← catalogue

Els Deu Mil

by Xenophon · Catalan · Gutenberg #19664 · 487,442 chars · public domain (US)

The Project Gutenberg eBook of Els Deu Mil
    
This eBook is for the use of anyone anywhere in the United States and
most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions
whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms
of the Project Gutenberg License included with this eBook or online
at www.gutenberg.org. If you are not located in the United States,
you will have to check the laws of the country where you are located
before using this eBook.

Title: Els Deu Mil

Author: Xenophon
        Plutarch

Translator: Carles Riba


        
Release date: October 30, 2006 [eBook #19664]

Language: Catalan

Other information and formats: www.gutenberg.org/ebooks/19664

Credits: Produced by Ricard Samarra


*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK ELS DEU MIL ***




Produced by Ricard Samarra





ELS DEU MIL.

Traducció de Carles Riba.




VOLUM PRIMER.


INTRODUCCIÓ.

Xenofont era fill de Gril·los, i nasqué a Atenes cap a l'any 430
abans de J.C. Tota la seva vida gira al voltant de dos fets: el seu
encontre amb Sòcrates i la seva incorporació a l'exèrcit de Cirus.
Diògenes Laerci ens conta de quina manera Sòcrates es féu de
Xenofont un deixeble. «Un dia, Xenofont havent trobat Sòcrates pel
carrer, aquest li barrà el pas, i li preguntà on es compraven les
coses necessàries per a la vida. Xenofont li ho digué. -I per
esdevenir un home honrat, replicà Sòcrates, on cal anar?- Xenofont
no sabé què respondre. -Segueix-me, doncs, li digué Sòcrates, i t'ho
diré». L'anècdota, si no és certa és característica; respecte de
Xenofont ens suggereix merament que el seu aire era el d'un jove
noble i honrat, com afirma el mateix anecdotista; però respecte de
Sòcrates, el veiem talment exercint aquell apostolat civil que tenia
per objecte de fer reeixir en tota ànima ben nascuda totes les
possibilitats d'inteligència i de virtut, al servei d'una funció
adecuada dins la Ciutat.

El bé d'aquesta, i una necessitat absoluta de justícia
condicionaven, per a Sòcrates, l'actuació de cadascú dins el seu
lloc: des de l'humil sabater fins al cap del govern. Això, quan
l'educació sofística afinava extraordinàriament les intel·ligències
en vista d'un èxit personal que el règim democràtic no feia sinó
facilitar. Xenofont romangué tota la vida un socràtic:  potser el
més fidel dels socràtics; del seu mestre deixà de banda les
especulacions metafísiques i assajà no sols de fixar-ne, sinó de
viure'n l'ensenyament moral. Els «Records», constitueixen, a més a
més d'una defensa de Sòcrates, una mena de manual socràtic del
ciutadà perfecte. El seu puritanisme polític, dugué lluny Xenofont;
trobant-lo més ben realitzat a Esparta que a Atenes, no es limità a
una admiració teòrica, sinó que acompanyà Ageisilau, l'idealista rei
d'Esparta, en la seva expedició contra Farnabazos, i en la batalla
que a Coronea lliurà contra Atenes i Tebes. Llavors els atenesos
dictaren contra ell una sentència de bandejament. La seva presència
a Coronea hi influí sens dubte; pèrò la malfiança dels atenesos vers
Xenofont venia ja de la seva amistat amb Cirus, l'amic d'Esparta.

Xenofont mateix conta com aquesta amistat començà. Cal agrair-li la
franquesa amb què ho fa: prou fina perquè no poguem titllar-lo de
cínic; prou oberta perquè ens reveli que en el fons d'aquest
socràtic piadós hi havia un Ulisses no ben adormit. Era en 401.
Xenofont no tenia encara trenta anys. Cirus el jove, sàtrapa de
Lídia, Frígia Major i Capadòcia, preparava en secret una expedició
contra el seu germà Artaxerxes, el Gran Rei de Pèrsia, «el Rei», com
deien simplement els grecs. Amb un pretext qualsevol, es feien
lleves. Finides les guerres del Peloponès, moltes energies restaven
ocioses i molts homes sense pàtria, en una època on més que per una
ciutat es combatia per un partit. Tots els països, ademés, on un
fort ideal nacional no ajunta i acarrera les energies, són fecunds
en aventurers. Pròxenos, amic i hoste de Xenofont, l'invità a
adherir-se a Cirus. Això era una perspectiva de riquesa, d'honors i
d'aventures: Xenofont tenia la seva decisió presa segurament abans
d'aconsellar-se amb Sòcrates. Aquest es limità a dir-li que es
remetés a la voluntat dels déus, i consultés l'oracle d'Apol·ló. En
el seu delit, Xenofont en comptes de preguntar si havia de partir o
no, preguntà a quin déu calia fer sacrificis per dur a bon terme el
viatge. Sòcrates el reptà dolçament, però el deixà partir i Xenofont
s'agregà a l'exèrcit grec llevat per a Cirus, uns deu mil homes, en
llur majoria espartans.

