corre-cuita per dur-me cordill per al quadro...
Tom! On és el Tom? Veniu ací: us necessito per a donar-me el quadro.

Aleshores aixecà el quadro amb la mala sort de deixar-lo caure,
anant-se'n la tela del marc. Provant de salvar del naufragi el
vidre, va tallar-se un dit; fent bots per l'habitació, començà de
buscar el seu mocador per tot arreu,i, naturalment, no el trobava,
perquè era dins la butxaca de l'americana que s'havia tret de poc.
No recordant on havia deixat l'americana, tots els altres, per
dedicar-se a buscar-la van deixar les feines encomanades.

Mentre esperava, el bon oncle Podger, dansant amb un peu sobre
l'altre, trepitjava a tothom, cridant:

-¿No hi ha, a casa, ningú que sàpiga on és la meva americana? En
tota ma vida no he conegut un ramat com aquest, tant a la
desbandada: paraula. ¡Vet aquí que sou sis, i entre tants no podeu
trobar una peça de roba que m'he tret no fa encara cinc minuts! El
dimoni que!...

S'aixecà, i aleshores descobrí que s'hi havia assegut a sobre.

-No cal que busqueu, no! Jo mateix l'he trobada: jo tot sol! Millor
fóra dirigir-se al gat, que no esperar res de vosaltres.

Després va passar mitja hora entre curar-se el dit i agafar un vidre
nou, els utensilis, la cadira, l'escala i l'espelma. A seguit
l'oncle reprengué el seu treball. Tota la família (ultra la petita
mainadera i la minyona) estava en semicercle, disposada a ajudar-lo.
Dues persones sostenien l'escala, una tercera ajudava l'operador a
pujar-hi i... a sostenir-se; una altra li donava un clau, una altra
el martell. En voler agafar el clau, el deixà caure a terra.

-Molt bé!- exclamà, tot empipat. -Apa! Vinga el clau altra vegada!

I tots ens veiérem obligats a posar-nos de quatre grapes per
cercar-lo, mentre l'oncle, que romania dret sobre l'escala,
grunyint, preguntava si era cosa d'haver-se d'estar amb aquella
posició tot el vespre.

A la fi, el clau fou retrobat, però el martell s'havia perdut.

-On és, el martell? ¿Què n'hauré fet, del martell, gran Déu? Són set
a dansar al meu entorn i ningú no sap dir el que he pogut fer del
martell!

També el martell fou retrobat, però per desgràcia l'oncle no va
saber veure el senyal, fet a la paret, de l'indret on calia ficar el
clau. Vam pujar tots, per torn, a la cadira, al seu costat, per
veure de reconèixer el famós punt, i cadascú va indicar un lloc
diferent.

L'oncle va tractar-nos de tocats, l'un darrera l'altre, i ens feia
baixar de la cadira. Agafà novament el metre i amidà per assolir el
punt que volia, és a dir, treure la meitat de trenta un més tres
octaus de polzada, des de l'angle de l'habitació. I, tot provant de
fer el càlcul de memòria, s'enfurismava. Nosaltres provàrem també de
resoldre el problema, però arrivàvem a resultats diferents, i aviat
ens escapà el riure, mofejant-se l'un de l'altre.

Amb aquell avalot general, la xifra primitiva havia estat oblidada,
i per tercera vegada l'oncle Podger va veure's obligat a pendre
mides.

Aquesta vegada volgué fer-ho amb un fil d'empalomar, i, al precís
moment crític en que el vell, mig boig, se sostenia penjat dalt de
l'escala fent un angle de 45 graus, esforçant-se per assenyalar un
punt alguns centímetres més enllà d'on el podia aconseguir, el fil
va lliscar, i el _canari vellot_ caigué, fent tombarelles damunt del
piano. Amb el cap produí un efecte musical esparverador, per la
instantaneïtat amb que el seu cap i el seu cos tocaren alhora tot el
teclat. La tia Maria digué aleshores que de cap de les maneres
consentia als nois de romandre allí, escoltant el monòleg que seguí
a la descensió de l'oncle...

A l'últim pogué retrobar el famós senyal, i col·locà el clau,
sostenint-lo amb la mà esquerra, agafant el martell amb la dreta. Al
primer cop va xafar-se el dit polze i llançà el martell... que anà a
parar sobre el peu d'algú dels qui érem allí presents, fent-lo
xisclejar.

Aquí la tia Maria va observar dolçament:

-Una altra vegada que vulgueu clavar un clau a la paret, espero que
m'avisareu per endavant: aíxí podré fer els preparatius que calguin
per anar a passar una setmana a casa la meva mare, mentre duri la
vostra operació.

-Oh, vosaltres, les dones! ¡No serviu sinó per entrebancar-ho tot!-
replicà Podger redreçant-se. -Em plau, a mi, de fer aquestes petites
feines.

Reprengué la tasca. El clau travessà tot el guix, i la meitat del
martell desaparegué: el pobre oncle fou precipitat contra el mur,
amb prou força per desfer-se el nas. Resultat final: recurs al fil
d'empalomar i al metre; obertura, després, d'un nou forat a la
paret. De seguida, amb cosa d'un minut, el quadro era penjat... de
través, d'una faisó absolutament inestable. La paret semblava
treballada per les dents d'una rella de llaurar. Tothom se sentia
fatigat, aixafat, mort de cansament: tothom, llevat del meu oncle.

-Vet aquí: ja està tot llest!- deia, baixant a poc a poc de
l'escala, apuntalant-se amb la minyona í esguardant la desfeta amb
visible orgull. -¡Hi ha persona que, per una petita feina així,
hauria cridat un obrer!...

* * *

Harris, quan sigui entrat en anys, serà d'aquesta mena d'homes. Jo
me n'adono perfectament, i li ho tinc dit.

Vaig fer-li avinent que no consentia de veure que es prengués ell
per si sol una atenció que ens atanyia a tots per igual.

-No, Harris: preneu el paper, el llapis i l'índex. George escriurà i
jo faré el treball.

Deixàrem de banda la nostra primera nomenclatura. Era evident que el
corrent superior del Tàmesis fóra estat migrat per al vaixell que
ens caldria, d'haver hagut de contenir tot el que haviem assenyalat
com a indispensable. Ho vàrem decidir després de rumiar molt.

-No anem per bon camí- digué George. -No hem de pensar en les coses
que ens poden servir, sinó pendre les absolutament necessàries.

De vegades George és home de veritable seny. Us deixaria parats si
tinguéssiu la sort de conèixer-lo.

D'això jo en dic pura saviduria, i no tan sols per al cas de que es
tracta, sinó referint-me i tot al viatge pel riu de la vida, en
general.

Mireu quantes de persones carreguen llur embarcació de coses
inútils: les creuen essencials al plaer, al confort del trajecte, i,
realment, no són sinó puerils futilitats. Es carrega la pobra petita
barca, fins a l'alçada de mitja antena, de bells vestits,
d'innecessari personal per al servei; es fa reunir una gran colla
d'amics, gent elegant, abillada a la moda, els quals no s'interessen
gens ni mica pel senyor que els ha rebut, fent-ne tant de cas com
d'una peça de dos rals, el qual senyor fa d'ells el mateix cas; es
fan costoses recepcions, que no plauen a ningú, tot cerimònies i
etiquetes, pretensions i tentació, i, demés, aquesta carregosa
ximpleria, la més faltada de raó: ¡la preocupació del que pensarà el
veí! S'acumulen el luxe que fatiga, els plaers que enutgen, els
espectacles de fingiment semblants a la corona de ferro dels
criminals de l'antiguitat, la qual corona feia rajar sang del front
adolorit del pacient.

Ben bé que en són, de futilitats! Llança-les per la borda, pobre
home! El teu vaixell, carregat així esdevé tan pesant, que tanmateix
pots tu defallir. Aquests destorbs t'entrebanquen, fan perillosa la
maniobra. Ni un sol instant exempt d'ansietat i de neguit pots
tenir, ni un moment de repòs per a somiar a ton grat; impossible,
per a tu, atalaiar els núvols lleugers que el vent sembra i fa
lliscar a les altes profunditats.

El sol envia els seus raigs enlluernadors sobre els remolins de la
ribera; els grans arbres se'n munten pels marges reflectint llur
silueta dins l'aigua. I tu no ho pots pas veure! No pots gaudir dels
lliris grocs i blancs, ni dels rosers que fa onejar el zèfir, ni de
les blaves floretes _no m'oblidis_.

Llança, doncs, ben lluny tot aquest no res! Fes lleugera la barca de
la vida i abasteix-la només de coses escaients: l'interior senzill
com els gaudis; un o dos amics, dignes d'aquest nom; algú que
t'estimi i que estimis tu (un gat, un gos, una pipa o dues); pren a
bastament les provisions per a nodrir-te i per a vestir-te, i una
mica més del necessari per a satisfer-te quan la set sigui cosa
terrible.

Aleshores trobaràs la teva barca més obedient al rem, i menys fàcil
de naufragar. Si bamboleja, tindràs menys pèrdues: la bona
mercaderia resisteix l'aigua. Et serà permès de pensar, de
treballar. Veuràs la claredat radiant del sol de la vida; escoltaràs
la música eòlica que el vent del Senyor fa eixir de les cordes del
cor humà; podràs...

Perdoneu, perdoneu: m'he distret.

* * *

Vàrem donar la llista a George, qui la començà tot seguit.

-No en pendrem pas, de tenda- digué, -sinó una barca que puguem
cobrir. És una cosa més senzilla i més confortable.

Ens semblà just el pensament, i vàrem aprovar-lo. El que no sé és si
l'heu vista mai, una semblant cosa.

Es claven uns arcs de ferro, a certa distància, sobre la borda, i a
sobre s'hi estén una llarga tela que després se subjecta de popa a
proa. La barca esdevé una casa petita bastant confortable, encara
que una mica privada d'aire. Però «cada cosa, ací baix, és de
l'inrevés» (*5)--com deia cert individu després d'haver-se-li mort
la sogra, quan bruscament varen presentar-li la nota de les despeses
de l'enterrament.

George proposà encara dur-nos:

Una manta de viatge per cada un.

Una llàntia.

Sabó.

Un raspall.

Una pinta. (Tot això en comunitat)

Un raspallet per a dents (individual).

Una galleda.

Pólvors dentífrics.

Una màquina d'afaitar.

Tres tovalloles de bany.

(Veritat que sembla, la llista, un exercici d'idioma?)

Una cosa tinc observada de tota persona que se'n va a un indret,
qualsevol, on hi ha aigua: tot és fer grans preparatius amb la idea
dels banys que es proposa de pendre. (Val a dir que després, quan és
arribat a lloc, no es banya gaire sovint.)

Això mateix a mi em passa en ésser vora mar. Quan sóc a Londres i
penso en el viatge, sempre resolc de llevar-me ben de matí per a fer
un cabussó abans del _breakfast_. Faig acuradament un paquet
contenint els calçotets i la tovallola.

En ésser vora mar no arribo a fruir la realització del foll desig
tan imperiosament sentit en la capital. Al contrari: m'envaeix el
desig, aleshores més que mai, de romandre al llit fins al darrer
moment de l'hora del desdejuni.

Una o dues vegades ha estat més forta la virtut: M'he llevat a les
sis del matí, i, mig vestit, he pres, vacil·lant i amb pena, els
meus calçotets i la tovallola. Mai no he tingut ocasió de
felicitar-me. Es reserva especialment per a mi (almenys aquest és
l'efecte que em produeix) un vent de l'Est, que talla d'allò més i
que per tot em llisca quan vaig darrera l'ona amarga. Són recollits
tots els rocs tallants, per mostrar-los a la platja; s'esmolen les
pedres i se me'n dissimulen els caires sota la sorra, per tal que no
pugui adonar-me'n.

Altrament, em sembla que se m'emportin la mar dues milles lluny, per
obligar-me a botar a peu coix, tremolant dins sis polzades.d'aigua,
havent-me d'estrènyer amb els meus propis braços.

A la fi, en arribar a ço que en diuen _la mar_, la trobo insolent,
brutal.

Una enorme onada m'agafa i em projecta, amb tanta força com pot,
contra una pedra; caic, i abans no he tingut temps de dir (Oh!
hem...», i sondar... les meves avaries, l'onada retorna i
m'arrossega en ple oceà. Faig esforços desmesurats per guanyar la
vora, i em pregunto, ple d'ansietat, si tornaré a veure _mon home_ i
els meus amics; em faig retret de la meva migrada amabilitat vers la
meva germaneta, essent jo xicot (vull dir quan jo era xicot).

Al moment en que perdia tota esperança, una onada, que es fa enrera,
em deixa de mostra sobre la sorra, talment com un estel marí. Em
redreço, i, mirant entorn meu, descobreixo que nedava amb dalè per
salvar la meva existència... dintre dos peus d'aigua. Me'n torno,
altra vegada a peu coix; vaig a vestir-me, i arribo a casa capolat i
caminant com una tortuga. Naturalment, dic que el meu bany ha estat
deliciós.

* * *

Vàrem enraonar d'aquestes coses, tal com si haguéssim de pendre
llargs banys cada matinada.

George: -Ja sabeu com és d'agradós, estant dins la barca, llevar-se
a trenc d'alba i cabussar pel corrent cristallí.

Harris: -No hi ha res millor, abans del desdejuni, per a fer gana:
aquest ha estat sempre l'efecte que m'ha produït.

George: -Si el bany ha de fer Harris més voraç, en protesto. Ja és
bastant fatigós arrossegar les seves provisions de boca: si aquestes
han d'augmentar-se, aleshores...

En això vaig posar-me de la seva banda. Amb tot, vaig dir:

-Farà bo de dur amb nosaltres Harris, tranquil com és habitualment;
encara que ens suposi portar uns quilos suplementaris de queviures.

George convingué amb mi, i retirà la seva oposició al bany de
Harris.

Fou acordat de dur tres tovalloles de bany, per no haver d'esperar.

George: -Quant al vestit, em sembla que amb dos de franel·la ja en
tindrem prou: podrem rentar-los al riu quan siguin massa bruts.

Sobtadament li vàrem objectar:

-¿Ho heu provat mai, de rentar al riu la franel·la?

-Jo no: mai. Però sé d'uns joves que ho han fet.

Harris i jo tinguérem la gran debilitat de creure que George sabia
el que es deia: és a dir que tres joves respectables, «sense posició
ni influència», i gens experimentats en coses de neteja, podrien
rentar al Tàmesis, amb una mica de sabó, llurs vestits de franel·la.

Més endavant, havíem de saber (massa tard, amb tot) que George era
un miserable mentider que en tal operació no hi entenia futil·la.

Si haguéssiu vist aquests vestits, després!... Però (com acostumen a
dir els novel·listes de deu cèntims la ratlla) ja ens avancem massa.

George va insistir molt que prenguéssim roba de recanvi i una gran
quantitat de petites coses. En cas de naufragi, en tindríem
necessitat.

Ens calia fer una gran provisió de mocadors per a poder eixugar la
nostra impedimenta. Demés, ens mancava encara un parell de polaines
de cuiro i sabates de canotage, per si un mal atzar feia trontollar
la nostra barca, posant-la en perill d'enfonsar-se.




CAPÍTOL IV

Els queviures.--Objeccions fetes al petroli, per raó del seu perfum.
--Aventatges que reporta el formatge com a company de camí.
--Precaucions per al cas de naufragi.--Actuo d'enfardador.--Els
raspalls de dents són uns instruments d'allò més empipadors.
--George i Harris enfardellen.--Conducta deplorable de Montmorency.
--Ens en anem a jeure.

Discutírem la qüestió dels queviures.

George: -Comencem pel desdejuni. (George és sempre un xicot
pràctic.) Ens cal una paella, per a fregir.

Harris: -Els fregits són indigestos.

Vàrem instar-lo a no fer el ximplet, i George continuà:

-També ens fan falta una tetera, una olla i un foguer d'esperit de
vi. Res de petroli, sobretot!- afegí, amb una llambregada
significativa. Harris i jo fórem del mateix parer.

Una vegada se'ns acudí d'emportar-nos un foguer de petroli, però fou
ben bé per primera i última vegada. El dúiem a proa, i fins a popa
va expandir-se, impregnant el pis i tota cosa que trobava pel seu
camí. Traspassà la ribera, i l'atmosfera en fou emmetzinada.

El vent, en qualsevol de les seves direccions, fos de l'Est o de
l'Oest, del Nord o del Sud, provingués de les neus àrtiques o de les
solituds de la sorra del desert, ens arribava perfumat de petroli.
El maleït ens turmentà a la posta del sol i de la lluna, exhalant
positivament.

En arribar a Marlow, vàrem provar de desfer-nos-en. Vàrem deixar la
barca prop del pont i donàrem un tomb per la ciutat: tot fou inútil.
La ciutat li pertanyia, l'aire dels carrers era viciat: Com s'hi
podia viure? Qui sap les milles que vàrem empassar-nos pel camí de
Birmingham, amb igual negatiu resultat: els camps eren envaïts de la
detestable olor.

A la fi del viatge, essent la mitja nit, ens aplegàrem en un camp
solitari, sota un roure esberlat pel llamp, i juràrem (val a dir que
havíem jurat tota la setmana tal com renega la gent del poble, però
aquesta vegada el jurament fou una solemnial cerimònia) i juràrem,
dic, amb paraules terribles, de mai de la vida no emprar petroli
dins una embarcació, feta excepció d'un cas de malaltia.

Heu's ací perquè ens acontentàrem amb l'esperit de vi, líquid força
desplaent ja per si sol, que deixa el seu regust en tots els
queviures, pastissos, etc.

George proposà, com a elements de desdejuni, ous i llard (*6) (coses
ben fàcils de coure), vianda freda, pa, mantega i confitures. Per a
l'esmorzar: melindros, vianda freda, pit, mantega i confitures.
Quant al formatge... ah, no! formatge, mai!

El formatge té certa semblança amb l'oli, i es fa dir massa «sí
senyor». Li cal tota l'embarcació, travessa el cove que el serva; i
encomana la seva olor particular a totes les altres provisions. No
podríeu dir si menjeu tarta a la poma, o llonganissa alemanya o
maduixes a la crema: tot és formatge.

Evidentment: en té massa, de perfum! Una vegada un amic meu comprà
dos formatges a Liverpool. Magnífics formatges! Estaven allò que
se'n diu _al seu punt!_ Apetibles de debò! Tenien una olor de la
força de dos cents cavalls de vapor. Podia garantir-se que
s'expandiria a tres milles i que tombaria un home a dos cents
metres.

Jo era aleshores a Liverpool i el meu amic va pregar-me de fer-li la
mercè de dur-los a Londres, car ell no pensava retornar a casa seva
abans d'un parell de dies i dubtava que es poguessin conservar
passat cert temps.

-De bon grat!- li vaig respondre.

Vaig a recollir els formatges, i me'ls emporto en un cotxe de plaça.
Aquest pesseter era una vella tartana, horrible, arrossegada per una
pobra bèstia asmàtica, sonàmbula, de cames tortes. En un moment de
líric entusiasme, el propietari de la bèstia va decorar-la amb
l'apel·latiu de _cavall_. Vaig deixar els formatges a l'imperial i
marxàrem amb un dolç caminar que no excedia els mitjans del més
ràpid locomòbil.

L'equipatge anava amb l'alegria d'unes campanes que toquen a
morts(1), fins a tombar la cantonada. En arribar ací, el vent portà
una bufada «d'aire de formatge» als narius del poltre; aquest, tot
seguit, es deixondeix, rondina quelcom, i arrenca, enfutismat, a una
marxa de tres quilòmetres per hora. El vent continuava enviant a la
seva pituitària els mateixos efluvis, i, abans no haviem arribat al
cap del carrer, corríem a raó de quatre quilòmetres per hora, si fa
o no fa.

Calgueren dos homes de gran força (sense comptar el cotxer,) per
poder deturar el cavall a l'estació. Val a dir que potser no hauríem
reeixit si no hagués estat per un d'aquells homes que tingué
serenitat d'esperit per a posar-li un mocador als narius i cremar un
tros de paper d'embalatge.

Vaig treure, el meu bitllet, i vaig entrar amb el paquet al moll.

Respectuosament la gent reculava, deixant-me ben lliure el pas.

El tren era ple de gom a gom. No vaig tenir altre remei que muntar a
un departament on hi havia ja set persones. Un vell senyor, tot
aspre, em féu algunes objeccions; però, vulgues no vulgues, vaig
entrar-hi i vaig col·locar els meus formatges a la xarxa. Aleshores
vaig creure que era de bona criança insinuar-me amb un agradós
somriure i dir:

-Quina calor fa, avui!

Al cap de poca estona el vell senyor s'inquietà i digué:

-Hi ha tuf, ací!

-Un tuf que ofega, certament!- va exclamar el veí. I tots dos
començaren d'alenar amb força: a la tercera alenada se sentiren
ferits del cor, i, sense dir paraula, s'aixecaren i sortiren a bon
pas.

Una grossa dama va aixecar-se, a son torn, exclamant:

-És vergonyós, pertorbar d'aquesta manera una dona decent, en estat
de merèixer!

I, agafant un sac de viatge i vuit petits fardells d'entorn seu,
marxà.

Els altres quatre viatgers romangueren covards fins al moment que un
home de gest solemnial (que pel seu posat i el seu vestit semblava
pertànyer a pompes fúnebres) entrà i seié a un angle del
departament, dient de sobte:

-Diria que ací s'hi sent olor de mort.

Digué, i els altres viatgers es precipitaren a la portella per
fugir, trepitjant-se els uns als altres.

Jo vaig somriure al negre personatge.

-Tindrem el departament per a nosaltres sols- vaig dir-li. Ell
esclafí una riallada.

-Hi ha molta gent faltada de traça en coses insignificants.

Durant el trajecte va romandre absort, i, en arribar a Crewe, vaig
creure fer bé de convidar-lo a pendre un refresc. Acceptà i ens
obrírem pas fins al taulell de la fonda. Allí cridàrem, picàrem de
peus, colpejàrem amb els nostres paraigües per espai d'un quart
d'hora. Una mossa vingué, llavors, i ens preguntà si «per
casualitat» volíem alguna cosa.

-Què vol pendre?- vaig demanar al meu amic.

-De bon grat pendria mitja corona d'aiguardent (2), si us plau,
senyoreta- respongué. Després va marxar i muntà a un altre
departament. El seu procedir va semblar-me deficient.

A partir de Crewe, restava sol al departament, malgrat anar el tren
atapeït. En aturar-se en les diferents estacions, els viatgers,
veient el meu departament buit, venien precipitats.

-Ací, ací, Maria!

-Veniu, que hi ha lloc de sobres!

-Apa, Tom: pesquem-lo!- es deien. Corrien, arrossegaven llurs sacs i
es barallaven davant la meva portella per muntar primer. Algun
obria, pujava i, vacil·lant, queia d'esquena als braços dels altres.
Tots s'abocaven, sentien l'olor i reculaven mig asfixiats, corrent a
amuntegar-se als altres vagons i pagant suplement de primera classe.

Arribat a terme, vaig dur els formatges a casa del meu amic. Quan la
seva esposa entrà a l'habitació on jo l'esperava, alenà fortament i
cridà tot de sobte:

-Què hi ha? Què passa? Digui-m'ho tot! ¡No m'amagui res!

-Són uns formatges. Tom els ha comprat a Liverpool, i m'ha demanat
de portar-los ací. Comprengni V. que no hi ha, per la meva banda,
cap responsabilitat.

-N'estic convençuda, però ja enraonaré jo amb Tom aixi que vingui.

El meu amic prolongà l'estada a Liverpool més del que pensava. Tres
dies passaren sense veure'l retornar. La seva esposa vingué a
visitar-me, i sostinguérem el següent diàleg:

-Què és, el que va dir d'aquells formatges?

-Ha recomanat de posar-los a la fresca i que ningú no els toqui.

-Ningú no els tocarà: ben segur. I... els ha olorat, ell?

-Suposo que sí. Em va semblar que tenia per ells un gran interès,
que se'ls estimava d'allò més.

-Creu V. que s'emmalaltiria si jo donés una propina perquè se'ls
emportessin i els enterressin?

-Penso que no riuria mai més.

De cop i volta tingué el següent acudit:

-Voldria servar-los, V.? Permeti que els hi envii.

-Senyora;- vaig respondre, -molt em plau l'olor de formatge, i el
viatge que he fet amb aquells vostres el tindré sempre com el feliç
coronament d'un dia d'agradós esbarjo. Però, en el baix món que som,
ens cal tenir compte del nostre pròxim. La dama sota el sostre de la
qual tinc l'honor de residir, és una vídua, i potser és també
òrfena. Té una aversió marcada, una aversió que explica
eloqüentment, per ço que ella en diu «anar-li sobre el peu».
L'estada dels formatges de l'espòs de V. serà vista per ella com una
temptativa de «anar-li sobre el peu». No hi ha necessitat que pugui
dir-se que jo he turmentat la vídua òrfena.

-Molt bé- replicà la dona del meu amic. -Tot el que puc dir-li de ma
part, és que vaig a arreplegar la canalla i ens en anirem a viure en
un hotel, tant i mentre els formatges siguin menjats. Refuso de
viure més temps en llur companyia.

És dona de paraula, i va deixar la casa a càrrec d'una minyona, a la
qual preguntà si podia sofrir l'olor.

-Quina olor?- preguntà la minyona. Varen portar-la al costat dels
formatges, recomanant-li de posar en exercici tots els ressorts del
seu aparell olfàtic. Aleshores la serventa descobrí «una lleugera
olor de meló». Deduint que l'atmosfera no podria perjudicar gaire la
bona minyona, se la deixà dins la casa.

La despesa de l'hotel pujà quinze guinees, i el meu amic, després de
treure comptes, trobà que els formatges li venien a sortir a raó de
vuit xelins i sis penics la lliura.

-Prou que m'agraden, els formatges: bojament. Però, certament, això
és massa per als meus guanys.

I vet ací que resolgué desfer-se'n.

Va llançar-los al canal, però hagué de pescar-los, perquè els
barquers pretenien que allò «els donava vapors».

Una nit negra li oferí l'ocasió d'endur-se'ls i abandonar-los al
cementiri del seu barri. El guarda va descobrir-lo, i armà un avalot
formidable. Al seu entendre, es tractava d'un complot ordit per
llevar-li el seu pa quotidià, fent que els morts se deixondissin.

A la fi, el meu amic se'n deslliurà portant-los a un poble de la
costa, on va enterrar-los a la sorra de la platja. Aquest poble
guanyà anomenada, gràcies a la «vivacitat de l'aire» que (segons
deien els banyistes) se sentia per aquells indrets i de la qual
encara ningú no s'havia donat compte. D'ençà d'aleshores els
anèmics, els malalts de pit, hi anaren a gernació feta, cada any.

* * *

Malgrat la meva simpatia pel formatge, vaig compartir el parer de
George de no pendre'n el més petit bocí.

-No tindrem necessitat de pendre, les tardes, el te amb pastes-
digué George (i, a les seves paraules, la cara de Harris s'allargà).
-Farem, a les set, un àpat abundós, i així podrem passar-nos del
dinar, del te i del sopar. (Harris tornà a sentir-se feliç.)

-Proposo també de dur pastissos de carn, fruites, vianda freda,
tomàquets i llegums. Per a beure, ens proveirem d'una meravellosa
mixtura molt viscosa, de la composició de Harris, que barrejarem amb
aigua per tal que puguem anomenar-la _llimonada_. Demés, havem de
dur te a bastament i una ampolla de whisky per al «cas de naufragi».

Per la meva part em semblà que insistia massa en aquesta idea del
naufragi possible. La trobava una disposició dolenta per a empendre
una excursió.

Altrament era satisfet d'emportar-nos whsiky, i no cervesa ni vi
(que ens estaríem prou d'usar). És una forta errada, dur en semblant
cas aquestes darreres begudes soporíferes, que predisposen a la son.
Per un hom beure's un bock de cervesa quan va de passeig per la
ciutat, però mai no en begueu quan el sol flameja sobre el vostre
cap i us cal fer una feina pesant.

La llista dels objectes necessaris era bastant llarga, abans
d'acomiadar-nos aquell vespre.

L'endemà, que fou divendres, aplegàrem tots els objectes i ens
reunirem a la nit per enfardar-los. Teníem un gros bagul Gladstone
per a la roba, i dos cistells per als queviures, i els utensilis de
la cuina. Vàrem posar la taula arrambada a la finestra, ho apilàrem
tot en un munt al bell mig de l'habitació i seiérem a l'entorn per a
contemplar-ho. Després vaig anunciar:

-Jo faré l'equipatge.

He de dir que jo m'enorgulleixo bastant de la meva traça a enfardar.
És, aquesta, una de les nombroses coses que reconec fer millor que
un altre (i tanmateix em sorprèn constatar que certes coses puc
fer-les millor que un altre). Proposat el meu oferiment, vaig
assegurar a George i Harris que farien bé de deixar l'assumpte a
càrrec meu. Tan aviat l'un i l'altre acceptaren, que em semblà
sospitós. George va omplir la pipa, i s'instal·là a un silló. Harris
posà les cames sobre la taula i encengué un cigar.

No era això, precisament, el que jo esperava. Jo havia volgut dir
que comptava dirigir els treballs, i que George i Harris els
executarien sota les meves indicacions. Jo els empenyeria dolçament,
i de tant en tant els aconsellaria així, per exemple: «Vaja, sou
un... tal! Mireu si és ben senzill, això! Ara deixeu-me fer.»
Realment faria de professor. Llur interpretació del que jo havia
pensat, va empipar-me, No hi ha per mi cosa tan empipadora com veure
algú assegut, sense fer res, mentre jo treballo i em fatigo.

Vivia, fa temps, amb un company que m'exasperava per la seva manera
d'ésser. S'ajeia sobre un sofà, mirant hores i hores com jo
treballava, seguint amb els ulls les meves anades i vingudes d'un
cap a l'altre d'habitació i pretenent que de contemplar la meva
activitat li esdevenia un bé positiu: que aleshores es feia compte
de com la vida no és pas un somni que passa per fer brometa,
lliscant peresosament, sinó una noble tasca plena de deures i
seriosos treballs. I afegia:

-Veu's aquí una cosa de la qual no em sé avenir: que jo hagi pogut
viure abans d'haver-vos conegut, abans de tenir l'avinentesa de
veure treballar!

Doncs bé: aquest no és pas el meu estil. Jo no puc romandre assegut,
sense fer res, veient com els altres treballen igual que negres:
necessito aixecar-me, atalaiar llurs moviments, passejar-me amb les
mans a la butxaca i fer-los indicacions per reeixir més bé. És
l'efecte de la meva energia natural. No puc evitar-ho.

Aleshores, sense dir ni un mot, vaig començar d'enfardar. Era una
feina més llarga del que havia pensat, però a la fi vaig sortir-ne,
i, seient a sobre el meu bagul, vaig lligar els cordills.

-Que no hi fiqueu les sabates?- em preguntà Harris.

Una ullada circular em féu comprovar l'oblit. Vet ací com és Harris!
Va guardar-se ben bé de dir-me res abans d'ésser el bagul tancat i
lligat. Per la seva banda, George esclafí de riure, amb una de les
seves rialles estúpides, irritants, a gola plena, amb les mandíbules
obertes de bat a bat. I allò m'enfurismà de debò.

Torno a obrir el bagul, per ficar-hi les sabates. Al moment que
tanco, se m'acut un horrible pensament: havia pensat a posar-hi el
meu raspall de les dents? No sé com m'ho faig, però mai no estic
segur d'haver atinat amb el meu raspall de les dents.

En empendre un viatge, aquest instrument esdevé per a mi una
martiritzant obsessió, que fa de la meva vida un veritable suplici.
A la nit somio que se m'ha oblidat: em desperto amb una suor freda,
i salto del llit per cercar-lo. En llevar-me, el fico a la maleta
abans de servir-me'n, i, naturalment, em cal desfer tot l'equipatge
en haver d'utilitzar-lo. És la darrera cosa que trobo. Refaig
l'equipatge sense atinar amb el raspall, i al darrer moment, quan
sóc a la porta per a marxar, pujo els esglaons de quatre en quatre
per embolicar-lo amb el mocador i dur-lo així a l'estació.

Aquesta vegada em calgué buidar tot el bagul i no vaig saber
trobar-lo. Ho vaig desfer tot, tot ho vaig trastocar, deixant el
bagul, si fa o no fa, tal com es trobava la matèria abans el món no
existís i regnés el caos. Els raspalls de George i de Harris, sí que
vaig haver-los, divuit cops cada un; però, quant al de la meva
propietat, no vaig poder posar-hi la mà a sobre. Vaig fer sonar un
per un tots els objectes, vaig pesar-los, sospesar-los, i a la fi...
descobreixo el meu raspall dins d'una sabata.

Torno a fer el meu bagul.

Tot just havia acabat, quan George em preguntà si el sabó era
dintre. Li responc que tant se me'n dóna, del sabó.

Tanco el bagul amb violència i el lligo. Aleshores... ai! m'adono
que he tancat la meva bossa de tabac. ¿Quin altre remei em queda,
sinó tornar a obrir!

Finalment el deixo tancat i lligat que són deu hores i cinc minuts
de la nit. Ara resta a fer els cistells, i Harris diu:

-Havem de marxar d'ací a dotze hores: ¿no és això? Penso, doncs, que
ara hauríem de procedir George i jo a la nova operació.

M'hi avinc bo i asseient-me. Tots dos posen mans a l'obra i comencen
amb extremada alegria, amb gestos i mirades que deixen entendre quin
és llur objectiu: com si volguessin dir-me: «¡Apreneu com es fan
aquestes coses!» Jo espero, sense badar boca.

Quan George hagi deixat el món, Harris serà el més dolent enfardador
de la terra. Jo vaig mirant-me les piles de plats i de tasses, les
olles, les ampolles, els gerros, els pastissos, els foguers, els
tomàquets, etc., etc., i endevino que la sessió esdevindrà
tempestuosa.

En efecte: no trigà a venir el que pensava. Varen començar per
trencar una tassa, a fi i efecte de donar una mostra de llur
capacitat i cridar-me l'atenció. Després Harris posà les confitures
de maduixes sobre un tomàquet, que es va rebentar. Vet ací que vénen
obligats a arreplegar les despulles amb una cullereta de cafè.
Immediatament, George trepitja la mantega.

Segueixo sense dir paraula, però travesso l'habitació, prenc seient
a sobre la taula i me'ls miro com van fent. La meva actitud els
empipa cosa de no dir: confesso que me n'adono perfectament. Estan
nerviosos, enfurismats. Caminen per sobre els objectes; posen els
uns darrera els altres i no els troben quan van a empaquetar-los.
Fiquen els pastissos a baix i els utensilis pesants a sobre, amb la
qual situació els primers resten fets una coca. La sal vessa per tot
arreu; quant a la mantega... ¡mai de la vida no he vist dos homes
traient més partit de dues pessetes de mantega! Així que George ha
pogut desenganxar-la de la seva sabatilla, prova, ajudat de Harris,
de ficar-la a una cassola, però la mantega no vol entrar-hi, i el
que hi ha dintre de la cassola no en vol sortir: darrerament la
tragueren i la deixaren a una cadira. Harris s'asseu a sobre; la
mantega s'adhereix als seus pantalons, i vet ací que els dos amics
cuiten a cercar-la per tota l'habitació.

-¡Faria jurament d'haver-la deixada sobre aquesta cadira!- exclama
George, amb ulls espaordits, perdut l'esguard.

-¡Jo mateix he vist com la hi deixàveu no fa un minut!- respon
Harris.

Tornen a empendre la recerca i captura per tota la cambra, cada un
amb una direcció, i en trobar-se al mig, cara a cara, s'esguarden
glaçats.

-És la cosa més extraordinària que he vist!- crida George.

-Sí que ho és, de misteriosa!- fa Harris.

De cop i volta George passa al darrera de Harris i descobreix la
mantega.

-I ara! Tota aquesta estona ha estat aquí!- cridà rabiosament.

-On és, doncs?- demanà Harris, girant sobre si mateix.

-Ep! Ara feu el favor d'estar-vos quiet, si us plau!- diu George,
que va darrera seguint els seus moviments.

A la fi poden haver-la i ficar-la dins d'una tetera.

Montmorency prenia part en l'enrenou, com és natural. L'única
il·lusió de la seva vida és fer-se injuriar d'un hom posant-se-li
entre cames. Si pot clavar-se al bell mig, sense tenir-hi res a fer,
constituint un veritable entrebanc, fent enfurismar qualsevol i
rebent al cap una pluja de projectils en paga del seu treball,
aleshores pensa que ha tingut un dia ben aprofitat. El més elevat
objectiu de Montmorency, el seu ideal per excel·lència, és de veure
com fa fer damunt seu alguna tombarella, i com estan insultant-lo
tota una hora sense treva i despietadament. Quan ha reeixit en el
seu desig, la seva petita persona esdevé insuportable.

Ara, doncs, s'asseia damunt cada cosa que s'anava a enfardar,
ficant-hi el cap a dins; i era el seu nas fred i humit el que
invariablement trobaven les mans de Harris i George, quan aquests
les allargaven amb una direcció qualsevol. Ficà les potes dins la
confitura, mossegà les culleretes, i, volent, tant si com no, que
les llimones fossin rates, va saltar dins dels cistells i en deixà
tres d'esclafades abans d'ésser Harris a temps a fer-lo desembarcar
amb el mànec d'una paella. A Harris li serví això de pretext per
assegurar que jo atiava el gos. ¡Com si a un gos semblant li calgués
ésser atiat! És el pecat original, el que l'empeny a obrar així.

L'enfardament finí a la mitja nit i cinquanta minuts. Harris va
asseure's sobre un cistell i digué que confiava que res no es
trencaria. George respongué:

-Si es trenca alguna cosa, que es trenqui. Ben trencada serà: vet
ací.

Ho digué amb una entonació com si ho preveiés amb gran
acontentament. Després afegí que tenia ganes d'anar a dormir.
Nosaltres també en teníem.

Harris havia de passar la nit amb nosaltres.

Vàrem pujar al pis de dalt i ens férem a cara o creu l'ocupació dels
llits. La sort designà Harris per a compartir el meu.

-Preferiu l'interior o l'exterior?- em preguntà.

El dormitori és a la banda de fora, però cal dir que de vegades
Harris arriba tan... fatigat, que no té forces per a ficar-se a
l'interior del llit i es conforma amb jeure a l'exterior.

-Generalment prefereixo l'interior- li vaig respondre. A la qual
cosa objectà Harris:

-Sóu ben fet a l'antiga, vós.

-A quina hora se us ha de cridar?- ens demanà George.

-A les set- digué Harris.

-No, a les sis- vaig replicar. -Hauré d'escriure unes cartes.

Vàrem entaular una discussió, rera la qual acabàrem per acordar el
terme mitjà de dos quarts de set.

-Crideu-nos a dos quarts de set- diguérem a George.

George no respongué paraula. Ens hi acostem i veiem que dorm. Li
deixem el vas de nit d'una manera que forçosament hagi de ficar-hi
el nostre amic els peus a dins, l'endemà, quan se llevi, i també
nosaltres ens en anem a jeure.

(1) Hi ha un proverbi anglès que diu: «Alegre com les campanes que
toquen a noces». L'autor refà la frase per remarcar la situació.

(2) Per aquest preu se'n pot pendre una bona ampolla.




CAPÍTOL V

La senyora Poppets ens desperta.--El mandra de George.--Una grossa
mentida que es titula: Pronòstics meteorològics.--El nostre
equipatge.--Depravació dels bordegassos.--El baix poble s'acobla
entorn nostre.--Sortim entre ovacions i arribem a Waterloo.--
Ignorància dels empleats del South Western en coses tan poc dignes
d'interès com són els trens.--Per sobre l'aigua, dins una barca.

La senyora Poppets va ésser qui ens despertà, l'endemà al matí.

-Sabeu que són prop les nou?- ens cridà.

-Nou... què?- vaig exclamar, llançant-me fora del llit.

-Hores! Que són les nou!- replicà ella pel forat de la clau.

Desperto Harris tot seguit, assabentant-lo de la situació.

Harris: -¡Jo em creia que us havíeu de llevar a les sis!

-Tanmateix aquesta era la meva intenció- li vaig respondre. -Com és,
que no m'heu cridat?

Harris: -¿I com podia cridar-vos, sense haver-me despertat? Ara ja
és ben segur que no ens trobarem sobre l'aigua abans de migdia: tant
se valia no haver-vos aixecat.

-Tanmateix ho sou, de feliç! Si jo no us arribo a cridar, d'aquí a
quinze dies encara dormiu.

D'aquesta manera seguírem rondinant uns quants minuts, fins que una
ronquera provocadora ens va interrompre, fent-nos recordar que
existia George, amb qui no pensàvem pas des que havíem deixat el
llit.

Allà el teníem estès, l'home qui sabia l'hora en que ens calia haver
estat llevats: de cara al sostre, la seva gran boca oberta, i els
genolls en flexió.

No sé per què, però m'enfurisma de veure, quan jo estic desvetllat,
un home submergit en el son. ¡Que malaguanyades són, les
preadíssimes hores d'una vida humana (moments que no en tenen, de
preu, i que mai no tornaran) perdudes en un repòs embrutidor! ¡Heu's
ací ara George menyspreant així aquest tresor inestimable que se'n
diu _el temps_, i la seva existència, de cada segon de la qual li
caldrà donar compte, més tard! ¡Si fos despert, podria regalar-se
amb ous i pernil, fent fer denteta al gos, en lloc de romandre
enfangat dins l'oblit complet i condemnable de l'anima seva!

Quins pensaments més terribles! A un mateix temps ens acudiren a
Harris i a mi, i determinàrem de salvar del perill el nostre amic.
Tota discussió fou acabada, davant aquesta noble resolució, i ens
llançàrem sobre George arrencant-li el cobrellit, la flassada i els
llançols. Harris _l'acaronà_ amb una sabatilla i jo vaig cridar-lo
fort a cau d'orella.

Es deixondí, i, redreçant-se sobre son seient, demanà:

-Què hi ha?

-Voleu aixecar-vos de seguida, mena de... alló?- cridà Harris. -Són
tres quarts de deu!

George: -Quina hora dieu? (i saltà, llit enfora, sobre son vas de
nit). Maleït siga! Qui ha posat això ací baix?

-On teniu el cap! Qui no us fa anar amb compte!- li diem.

Ens posem a fer la nostra toilette i ens recordem que els raspalls
de les dents, els del cap i les pintes són dins el bagul. (Ja us dic
jo que aquest raspall em matarà a disgustos!) Hem de baixar a
pescar-los al bagul. Després George reclama la màquina d'afaitar. Li
responem que es passarà sense i que no tornarem a desfer l'equipatge
per ell ni per ningú del món.

George: -No sigueu absurds. ¿Com voleu que vagi amb aquesta barba
per la ciutat?

Certament, deixar-lo anar així és una mica depressiu per a la
ciutat; però ¡també és cosa, la pila d'inquietuds que ens pervenen
de les conveniències humanes! Com Harris li diu amb l'estil barroer
que li és propi, «caldrà que la ciutat s'empassi el cas».

Baixem per desdejunar-nos. Montmorency havia invitat dos gossos
(entre els seus amics íntims) per assistir a la marxa, i esmerçàrem
el temps d'espera lluitant amb eines curtes davant la porta. Vam
calmar-nos amb paraigües, i tot seguit ens vam asseure al bell mig
de les costelles i la vedella freda.

-La cosa més important- digué Harris -és fer un bon desdejuni.

I començà havent-se-les amb un parell de costelles, bo i dient que
se les menjava abans no fossin fredes, ja que la vedella podia
esperar sense cap inconvenient.

George agafà un diari i en llegí la secció de sinistres marítims.
Després passà a la secció de pronòstics del temps.

-S'anuncia pluja, fred, baròmetre oscil·lant de pluja a bon temps.
(¿Quina cosa pot anunciar-nos més dolenta que de consuetud?)
Tempestes locals possibles. Vent de l'Est, amb depressió general
sobre els comtats del centre (Londres i la Mànega). Descens del
baròmetre.