Les vicissituds d'aquesta expedició constituteixen la matèria de
l'Anàbasi (literalment «marxa cap a les terres altes»), que hem
assajat de traduir sota el títol més assequible de «Els Deu Mil».
Xenofont l'escriví entre el 379 i 371, en la propietat d'Escillunt
que els espartans li regalaren en premi al seu laconisme. És l'obra
que ha fet popular el nom de Xenofont: una de les més agradables i
pintoresques que ens hagi llegat el món antic; veritable epopeia del
mercenari, de l'home que combat per un sou, i quan el sou li falleix
combat pels seus afectes primaris: amor a la vida, al guany si
encara pot ser, a la pàtria en quant pàtria vol dir el paisatge
familiar, la dona i els infants, l'honor del nom col·lectiu.

Sembla que Xenofont la publicà sota el pseudònim de Temistògenes de
Siracusa; podent parlar d'ell mateix en tercera persona, disposa
d'una llibertat més gran per posar de relleu el paper que en la
famosa retirada s'atribueix, i que altres memòries anteriors (per
exemple l'Anàbasi del seu company d'armes Sofènet d'Estimfal)
deixaven en la insignificància. Més tard, Diodur de Sicília pogué
historiar la mateixa expedició sense anomenar Xenofont.

Però a nosaltres és l'Anàbasi de Xenofont que ens interessa;
l'acceptar-la com a pura novel·la d'aventures, com a pur document
humà encara que se'ns demostrés que no anà del tot com Xenofont ens
conta una expedició que començà essent una de tantes lluites
intestines del corromput Imperi Persa i acabà essent, amb el temps,
una lliçó per al gran Alexandre. La qual cosa fa d'aquests Deu Mil
aventurers, els «Pioners» de l'expansió de la cultura grega Orient
endins.


NOTA.-Hem afegit a la fi del segon volum d'aquesta versió de «Els
Deu Mil», la de la «Vida d'Artaxerxes», per Plutarc. Amb la qual el
llegidor tindrà una visió de la revolta de Cirus, com si diguéssim
des de l'altra banda, ensems que una pintura general de la cort del
Gran Rei. El llegidor completarà profitosament aquesta amb la
lectura del manual «L'Antic Orient» de D. G. Hogarth (Enciclopèdia
Catalana), on trobarà així mateix mapes per seguir, baldament per
sobre, l'itinerari dels Deu Mil.




LLIBRE PRIMER.



CAPÍTOL PRIMER

CAUSES DE LA GUERRA. PREPARATIUS.

Darius i Parisatis tingueren dos fills: el més gran, Artaxerxes; el
més petit, Cirus. Darius havent caigut malalt i pressentint la fi de
la seva vida, volgué tenir els dos fills vora seu. El gran s'esqueia
a ser-hi; i Cirus fou enviat a cercar de la província de la qual
l'havia fet sàtrapa, nomenant-lo també general de totes les tropes
reunides en el pla del Castol. Cirus, doncs, puja, acompanyat de
Tissafernes, a qui tenia per amic, i seguit de tres cents hoplites

(1) grecs comandats per Xènias parrasienc.

Darius mor, i Artaxerxes el succeix de rei. Llavors Tissafernes
acusa Cirus al germà, dient que conspirava contra ell. Artaxerxes
s'ho creu, i agafa Cirus per matar-lo; sinó que la mare, a força de
súpliques, el fa enviar de bell nou a la província.

Cirus se'n va, havent passat per aquell perill i aquella deshonra, i
medita com fer-ho per no haver de dependre més del germà, més aviat
si podia per regnar en el seu lloc. De primer Parisatis, la mare,
estava tota per Cirus, al qual duia més amor que no al regnant
Artaxerxes. Després, qualsevol que vingués de part del rei a la seva
província, ell se'ls disposava tots talment, que en donar-los comiat
eren més amics seus que no pas del rei. Així mateix posava tota la
cura perquè els bàrbars que eren al seu servei fossin bons per a la
guerra i li tinguessin bona voluntat.