De totes les ximpleries que ens importunen, trobo que és aquesta
gran farsa dels pronòstics meteorològics la més estimulant: anuncien
ço que ha tingut lloc ahir i despus-ahir, i precisament la cosa
contrària de ço que ha de succeir avui.

Recordo, a propòsit d'això, que les meves vacances a la fi d'una
tardor estigueren totalment perdudes per haver cregut el butlletí
publicat en el diari de la localitat on ens trobàvem. «Grans
ruixades, amb tempesta, són esperades avui», llegíem el dilluns.
Així, retiràrem el que cadascú, a proporció, havia posat per a les
despeses de l'excursió, i romanguérem tot el dia a casa esperant la
pluja. Als qui havien sortit a passeig els vèiem passar per davant
del nostre estatge amb tota mena de vehicles, joiosos, amb posat de
satisfacció. El sol resplendia i cap núvol no hi havia al cel.

-Oh! ¡Aquests volen retornar a casa llur ben mullats!- ens diguérem
nosaltres, veient passar, de la nostra finestra estant, tota aquella
gernació.

Aquest pensament ens alegrà, i tornàrem a pendre els llibres i
classificar les nostres col·leccions d'herbes i petxines.

Cap al migdia el sol enviava els raigs a dins de la nostra cambra:
la calor esdevingué intolerable. Nosaltres ens demanàvem quan
començarien aquelles «ruixades» i aquelles «tempestes».

-Serà a la tarda: ja veureu- dèiem. -Tota aquesta gent vindrà ben
remullada. ¡Ens divertirem de veure-la!

A la una entrà la propietària de l'hotel, dient-nos:

-¿No surten a fer una passejada, emb el bon temps que fa?

-No, no! Ca! No sortirem pas! ¡No tenim pas ganes de mullar-nos!-
responguérem amb un fi somriure.

Erem ja cap al tard, i ni el més petit senyal de pluja es deixava
veure. Nosaltres ens sentíem joiosos de pensar amb el diluvi que es
produiria al precís moment que els passejants, de retorn a casa
llur, es trobarien fora de tot abric i serien horriblement mullats.
Però ni una gota no queia, i aquell esplèndid dia transcorreguè
seguit d'una nit magnífica.

L'endemà llegim en el diari: «Bon temps, bon temps fix, amb molta de
calor». Ens posàrem uns vestits lleugers i sortírem.

A la mitja hora, escassa, de la nostra marxa, començava de ploure a
plom; un vent fred, acre, s'aixecà. Tots dos, el vent i la pluja,
persistiren fermament durant tot el dia i retornàrem a casa amb
constipats i reumatismes, cosa de no dir. Fórem obligats a ficar-nos
al llit.

El temps és una cosa fora de la meva competència: mai no l'he pogut
compendre. Tinc el baròmetre per una inutilitat, una equivocació
semblant als pronòstics dels diaris.

Recordo haver vist un d'aquests instruments a l'hotel on parava, a
Oxford, la darrera primavera. A la meva arribada marcava «bon temps
fix», i no cal dir que la pluja queia des de bon matí: allò era
incomprensible. Vaig donar un cop al baròmetre, i l'agulla féu
virada i marcà «molt sec».

Passa un cambrer, s'atura i diu: -Em sembla, senyor, que el
baròmetre indica el temps per a demà.

-A mi em sembla- li vaig respondre -que es capfica pensant amb el
temps de la penúltima setmana.

-No sóc d'aquest parer, senyor- respongué el domèstic.

L'endemà torno a colpejar l'instrument, i puja encara més que el dia
abans. L'aigua seguia rajant a fora, més impetuosament que mai.

El dia següent (un dimecres) vaig fer-li una nova consulta, i, per
resposta, l'agulla va descriure un cercle fins a «bon temps fix;
molt sec; molta de calor». No s'aturà fins que la clavilla no la
deixà pujar més. L'instrument prou hi posava tota la voluntat, però
la seva construcció l'obligava, si no volia fer-se malbé, a anunciar
el bon temps de la faisó més ferma. Ell no volia sinó avançar per
pronosticar «sequedat, sol xardorós, simoun», etc., etc., però la
clavilla s'hi oposava i s'havia d'acontentar marcant un senzill
«molt sec».

Mentrestant, la pluja queia a torrents, i la part baixa de la ciutat
desapareixia sota l'aigua del riu que s'havia eixit de mare.

El domèstic assegurava, per la seva part, que «un d'aquests dies»
tindriem, seguit seguit, un temps magnific. I declamà l'oracle
següent, que era inscrit a la part superior de l'aparell:

«Tota cosa que s'anuncia molt, sol durar. Tota cosa breument
anunciada, passa aviat.»

El bon temps no va arribar en tot aquell estiu. Jo penso que el
susdit instrument anunciava el temps de la vinent primavera. ¿Qui
pot desitjar conèixer per endavant la temperatura? De consuetud, és
ben dolenta quan arriba sense que nosaltres la vulguem pressentir.

El profeta que ens plau és el bon vell que esguarda, amb un posat
especial de gran coneixedor, els quatre punts de l'horitzó, un negre
matí que nosaltres sentim el desig del bon temps. El vell ens diu:

-Ah, senyor! Em sembla que això s'aixecarà i farà bo a pleret.

-Prou que es coneix!- diem nosaltres saludant-lo amb un «bon dia»
(això és un dir). I pensem: -Com saben les coses, aquests bons
vells!

I no cregueu pas que el veritable afecte que sentim per ell ja
l'hàgim de perdre en el cas de no aixecar-se i de seguir plovent tot
el dia sense parar.

-Tant se val- pensem nosaltres. -Ell ha pronosticat amb bona
intenció.

Ben altra cosa ens passa amb un que ens predigui mal temps: sembla
que ens hagi agreujat, i ens inspira com un sentiment de rancúnia i
desigs de venjança i tot.

-Sembla que escamparà: veritat?- li diem joiosament, en
creuar-nos-hi pel camí.

-Ah, senyor! No crec pas que s'aguanti tot el dia- respon, girant el
cap.

-Estúpid! Vell boig!- rondinem nosaltres. -Què sap, ell!

Si reïxen els pronòstics, nosaltres ens sentim encara més empipats
envers ell, pensant que ha contribuït al resultat.

* * *

El sol resplendia massa, aquell mati de la nostra partida, perquè
ens poguessin impressionar les lectures espaordidores de George:
«descens del baròmetre, tempestes amb direcció obliqua sobre el
Sud d'Europa», etc. I George, tot veient que no aconseguia
inquietar-nos i que estava perdent el temps, agafà la cigarreta que
havia jo feta per a mi, i se'n va anar.

Harris i jo donàrem compte de les despulles del festí que restaven
sobre la taula, vàrem dur els fardells fins a la porta, i esperàrem
un pesseter.

Quin munt que feia, el nostre equipatge, apilades les coses, les
unes damunt les altres!

Hi havia el bagul Gladstone, el petit sac de mà, els dos coves de
provisions, un enorme rotlle de flassades i cobertors, quatre o cinc
pardessús i mackintoshes, alguns paraigües, un meló tot sol dins
d'un sac (que per sa rodona grossària no havia pogut ficar-se
enlloc), dues lliures de raïm a un altre sac, una ombrel·la
japonesa, de paper, i finalment una paella de mànec massa llarg per
a ésser enfardada i que haviem embolicat amb paper gris.

Era un veritable munt. Harris i jo estàvem una mica avergonyits i
capficats, sense que realment en tinguéssim raó ni motiu.

Cap cotxe de lloguer no passava, però en canvi vèiem passar molts
xicots vagabunds, que s'aturaven interessats segurament per
l'espectacle.

Fou el minyó de Casa Biggs el primer que veiérem vagarejar prop
nostre. Biggs és l'amo de la fruiteria que ens proveeix a nosaltres:
el seu principal talent consisteix a pendre al seu servei, per
fer els encàrrecs, els petits comissionistes més grollers, els més
desvergonyits que la civilització hagi pogut mai produir. Si algun
petit vagabund, encara més insuportable que els de consuetud,
sobresurt entre la pilleria del nostre veïnatge, estem ben certs que
es tracta de la darrera creació de Biggs.

Es conta que, en ocasió de la mort del Great Coram Street (tot
passat al carrer nostre), el noi que aleshores servia a Casa Biggs
estigué embolicat en l'assumpte. L'endemà del crim, en presentar-se
a casa del mort per pendre els encàrrecs, li hauria anat ben
malament si no troba una bona coartada en l'interrogatori a que el
sotmeté el número 19, assistit del núm. 21, que per atzar s'esqueia
al costat del seu confrare.

(Els núms. 19 i 21 corresponen a dos policies. El núm. 21 hauria
d'haver estat al seu lloc, en compte de trobar-se per atzar a la
porta de la víctima.)

Jo mai no he conegut l'honorable empleat de Biggs que fou
incriminat; però, amb el que he vist després en els seus confrares,
ja no m'estranya tant la seva coartada.

Doncs, com anava dient, el noi de Casa Biggs fou el primer de
comparèixer. De moment semblava fer-se-li tard, però així que
s'adonà de Harris, de mi, de Montmorency i del nostre acompanyament,
ja no portà tanta de pressa, i féu uns ulls com unes taronges.

Harris i jo arrufàrem el nas en adonar-nos de la seva presència.
Aquest gest nostre hauria bastat per impressionar un esperit
sensible; però els nois de Casa Biggs no són pas susceptibles de
semblant sensibilitat.

Va aturar-se a un metre de la nostra escala, s'arrambà a la reixa,
collí (fent el distret) una palleta que va posar-se a la boca, i
restà ullant-nos fit a fit. Bé prou es comprenia que volia veure
tota l'operació.

Una estona després el dependent de l'adroguer passà per l'altre
costat de carrer. El noi de Casa Biggs el cridà:

-Ves, tu!... ¡Que al pis de baix del 42 desembarassen!

El dependent creuà el carrer i prengué posicions a l'altre cantó de
l'escala.

Amb això, el jove cavaller de la sabateria s'ajuntà als precedents,
alhora que _l'inspector general de les ampolles buides_ de l'Hotel
dels Pilars Blancs es posava ran la vorera.

-Es veu que no volen patir gana- digué el jove cavaller de la
sabateria.

-Amb el que porten- afegí el de l'Hotel dels Pilars Blancs -no et
caldrien més municions si et preparessis com ells per a creuar
l'Atlàntic amb canoa.

-No van pas a creuar l'Atlàntic- digué, a son torn, el bordegàs de
Casa Biggs. -Marxen a la recerca de Stanley.

Segui un col·loqui, qüestionant sobre el nostre trasllat. Una part
del públic, xicots tocats del cervell, afirmaven que es tractava
d'un casament i que Harris era el promès. L'altra part, gent de més
anys i més enteniment, opinaven per un servei fúnebre, i em
designaven a mi com el germà del mort.

A la fi passà un cotxe de lloguer buit. (Cal dir que acostumen a
passar-ne tres per minut, si fa o no fa, que vagabundegen i embussen
el nostre carrer, quan no són necessaris.) Amuntegàrem el nostre
equipatge i les nostres persones, després d'haver expulsat els dos
amics de Montmorency, que evidentment havien jurat no abandonar-lo
mai. Aleshores marxàrem, saludats pels aplaudiments del públic i una
safanòria que ens va llançar com a _porte-bonheur_ el marrec bocassa
de Biggs.

Arribàrem a l'estació de Waterloo a les onze, i demanàrem de quin
indret sortia el tren de les 11'5. Naturalment, ningú no ho sabia. A
l'estació de Waterloo mai no se sap de quin moll ha de partir un
tren, ni quina és la seva ,destinació, un cop sortit, ni saben
contestar a res que es pregunti.

El camàlic que portava els nostres fardells assegurava que el tren
partia del moll núm. 2. Un altre mosso, amb el qual va discutir el
nostre, havia sentit a dir que la sortida era del moll núm. 1. Quant
al cap de l'estació, aquest tenia la convicció ferma que el tren
sortiria de la línia d'avantguarda.

Per a tranquil·litzar-nos pujàrem a veure el director de vies i
comunicacions, el qual ens va respondre:

-Vinc de trobar un home que m'ha dit haver vist el vostre tren al
moll núm. 3.

Anàrem tot seguit al moll núm. 3, però els empleats caps d'aquell
lloc ens varen dir que llur tren devia ésser l'exprés de
Southampton, o, en tot cas, el comboi reservat a l'enllaç de
Windsor. Allí, de totes maneres, el tren de Kingston «no hi tenia
res a fer»: així ho asseguraven, encara que «no podien dir per què».

Llavors el nostre mosso ens digué que el nostre tren devia ésser al
primer pis i que pensava conèixer-lo.

Muntàrem al primer pis i vàrem trobar un maquinista, al qual
preguntàrem:

-Va a Kingston?

I el maquinista ens respongué:

-No puc afirmar-ho, però hi ha grans probabilitats que hi vagi. Si
no sóc a les 11'5 a Kingston, hi ha probabilitat que sigui a les
9'32 cap a Virginia-Water, o, potser, amb l'exprés de les deu cap a
Wight i altres estacions.

Vàrem donar-li mitja corona, encarregant-li:

-Sigueu a les 11'5 cap a Kingston. Ningú no sabrà, en aquesta línia,
el que sou ni on aneu. Vós coneixeu el camí. Llísqueu dolçament i
conduïu-nos a Kingston.

-Fet, senyor. No puc afirmar-ho, però suposo que deu haver-hi un
tren format per anar a Kingston. Jo seré en aquest tren. Vinguin els
quartos.

I heu's aquí que marxàrem cap a Kingston pel London and
South-Western Railway.

Més tard ens assabentàrem que el tren que ens havia portat a
Kingston era, en realitat, el correu d'Exeter: s'havien perdut
moltes hores a l'estació de Waterloo cercant-lo, i mai no s'ha sabut
el que se'n va fer.

La nostra barca ens esperava a Kingston, prop del pont. Ens hi
acostàrem, i, un cop disposat el nostre bagatge, embarcàrem. El
mariner ens demanà:

-Estan llestos, senyors?

-Llestos: apa!- responguérem.

Harris agafa els rems, jo tinc el governall i Montmorency fa un gest
de profunda indignació.

I ens abandonem sobre les aigües, que durant quinze dies seran el
nostre motiu.




CAPÍTOL VI

Kingston.--Notes instructives sobre la història antiga d'Anglaterra.
--Observacions interessants respecte al roure tallat i la vida en
general.--Trist cas del jove Stiwings.--Fantasies sobre les
antiguitats.--No em recordo que sóc al timó.--El que s'esdevé.--El
laberint de Hampton-Court.--Harris fa de guia.

Era un esplèndid matí, a darreries de la primavera, o sia al
començament de l'estiu (com millor us sembli): aleshores que el
tendre color del verd fullam pren una tonalitat més viva.

Els carrers originals de Kingston en aquest indret per on baixen
fins a la vora de l'aigua, oferien, a la llum xardorosa del sol, un
aspecte força pintoresc. El riu reverberant, el caminet del bosc a
un costat, les gracioses torretes al davant, Harris (amb son
_veston_ vermell i groc) esforçant-se amb els rems, al lluny els
contorns grisos de l'antic palau dels Tudors: tot això componia un
bell quadro ple de llum, alegre i encalmat, amb tanta de vida i
ensems tan apacible, que, malgrat l'hora matinera, vaig sentir-me
corprès i rendit a un dolç somni.

Somiava Kingston (o _Kyningestern_) del temps passat: lloc de la
coronació dels reis saxons.

El gran Cèsar creua per ací el riu, i les legions romanes campen
allà, en aquelles cimes. Cèsar, com Isabel molts anys després,
sembla haver deixat per tot arreu la seva petja. Però Cèsar tenia
més respectabilitat que la bona reina Bess: mai no va fer caserna de
cap hostal. A la reina verge d'Anglaterra, contràriament, li plaïen
les modestes posades. A dotze milles de Londres no n'hi ha gaires
(s'entén, posades que ofereixin atractiu) que la susdita reina no
hagi visitat, que no hagi habitat o no hi hagi fet nit.

Ara jo em demano, suposant que Harris, tombant una nova pàgina del
llibre de la seva vida, esdevingués un gran home, important i savi
(primer ministre, per exemple) i morís, jo em demano si es posarien
pedres commemoratives als hostals de tota mena que assolien relleu
pel fet d'haver-los ell visitat. I penso que podrien ésser
redactades així:

«Harris begué en aquesta casa un vas de bitter.»

«Harris va pendre en aquest lloc dos grogs amb aiguardent, l'estiu
del 88.»

«Harris fou plantat a la porta de la casa, el desembre de 1886.»

No, no, impossible. El nombre d'aquestes làpides fóra massa
considerable. Serien els establiments on no ha entrat, els que
esdevindrien cèlebres.

Vegeu-ne una mostra:

«Unica casa de Londres en la qual Harris no ha begut mai.» I la gent
faria cua per voler descobrir el misteri.

Quant al pobre rei Edwy (que, com sabeu, era una mica boig), degué
tenir una veritable horror per Kyningestern.

El banquet de la festa de la coronació l'havia afectat violentament:
potser aquell senglar amb prunes confitades no li hauria provat
gaire. Segurament amb mi no hauria fet negoci. Potser hauria begut
massa hidromel i xereç. Sigui el que sigui, el cas és que sortí de
la sala del sorollós festí, per a passar una hora tranquil·la, al
clar de lluna, amb la seva Elgiva benamada. Els haguéssiu vist tots
dos, prop de la finestra, agafats de les mans, contemplant la
pàl·lida llum de l'astre rei de la nit jugant sobre l'aigua del riu,
ensems que dels salons arribaven, afeblits, els esclats i l'aldarull
del banquet.

Aviat el salvatge Odo i Sant Dunstan feren brutal irrupció a la
cambra tranquil·la, i, proferint grollers insults davant mateix de
la dolça reina, obligaren el pobre rei Edwy a tornar a la sala, en
mig dels clamors i les baralles dels embriagats comensals.

Més endavant, al so de músiques bèl·liques, els reis saxons i les
reines saxones eren enterrats a Hastings, i la grandesa de Kingston
s'eclipsà per llarg temps.

Quan Hampton-Court esdevé palau dels Tudors i els Stuarts, aquella
grandesa refloreix: es veuen els petits vaixells reials
balandrejar-se sobre llurs amarres al llarg del riu, i els elegants
cavallers, vestits de seda i or baixen gentilment la graonada de
l'embarcador, cridant: -Eh! Vinga una barca!

Bon nombre d'antigues cases parlen clarament del temps en que
Kingston era vila reial, habitada per l'aristocràcia i la cort
agrupades entorn del rei. La gran avinguda que condueix a les reixes
del palau, oferia contínuament una bella visió amb les curses dels
cortesans cavalcant magnífics poltres, i amb la brillantor de sedes
i velluts, el dringar dels cinyells d'or i pedreria, i cares
radiants de joia per tot arreu. Aquestes grans i llargues cases, amb
llurs finestrals ogivals, llurs enormes cossos de xemeneies i llurs
teulades característiques, fan reviure el temps dels gipons i les
altes polaines, les goles brodades amb perles, i els juraments
complicats. Foren edificades, aquestes cases, (els dies que els
homes sabien edificar) amb fermes rajoles rogenques, immutables al
pas dels segles, i llurs escales de roure que no rondinen ni es
queixen quan un hom les baixa dolçament.

Parlant de les escales de roure, recordo haver vist uns magnífics
platonats en una de les cases de Kingston. Es tracta d'una botiga
(establerta a la plaça del Mercat) que en altre temps hauria
segurament estat palau d'un gran personatge.

Un dels meus amics, que viu a Kingston, entrà un dia a la susdita
botiga per comprar un barret. Figureu-vos que, en un moment de
distracció, es ficà la mà a la butxaca i pagà encontinent, al
comptat rabiós.

El comerciant, que coneixia el meu amic, s'esparverà, de primer
antuvi; però ràpidament va calmar-se, i comprenent la necessitat
d'estimular aquesta bona habitud, oferí al nostre heroi, per tal
d'afalagar-lo, mostrar-li unes antigues entretalladures de roure, si
li plaïa de veure-les.

-Amb molt de gust, que les veuré- respongué l'altre.

L'home li féu travessar el magatzem i enfilar-se per l'escala de la
botiga. La balustrada era una positiva obra artística bellíssima, i
el mur estava guarnit, de dalt a baix, de roure entretallat, que
segurament hauria fet honor a un palau.

De l'escala passaren a la sala de rebre, gran i clara, decorada d'un
alegre paper amb un fons que enlluernava una mica. No hi havia,
d'altra part, res de particularment remarcable i el meu amic es
demanava per què se l'havia fet pujar a aquella habitació, quan el
comerciant anà fins al mur empaperat, i, colpejant-lo, produí un so
de fustam.

-És roure: tota l'habitació és de roure esculturat, fins al plafó,
molt semblant al que haveu vist a l'escala.

Tot estranyat, exclamà el meu amic:

-Pel gran Cèsar, bon home! ¿Voleu dir que haveu estat capaç de
recobrir el teginat de roure amb paper pintat de blau?

-Doncs sí!- fou la resposta. -Per cert que fou feina bastant
difícil, car em vaig veure forçat a recobrir primerament amb llauna
tota la superficie del mur, per salvar els entrants. La sala resta
així més alegre: abans era massa fosca.

Jo no puc fer a aquest home cap retret per la seva feta. (Heu's ací,
segurament, un gran consol per a la seva consciència.)

Segons el punt de vista de la majoria dels estadants que desitgen
rodejar-se de tota l'alegria possible, el comerciant té raó; però
llur punt de vista no és pas el mateix d'un antiquari. El roure
esculturat és ben agradós a la vista: plau, certament, haver-ne
quelcom. Viure rodejat, ça com lla, de roure esculturat, és
desmoralitzant (certament també), sobretot per a les persones que no
són tocades d'aquesta dèria. Tant se valdria, llavors, viure dins
una església. El que és trist, en el cas del barretaire, és veure'l
propietari d'una sala teginada de roure que ell menysprea, quan
tanta de gent hi ha que estima aquesta ornamentació i li cal pagar
grans preus per haver-la.

Vet ací la llei del nostre baix món: a cadascú li toca precisament
allò que tant se li en dóna, i sempre són altres els qui tenen allò
que faria la felicitat de llurs veïns.

Els pobres diables que amb prou feines poden subvenir a llurs
necessitats, obtenen vuit vigorosos rebrots, i els vells matrimonis
rics, sense hereus per atènyer llurs rendes, moren sense fills (*7).

No cal insistir massa sobre aquest punt! Esdevindríem melangiosos.

Hi havia al nostre col·legi un condeixeble que nosaltres anomenàvem
«Sandford i Merton». El seu nom veritable era Stiwings.

Quin xicot més extraordinari! Jo estic que veritablement li agradava
treballar.

S'havia exposat moltes vegades a seriosos perills pel seu costum
d'asseure's al llit i llegir grec. Tenia meravelloses idees
(semblaven cosa de l'altre món) quant a voler ésser l'orgull dels
seus pares i mestres: aspirava a guanyar premis, a ésser home i
esdevenir capaç. En poques paraules: rumiava una pila d'idees, i
tals eren aquestes idees, que palesaven la seva feblesa d'esperit.

Mai no he conegut una criatura més estranya, i ensems, tan
inofensiva com un infantó acabat de néixer.

Amb una regularitat de dos cops per setmana queia malalt, i, per
consegüent, no podia anar a classe. Segurament no hi havia ningú com
aquest «Sandford i Merton», per a caure malalt. ¿Es coneixia cap
malaltia, dins un radi de deu milles entorn d'ell? Doncs tot seguit
l'agafava a tot agafar-la.

Tenia bronquitis durant la canícula i febres per Nadal; el tombava
un reumatisme, després de sis setmanes de sequedat, i, si sortia al
carrer amb boira, tornava amb un cop de sol! Un any va patir
terriblement dels queixals: els hi arrencaren un per un i els hi
reemplaçaren per una dentadura postissa. Aquesta operació li valgué
unes bones neuràlgies i forts dolors a l'orgue auditiu.

Estava constipat invariablement sempre, llevat d'un cop que tingué
l'escarlatina durant nou setmanes. Els panellons havien fet un
arrendament per vida, amb la seva persona.

En el terrible flagell de còlera del 1871 el nostre barri fou
particularment protegit del contagi. Un sol cas greu hi havia al
veïnat: el del jove Stiwings.

Durant les seves malalties li calia jeure i nodrir-se amb gallina,
cremes i raïm d'hivernacle. Romania a la llarga, passant grans
crisis de llàgrimes perquè no se li deixava fer els seus exercicis
de llatí, i es posava la gramàtica alemanya fora del seu abast.

I nosaltres, que hauríem sacrificat deu mesos complerts dels nostres
cursos de col·legi per estar almenys un jorn malalts, nosaltres que
no desitjàvem procurar als nostres pares cap legítim orgull pel
nostre bon comportament, ¡nosaltres no podíem agafar un trist cop
d'aire al coll! Prou cercàvem els corrents d'aire, però contribuïen
a mantenir la nostra bona salut refrescant-nos els humors. Ens
enviàvem innobles mixtures per emmalaltir-nos, i ens feien engreixar
i ens augmentaven la gana.

Res no venia contra nosaltres fins que les vacances arribaven. En
ésser al primer dia d'aquestes, agafàvem constipats, tos ferina, i
tota mena de malalties, fins al temps d'anar novament a les classes.
Aleshores, malgrat tots els nostres esforços, la salut ens tornava
més forta que mai.

Aquesta és la vida, i ben cert que nosaltres no som altra cosa que
«l'herba segada per ésser consumida a la foguera».

Tornem, però, al que dèiem de l'esculturat.

Els nostres avantpassats tenien, positivament, de l'art i de la
bellesa un just concepte. Considereu, per exemple, tots els nostres
tresors artístics actuals: una pila d'objectes vulgars, ordinaris,
de tres o quatre cents anys ençà. I jo em demano si és la bellesa
intrínseca dels antics plats sopers, majòliques, terres cuites i
coses semblants (que nosaltres tant exalcem), o si és l'aurèola dels
anys resplendint sobre aquests objectes, ço que els dóna l'encís als
nostres ulls.

Les plates d'antic blau o blava terrissa fina que pengem a les
parets per ornamentar-les constituïen el servei usual diari en les
cases de fa alguns segles.

Regirà la mateixa llei, en l'esdevenidor? Els elogiats tresors
d'avui ¿seran sempre els bibelots barats d'ahir, i es veuran els
_willow-patern_ arrenglerats sobre els escalfapanxes de les cases
bones, cap a l'any 2000 i següents? De les tasses blanques amb bordó
d'or que ostenten en llur fons una magnífica flor daurada (model
inconegut) i que les nostres minyones d'ara trenquen sense mirament,
¿en seran curosament recollits i enganxats els bocins? ¿Seran
col·locades als prestatges elegants i servades d'espolsar a les
exclusives mans de la mestressa de casa?

El _guac-guac_ de porcellana de xina que ornamenta el dormitori de
la meva dispesa, cap admiració nova em desperta, amb la seva
blancor, amb els seus ulls blaus, el seu nas delicadament rosat amb
petites taques negres, i el seu posat penós, d'una expressió
bondadosa, que arriba a la imbecil·litat. Fins i tot confesso que
m'empipa, si el considero sota el punt de vista purament artístic.

Els meus amics se'n burlen¡ i la mateixa dispesera no en sent cap
admiració, excusant la seva presència per la particular
circumstància d'ésser un present de sa tia.

Amb tot i això, d'aquí a dos cents anys, cosa més probable és que
aquest gosset serà desenterrat de qualque recó, amb les potes
escurçades i la cua desapareguda, i serà venut com a _xina antic_.
Se'l posarà dins d'una vitrina, i els visitants voltaran a l'entorn,
plens d'admiració, sorpresos de la brillantor del seu nas pintat, i
potser discutiran sobre la boniquesa probable de la cua
desapareguda.

Nosaltres no podem, ara com ara, donar-nos compte de la formosura
d'aquest gos: hi som massa familiaritzats. Tanmateix la bellesa del
sol i dels estels no ens sorprèn gaire, perquè constitueixen
fenòmens habituals als nostres ulls: així passa amb aquest gos. Però
al 2288 el poble palesarà el seu entusiasme quan el vegi. El secret
de fabricació de semblants gossets serà considerat com un art
perdut. Els nostres descendents, enlluernats davant el nostre geni,
ens proclamaran mestres habilíssims. Es farà al·lusió a les nostres
persones amb aquesta amable frase: -Aquells grans artistes antics
que floriren en el segle XIX i que produïren els xamosos gossos de
porcellana xinesa.

Els transparents brodats al pensionat per la més grandeta de les
deixebles, esdevindrà la tapisseria d'època Victòria, i no tindrà
preu.

Aquests gerros per a cervesa, blaus i blancs, que avui es fan servir
pels hostals, seran cercats d'ací d'allà, àdhuc badats o trencats,
per molt que ho siguin; seran pagats a pes d'or, i els rics els
usaran com una copa de Borgonya. Els viatjants japonesos compraran
tots els presents de Ramsgate i records de Margate que es lliuren de
la destrucció, per enviar-los a Yeddo com antigues curiositats
angleses...

* * *

De cop, Harris abandona els rems, s'aixeca bruscament, deixa el seu
lloc, es tomba d'esquena i enlaira les seves grans cames.

Montmorency lladra amb tota la seva veu, fa un bot perillós i el
cove de damunt de tota la pilera d'equipatge ve al dessota, fent
escampadissa de tot el que contenia.

Vaig esdevenir molt sorprès, però sense enfurismar-me gens ni mica,
i vaig demanar alegrement:

-Què hi ha? Ha passat alguna cosa?

-Que si ha passat? ¿Sou vós, qui ho pregunta?

Per poc que reflexionés, de cap de les maneres repeteix Harris el
que va dir (*8). Jo era culpable (ja passo per això), però res no
pot excusar la violència de llenguatge, la grolleria d'expressió:
sobretot tractant-se d'un home ben educat com Harris, segons he
pogut comprovar des que hi vaig fer coneixença.

Anava jo capficat en altres coses, i havia oblidat (cosa fàcilment
comprensible) que portava el timó. Resultat: coneixença íntima amb
el viarany de vora el riu. De primer antuvi hauria estat difícil,
distingir la barca (amb el seu contingut) del ribatge Middlesex del
Tàmesis. Una estona després, l'assumpte resta resolt i ens retrobem
cadascú al seu lloc.

Harris, però, deia que ja en tenia prou, i em va proposar de
rellevar-lo. Com que érem bastant a prop del ribatge vaig agafar la
corda i vaig menar la barca fins a Hampton-Court.

Hi ha, ací, un antic mur que estimo de debò. S'estén al llarg del
riu, i jo no hi passo mai per devora sense sentir una influència
sanitosa. ¡Què ho és, de dolç, de polit, de suau, aquest mur antic!
Hom podria fer-ne un quadro deliciós. Els seus liquens rastrers, el
verdet que el revesteix, la vida jove que traspassa porugament son
cim per veure el riu bellugar-se afanyosament, i l'eura vella, que
s'escampa per son flanc... Oh, si jo pogués dibuixar o pintar aquest
mur! Estic segur que en faria un delitós bosqueig.

Sovint he pensat com em plauria de viure a Hampton-Court. Talment
s'hi respira la calma, la pau, i el lloc és tan encisador per
passejar-s'hi de bon matí, abans que la gent no l'envaeixi!

Dubto, però, que el projecte m'atregui a bastament per a
realitzar-lo. ¡Deu ésser tan sepulcral, Hampton-Court, en arribar
l'hora de posta! La llàntia projecta fantàstiques ombres contra les
parets ornamentades de fusta entretallada; a través dels freds
passadissos de pedra arriba el ressò de passes llunyanes... Us
sembla que algú s'apropa... Després el ressò de les passes s'és
afeblit, i un silenci de mort s'estableix: sols sentiu el batre del
cor vostre.

Nosaltres som criatures de sol; homes i dones amem la llum, la vida.
Vet ací la raó per la qual ens apleguem en les ciutats i que fa
augmentar en el camp, cada dia més, la despoblació. Tant com el sol
ens il·lumina, tant com el dia lluu i la naturalesa treballa i
palpita entorn nostre, amem els ribatges a ple aire, els boscos
espessos; però durant la nit, quan la nostra mare Terra dorm,
deixant-nos desperts, oh, que solitari és el món! Ens trobem
espaordits, com uns infants dins una casa silenciosa. Ens asseiem
planyent-nos, i cridem fort demanant els carrers resplendents de
llum de gas, el so de les veus humanes, el bategar d'una vida que
respongui al batec nostre. Un hom es veu massa abandonat, massa
petit, dins la immensitat tranquil·la, mentre el vent de la nit fa
bellugar les negres siluetes dels arbres! Una innombrable quantitat
d'esperits s'esbargeixen ça i lla, portant la tristesa amb llurs
gestos silenciosos i impressionants. Apleguem-nos per les ciutats;
encenguem els grans focs d'alegria que són un milió de llums de gas,
i cridem, cantem a chor! Fem posat de valents!

* * *

Harris em preguntà:

-¿Haveu estat mai al laberint de Hampton-Court? Jo vaig ser-hi una
vegada, per guiar un amic. Havia estudiat la topografia del lloc amb
un mapa, i vaig sofrir una desil·lusió: era una cosa tan senzilla
que semblava una estupidesa. Gairebé no val els 25 cèntims que fa
pagar l'administració per entrar-hi.

Es veia que el mapa era ben bé una broma, una farsa vulgar que en
res no reproduïa el laberint tal com realment era; Harris havia dit
al cosí de província que pilotava:

-Hi entrarem, sols perquè pugueu dir que hi heu estat. No hi ha res
més fàcil al món. És una ximpleria dir-ne laberint. Cal, des de la
primera volta, tenir esment a servar sempre la dreta. Anem a donar
un tomb de deu minuts, i cap a dinar tot seguit.

Feia poc que havien entrat, quan trobaren algunes persones que els
varen dir:

-Fa, que som ací, tres quarts d'hora, més i tot, i comencem
d'estar-ne tips.

Harris els respongué:

-Segueixin-me, si els plau. Jo no faig sinó entrar i sortir.

Aquelles persones se n'admiraren, i afegiren:

-És molt amable, vostè!- I ajustaren llur pas al de Harris.

A mesura que avançaven, anaven trobant altres visitants desitjosos
de sortir del laberint, fins que van aplegar-se gairebé tots els que
hi eren. En veure Harris i el seu acompanyament, aquells que havien
abandonat tota esperança de sortir-ne i de reveure llur casa i llurs
amics, cobraven ànim, i, expressant llur gratitud, s'ajuntaven a la
processó. Segons opinió de Harris, eren almenys vint persones. Una
dona que tot el matí havia romàs allí dintre amb el seu nen, havia
insistit a agafar-se al seu braç, de por que tenia, encara, de
perdre's.

Harris avançava servant sempre la dreta. Però el camí semblava
llarg, i el seu cosí va ,dir-li:

-Tanmateix ho és, de gran, aquest laberint!

Harris: -Ui, si ho és! Un dels més grans de tot Europa!

El cosí: -A la força ha de ser-ho, perquè havem caminat dues milles
ben bones.

Allò, a Harris, començava de fer-se-li estrany, però seguia amb bona
fe, fins que, veient a terra un tros de pastís de deu cèntims, el
cosí jurà que l'havia vist allí mateix set minuts abans.

-Això no és possible!- digué Harris.

-I tant, si és possible!- cridà la dona que anava amb el nen. -Jo
l'he tret de les mans del meu fill i l'he llençat a terra. Ni mai
que m'hagués ensopegat amb vós. Veig que sou un trapella.

Harris aleshores es va indignar, i, amb el seu mapa al davant,
volgué desenrotllar la seva teoria.

-Si el mapa és tan bo com diu- va fer un dels que el seguien,
-vejam, doncs, si endevina a quin punt ara som.

Això Harris no ho sabia, i proposà, com el millor partit que es
podia pendre, tornar a l'entrada i recomençar el passeig. Això últim
fou acollit sense entusiasme, mentre que la proposta de tornar a
l'entrada va obtenir la unanimitat.

Es posaren tots en marxa darrera de Harris, justament amb direcció
oposada a la precedent.

Passaren deu minuts i es trobaren al bell mig del laberint.

Harris volia fer entendre que era allò el que s'havia proposat;
però, davant l'actitud amenaçadora de tots, es decidí per reconèixer
la seva errada.

Amb tot, s'havia trobat un punt cert de partida: sabien on eren. El
mapa fou consultat de nou, i la qüestió es judicà més senzilla que
mai. Reprengueren la marxa per tercer cop.

Al cap de tres minuts, tornaven a trobar-se al centre del laberint,
i totes les temptatives següents, qualsevol que fos la direcció, no
donaren altre resultat. Allò esdevenia tan exacte, que la meitat de
la gent s'aturava esperant que l'altra meitat fes la volta, segurs
d'anar a parar al mateix punt de partida. Harris, dubtant, tornà a
treure el mapa; però la gent, de veure només aquell objecte, es va
irritar. Li aconsellaren de fer-ne bocins, i forçosament hagué de
reconèixer que s'havia fet impopular.

Finalment la colla, ja enfuriada fins al capdamunt, va reclamar amb
grans crits el guarda. L'home va fer-se visible, s'enfilà per
l'escala i donà instruccions a plena veu. Dissortadament els
cervells eren tan contorbats que fou impossible, en absolut,
entendre el que deia.

L'home els recomanà que s'aturessin allà on eren, per tal de poder
arreplegar-los. Ells es tiraven, mateix que pilotes, els uns contra
els altres, tot esperant el guarda, qui, baixant de l'escala, va
entrar al laberint.

Es tractava, com per fer més completa la tabola, d'un guarda novell
en el seu paper. En ésser dins del laberint, no sabé trobar la colla
perduda; va recórrer tot el camp cercant-los, i acabà per perdre's
ell i tot.

Se'l veia córrer d'ací d'allà, procurant reunir la gent, que el
sentien a cada instant. Esperaven cinc minuts, i després el veien
reaparèixer exactament al mateix lloc que abans.

I el desgraciat guarda cridava:

-On diable s'havien ficat?

No tingueren altre remei, per poder sortir, que esperar que tornés
de dinar un altre guarda ben capacitat del seu paper.

En opinió de Harris aquest laberint és molt atractiu, i determinàrem
fer tots els esforços per persuadir George de visitar-lo en
retornar.




CAPÍTOL VII

El Tàmesis endiumenjat.--La indumentària que ha d'usar qui vagi per
sobre l'aigua.--Bona ocasió per als homes.--Harris no té gust en el
vestir.--El jaquetó de George.--La tomba de la senyora Thomas.--
L'home a qui no plauen les tombes, fèretres, cranis, etc.--Harris
enfurismat.--Les seves opinions sobre George, els ribatges i la
llimonada.--Esforços de Harris.

Harris havia anat contant-me el seu passeig pel laberint, mentre
anàvem travessant la resclosa de Moulsey, que per cert és ben gran i
esmerçàrem força temps a passar-la. No hi havia altra barca que la
nostra. Ha estat, del meu record, l'única vegada que he vist una
barca sola dins la resclosa de Moulsey, més animada que cap altra
(més i tot que la de Boulter).

De vegades m'he aturat per contemplar-la, en moments que era
impossible de veure l'aigua, que talment desapareix sota el
bellugadís i confús vaivé de robes de vives tonalitats, gorres
clares, albiradors capells, ombrel·les multicolors, domassos
brillants, mantells i llistes de sedes onejant al vent, blancs
vestits... Davant d'aquest bigarrament, un hom es fa la il·lusió de
veure una grandiosa capsa plena de flors de tots colors, raigs de
tots els tints, irradiant dins la resclosa com un arc de Sant Martí.

Els diumenges que fa bo, aquest espectacle dura tot el dia. Ça i lla
s'aturen, esperant torn per entrar a la resclosa, llargues rengleres
d'embarcacions. Es veu com avancen, passen i desapareixen al lluny.
El riu, a ple sol, és cobert, des del palau de Hampton fins a
l'església, de groc i de blau, de taronja i blanc, de vermell i de
rosa. Tots els habitants de Hampton i de Moulsey, amb vestit de
canotage, vénen a vagabundejar entorn de la resclosa acompanyats de
llurs gossos fumant i contemplant les embarcacions. El conjunt de
les gorres i els vestits dels homes, els abillaments de les dones,
els gossos excitats, els petits vaixells amb les blanques veles, el
paisatge tan agradós i l'aigua escumejant, componen un dels
espectacles més alegres que conec en les contrades de la negra i
antiga ciutat de Londres.

El riu és un bon pretext per a lluir l'abillament. Els homes podem
palesar, allí sobretot, el nostre gust pels colors, i, segons el meu
humil parer, sortim de la prova amb èxit.

Quant a la meva persona, m'ha plagut sempre una mica de vermell en
la indumentària: vermell i negre, s'entén. Heu de saber que els meus
cabells són d'un fosc daurat (un bonic matís, segons m'han dit), i
el vermell hi harmonitza d'allò més. També penso que una corbata
blau-clar hi ha d'escaure molt. Afegiu-hi un parell de sabates de
cuiro de Rússia i una faixa de seda vermella rotllada a la cintura
(la faixa afavoreix més que el cinyell).

Harris és massa aficionat a la mescla de groc i ataronjat. Ho tinc
per una errada gran. És massa bru, per a portar el groc: no li escau
del tot. Jo li he aconsellat d'usar el blau amb mostra crema, però
cap persona no té la seva falta de gust en el vestir. Demés, Harris
és obstinat en les seves idees, i això és veritablement fastigós:
enfardat com sol presentar-se, impossible que pugui mai tenir èxit.
I és una gran llàstima, perquè hi ha un o dos colors que no li
farien fer cap lletja figura, sobretot si mirava de portar sempre el
barret ensorrat fins a les orelles.

George va fer algunes compres per a l'excursió, i he dir que
d'aquestes compres no en vaig quedar pas content. El jaquetó és de
color _criarda _. No voldria pas que George sabés el meu pensament,
però, si he de dir la veritat, no sabria trobar jo cap cosa a la
qual s'assembli. Fou el dijous a la tarda quan el va portar a casa
nostra per ensenyar-nos-el. Reprodueixo el diàleg que tingué lloc:

Harris i jo: -Quin nom té, aquest color?

George: -No ho sé pas. Em sembla que per una tonalitat com aquesta
no s'ha reservat cap nom. El botiguer m'ha dit que respon al gust
oriental.

Aleshores ens demanà el nostre parer.

Harris: -Considerant-lo com un objecte que hagi de posar-se sobre
una toia de flors o que s'utilitzi per espantar els ocells en
començar la primavera, és de la meva absoluta aprovació. Ara, si es
considera com article de vestir per a una criatura humana (a no ser
que es tracti d'un negre de Morgate), no puc, de cap de les maneres.
Em pertorba.

George, amb aquestes paraules, va picar-se una mica. Harris va
objectar:

-Si us desplau el meu parer, compteu que no calia demanar-me'l.

Tant a Harris com a mi, el que ens empipa, d'aquesta peça de vestir,
és que ha d'atraure l'atenció vers nosaltres (*9).

* * *

Harris estava frisós per arribar fins a Hampton-Church i visitar la
tomba de Mrs. Thomas.

-Qui és Mrs. Thomas?- vaig demanar-li. I ell em respongué:

-Com he de conèixer-la, jo? Es tracta d'una dama que s'ha ofert a si
mateixa una tomba humorística, i aquesta tomba jo la vull veure.

Vaig fer-li moltes objeccions. Jo no sé del cert si particularment
sóc home de mala fatxa, peró mai no he tingut aquest gust d'anar a
sospirar sobre les tombes. Ja sé que és convenient, en arribar a una
ciutat o vila, anar a corre-cuita al cementiri per a divertir-se;
però jo he estat sempre abnegat, fins i tot en contra meva, amb
aquestes ocasions.

Jo no tinc cap interès a examinar les fosques i fredes esglésies,
amb l'acompanyament d'un vell conserge asmàtic que va llegint els
epitafis.

La vista d'un tros de bronze fos, col·locat sobre una làpida, no em
produeix allò que en diríem una real felicitat.