Per altra banda, llevava tropes gregues, tan d'amagat com podia; a
fi de sorprendre el rei com més desproveït millor. I vet aquí com
feia aquesta lleva. En totes les ciutats on tenia guarnició,
ordenava als comandants que traguessin soldats del Peloponès, com
més i com més valents millor, sota el pretext que Tissafernes li
rondava les ciutats. Per tal com d'antic les ciutat jòniques eren de
Tissafernes, que el rei les hi havia donades; però llavors s'havien
passat a Cirus totes, llevat de Milet. Ara, a Milet, Tissafernes,
pressentint que duien de cap si fa no fa el mateix, de passar-se a
Cirus, occí els uns i bandejà el altres. Cirus acull els fugitius,
aplega un exèrcit, assetja Milet per terra i per mar, i prova de
fer-hi tornar a entrar els expulsats. I aquesta li era una altra
excusa per ell llevar tropes. I després, enviant al rei, li demanava
que, essent com era el seu germà, li donés a governar aquelles
ciutats a ell més aviat que a Tissafernes: i la mare l'assistia en
això. Talment, que el rei no s'adonava de l'insídia contra ell, i es
pensava que Cirus despenia en tropes per fer la guerra a
Tissafernes. De manera que no li sabia gens de greu que es fessin la
guerra: mes, quan Cirus enviava al rei els tributs collits de les
ciutats que Tissafernes havia tingut en el seu poder.

Un altre exèrcit s'aplegava per Cirus en el Quersonès, en front
d'Abidos, de la següent manera. Clearc era un refugiat lacedemoni.
Cirus, havent-se posat en relació amb ell, li posà admiració i li
donà deu mil darics (2). Clearc, prengué l'or, reuní un exèrcit amb
aquests diners, i sortint del Quersonès feia la guerra als Tracis
que habiten al dessobre de l'Hel·lespont. I talment beneficiava als
grecs, que les ciutats de l'Hel·lespont contribuint de bon grat amb
diners, per al manteniment de les seves tropes. Aquest era així un
altre cos d'exèrcit mantingut en secret per a Cirus.

Aristip de Tessàlia era un seu hoste. Oprimit a la seva terra, pels
del partit contrari, es presenta a Cirus, i li demana cap a dos mil
mercenaris i la soldada de tres mesos, amb l'esperança de prevaler
així sobre els seus adversaris. Cirus li'n dóna fins a tres mil i la
soldada de sis mesos, i li prega de no fer les paus amb els
adversaris que no hagi conferenciat amb ell. I així també aquest
exèrcit de Tessàlia era mantingut secretament per a Cirus.

Endemés d'això, donà ordre a Pròxenos de Beòcia, hoste seu, que
prenent el major nombre d'homes possible acudís, amb l'excusa que
volia posar-se en campanya contra els Písides, com fos que aquests
Písides infestaven el seu territori.

Sofènet d'Estimfal i Sòcrates aqueu, que eren també seus hostes,
reberen així mateix ordre de venir amb els més homes possibles, com
per fer la guerra a Tissafernes amb els refugiats de Milet. I ells
van fer-ho.

(1) Infanteria de línia; la seva principal arma ofensiva era una
llarga llança.

(2) Moneda d'or persa: la seva equivalència seria d'uns 20 a 30
francs.



CAPÍTOL II

MARXA DE SARDES A TARS.

Ara, quan va semblar-li que ja era l'hora d'avençar cap amunt,
adopta el pretext que volia treure completament els Písides del seu
territori: i com per a aquest efecte, concentrava les tropes
bàrbares i gregues que allí hi havia. Avisa a Clearc de venir amb
totes les forces; a Aristip, d'arranjar-se amb els de la seva terra
i de tornar-li l'exèrcit que té; i a Xènias l'Arcadià, que en les
guarnicions li comandava les tropes estrangeres, li envia a dir que
vingui amb tots els homes, llevat dels que fossin suficients per
guardar les ciutadelles. Crida els que estaven assitiant Milet, i
dóna ordre als refugiats d'ajuntarse-li per a la campanya,
prometent-los, que si li sortien bé les coses, per les quals
l'emprenia, no descansaria fins que no els hagués tornat a fer
entrar dins la pàtria. Ells obeïren de gust; perquè li tenien
confiança: i prenent les armes es presentaren a Sardes. Xènias es
presentà a Sardes, amb els ben bé quatre mil hoplites que havia tret
de les ciutats. Pròxenos ácudí amb ben bé mil cinc cents hoplites i
cinc cents gimnetes(1), Sofènet d'Estimfal amb mil hoplites i
Sòcrates l'Aqueu amb cinc cents; Pasió de Megara amb tres cents
hoplites i tres cents peltastes (2). I ell i Sòcrates venien del
setge de Milet. Aquestes són les tropes que li arribaren a Sardes.