Sovint faig indignar els respectables _rates d'església_ quan veuen
la meva impertorbabilitat davant les inscripcions sensacionals, i el
meu migrat entusiasme per la història de la família de més relleu de
la localitat. El meu desig, no gaire dissimulat, de fugir al camp
fereix llur sensibilitat.

Un matí daurat d'un sol brillant, jo era prop la muralla de pedra
que enrotllava la petita església d'una vila. Fumava, en mig d'una
profunda i deliciosa tranquil·litat, tot corprès del paisatge plàcid
i dolç que s'oferia als meus ulls.

L'antiga església, tota grisa, amb la seva eura enfiladissa i el seu
pòrtic de fusta teginada; el caminal, tot blanc, que serpentejava al
peu del turó entre dos rengles de grans oms; les torretes, amb
teulada recoberta de palla, deixant albirar llur perfil més enllà
del graciós i presumit esbarzerar del clos; al fons, la cinta
argentada del riu, i al costat el bosc...

Heu's ací un adorable panorama, que m'inspirava un poema, un
idil·li. Em sentia noble i dignificat, inclinat a rebutjar el mal i
enlairar-me per damunt del segle. Hauria volgut estatjar-me i viure
allí, i mai més no cometre futilitats, observant una bella
existència, sense reprotxe, fins a tenir els cabells blancs com
l'argent en arribar a vell, etc., etc. En aquell moment oblidava les
accions dolentes de tots els meus amics i coneguts, i els beneïa.

Tant se me'n donava, d'aquests, ocupats com eren a portar una vida
frívola i indiferent, ben lluny de pensar el bé que feia per ells en
aquell plaent indret. Jo el feia, però, i hauria estat content de
poder fer-los tan feliços com desitjava.

Quan més capficat estava, meditant entorn d'aquests enlairats i
dolços pensaments, vaig ésser retornat al món per la veu agra i
vella que em cridava:

-Molt bé, senyor, molt bé: ja va, ja. Ara mateix, senyor: no en
passi ànsia!

Em giro i el veig al mig del cementiri un bon home, calb, que,
coixejant, venia cap a mi. Duia un gran manyoc de claus, que feia
sorollar a cada pas.

Amb una digna mirada vaig indicar-li que volia estar ben sol. Però
l'home seguí aproximant-se cap a mi.

-Ja vinc, senyor, ja vinc! És que vaig una mica coix: veu? No vaig
tan lleuger com altres vegades. Passi per ací, senyor.

-Aneuvos-en! ¡Deixeu-me tranquil, vell miserable!- li vaig dir.

-M'he donat tota la pressa possible, així que la meva dona l'ha
vist. Segueixi'm, senyor, si li plau.

-El que heu de fer és anar-vos-en, abans no m'enfili dalt del mur i
no us digui dos i dos quant fan.

L'home semblà sorprès.

-No vol pas veure les tombes?

-No. No en tinc pas ganes, de veure-les. Vull únicament romandre
arrambat a la tàpia. Aneu-vos-en i deixeu-me en pau. Sóc ple de
bells i nobles pensaments que em produeixen un efecte sanitós i dels
quals voldria servar la impressió. ¿Què veniu a parlotejar, ací, i
per què em feu perdre l'oremus, en fer-me voleiar les meves millors
idees amb la vostra estúpida proposició de pedres mortuòries?
Deixeu-me en pau, us torno a dir, i vegeu de trobar qui us enterri a
poc preu, que jo pagaré la meitat del que costi.

L'home restà una mica sufocat; es refregà els ulls i em mirà fit a
fit. Jo tenia, malgrat tot, l'apariència d'un ésser humà, i ell no
podia dubtar-ne.

-Tal vegada és estranger, vostè? No és d'ací?

-No que no en sóc, d'ací. Si ho fos, vos no en seríeu.

-Així, doncs, vostè vol veure les sepultures, les tombes, la gent
que hi ha enterrada... Ja em comprèn, vostè: els fèretres.

-Mentiu!- vaig cridar. -Jo me'n ric, de les tombes, de les vostres
tombes! Per quins set sous les hauria de voler veure? ¿Per ventura
no tenim les nostres, les de la nostra família? El meu oncle Podger
té, al cementiri de Kensal Green, una sepultura que és la joia de
tota la contrada. El monument fúnebre del meu avi Bow pot rebre vuit
visitants. La meva tia Susanna té, al cementiri de Finchley, una
tomba de rajola amb tot d'ornaments d'una pedra tumulària i amb una
mena de cafetera en lloc de baix relleu. Demés, aquest monument té
un cimbori rodó de quinze centímetres, del millor marbre, que ha
costat a pes d'or. Si alguna vegada desitjo veure tombes, és per
aquells indrets on em plau d'anar. ¡No m'interessa cap altra
sepultura! Quan vós sigueu enterrat, us vindré a veure: és tot el
que puc fer per vós.

L'home es desfeia en llàgrimes. Em va semblar que una de les seves
tombes tenia, a dalt de tot, un tros de pedra que deien si era la
resta d'una estàtua d'home; una altra tomba oferia una inscripció
que ningú no era capaç de desxifrar.

Jo seguia sense commoure'm. L'home insistí, amb el cor nafrat:

-No vol veure les vidrieres commemoratives?

Davant la meva negativa, lliurà una darrera escomesa, els darrers
ressorts. Se m'acostà i em digué amb una veu indistinta:

-A baix, a la cripta, tinc un parell de cranis! Vingui a veure'ls!
Vingui a veure els cranis! Per a vostè, jove, és ara el temps de
vacances, i segurament voldrà divertir-se.

Giro esquena, i, tot anant-me'n, encara el sentia cridar:

-Vingui a veure els cranis! Torni, doncs: torni, i els veurà!

* * *

A Harris li plauen les sepultures, les tombes, els fossars, els
epitafis, les inscripcions funeràries. Només de figurar-se que no
podria veure el «darrer estatge» de la senyora Thomas es mig
trastornava i deia:

-Des que aquesta excursió fou projectada, havia somiat aquesta
visita, i per a fer-la m'he unit a vosaltres.

Vaig dir-li que havia de pensar amb George, i que teníem l'obligació
de remuntar la barca fins a Shepperton per tal de poder trobar-lo
cap a les cinc. Llavors les emprengué amb George.

-¿Per què vagabundeja tot el dia i ens deixa sols a arrossegar a
contracorrent aquesta feixuga parroquiana? ¿No podria treballar una
mica i tenir lliure el dia per passar-lo amb nosaltres? ¡Vagi al
dimoni la seva banca! ¿Que hi pot fer res de bo, allí? A qualsevol
hora que jo m'hi hagi escaigut, mai no l'he vist treballar. El
veureu tot el dia seure darrera el vidre d'una finestreta,
esforçant-se a fer veure que es troba molt enfeinat. ¿Voleu dir-me
què se'n pot esperar, d'un home darrera una finestreta? ¡Ben bé que
jo haig de treballar, per a viure! Per què no fa ell el mateix? ¿Per
què serveixen, ell i les banques? De pendre-us els diners ja en
saben; però presenteu-vos-hi amb un xec, i us el retornen ple
d'inscripcions com aquestes: «¡No hi ha fons!», «¡Informeu-vos de la
persona que envia!» Voldríeu dir-me a què treu nas, tot això? Poc
sabeu la pila de viatges que m'han fet fer. Dues vegades, la darrera
setmana! Però no estic pas disposat a suportar-ho més temps, i
retiraré el meu dipòsit.

Si George fos aquí, podríem anar a veure aquesta tomba. Jo no m'ho
acabo de creure, que ell sigui a la banca. Estic segur que s'està
esplaiant, mentre nosaltres carreguem amb tota la feina. Doncs bé:
me'n vaig a passeig, a pendre la fresca.

Vaig fer-li veure que ens caldria córrer qui-sap-lo per a trobar un
hostal o una cantina. Llavors fou el riu, que tingué la culpa de
tot.

-Per què serveix, aquest riu? ¿És que hem vingut a lliscar-hi per a
morir-nos de set?

Quan Harris té aquests rampells, el millor que es pot fer és
deixar-lo dir: vessa tota la bilis i resta tranquil tot seguit. Vaig
dir-li:

-A dins del cove hi ha llimonada concentrada, i a proa teniu el
càntir amb molts litres d'aigua. Barregeu aquestes dues coses i
obtindreu una beguda fresca i calmant.

Aleshores s'enfurismà contra la llimonada i totes les altres begudes
pròpies d'escolars: gingebre, xarop de gerds, etc., etc.

-Això són infames mixtures- deduïa -que produeixen la dispèpsia i
malmeten el cos i l'ànima, engendrant la meitat dels crims que es
registren a Anglaterra.

Ell, de totes maneres, volia beure una cosa o altra; Va enfilar-se
al banc i va ajupir-se per agafar del fons del cove l'ampolla, que
no era gaire de bon abastar. S'anà ajupint ajupint, i, obstinat a
voler governar la barca malgrat el desequilibri del seu cos, agafà
malament la corda i féu anar l'embarcació contra el ribatge. Amb la
topada caigué i anà a ficar-se de cap a dins del cove, quedant
agafat als costats de la barca i amb les cames en l'aire. Ni gosava
a bellugar-se, per por d'ésser engolit, i qui sap el temps que
hauria romàs en tal posició si no corro a hissar-lo agafant-lo de
les cames.

No cal dir que aquest incident havia d'augmentar la seva furor.




CAPÍTOL VIII

Destorbs.--El que cal fer.--Comportament groller dels propietaris
riberencs.--Defenses.--Harris canta una cançó còmica.--Una reunió
aristocràtica.--Conducta de dos joves poca-soltes.--Unes
informacions sense utilitat.--George compra un banjo.

Sota els salzes ploraners de Kempton Park vam aturar-nos per fer
l'àpat. És una planura riberenca, catifada de verd i guarnida de
salzes que la cobricelen. Anàvem a entrar al tercer plat (pa i
confitures) quan heu's ací que ens compareix un cavaller, amb
mànegues de camisa i una curta pipa a la boca, i ens diu:

-¿Ja saben que estan violant una propietat privada?

-Encara no hem ben examinat aquesta qüestió, per a deduir
conclusions- vam dir-li. -Amb tot, si vostè ens assegura, sota la
seva paraula de cavaller, que nosaltres violem aquesta propietat,
estem disposats a creure'l.

Ens va donar la seguretat que demanàvem, i nosaltres, per la nostra
banda, li donàrem les gràcies. Però el seu posat era de no estar
gaire content: anava amunt i avall, no molt lluny de nosaltres.

Aleshores vam preguntar-li:

-¿Podríem servir-lo en res més?- I Harris, amb la intenció de fer
broma, li oferí pa i confitures. El cavaller, que indubtablement
pertanyia a alguna societat els estatuts de la qual prohibien la
ingestió dels susdits aliments, declinà l'oferiment amb aspra forma,
i fins semblava injuriat per l'atenció que li haviem tingut.

El seu deure era treure'ns d'allí.

-Sí, aquest és el seu deure i caldrà complir-lo- li digué Harris.
-Però em plauria de conèixer el seu parer sobre la millor manera de
fer-ho.

Harris és un home corpulent, molt forçut, musculós, de gran
ossamenta. Aquell home se'l mirà detingudament, i respongué:

-Vaig a consultar el meu superior i tornaré per posar-los en remull
dins del Tàmesis.

Naturalment, no es deixà veure més. En realitat, el que volia era un
xelí.

Hi ha, tanmateix, una bona colla de paràsits riberencs que fan a
l'estiu bones pessetes passejant-se al llarg del riu i arrencant un
tribut als que són prou babaus per a fer-ne cas. Diuen que són
«enviats del propietari» i prenen nota dels noms i adreces per a
passar-la a llur senyor, el qual pot fixar (si és que realment té
dret a fer-ho) una quantitat justa pels danys i perjudicis causats a
la propietat on heu cercat un recó que us servís de solaç.

Generalment el públic és indolent i temorenc, i prefereix suportar
aquestes imposicions ans que acabar-ho d'una vegada mostrant una
mica d'energia.

Cal avergonyir resoltament els propietaris dignes de vituperi. Llur
egoisme augmenta d'any en any, i, si per ells anés, es prohibiria en
absolut l'accés al Tàmesis. No en tenen prou amb els petits tributs
i el que el riu ja per si sol representa, que han de clavar-hi
estaques al fons i posar cadenes de marge a marge. Ara de poc han
fet penjar als arbres uns grans anuncis de prohibicions que solament
de veure'ls em desperten els instints més dolents. Em vénen intents
d'arrencar tots aquests cartells i mig partir-los sobre el cap de
qui els ha posat, fins a deixar-lo mort. L'enterraria tot seguit, i
sobre la fossa hi clavaria el seu cartell com a làpida tombal.

Vaig dir a Harris els meus sentiments, i aquest em va respondre:

-Jo faria encara pitjor. No solament exterminaria els enganxadors de
cartells, sinó que degollaria tota la família, llurs amics i
parents, i després els cremaria la casa.

Això em semblà massa exagerat, i li ho vaig fer observar.

Harris: -Tal com he dit ho faria. Aquest tractament fóra ben
merescut, ¡i de bona gana cantaria cançons còmiques damunt les
cendres! -

Vaig restar desolat en escoltar aquesta professió de fe sanguinària.
Tots hem de fer que els nostres instints de justícia no degenerin en
sentiments de venjança. Llargues amonestacions em calgué fer a
Harris per a conduir-lo a idees més cristianes, i, a la fi, vaig
eixir-ne victoriós. Em va prometre que gràcies a la meva intervenció
els amics i parents salvarien la vida, i que no cantaria pas sobre
les cendres de la casa.

Si haguéssiu, alguna vegada, sentit cantar a Harris una cançó
còmica, compendríeu l'immens servei que he rendit a la humanitat. Se
li ha ben arrelat la idea que amb aquell particular gènere hi ha de
fer sort. I els seus amics que li coneixen tals temptatives, es fan
també càrrec que mai no podrà guanyar la menor glòria i que és temps
perdut aconsellar-li de fer cap assaig.

Quan es prega a Harris de cantar, acostuma a respondre:

-Amb molt de gust, per mi; però jo només sé cançons còmiques...- I
que ho diu amb una entonació com volent dir que un hom ha
d'escoltar-lo un cop i morir tot seguit.

-És molt amable, molt amable!- diu la mestressa de la casa. -¿Ens en
cantarà una, senyor Harris?

Harris s'acosta al piano, amb el feliç gest de l'home disposat a
sacrificar-se generosament pel seu pròxim.

-Silenci, si els plau!- diu la mestressa de la casa, girant-se. -¡El
senyor Harris va a cantar-nos una cançó còmica!

-Oh, quina felicitat!- exclamen els concurrents.

Retornen els que eren a la _serra_; pugen els dels altres pisos; es
recerca per tota la casa i s'apleguen al saló amb un somriure als
llavis.

Harris comença.

Val a dir que no és cosa de demanar una gola privilegiada, per a
esmenussar un couplet còmic; ni cal una frase mestra ni
vocalitzacions. Tampoc no ha de fer gens estrany, sentir al cantant
enfilar una nota a un diapassó massa alt i sobtadament canviar el
to. No cerqueu l'exactitud del compàs, ni concediu gaire importància
al fet d'avançar-se l'artista dos temps sobre l'acompanyament, o que
s'aturi de cop i volta a la meitat del couplet per a discutir amb el
pianista sobre aquest particular, reprenent el mateix fragment de la
cançó.

En canvi, haveu d'estar disposats a sentir repetir els tres primers
versos del couplet, sense misericòrdia, fins al moment de la
tornada, i veure com tot d'un.plegat, el cantant deixa de cantar,
per a riure burlescament i dir: «És xocant, però que em pengin si em
recordo del que segueix!» Aleshores mira d'empescar-se alguna cosa,
i al cap d'una mica es recorda «del tros que havia perdut», quan
justament es troba en un període ben diferent de la cançó;
interromp, (sense fer-ne esment a l'auditori) reprenent el couplet
en la frase recordada, i el públic resta en el més greu dels
desempars.

Altrament, no us cal...

Però vaig a donar-vos una idea de Harris fent de cantor, i vosaltres
mateix judicareu.

Harris (dret davant el plano i parlant al públic amatent): -Em temo
que aquesta cançó no la trobin massa vella. Estic segur que tots
vostès la coneixen, però es l'única que sé. És la _Cançó del jutge_,
treta de Pinafore... No, no és pas Pinafore, el que vull dir. Vull
dir... Ja ho saben, vostès, el que vull dir: és una altra cosa.
Vostès ja ho comprenen, veritat que sí? Bé: vostès han de cantar la
tornada, tots a chor.

Murmuris de goig i d'inquietud per això de repetir a chor la
tornada. Uns acords brillants marquen el preludi de la _Cançó del
jutge_, treta del _Procés davant un jurat_ per un pianista nerviós.
Arriba el moment de cantar, però Harris se'n distreu. El pianista
torna a començar el preludi, i Harris es posa a cantar els primers
versos de la _Cançó del primer lord de l'almirallat_ de Pinafore. El
pianista s'esforça per acabar el preludi, però s'ho deixa córrer i
prova de seguir a Harris amb l'acompanyament de la _Cançó del
jutge_, treta del _Procés davant un jurat_. Veu que allò no va bé, i
es demana on és i què és el que fa. Perd el cap, i de sobte s'atura.

Harris (encoratjador i amb to de benvolença): -Molt bé, molt bé! Ho
fa meravellosament! ¡Continuï!

El pianista: -Em sembla que hi ha un malentès. Vejam: què canta,
vostè?

Harris (ràpidament): -Doncs la _Cançó del jutge_, treta del _Procés
davant un jurat_. ¿No la coneix, vostè?

Un amic de Harris (al fons de la sala): -No, home, no! De cap
manera! No sabeu el que dieu. Cantàveu la _Cançó de L'almirall_ de
Pinafore.

Segui una llarga argumentació, entre Harris i aquest amic, sobre
quina era, positivament, la cançó que Harris cantava. L'amic digué,
a la fi:

-Tant ens fa saber-ho com no, el que canteu: la qüestió és que
canteu.

Harris, vivament ressentit per la injustícia que se li feia, demanà
al pianista que tornés a començar. El pianista, llavors, toca el
preludi del _Cant de l'almirall_, i Harris, veient el moment
favorable per a rompre a cantar, comença:

«En fer, de jove, mon debut forense...»

És a dir, el _Cant del jutge_, del _Procés davant un jurat_.

Tothom esclafeix a riure. Harris es pren la riallada com un
compliment. El pianista pensa amb la seva muller, amb la seva
família; abandona la lluita desigual i se'n va. El seu lloc l'ocupa
un pianista més vigorosament constituït.

El nou pianista (alegrement): -Ara, estimat company, ja pot començar
quan vulgui. Jo m'encarrego de seguir-lo. Fora el preludi!

Harris (al qual les explicacions precedents han aclarit de mica en
mica el cervell) diu tot enriallat:

-Per Júpiter! Els prego que em dispensin. Barrejava les cançons,
però la culpa era de Jenkins. Ara, ara!...

Canta. La seva veu sembla sortir del soterrani i ofereix certa
analogia amb els sords murmuris precursors d'un terratrèmol.

«Quan era jove vaig servî un trimestre
com a pixatinter d'un magistrat...»

Harris (dirigint-se al pianista): -És més baix, amic meu. Tornarem a
començar aquest passatge, si li plau.

Novament canta els dos primers versos amb veu de falset. Gran
sorpresa d'una part de l'assemblea. Una dama vella, retornada a la
infància i asseguda a la vora del foc, es posa a plorar, i se l'han
d'endur.

Harris (continuant):

«Espolsava finestres; espolsava la porta
i...

No, no! «Netejava les vidrieres de la gran porta i encerava
l'entarimat.» No, tampoc. Em perdo. Jo els demano perdó. És una cosa
xocant, però mai no puc recordar-me d'aquest vers. «I jo... i jo...»
Què hi farem? Passem a la tornada, i amunt la barca. (Canta.)

«I jo tra-derí-derà, la-tral-la-la-la.
Heu's ací que ara sóc ministre de Marina.»

Tots amb la tornada, eh? Aquests dos versos són els que han de
repetir. Va?

(Chor.)

I ell:

«Heu's ací que ara és ministre de Marina.»

Aquest bon Harris no sap veure fins a quin punt arriba a fer el
beneit i com és carregós per a molta gent que no li ha fet cap mal.
S'imagina, amb tota la bona fe, que els ha fet el més gran obsequi,
i afegeix:

-Després de sopar, ja els cantaré una altra cançó.

Però, ara que parlem de recepcions i de cançons còmiques, us contaré
una curiosa aventura en la qual vaig pendre part i que demostra com
el treball mental és, generalment, propi de la naturalesa humana.

Havíem format una reunió elegant, d'enlairada cultura intel·lectual;
ens vestíem amb la millor roba de l'armari i sosteníem belles
converses. En poques paraules: tots ens sentíem feliços, tret de dos
joves estudiants vinguts d'Alemanya no feia gaire. Llur posat era
d'estar en la reunió de mala gana, com si trobessin el programa
enutjós. Nosaltres érem massa intel·ligents, al costat d'ells:
aquesta era la veritat. La nostra brillant conversa junt amb els
gustos més refinats, els aclaparava i els deixava a un nivell
inferior al nostre. Tots férem, més tard, aquesta observació: que
mai no devien haver-se trobat allí.

Es tocaren fragments dels antics mestres alemanys; es discutí
filosofia i estètica; els homes estigueren oportuns amb les dames i
es féu humorisme, sempre de bon to. Algú declamà un poema francès,
després de sopar, i els concurrents van declarar-lo admirable.
Després una dama cantà una balada espanyola, tan sentimental que féu
vessar llàgrimes a dos de nosaltres. La balada era patètica de debò.

Aleshores aquells joves s'aixecaren i digueren:

-Vostès no han sentit mai a Herr Slossen Boschen cantar la seva gran
cançó còmica alemanya!-

Aquest digne Herr havia arribat en aquell moment, i s'havia
instal·lat directament al menjador.

Cap de nosaltres l'havia mai sentit. Els joves afegíren:

-És la cançó més divertida que s'ha escrit. Nosaltres coneixem
Slossen Boschen, i, si vostès volen, anirem a demanar-li que vingui
a cantar-la. Mirin si ho serà, de divertida, que, havent tingut
Slossen Boschen l'honor de cantar-la davant l'emperador d'Alemanya,
calgué portar al llit l'emperador, malalt de tant riure. Demés, no
hi ha ningú que pugui cantar-la com ell: sap servar una gravetat tan
gran tot el temps, que es podria creure que recita una tragèdia. I
aquesta actitud fa la cosa més original. Mai no deixa suposar, ni
pel seu to ni pels seus gestos, que canta una cosa còmica, puix
treuria sabor a l'obra interpretada. El seu aire grave, patètic i
tot, esdevé una broma irresistible.

Davant aquestes explicacions expressàrem el nostre viu desig
d'escoltar aquell estrany ocell i poder judicar bé.

Els joves anaren a fer la petició a Herr Slossen Boschen.

Probablement fou satisfet del requeriment que li portaven, car
vingué tot seguit i seié al piano sense dir una sola paraula.

-Oh! Es divertiran d'allò més! ¡Riuran de debò!- deien amb veu baixa
els joves, travessant el saló per pendre lloc modestament darrera el
professor.

Herr Slossen Boschen s'acompanyava ell mateix. El preludi no feia
pressentir una cançó còmica, certament: era d'un to brillant, ple
d'ànima, i ens va posar la carn de gallina.

-És el mètode alemany - ens dèiem nosaltres. I ens disposàvem a la
fruició.

La llengua alemanya jo no l'entenc: malgrat haver-la apresa en el
col·legi, no en recordava ni un traïdor mot dos anys després de
sortir-ne.

En el moment que dic, no vaig deixar de veure la meva ignorància i
vaig practicar una estratagema que tinc per genial. Vaig començar de
fixar-me en els dos joves alemanys, no traient-los mai la vista de
sobre. Quan en llur cara es dibuixava un somrís, jo també somreia;
quan s'esforçaven a contenir la rialla, també feia jo els possibles
per a contenir-la; i fins hi afegia, de tant en tant, un petit
cloc-cloc de satisfacció, com si fos percudit d'un dard espiritual
que als vulgars mortals escapava.

Em considerava, senzillament, molt hàbil, operant així.

A mesura que la cançó seguia, vaig observar que la major part de
l'auditori tenia, com jo, fixa la mirada en els joves alemanys. Es
retorçaven, en riure, i s'estiraven en convulsions com ells, i com
ells es donaven de tot cor a l'alegria, exposant-se a rebentar, per
dir-ho així, a cada moment. Se'n podia dir un èxit complet.

Però el professor alemany no semblà pas estar satisfet del tot. A
les nostres primeres riallades, la seva fisonomia va palesar una
sorpresa extrema, com si les rialles haguessin estat el darrer dels
compliments que esperava. Nosaltres trobàvem que aquesta expressió
era el súmmum de la bufonada, i ens dèiem: -Verament, aquesta
gravetat ja constitueix la meitat de la broma.- La més lleu
manifestació, per la seva part, fent veure que es donava compte de
la seva pròpia broma, desfaria l'efecte.

Com que les rialles continuaven, el seu posat de sorpresa va
tornar-se enuig, i després indignació, i ens llançà unes ullades
ferotges. (Els dos joves qui eren darrera seu i no podien ésser dins
el seu radi visual, foren exceptuats). Aquella mímica ens produí
escomeses convulsives. Certament, aquesta cançó podia fer-nos morir.
Les paraules, per si soles, podien ja emmalaltir-nos, però tanmateix
aquesta serietat, aquesta burla, era massa.

A la darrera estrofa, l'artista es sobrepassà a si mateix, i féu
espurnejar sobre nosaltres els seus ulls, plens d'una furor que ens
hauria contorbat d'allò més si per endavant no haguéssim estat
previnguts que allò formava part del mètode còmic alemany. Per
acabar-ho d'adobar, llançà al mig d'aquella estranya música un crit
d'agonia tan dolorit, que, de no tenir la seguretat que es tractava
d'una cançó còmica, hauríem plorat.

La cançó acabà entre una cascada de rialles.

-Oh!- vàrem dir a chor. -¡Mai no havíem escoltat una cosa tan
divertida! Certament és estranya la idea (general arreu del món) que
els alemanys no posseeixen el sentiment humorístic. ¿Per què no han
traduït llur cançó a l'anglès, per a major joia dels mortals?

Aleshores Herr Slossen Boschen s'aixecà, invectivant-nos
terriblement. Per la col·lecció de lletanies alemanyes que ens
adreçà vaig deduir que la seva llengua és verament privilegiada per
a fer-ne semblant ús. Dansà, féu tremolar els punys, i ens serví tot
l'anglès que sabia. Talment semblava que mai ningú l'hagués insultat
fins aleshores.

Es veia que la cançó no tenia res de còmica. Referia com una mossa
de les muntanyes de Hartz havia donat la seva vida per tal de salvar
l'ànima del seu promès. Després de la mort, es retroben en la regió
etèria les dues ànimes. La darrera estrofa descriu com el promès
menysprea i refusa l'ànima de la que per ell va sacrificar-se, i
marxa amb un altre esperit. No estic gaire segur dels detalls, però
sé fixament que es tractava d'una gran tristor. Herr Boschen ens
digué que havia fet sentir a l'emperador d'Alémanya aquesta cançó, i
que el sobirà havia sanglotat com un nen. Segons l'opinió universal,
era un dels cants més tràgico-patètics de la llengua alemanya.

La nostra situació era, doncs, ben dolenta. ¿Haveu vist una cosa
semblant?

Ni gosàvem a obrir boca. Cercàrem detingudament els dos joves autors
de la broma sense solta, però havien marxat a la francesa, tot just
finida la cançó.

La vetllada féu punt ací. Mai no he vist un comiat de reunió tan
silenciós, tan poc cerimoniós com aquell. Tothom se n'anava sense
donar ni tan sols la bona nit, i un a un baixàvem amb pas de llop,
per allà on hi havia menys claror. Es demanava amb veu baixa, al
guarda-robes, el barret i l'abric; cadascú es féu de porter, lliscà
enfora sense fer soroll i guanyà la primera cantonada a corre-cuita,
fent els possibles per no retrobar-se.

D'ençà d'aquella vetllada, les cançons alemanyes no tenen per a mi
cap interès.

* * *

A dos quarts de quatre aconseguíem Sunbury Lock. Per aquest indret
el riu és meravellós, i el braç derivat no és menys bonic. ¡Tingueu,
però, el seny de no voler remuntar-lo!

Una vegada vaig provar de fer-ho. Em trobava vora el riu, i vaig
demanar als companys si creien que podríem passar-lo.

-Certament, amb tal que remeu fort- em digueren.

Justament aleshores s'esqueia que érem sota la passera que penja
sobre el petit braç derivat del riu, i vaig encorbar-me sobre els
rems.

Treballava d'allò més, posant a contribució els braços, les cames i
els muscles. La meva tasca era sostinguda, elegant, enèrgica i
ràpida. Els meus amics van assegurar-me que feia pler de veure'm.

Al cap de cinc minuts vaig pensar que devíem ésser ben a prop de la
porta de la resclosa, i vaig tombar-me per a veure si efectivament
era així. Érem sota la passera: exactament al mateix lloc on havia
començat a remar. Els meus companys reien amb les mans al ventre.
M'havia fet un tip de suar per a deixar, al capdavall, la barca
enganxada a la passera.

Ara, quan s'ha de remar a contracorrent en els braços del riu prop
les rescloses, ja m'he avesat a deixar-ho fer als altres.

* * *

Passàrem per davant de Walton, relativament important per tractar-se
d'una vila riberenca. Com s'esdevé amb totes les poblacions
semblants, Walton és banyada pel riu únicament de la punta dels
peus. Cal dir que, del riu estant, la vila no sembla tenir gaires
dotzenes de cases.

Windsor i Avingdon són els únics poblats, entre Londres i Oxford,
que poden veure's del riu estant. Tots els altres s'amaguen per les
sinuositats de la ribera i llancen una ullada poruga vers els
marges. Jo els felicito d'haver estat força discrets deixant als
ribatges els camps i els boscos. Reading mateix, malgrat tots els
seus esforços per tocar el Tàmesis tant com pot, té el bon gust
d'amagar la seva horrorosa cara ben lluny del riu.

Naturalment, Cèsar té reservat, a Walton, el seu petit lloc. És un
camp atrinxerat, o una cosa per l'estil. Aquest Cèsar era un
veritable _caminador_ de rius.

La reina Isabel també s'havia arribat fins per aquest indret. Aneu
allà on vulgueu, mai no us podreu desfer d'aquesta dona.

Cromwell i Bradshaw (no pas el guia, sinó l'home que demanà el cap
del rei Carles) tingueren una residència a Walton. ¡Heu's ací un
dueto ben delitós!

A l'església de Walton es veuen encara tombes cèlebres. Vaig témer
de no poder contenir Harris, però semblava haver-se'n distret, i
passàrem de llarg.

Més enllà del pont, el riu serpenteja molt i esdevé, gràcies a
aquesta disposició natural, força pintoresc, però molt enutjós per a
remar o remolcar, motivant nombrosos conflictes entre remolcadors i
remers.

A la banda dreta deixem Oatlands Park. És una antiga plaça. El rei
Enric VIII la prengué al veritable posseïdor (el nom del qual tinc
oblidat) per tal de poder instal·lar-s'hi ell. A dins del parc pot
visitar-se, segons diuen, una curiosa gruta; però jo, per la meva
part, mai no he sabut veure-la.

La duquessa de York, que havia viscut a Oatlands Park, era molt
aficionada als gossos. Va fer construir un cementiri, on enterrava
els seus amics així que anaven morint-se. Deu haver-n'hi uns
cinquanta d'enterrats, separadament i amb un epitafi cadascun. Jo
m'atreveixo a dir que ben bé se la mereixien, llur sepultura, com
tot fill de mare.

A Corway-Stakes, primer angle sota Walton Bridge, fou lliurada una
batalla entre Cèsar i Cassivelaunus. Aquest darrer havia fortificat
el riu, plantant-hi al fons tot d'estaques arrenglerades, i havia
fet posar un avís que deia: «Prohibit el pas». Però Cèsar passà,
malgrat tot. Ja veieu, doncs, com no és possible separar Cèsar
d'aquest riu.

Un home així convindria tenir avui prop les rescloses.

Halliford i Shepperton són dos petits recons ben escaients,
particularment per la banda del riu, però no tenen gran cosa de
notable.

Hi ha, no obstant, al cementiri de Shepperton, una tomba damunt la
qual fou inscrit un poema.

Jo no sabia com fer-ho per poder veure si Harris tenia ganes de
visitar-la. Vaig notar que dirigia vers l'embarcador com una mirada
d'enveja: jo que sí, que quan hi som a la vora faig per manera que
li caigui el barret a l'aigua. Entre el mal temps que es donava per
recobrar-lo i la seva indignació davant la meva graponeria per
haver-lo, va fugir-li del cap la idea de les seves benamades tombes.

A Weybridge, la Wey (formós corrent d'aigua pel qual únicament els
navilis de poc calatge poden navegar fins a Guilford, que sempre em
prometo d'explorar sense mai poder fer-ho), la Bourne i el canal de
Basingstoke tenen llur confluència amb el Tàmesis.

Justament la resclosa és a l'altra part de la població.
Adonar-nos-en i veure en una comporta el jaquetó de George va ésser
cosa d'un mateix instant. Després, rera un examen més profund,
descobrirem que George estava dintre del seu jaquetó.

Montmorency féu anar furiosament la cua, jo vaig cridar, Harris va
mugir, i George féu voleiar la seva gorra i vociferà.

El guarda de la resclosa va sortir de la seva caseta, tot esverat i
amb un garfi, pensant que es tractava d'un greu contratemps. Quan va
veure l'equivocació, va semblar que ens feia mala cara.

George portava un singular paquet, embolicat amb un drap
impermeable. Era un paquet rodó, però una mica aplanat i amb un
llarg mànec recte que sobreeixia.

Harris: -Què és, això? Una paella, potser?

George: -No. És una cosa que de moment empipa, però tothom, en el
riu, se'n proveeix. És un banjo.

I els seus ulls espurnejaven estranyament.

-No us coneixia aquest talent!- vaig dir, alhora que Harris feia
igual exclamació.

-No ho sé tocar, realment- respongué George. -Però és una cosa ben
fàcil, i porto un mètode explicatiu.




CAPÍTOL IX

George davant la feina.--Dolenta conducta de les cordes de remolc i
d'un esquif de dos remers.--Remolcadors i remolcats.--Mètode
descobert per una jove parella.--Estranya desaparició d'una senyora.
--Com més es fa, menys s'avança.--Remolc fet per noies.--La resclosa
perduda, o el riu freqüentat,--Música.--Salvats!

Aixi que tinguérem George al nostre poder, el férem treballar. Val a
dir que no semblà neguitejar-se gaire. Solament digué:

-He tingut qui sap la feina, a ciutat.

Harris, que acostuma a ésser dur i gens piadós, amb tot home dolent,
li respongué:

-En canvi tindreu ací, sobre l'aigua, molta cosa a fer. Però
tanmateix és bo, per a l'home, canviar de feina. Apa, desembarqueu.

Res no podia objectar, en consciència. Va fer, però, una provatura,
dient:

-Em plauria de quedar-me a la barca per a preparar el te, mentre
vosaltres remolcaríeu. Això de fer el te és bastant carregós, i
tanmateix sembla que vosaltres esteu fatigats.

La nostra única resposta fou allargar-li la corda de remolc. La
prengué i saltà de la barca.

Les cordes de remolc ofereixen aquesta particularitat curiosa i
inexplicable: l'haveu rotllada amb tant de seny i paciència com si
haguéssiu plegat un pantaló nou, i, si al cap de cinc minuts torneu
a agafar-la, ningú dirà que sigui una corda, sinó un horrible
fardell.

La meva intenció no és pas d'ésser insolent, però estic segur que si
agafeu una soga ordinària i la desenrotlleu i, tan llarga com sigui,
la deixeu ben estirada i tivant al mig d'un camp, i després tombeu
l'esquena només dos segons, la retrobeu feta un munt, trenada, plena
de nusos, perduts tots dos caps, transformada -amb una paraula- en
una perruca. Ella mateixa haurà fet, tota sola, tan bella tasca, i a
vosaltres us caldrà passar ben bé mitja hora, asseguts damunt
l'herbei, per desfer l'embolic, tot renegant.

Tal és la meva opinió sobre les cordes de remolc, en general. És
clar que ha d'haver-hi honorables excepcions: ben lluny
d'imaginar-me que això no pugui ésser! Deu haver-hi cordes de remolc
que mostraran llur professió de consciencioses i respectables
cordes: que no es figuraran que sigui llur feina la de ganxet, que
no es nuaran per a semblar ramals de tricot així que un hom les
deixi soles.

Dic que penso que n'hi deu haver, i sincerament espero no
equivocar-me, malgrat no hagi tingut mai l'honor de trobar-les.

La corda que havia jo agafat al moment que arribàvem a la resclosa,
no havia volgut que Harris la toqués, sabent la seva poca traça.
L'havia jo rotllada ben a poc a poc, amb gran esment; després vaig
fer-ne un doblec, i, nuada de dos indrets, la vaig deixar al fons de
la barca. Harris l'havia agafada segons les regles de la ciència i
la passà a mans de George. Aquest se n'apoderà amb decisió, va
penjar-se-la al braç i començà de desfer-la. Hom podia creure que
manipulava amb els bolquers d'un nadó.

Doncs bé: encara no havia desentortolligat una dotzena de metres,
que ja la corda era talment una estora mal trenada.

Sempre passa el mateix: ja se sap. L'home que, del marge estant,
s'esforça a desenrotllar una corda, pensa que el mal prové d'aquell
que l'ha rotllada. I li diu:

-Què redimoni heu volgut fer, amb això? ¿Que és un filet de peix? Un
garbuix indecent, és això: vet aquí el que sabeu fer. ¿No podíeu
haver rotllat aquesta corda una mica més bé, ximplet?- va grunyint.

Lluita com un salvatge. Després de posar-la ben plana, comença de
voltar entorn de la corda, mirant si pot trobar-ne un dels caps.

No res menys, aquell que l'ha rotllada pensa que qui té la culpa de
l'embolic és el mateix home que vol desfer-la.

-Ben plegada que era, quan l'heu agafada vós! Per què no hi poseu
més atenció, en el que feu? Agafeu les coses sense gens de traça:
vet aquí. Quan jo us dic, que fóreu capaç de fer nusos al cabiró
d'una bastida.

I mireu si es posen enfurismats, que ben bé voldrien penjar-se, tots
dos, amb aquella corda.

Al cap de deu minuts el primer d'aquests homes fa un crit: sembla
que es torni boig. Dansa sobre l'embull i prova de posar-hi ordre
agafant-ne el cap que li ve a la mà, i tiva amb tota la seva força.
Com és natural, l'embolic augmenta. Aleshores l'altre home surt de
la barca per ajudar el seu company, però l'un destorba l'altre;
agafant tots dos el mateix cap, estiren a la una, i, en trobar
resistència, resten astorats.

A la fi la desemboliquen tota, i en girar-se s'adonen que llur barca
ha fugit a la deriva, i que marxa recta a la barrera.

Aquest cas ocorregué una vegada davant meu. Era pels voltants de
Boveney, un matí ventós; baixàvem nosaltres pel corrent, i, en
acostar-nos a l'angle que forma el riu, ens cridaren l'atenció dos
homes que vèiem al marge. Tots dos s'esguardaven amb una expressió
llastimosa, pobríssima, com mai no he vist ni veuré, i tenien una
corda a les mans. No podíem dubtar que quelcom d'extraordinari
passava. Vam amarrar i anàrem a preguntar-los el motiu de llur
dolença.

-La nostra barca ha fugit!- ens respongueren amb to d'indignació.
-Estàvem ocupats a desembullar aquesta maleïda corda, i, quan ens
havem girat, _ella_ ja qui sap on era.

Semblaven afligits per aquesta acció d'ingratitud. Nosaltres
trobàrem la dolentassa, detinguda per uns canyers, mitja milla
avall, i la retornàrem als seus propietaris. Jo estic, i fins hi
faria una juguesca, que no tornarien a donar semblant sort a llur
barca, almenys durant una setmana. Per la meva part, mai no oblidaré
el quadro que formaven aquells dos homes passejant amunt i avall amb
llur corda i esforçant-se per descobrir llur esquif.

Un hom veu produir-se sobre l'aigua una pila de divertits incidents
ocasionats pel remolc.

Heu's-ne aquí un dels més comuns.

Dos remolcadors marxen a grans passes, embrancats en una viva
discussió, mentre l'home que roman dins la barca, a cent metres
darrera d'ells, s'esgargamella inútilment per fer-los aturar i es
dedica a una mímica tan violenta com desesperada amb un dels seus
rems.

Un petit accident s'ha produït, com, per exemple, la caiguda del
governall o d'un ganxo, o el barret del dissortat vola i fuig
ràpidament sobre l'ona traïdora.

Els crida, perquè s'aturin, d'una manera polida, correcta:

-Eh! eh! Atureu-vos, si us plau! M'ha caigut el barret a l'aigua.
Quines bromes!

Després:

-Eh, vosaltres! Eh, eh! Tom! Dick! ¿No sentiu? -(Ja no tan afable.)

Després:

-Eeeee! oooooh! Si us pogués confondre! ¡Endimoniats caps de fusta!
Atureu-vos, doncs! Oh, mil milions de milions!

Llavors s'aixeca, pica de peus, crida fins a posar-se vermell i
renega dels seus companys fins a agotar el vocabulari.

Els pillets vagabunds s'aturen pels marges i se'n burlen, tirant-li
pedres, mentre passa davant d'ells a una marxa de quatre milles. Ell
roman dins la barca i no en pot sortir!

Molts d'aquests inconvenients desapareixerien si els remolcadors
volguessin recordar-se de llurs funcions i procuressin heure esment
de com va aquell que resta dins la barca remolcada. És millor que
sigui una persona sola, la que estiri de la corda; si són dues,
comencen la xerramenta i obliden llur paper: cosa molt natural, puix
la barca ofereix ben poca resistència i no pot cridar-los a llur
deure.

Per fer-nos compendre fins a quin punt dos remolcadors poden oblidar
llur treball, George va contar-nos, després de sopar, durant la
nostra conversa sobre aquest assumpte, un exemple ben curiós.
Hèu's-lo aquí:

George i tres companys seus remaven, des de Maidenhead, una barca
molt carregada. No gaire lluny de la resclosa de Cookham veieren un
jove i una noia marxant junts pel camí de remolc, dalt del ribatge,
embrancats en una conversa tan interessant com absorbent. Portaven,
entre tots dos, una barra amb un ganxo, al qual ganxo havien lligat
una corda que s'estenia darrera d'ells i que de l'altre cap penjava
dins l'aigua. No es veia cap barca enlloc. Segurament n'hi havia
hagut una, en un moment determinat; però què s'havia fet? ¿Quin
fatal destí l'havia arreplegada? ¿Quina sort havien seguit els que
l'ocupaven?

Això no havia contorbat gens ni mica la jove parella, la qual
semblava que, amb el ganxo i la corda ja en tenia prou per a
treballar correctament.

George, de primer antuvi, volgué cridar-los, despertar-los; però un
acudit lluminós li travessà la dura closca, i no va dir-los res. Amb
un ganxo agafà el cap de la corda que anava dins l'aigua; després,
amb aquest cap de la corda, els bromistes hi feren una argolla, la
subjectaren a la quilla de la barca, van apartar els rems, van
encendre llurs pipes i van asseure's a popa.

D'aquesta manera la jove parella remolcà els quatre lladres i la
feixuga barca fins a Marlow.

George seguí dient:

-I podeu ben creure que poques vegades he vist esguards tan
interrogants com els de la jove parella en descobrir, de la resclosa
estant, que havia remolcat, ben bé dues milles, una barca que no era
pas la seva. Jo estic que, si aquell jove no hagués sentit a prop
seu una influència conciliadora molt intensa, potser hauria donat
sortida a sentiments de major violència.

La noia recobrà primerament els sentits, es colpejà les mans, l'una
contra l'altra, i va exclamar tot neguitosa:

-Ai, Enric! Doncs on és, la tieta?

En arribar ací George, Harris demanà:

-Retrobaren mai la vella senyora?

George, únicament respongué:

-La història no ho diu pas.

Vegeu un altre exemple de la simpatia que cal entre remolcadors i
remolcats. En fórem testimonis George i jo, prop de Walton. Era a
l'indret on el camí mor dolçament sobre el riu, i nosaltres
acampàvem al marge oposat, molt enfeinats amb la manduca.

Sobtadament es mostrà una barca que anava arrossegada, a
llarguíssima distància, per un cavall de remolc, i sobre la bèstia
hi anava muntat un minúscol pillet. Cinc joves fornits anaven
instal·lats dintre la barca, amb aires d'indolent reposar. El posat
del timoner, sobretot, era tot beatífic.

En veure'ls passar, murmurà George:

-Donaria de gust qualsevol cosa per veure el del timó estirar la
maleïda corda!

Tal dit tal fet: la barca s'enfilà pel marge, amb un soroll
d'esquinçament comparable al de quaranta mil draps. Dos homes, un
cistell i tres rems passaren de babord a sobre el marge. Un segon i
mig després, altres dos homes desembarcaven bruscament i anaven a
asseure's al mig de ganxos, veles, sacs de nit i ampolles. El darrer
dels ocupants pogué mantenir-se vint metres encara, i sortí de cap
per avall.

Aquesta operació semblà alleugerir molt la barca, i aquesta començà
d'avançar ràpidament. El petit postilló se'n donà bon compte, atià
son cavall i marxaren a galop.

Mentrestant, els nostres joves s'havien assegut, mirant-se els uns
als altres, i trigaren uns minuts a compendre el que els havia
passat. Aleshores es posaren a cridar fort, per fer aturar el
pillet; però aquest estava massa enfeinat amb el seu cavall, per
escoltar-los, i aviat se'l va perdre de vista.

Parlant amb sinceritat, no podria dir que em dolgués, la dissort
d'aquells joves. Altrament, voldria que els boigs que es fan
remolcar d'aquesta manera (i són moltíssims els qui acostumen a
fer-ho) tinguessin sempre una sort així. Ultra els perills a que
s'exposen, són la desesperació i l'entrebanc per a totes les altres
embarcacions que poden ensopegar-se amb ells. Amb llur marxa
excessiva, els és impossible apartar-se del camí de tota altra
barca, que de cap manera els pot fer pas. Llur corda de remolc
s'entortolliga amb el pal de la vostra nau, i us enfonsa, o bé agafa
un passatger i el tira a l'aigua, o, quan menys, us fueteja la cara.
El millor que pot fer-se és anar amb esment per guardar-se'n,
servint-se de l'extrem gruixut del pal.

De tots els procediments posibles per a fer-se remolcar, el més
sensacional és el remolc per noies: el recomano a tothom, car és
cosa divertidíssima. Cal sempre tres noies, per a fer seguir la
barca: dues que estiren la corda, i una altra que corre d'ací d'allà
tota enriallada.

No sé com s'ho fan, que comencen per embolicar-se amb la corda: s'hi
entortolliguen les cames i vénen obligades a seure, per
alliberar-se'n; després se la posen al coll, i per poc no arriben a
escanyar-se. A la fi se'n serveixen com cal, tenint-la
horitzontalment, i es disposen a fer la marxa, a una distància molt
perillosa de la barca (*10). En haver caminat cent metres, se
sufoquen, s'aturen de sobte, s'asseuen damunt l'herbei i esclafeixen
a riure. Mentrestant la barca és arrossegada al bell mig del
corrent, on comença de donar voltes, abans d'heure'n vosaltres
esment per a pendre un rem. Aleshores les noies s'aixequen
sobtadament i semblen estranyades.

-Oh, mireu la barca!- diuen. -Mireu's-la. ¡al bell mig del corrent!-

Passat aquest incident, remolquen, com cal, durant una estona.
Després, és una nova fantasia: una de les noies vol arrebossar-se
les faldilles, i heu's ací que minva l'impuls per a realitzar el que
es pretén. Aleshores la barca s'encalla. Vosaltres sortiu, poseu la
barca sobre l'aigua i crideu a les noies de no aturar-se.

-Què? Què hi ha?- responen.

-Que no s'aturin!- crideu.

-Que no... Què?

-Que no s'aturin! Apa! Segueixin!

-Aneu, Emília, aneu a veure el que volen- diu l'una. L'Emília obeeix
i ve a demanar-vos què els dèieu.

-Què volen? Què passa?

-Res, no passa: tot va bé. Però segueixin caminant: que no s'aturin.

-Ah! Per què?- fa ella.

-Perquè nosaltres no podem governar si resten estacionades. Cal que
donin a la barca la seva impulsió.

-Donar a la barca... què?

-Donar-li la seva impulsió, fer-li servar el moviment.

-Molt bé: ara els ho vaig a dir. Ho fem bé?

-Sí, molt bé; però no s'aturin.

-No és pas gaire difícil, sembla- diu l'Emília. -Em creia que
costava més.

-No: ja veuen que és ben senzill. No han de fer sinó mantenir la
impulsió: vet aquí tot el que cal fer.

-Entesos- fa la noia. -¿Voldrien donar-me el meu xal vermell, si els
plaus? És a sota el seient.

Trobeu el seu xal i l'hi doneu. Una de les seves companyes arriba i
pensa que farà bé de pendre també el seu xal. S'emporten el de la
Maria, per si volgués servir-se'n, però la Maria no el vol; el
retornen, i demanen, en canvi, una pinta de butxaca. Passen vint
minuts, abans no reprenen la marxa. A la primera girada del camí
veuen una vaca i no teniu altre remei que eixir de la barca per fer
anar la vaca lluny del camí.

Certament, no hi ha un moment de contrarietat, amb una barca
remolcada per noies.

* * *

George, a la fi, pogué desembolicar la corda i va remolcar-nos fins
a Penton Hook, d'allò més bé. Un cop arribats, vam discutir la
important qüestió de l'acampament. Realment, havíem decidit jeure a
bord, però es tractava de saber si restàvem al lloc on érem o si
seguíem fins més enllà de Staines. Era massa aviat, aleshores, per a
desfer el nostre envelat. El sol encara lluïa. Decidírem, doncs,
arribar fins a Runnymead, tres milles i mitja més lluny: un lloc
tranquil, al mig del bosc, que ofereix un bon refugi.

Aturar-nos a Penton Hook ens hauria anat millor: més tard ens en
donàrem compte. Remuntar tres o quatre milles a contracorrent durant
el matí, és una cosa ben senzilla; però després d'una llarga
jornada, esdevé un esforç lassant. A les darreres milles, ja un hom
no es fixa en el paisatge, no s'enraona ni es riu; cada mitja milla
que engoliu, val per dues. Arribeu a figurar-vos que no sou al lloc
on positivament us trobeu i que el mapa és equivocat. Després
d'haver fet un camí que calculeu de deu milles, i no veient cap
resclosa, comenceu de creure seriosament que un lladre l'ha furtada
i ha desaparegut amb ella.

Jo em recordo d'haver-me trobat una vegada absolutament desemparat
(en el sentit figurat del mot). Havia sortit amb una cosineta de
línia materna, i baixàvem de Goring. Se'ns feia tard i cuitàvem a
retornar. Havien tocat dos quarts de set en passar la resclosa de
Benson: començava a fosquejar. La meva cosineta digué:

-Voldria ésser a casa a l'hora de sopar.

-Justament aquest és el meu desig- vaig respondre-li. I, traient un
mapa, vaig voler veure la distància a que ens trobàvem del nostre
lloc de retorn. Vaig veure que érem, just just, a una milla i mitja
de la resclosa propera, Wallingford, i cinc milles més enllà venia
Cleeve.

-Molt bé! Abans de les set haurem passat la resclosa veïna, i ja
només en queda una altra.

Vaig posar-me a remar vigorosament. Passàrem el pont, i vaig
preguntar a la meva cosineta si veia la resclosa.

-No, que no la veig!

-Oh!- vaig dir només, i vaig seguir remant. Al cap de cinc minuts li
pregava que tornés a mirar.

-No, no hi ha res. No veig cap dels senyals indicadors d'una
resclosa.

-Però... ¿ja esteu ben segura que la sabríeu conèixer, una resclosa,
si la vèieu?

Li parlava excitat, amb intenció de ferir-la. Ella em digué, tota
picada.

-Així, doncs, tant se val que mireu vós.

Vaig deixar els rems, per a orientar-me. El riu s'estenia recte
davant nostre, al foscant de la nit, en la llargada d'una milla,
però no es veia cap senyal de resclosa.

-Voleu dir que no ens hem perdut?

Vaig voler fer-li entendre com no era possible. Així pensava
aconhortar-la, però ella, ben al contrari, va exclamar tota
espaordida:

-¡Ens negarem, i aquest serà el meu càstig per haver sortit amb vós!

En bona veritat, aquest càstig jo el trobava excessiu més que no pas
ella, la qual afegí, com a expressió del seu últim desig:

-Que sigui com més aviat millor!

Per la meva part m'esforçava a encoratjar-la i a voler-li aclarir
aquell misteri.

-Fixeu-vos de quina manera estic remant: tan fort com mai m'hauria
imaginat fet-ho. Aviat serem a la resclosa.

Recorreguérem una milla, encara. Aleshores vaig ésser jo, qui
començà de posar-se nerviós.

Torno a consultar el meu mapa: la resclosa de Wallingford era
clarament indicada a una milla i mitja de la de Benson. Era un mapa
digne de confiança; demés, jo coneixia ben bé la resclosa, car
l'havia traspassada dues vegades. ¿On dimonis podíem ésser,
nosaltres? Què ens havia passat? Vaig acabar per creure que somiava,
que em trobava positivament al llit, que dormia i anava a
despertar-me que serien les deu tocades. Vaig preguntar, doncs, a la
meva cosineta:

-No us sembla un somni, això?

-Anava a fer-vos la mateixa pregunta- em respongué. I alhora ens
examinàrem per saber si veritablement dormíem i quin dels dos es
deixondiria primer. Allò esdevenia interessant.

Jo remava sempre, i res no veia acostar-se. El marge restava una
ombra misteriosa, amb la foscor de la nit: érem de ple dins les
coses sobrenaturals. Jo pensava amb follets, gnoms, focs follets, i
amb aquestes arteroses sirenes que, assegudes tota la nit sobre les
roques, atreuen els passatgers al mig dels remolins i als abismes.
Reflexionava... que qui sap si hauria jo pogut ésser més bo, si
podia haver tractat els homes millor del que ho havia fet.

Amb aquests greus pensaments ressonaren els accents beneïts de «He's
got'em on», mal trets d'una concertina. Vaig compendre que ens
havíem salvat!

A mi, ordinàriament, no em diuen gran cosa, els sons d'una
concertina; però, aquesta vegada, ¡oh, com va semblar-nos bella, la
música, a tots dos! Mil cops millor que la veu d'Orfeus, el plany
d'Apolló, etc., etc.

Una celestial melodia, amb l'estat d'esperit en que ens trobàvem,
ens hauria enternit l'ànima una mica més; una harmonia sàviament
corprenedora i impecablement executada, ens hauria servit de conhort
suprem, traient-nos tota esperança del món. Però les notes del «He's
got'em on», salmodiades per un acordeó asmàtic, ornamentades amb
variacions involuntàries, constitulen quelcom de singularment humà i
comfortable.

Els afortunats sons s'apropaven, i aviat tinguérem allà, quasi a
tocar, la barca d'on sortien. Hi anava una tribu d'_indis_
provincians que havien eixit a navegar al clar de lluna. (Val a dir
que no hi havia la més petita quantitat de lluna, però no era cosa
d'ells.) En ma vida he vist gent més simpàtica, més atractívola.

-¿Voldríeu indicar-me- els vaig demanar -el camí de la resclosa de
Wallingford?- I vaig explicar-los com estava cercant-la feia ja dues
hores.

-La resclosa de Wallingford!- em respongué un d'ells. -Que Déu us
faci bo, amic! ¡Si la van suprimir fa més d'un any! ¡Ja no hi és,
home, ja no hi és! Ara sou a prop de Cleeve... Tu, Bill! Déu me
perdó! ¡Vet ací un senyor que cerca la resclosa de Wallingford!

De bona gana hauria saltat al coll del que parlava per a beneir-lo:
sinó que me'n privava el corrent, massa fort, tanmateix, per aquell
indret, i vaig haver-me d'acontentar amb senzilles i fredes paraules
de regraciament.

Els donàrem les gràcies qui sap les vegades, fent-los notar la bona
nit que se'ls presentava i desitjant-los una agradosa passejada. Si
mal no recordo, també els vaig convidar a passar una setmana amb mi,
mentre la meva cosineta els assegurava que a la meva mare li plauria
molt de veure'ls.

Després fou cantat el chor dels soldats de Faust, i no trigàrem
gaire a trobar-nos de retorn a casa, ben a temps per sopar, malgrat
aquestes aventures.




CAPÍTOL X

Primera nit.--Sota l'envelat.--Demanant socors.--Esperit d'oposició
de les teteres.--Mètode per a triomfar.--El sopar.--Com s'obté la
prudència.--Es desitja una illa: millor que sigui pels volts de
l'Oceà Pacific Sud, convenientment servida, amb tuberies per
dessecar la terra, i deserta.--Divertida història de ço que
s'esdevingué al pare de George.--Una nit sense repòs.

Harris i jo acabàrem per creure que la resclosa de Bell-Weir tal
vegada no fos a passeig, com aquella de que havem parlat. George va
remolcar-nos fins més enllà de Staines, i aleshores el reemplaçàrem
nosaltres. La nostra barca semblava pesar cinquanta tones; i pel que
toca al camí fet, ni que es tractés de quaranta milles. A la fi, a
dos quarts de vuit passàrem la resclosa, entràrem tots tres a la
barca i vam atansar-la vora el marge esquerre per cercar un
amarratge.

Nosaltres havíem volgut arribar a Magna Charta Island, (indret tot
encís on el riu serpenteja per una vall de dolça verdor), per tal
d'acampar en una de les nombroses cales pintoresques que hi ha sobre
aquesta minúscula platja. Si hem d'ésser, però, ben sincers, ara
això no ens corprenia com al principi de la diada, i una mica
d'aigua, entre un vapor i un forn de gas, ens satisfeia a bastament
per a passar la nit. El paisatge no ens interessava gaire: del que
sentíem necessitat era de sopar i de dormir.

Arribàrem, doncs, a Picnic Point, i ens aturàrem en un bell recó:
vora un gran om, a les retorçades branques del qual lligàrem la
nostra barca. I fèiem pensament de sopar (el te de la tarda havia
estat suprimit, per a guanyar temps) quan George s'hi oposà, bo i
dient:

-Donem-nos pressa a fer-nos el sostre, abans no arribi la nit,
aprofitant la claror que resta. Un cop enllestit, no tindrem altre
quefer, i podrem sopar amb la consciència tranquil·la.

Aquesta cobertura de vela demana una col·locació tan exacta i
ajustada com cap de nosaltres no havia pensat. Dit amb paraules,
semblava una cosa ben senzilla: es prenen cinc arcs de ferro, com si
fossin arcs de croquet; se'ls clava sobre la barca; després s'estén
la vela al damunt i es lliga per sota. Nosaltres ens pensavem fer-ho
amb un no res, però tanmateix calculàvem ben migradament l'operació.

Agafàrem els arcs i començàrem d'encaixar-los dins dels galzes
reservats a l'efecte. Vosaltres no us creureu (n'estic segur} que
sigui aquesta una operació perillosa: doncs jo ara us puc dir que ho
és, i fins m'admiro que existeixi encara el narrador, per a
instruir-vos en aquest assumpte.

Ni que els arcs haguessin estat dimonis ens haurien donat tanta
feina. Impossible fer-los entrar en els galzes si no era a cops de
peu i d'estaca. A la fi van ésser col·locats, però ens donàrem
compte que els arcs no corresponien als galzes i que calia
treure'ls. Naturalment, aleshores els arcs no volien sortir, i una
seriosa lluita s'emprengué entre ells i dos de nosaltres. Al cap de
cinc minuts saltaren bruscament: semblaven fer tots els possibles
per a llançar-nos a l'aigua i fer-nos ofegar. No res menys, els arcs
tenien, a dalt de tot, unes frontisses que, per mica que ens
distraguéssim, ens colpejaven dels llocs més delicats de la nostra
persona. Mentre discutíem amb l'extrem dret per a persuadir-lo de
fer el seu deure, l'extrem esquerre ens arribava traïdorament per
darrera i ens escometia del cap.

Finalment, restaren tots al seu lloc, i ja sols faltava la vela per
sobre. George la desplegà, subjectant una de les vores a la part de
proa; Harris es posà al mig, per a pendre-la de les mans de George i
fer-la passar a popa, on era jo per a rebre-la. Abans no arribà a
les meves mans, va passar qui sap l'estona. George feia el seu paper
a les mil meravelles, però Harris acomplia el seu amb una total
absència del sentit comú.

Val a dir que era una cosa nova per ell, és veritat, però mai no he
sabut compendre de quina manera va manegar-s'ho. (Ell tampoc no ha
sabut donar-ne cap explicació.) És el cas que per un procediment
misteriós aconseguí, al cap de deu minuts d'esforços sobrehumans,
embolicar-se tot ell amb els plecs de la vela: allò que es diu ben
embolicat, tan ben lligat i empresonat que no podia de cap manera
desfer-se'n. Per la seva part féu tots els possibles per recobrar la
llibertat (aquest dret que tot anglès posseeix des de la naixença) i
treballant desmesuradament (després vaig saber-ho) féu caure George.

George va donar-li les _gràcies_, començant entre tots dos una
partida de molestar-se l'un a l'altre, per torn rigorós.

Jo, mentrestant, estava a l'espectativa. Se m'havia dit que no em
mogués d'allà on era esperant que em fessin arribar la vela. I jo
esperava, en companyia de Montmorency, al lloc indicat. Vam
adonar-nos que la vela era violentament remenada, convulsionada;
però nosaltres vam pensar que aquest moviment era conseqüència d'un
mètode d'instal·lació, i romanguérem arreconats. També sentírem uns
sons ofegats que sortien del fons de la barca, com si trobessin que
l'operació era massa fatigosa, i nosaltres en traguérem aquesta
conclusió: que calia esperar el moment en que es fes més senzilla,
abans de pendre-hi part.

Com més esperàvem, més grosses semblaven fer-se les complicacions.

A l'últim veiérem el cap de George i oírem com aquest ens deia:

-Doneu-nos la mà, gran plaga! ¿Què hi feu, aquí plantat com una
mòmia? ¡Que no ho veieu, que estem a punt d'asfixiar-nos!

Llavors em vaig posar a llur disposició. Jo mai no he pogut resistir
a una demanda d'auxili, i cal dir que aleshores Harris (que duia la
cara gairebé negra) n'estava ben necessitat, de socors.

Trigàrem, encara, ben bé mitja hora (mitja hora de treball
aferrissat) a deixar-ho tot enllestit convenientment. Aleshores
tocàrem xafarranxo per sopar.

Col·locàrem la tetera a proa de la barca, i nosaltres ens posàrem a
popa, ben decidits a no ocupar-nos-en i preparar els utensilis
complementaris del nostre àpat.

És, aquest, l'únic sistema per a fer bullir una tetera, quan un hom
es troba sobre l'aigua. En efecte: si l'astuta comare es dóna compte
de la vigilància exercida prop seu, mai no canta; però, si us
allunyeu, si comenceu el vostre àpat sense que se us vegi amb la
cara que penseu amb el te, com si tal cosa al món no existís, (no
heu de vigilar-la ni de lluny), ben aviat sentireu que la tetera
escup, car es mor de ganes de veure com la seva aigua es torna te.

Si se us fa tard, llavors és bo l'enraonar amb veu forta, fent veure
que tant se us en dóna del te. Poseu-vos prop de la tetera, fent que
ella se n'adoni, i crideu ben fort: «-¡No tinc ganes de te, ara! I
vós, George?» Aquest ha de respondre: «-No, de cap manera! Em fa
horror! És molt indigest. Més val que prenguem llimonada, en lloc de
te.» I la tetera farà tan bona feina, que fins apagarà el foc.

Nosaltres prenguérem aleshores aquest innocent subterfugi, i el te
va estar llest més aviat que cap altra cosa. Vam encendre la nostra
llanterna i ens agrupàrem per sopar.

Teniem força gana. Durant trenta cinc minuts no se sentia a la barca
altre soroll que el dels ganivets, dels plats i dels gots, i el
batre regular de quatre mandíbules proveïdes de bons queixals. Al
cap de trenta cinc minuts, Harris féu: -Ah!- canvià de posició les
cames, passant l'esquerra a sobre la dreta.

Cinc minuts després, George, a son torn, féu: -Ah!- i féu voleiar el
seu plat per sobre el marge. Tres minuts més tard, donà Montmorency
les primeres mostres de satisfacció d'ençà de la nostra partida; es
tombà de costat i estirà les potes. Jo vaig pronunciar un «Ah!» de
complaença i vaig deixar-me anar d'esquena. El meu cap trobà un dels
arcs, però ni un sol renec no va provocar-me; no hi vaig donar cap
mica d'importància. ¡Quins pensaments més bons es tenen, quan la
panxa està plena! ¡Què satisfet un hom queda, de si mateix i del
món! Les persones que n'han fet la prova em diuen que una
consciència ben neta fa l'home perfectament feliç i content; però
això mateix s'obté, i a més baix preu, amb un estómac ben satisfet.
Un hom se sent pròdig de clemència, de generositat, després d'un
àpat substanciós, seguit d'un bon païr. Es té valent el cor i noble
l'ànima.

Aquesta dominació del nostre sistema digestiu sobre el nostre
intel·lecte és veritablement curiosa. No podem treballar ni pensar
sense permís de l'estómac: és aquest el que ens dicta les nostres
emocions i passions.

Després d'ous i llard, ens diu: -Treball.

Després del beefsteak: -Son.

Després d'una tassa de te (dues cullerades plenes per tassa, fent
que no estigui al foc més de tres minuts) li diu al cervell: -Apa,
dreça't! Demostra l'energia dels teus ressorts. Sigues eloqüent,
profund, tendre. Mira a ulls plens la natura, la vida. Estén les
ales blanques dels teus ràpids pensaments, i que volin com sagetes.
¡Aixeca l'esperit: que sigui com la imatge de la Divinitat,
planejant sobre el bullici del món, i que munti, a través de camins
de fulgurants estels, fins a les portes de l'eternitat!

Després dels _muffins_ calents, li diu: -Sigues groller, sense
ànima, com les bestioles del camp, que no tenen cervell pensador.
Ten la mirada peresosa, mai il·luminada d'una fulgor d'imaginació o
d'esperança, de fe o d'amor, de vida!

Després del brandy (amb suficient quantitat): -Sigues insensat i
burleta; fes tombarelles, que atrauran la broma dels teus amics;
balbuceja incoherències; brama, amb crits inarticulats; demostra
palesament com el pobre home esdevé un estúpid intolerable quan la
seva voluntat i el seu seny s'ofeguen amb alguns centímetres
d'alcohol!

No som altra cosa que veritables esclaus del nostre estómac! No em
parleu de moral ni de justícia. Aneu amb compte amb el vostre
estómac i poseu-lo a dieta amb tot el seny i l'atenció deguts!
Aleshores la virtut i la satisfacció regnaran en el cor vostre,
sense que us calgui fer cap esforç; sereu ciutadans de bé, bons
amants, tendres pares, homes nobles i dignes.

Abans de sopar, estàvem malhumorats, asprosos, intractables.
Després, tot eren bones intencions recíproques, sense excloure'n el
gos. Ens estimàvem: a tothom, estimàvem.

Harris, amb un moviment, aixafà un peu de George. Si això arriba a
esdevenir-se abans de sopar, ben segur que George hauria expressat
vius desigs sobre la sort de Harris en aquest baix món, duent els
seus pensaments fins a fer-nos esgarrifar. Doncs bé: ara s'acontentà
amb dir únicament:

-Ep, company! Tingueu compte amb els meus peus!- I ho digué tot
dolçament.

Harris, per la seva part, altres vegades hauria cridat amb to
displicent: -És ben difícil, no trepitjar un peu de George, si un
hom es belluga en un radi de deu metres entorn del lloc on ell jau.
No sé perquè, tenint uns peus tan llargs, ha de venir a
instal·lar-se en una barca de curta talla. Li aconsello que els
pengi a la paret.- Però, en compte d'expressar-se així (com no
hauria fallat si som abans de sopar), Harris digué:

-Em sap molt de greu, vell amic! ¿Us he fet gaire mal?

-No, no- respongué George, -Jo en tinc la culpa.

-No, que la tinc jo.

Diàleg corprenedor, admirable.

Encenguérem les pipes i gaudírem de la calma de la nit fent petar la
xerrada.

George: -¿Per què no s'ha de poder viure sempre així? Fora del món,
de les seves tentacions i els seus vicis, portant una vida
tranquil·la i plàcida, fent tot el bé possible!...

-Heu's ací una cosa que sempre he desitjat vivament.

I vam embrancar-nos en una discussió, tractant de marxar tots quatre
a una illa deserta, convenientment servida, on poguéssim fer vida de
bosc.

Harris: -He sentit a dir, per això, que les illes desertes ofereixen
el seriós inconvenient d'ésser humides.

George: -No! ¡Si tenen bones tuberies de fang per a dessecar la
terra!...

Enraonàrem sobre l'assumpte, i això dugué a la memòria de George una
història molt divertida, de la qual son pare havia estat l'heroi.

Viatjava son pare, amb un amic, pel país de Gales, i una nit van fer
parada en un petit hostal, on s'eren aplegats, per a passar-hi la
vetlla, alguns altres joves.

Van demostrar com els plaïa de trobar-se junts, i s'acomiadaren molt
tard, per anar a jeure. Els nostres dos viatgers (llavors el pare de
George era molt jove) havien menjat i begut alegrement. Els tocava
dormir a la mateixa habitació, amb llits separats. Agafaren una
espelma i entraren a la cambra. No fan sinó entrar i l'espelma fa un
sobresalt, va contra la paret i s'apaga. Els dos amics van veure's
obligats a despullar-se a les palpentes i a cercar el llit dins la
foscor. Però vet aquí que, en lloc d'anar cada un al llit que li
pertocava, com pensaven fer, s'enfilaren a un mateix llit sense
donar-se'n compte. L'un tenia el cap a la capçalera, i l'altre, que
havia pujat per l'extrem contrari, tenia els peus sobre el coixí. Hi
hagué un moment de silenci. Després el pare de George digué:

-Eh, Joe!

-Què hi ha, Tom!- respongué la veu de Joe, sortint de l'extrem
oposat del llit.

Tom: -Al meu llit hi ha un home! ¡Els seus peus els tinc sobre el
meu coixí!

Joe: -Quina cosa més extraordinària! ¡Que el diable se m'emporti si
al meu llit no s'hi ha ficat també algú!

Tom: -I què penseu fer.

Joe: -Fer-lo saltar de pressa. Què s'ha cregut!

Una lluita començà, seguida de dos cops pesants sobre el trespol.

Una veu dolorida va dir després:

-Tom... Escolteu!

-Digueu...

-Haveu estat llançat, vós?

-Sí, noi, sí. M'han fet saltar del llit a quatre grapes.

-A mi també. ¿Què us en sembla, d'aquest hostal? S'hi està de
primera.

Harris va interrompre la narració per demanar:

-Com en deien, d'aquell hostal?

George: -_El porc i el card_. Per què ho pregunteu?

Harris: -No és pas el mateix nom?

George: -Què voleu dir?

Harris: -Tanmateix és ben curiós. Una aventura ben semblant va
esdevenir al meu pare en un cert hostal. Li havia sentit contar qui
sap les vegades, i pensava si les dues aventures haurien passat en
el mateix lloc.

* * *

Eren les deu quan ens en anàrem a jeure, i, per la meva part, tenia
ganes de dormir força: em sentia fatigat d'allò més. Però va ésser
impossible. En temps ordinari, em despullo, deixo el cap sobre el
coixí i em sembla que és tot seguit quan truquen a la meva porta i
em criden: -Dos quarts de nou!- Però aquesta vegada diria que tot
conspirava contra el meu repòs: la novetat de la situació, la duresa
de la barca, la posició incòmoda en que estava (el cap sobre un
banc, i sobre un altre banc els peus); el xapoteig de l'aigua entorn
nostre, el vent a través de les branques... tot em contorbava, no
deixant-me reposar.

Vaig acabar per dormir algunes hores. Llavors un tros de barca
(probablement afegit durant la vetlla, puix que a la nostra partida
no hi era, ni el vaig saber trobar en deixondir-me) comença a
tustar-me de l'espina dorsal. Jo dormia, i somiava: somiava que
m'havia empassat una moneda de cinc pessetes, i que, per poder
treure'm aquesta moneda, m'estaven foradant l'esquena amb una
barrina. Jo trobava el procediment poc cortès i els assegurava que
ho pagaria a fi de més, per la qual cosa bé podien fer-me crèdit
fins aleshores; però ells no s'admetien de raons, i preferien ésser
pagats encontinent, puix del contrari em caldria afegir a la suma
els interessos. M'hi vaig tornar, i els vaig dir el que en pensava,
de tal comportament; ells, per tota resposta, donaren una torsió tan
horrible a la barrina, que em vaig despertar.

Sentia tuf a la barca, i tenia mal de cap. Vaig pensar que m'aniria
bé respirar l'aire fresc de la nit, i em vaig vestir amb la roba que
em vingué a les mans: n'hi havia de meva, de Harris i de George.
Vaig pujar dalt del marge. La nit era esplèndida de debò. La lluna
dormia, deixant la terra en repòs sota els ulls dels estels, que
semblaven enraonar amb el nostre planeta, mentre nosaltres dormíem
en mig d'un intens silenci: qui sap si discutirien profunds misteris
amb una veu tan forta i sobrehumana que no podien les nostres oïdes
d'infants entendre'n el so.

Aquests estranys estels clars, freds, ens corprenen amb una mena
d'astorament respectuós. Nosaltres semblem nens, de febles peus,
perduts dins del temple fosc de la Divinitat adorada i inconeguda:
tremolant sota la volta que reenvia el ressò i deixa penetrar una
llum tamisada en la perspectiva immensa, aixequem els ulls
vacil·lants entre l'espant i l'esperança, amb l'angúnia de veure
sobtadament aparèixer alguna visió espaordidora.

I, d'altra part, sembla tan aconhortadora, tan intensa, la nit! Amb
la seva augusta presència les nostres petites tristors són esvaïdes.

El dia ha estat ple d'inquietuds i de dolors; els nostres cors,
s'han nodrit de roïns i amargs pensaments; el món ens ha semblat dur
i viciós. Aleshores compareix la Nit; posa dolçament la seva mà, com
una tendra mare, sobre el nostre front febrosenc; envers ella fa
girar les nostres petites persones, tot llàgrimes, i la veiem
somriure. No parla pas, però nosaltres comprenem el que diu, i
posant-se sobre el cor les galtes ardents i enrojolades, ella fa
esvair-nos el sofriment.

De vegades la nostra dolor és molt profunda, molt positiva, i davant
la Nit restem muts, sense paraula, però traduint el nostre sofrir
amb gemecs. La Nit (d'un cor que és tot commiseració per nosaltres),
no podent endolcir el nostre mal, pren la nostra mà amb la seva. El
petit Univers esdevé minúscul, imperceptible al nostre esguard; som
portats sobre les negres ales de la deessa i passem un curt instant
davant una Presència que li és superior. Amb la suprema llum
d'aquesta gran Presència tota vida humana es llegeix com un llibre,
i aprenem que la Dolor i la Tristesa són àngels de Déu.

Solament aquells que han dut la corona del sofriment poden esguardar
aquesta llum suprema. En perdre-la, no haveu mai de parlar-ne ni
revelar el misteri que en coneixeu.

En temps passats, caminaven per una estranya contrada uns bons
cavallers. El camí creuava un bosc espès on els espinals eren tan
espessos que els dissortats que s'hi perdien hi deixaven la carn a
bocins. Els arbres d'aquell bosc tenien tant de fullatge que cap
raig de llum no podia travessar-lo per aclarir les tristes tenebres.

Quan els cavallers van ésser, doncs, a passar el bosc, se n'hi va
perdre un, que no saberen trobar els seus companys, els quals,
planyent-se'n i plorant a l'amic com es plora un mort, continuaren
llur camí.

Un cop arribats a llur formós castell, terme del llur viatge, es van
passar una pila de dies divertint-se. I s'esdevingué que, una nit
que estaven asseguts confortablement entorn del foc, a la gran sala,
fent grans libacions, el company perdut es presentà sobtadament i
els saludà. Anava tot esparracat, mateix que un miseriós captaire, i
unes horribles nafres li cobrien tot el feble cos; però se li veia.
el rostre radiant d'una gran joia.

Els amics tot era fer-li preguntes, i ell ,contà com s'havia perdut
pel bosc ombriu, havent de fer, a l'atzar, llargs dies i llargues
nits de camí, fins al moment que, fet malbé, sagnant, s'havia deixat
caure a terra per morir. En aquell moment suprem, en mig de les
tenebres horribles, se li aparegué una jovencella d'alta figura: el
prengué de la mà, i a través de viaranys embarzerats i en els quals
mai cap home havia posat la petja, va menar-lo a sota d'un boix
fosc, on rajava una llum comparable a la del dia, com una llàntia és
comparable al sol.

Amb aquella llum tan intensa el nostre cavaller veié, com en un
somni, una aparició tan bella, tan esplendent, que oblidà les seves
nafres sagnants i li semblà entrar a la mansió on la felicitat és
tan profunda com els abismes del mar, que un hom no podria amidar.

La visió s'esvaí, i el bon cavaller, posat de genolls, regracià el
bon sant qui havia fet perdre'l pel bosc, d'haver-li deixat
contemplar la suau aparició que era allí amagada.

El nom d'aquest bosc tenebrós és la Desesperança.

Quant a la visió que es va aparèixer al bon cavaller, no podem
revelar-ne res.




CAPÍTOL XI

El que va passar-li, a George, una vegada que per atzar es llevà de
matí.--George, Harris i Montmorency no aprecien l'aigua freda.--
Heroica resolució meva.--George i la seva camisa: història amb
ensenyança moral.--Harris, cuiner.--Ullada retrospectiva sobre la
Història anglesa per a ús de les escoles.

L'endemà vaig despertar-me a les sis del matí, quan George ja estava
despert. Férem tots els possibles per rependre el son, però de cap
manera no ho aconseguírem. Si una necessitat o motiu especial ens
hagués privat de dormir i ens hagués obligat a llevar-nos i
vestir-nos, segur que hauríem resistit el son el temps just per a mirar
l'hora en els nostres rellotges i tornar a adormir-nos fins a les
deu; però, com que no hi havia cap necessitat de llevar-nos abans de
les deu tocades, i hauria estat cosa absurda fer-ho a les sis, ens
vam asseure, veient l'obstinació de la sort envejosa, pensant que
anàvem a trobar la mort si de cas jèiem cinc minuts més.

George va contar-me que havia sofert la mateixa prova, encara més
dolenta, divuit mesos enrera, quan vivia a casa de certa mistress
Gipping. Una bona nit, el seu rellotge s'espatllà i s'aturà a un
quart de nou; de primer antuvi no se'n donà compte, car va
distreure's de posar-lo a l'hora (cosa ben estranya en ell) quan se
n'anà a jeure. Se'l va acostar a l'orella sense mirar-se'l.

Era l'hivern, quan tingué lloc l'aventura: el temps en que els dies
són més curts i la boira regna setmanes enteres. En despertar-se
George, encara era fosc, i mal podia orientar-se de l'hora. Es
redreçà sobre el llit i agafà el seu rellotge: marcava un quart de
nou.

-Que els àngels i els sants ens ajudin!- cridà. -Si he d'ésser a les
nou en punt a la banca! Per què no se m'ha despertat? ¡És massa
fort, això!- I llançà son rellotge, saltà fora del llit, prengué son
tub, es rentà, es vestí, s'afaità amb aigua freda (no hi havia temps
per esperar l'aigua calenta) i corregué per tornar a veure quina
hora el seu cronòmetre marcava.

¿L'hauria fet anar el cop que rebé en llançar-lo feia poc? ¿Com
explicar-se el fet, altrament? George no ho sap pas, però és el cas
que havia anat i ara marcava les nou menys vint minuts. George el va
agafar i baixà l'escala. Silenci i foscor completa al menjador: ni
desdejuni preparat ni foc encès.

-¡El que és Mrs. Gipping, me n'ha feta una de ben crespa!- es digué
George, pensant dir-li alguna cosa en retornar al vespre. Saltà
sobre el seu pardessú i el seu capell, empunyà son paraigües i agafà
la porta. Era tancada amb pany i clau. George beneí la senyora
Gipping, li digué vella mandrosa, i no sabia avenir-se que les
persones no es llevessin a una hora convenient. Espanyà la porta
(*11) i va sortir.

El primer quilòmetre de camí va fer-lo com qui diu volant. Després
s'aturà, tot sorprès de trobar tan poques persones i de veure que
les botigues encara no fossin obertes.

Feia un matí molt fosc, molt boirós, però tanmateix no n'hi havia
per tant que fossin suspesos els quefers. ¡Ell bé hi havia d'ésser,
a la seva feina! ¿Com, doncs, es quedaven els altres al llit per una
simple raó de boira i de foscor?

Arribà a Holborn. Cap òmnibus a la vista! Tres homes solament es
veien, allà al lluny, (l'un era guàrdia), després un carro de
verdures i un cotxe miserable. Va treure's el rellotge: faltaven
cinc minuts per a les nou. S'aturà, per comptar-se les pulsacions;
s'ajupí per palpar-se les cames; i, amb el rellotge a la mà, envestí
un policia, preguntant-li si sabia l'hora que era.

- L'horà que és?- exclamà el policia, amidant George de cap a peus
amb esguard desconfiat. -Escolteu: vós mateix la sentireu tocar.

George escoltà, i la campana d'un rellotge veí sonava.

George (amb accent indignat): -Tot just són les tres!

El policia: -Quina hora voldríeu que fos?

George (ensenyant el seu rellotge): -Les nou!

El policia (rudament): -Sabeu on viviu, vós?

George reflexionà i donà la seva adreça.

El policia: -Així, doncs, seguiu el meu consell. Aneu-vos-en
tranquil·lament a casa vostra, emporteu-vos aquest fòtil, i
deseu-vos: que no se us vegi mai més.

George va tornar-se'n a casa, sense obrir boca durant tot el camí.

Un cop a casa, pensà despullar-se i tornar a jeure; però,
reflexionant, va veure que una i altra vegada s'hauria de llevar,
rentar-se, vestir-se, etc. Hi renuncià, i va asseure's al seu silló
amb ganes de fer-hi un son.

No li havia passat mai, allò de trobar-se tan desvetllat. Llavors
encengué la llàntia, prengué els escacs i provà de jugar una
partida. Aquesta distracció no la trobà gaire atractiva. Abandonà
els escacs i provà de llegir, però de cap manera no sabia
interessar-se gens ni mica en la lectura. Agafà el paletot i sortí a
donar un tomb.

Pertot la tristesa i la solitud regnaven. En veure'l els policies,
no els feia gaire goig, i el vigilaven, li enfocaven les llanternes,
no el deixaven de petja. Per altra banda, anava George tan esverat
que arribà a imaginar-se si realment seria culpable d'alguna
malifeta, i es ficava per tots els carrers, i mirava de fer-se
fonedís per les reconades fosques cada vegada que oïa el pas regular
dels agents.

D'aquesta manera, naturalment, encara havia de fer-se més sospitós a
la força pública, la qual va envestir-lo, el féu eixir del seu
amagatall i li preguntà:

-Què hi fa, V., per ací?

-He sortit- responia  -a donar un tomb. (Noteu que eren les quatre
del matí.) Se'l miraven, i no se'l creien. Una parella va
acompanyar-lo fins a casa seva, per tal de comprovar si efectivament
vivia allà on deia. Van veure com obria amb sa clau i com entrava, i
es posaren en disposició d'observar la casa.

Se li acudí la idea d'encendre foc i fer-se el desdejuni, per a
matar l'estona; però, cada vegada que agafava un objecte (la paella,
el carbó, una cullera, etc.), se li escapava de les mans, fent un
soroll que li donava una mortal angúnia. Tenia por de fer despertar
Mrs. Gipping, i que aquesta, creient que s'havien ficat lladres a la
casa, no li passés pel cap cridar la policia. Ja es veia agafat del
coll pels dos guàrdies i conduït a la caserna.

Amb una gran excitació nerviosa, malalt, es representava el seu
procés, els seus esforços per explicar els fets al Jurat, que no el
creuria, i la seva condemna a vint anys de treballs forçats! La seva
mare moriria del disgust!

Deixà de preparar el desdejuni, i esperà fins a dos quarts de vuit,
enfonsat en el silló i embolicat amb una flassada, la vinguda de la
senyora Gipping.

D'ençà d'aquella nit, ja mai més no es volgué llevar massa d'hora.
Tanmateix allò li havia servit de lliçó.

* * *

Mentre em contava George aquesta veritable història, estàvem
asseguts i embolicats amb els nostres cobertors. Quan hagué acabat,
vaig esforçar-me a despertar Harris a cops de rem: el tercer cop
produí el seu efecte. Harris es girà de l'altre costat, murmurant:

-Sí, sí: vaig a llevar-me de seguida. Doneu-me les sabates de
cordons.

Ràpidament, servint-nos d'un ganxo, li férem recordar el lloc on es
trobava. De sobte, va redreçar-se sobre el seu seient i envià
Montmorency (que dormia el son del just sobre el seu estómac) a
través de la barca mateix que una bala.

Tot seguit vam desfer l'envelat i anàrem tots quatre a examinar
l'aigua per la part ampla. Ens esgarrifàrem. El dia abans havíem
projectat de llevar-nos ben de matí, llançar qui sap a on els
cobertors i les flassades i pendre un bon bany al riu per
restablir-nos; però, ara que el dia s'aixecava, la idea semblava
menys temptadora. L'aigua devia ésser glacial i el vent bufava del
Nord. Harris digué:

-Apa! Qui és el primer de picar a dins?

No hi hagué pas empentes per la prioritat. George donà la seva
opinió baixant a l'interior de la barca per posar-se els mitjons;
Montmorency udolà, gairebé involuntàriament, demostrant que la sola
idea del bany li feia molt d'escrúpol; Harris observà que fóra
difícil tornar a entrar a la barca, i, tombant-se, va posar-se a
cercar el seu _inexpressable_ (*12).

Per la meva part, em dolia d'abandonar el projecte, malgrat no
fer-me goig un cabussó. De segur que hi havia arrels i herbes, i
vaig pendre la decisió de recórrer a un terme mig: anar a
ablucionar-me vora l'aigua. Agafo una tovallola, m'enfilo al marge i
llisco com una serp per una branca que penjava damunt del riu.

Feia un fred dur: el vent tallava com un ganivet. Acabava de perdre
les ganes de fer una aspersió, i em dic: -Me'n torno a la barca, i
em vesteixo.- No faig sinó girar-me i la maleïda branca se'm trenca
i caic de cap, amb la meva tovallola, fent un formidable soroll.
Vaig ésser arrossegat al mig del corrent, amb un litre o dos de
Tàmesis a dins de la gola, abans no vaig poder compendre el que
havia passat.

Harris: -Per Júpiter! El vell Jerome a dins! (Amb aquestes paraules
em saludaren, al moment que jo reapareixia escupinyant.) No el creia
pas tan valent. I vós?

George: -És bo, això?

-Deliciós- vaig respondre, bufant fort. -Ni per un imperi voldria
haver-ho deixat. ¿Per què no ho proveu, vosaltres? Cal només una
mica de decisió: vet ací.

No em fou possible de persuadir-los. Després, mentre ens vestíem, va
passar-me una

Showing first 200,000 characters. Full text: gutenberg.org/ebooks/29944