Però Tissafernes, fent-ne esment, i judicant que aquells preparatius
eren més del que calia contra els Písides, va a trobar el rei tan de
pressa com pot, seguit d'uns cinc cents cavalls. El rei, assabentat
per Tissafernes de l'armament de Cirus, es prepara per la seva
banda.

Mentrestant Cirus, amb la gent que he dit, partia de Sardes i
travessa la Lídia, en tres etapes, vint-i-dues parasangues (3), fins
al riu Meandre. L'amplària d'aquest és de dos pletres (4); hi havia
damunt, un pont junyit per set barques. Cirus el passa, i fa a
través de la Frígia una etapa, vint parasangues fins a Colosses,
ciutat rica i plena. Allí romangué set dies; i vingué Menó, el
Tessalià, amb mil hoplites i cinc cents peltastes, Dàlops, Enians i
Olintis. D'allí fa tres etapes, vint parasangues, fins a Celenes,
ciutat de la Frígia, poblada, gran i rica. Cirus hi tenia un palau i
un gran jardí, ple de bèsties salvatges, que caçava a cavall quan
volia exercitar-se ell i els seus cavalls. Pel mig del jardí s'hi
esmuny el riu Meandre, les fonts del qual són al sortint mateix del
palau. Després s'esmuny a través de la ciutat de Celenes. Hi ha
tambe a Celenes un palau fortificat del gran rei, damunt les fonts
del riu Màrsias, sota la ciutadella. Aquest també s'esmuny a través
de la ciutat, i es llança dins el Meandre; i l'amplària del Marsias
es de vint-i-cinc peus. És allí, diuen, que Apol·ló, vencedor de
Màrsias, el qual l'havia desafiat a talent, l'escorxà viu i penjà la
pell a la cova d'on ragen les fonts: i per això el riu es diu
Màrsias. Xerxes, quan tornava de Grècia vençut en batalla, diuen que
construí el palau i la ciutadella de Celenes. Cirus hi sojornà
trenta dies. Clearc, el refugiat Lacedemoni, vingué amb mil
hoplites, vuit cents peltastes tracis i dos cents arquers cretesos.

Ensems es presentaren Sosis de Siracusa amb tres cents hoplites, i
Sofènet d'Arcàdia amb mil. Allí Cirus va fer en el seu jardí una
revista i el recompte dels Grecs; tots plegats eren onze mil
hoplites i cap als dos mil peltastes.

Des d'allí, fa dues etapes, deu parasangues fins a Peltes, ciutat
poblada. Hi romangué tres dies, durant els quals Xènias d'Arcàdia
celebrà les licees amb sacrificis i jocs: els premis, eren estrígils
d'or. Als jocs hi assistí el mateix Cirus.

Des d'aquí fa dues etapes, dotze parasangues, fins a Plaça dels
Terrissers, ciutat poblada, l'última del territori de la Mèdia. I
d'allí fa tres etapes, trenta parasangues, i arriba a Pla del
Caistre, ciutat poblada. Hi romangué cinc dies. Hom devia als
soldats la paga de més de tres mesos, i sovint venien a reclamar a
les seves portes. Ell els entretenia amb esperances, i es veia clar
que li sabia greu: perquè Cirus no era de mena de no pagar quan
tenia de què. En això, Epiaxa, dóna de Siènmesis, rei de Cilícia,
arriba a l'allotjament de Cirus; i corregué la veu que havia donat a
Cirus qui-sap els diners. Cirus pagà a les tropes la soldada de
quatre mesos. Aquesta reina tenia al seu voltant una guarda de
cilicis i d'aspendesos: i va córrer que Cirus s'entenia amb ella.

Des d'allí fa dues etapes, deu parasangues, fins a Timbrios, ciutat
poblada. Hi havia vora el camí una font, que porta el mom de Midas,
rei de Frígia, i dins la qual diuen que Mides caçà el sàtir,
amerant-hi vi. Des d'allí fa dues etapes, deu parasangues, fins a
Tirieu, ciutat poblada. Hi romangué tres dies.

Diuen que la reina de Cilícia sol·licità de Cirus que li mostrés
l'exèrcit. Volent-lo, doncs, mostrar, fa en el pla una revista dels
grecs i dels bàrbars. Manà als grecs, que es formessin en ordre de
batalla, segons llur costum, i que cada cap formés els seus. Es
formaren doncs, de quatre en fons. Menó amb els seus soldats ocupà
la dreta, Clearc amb els seus l'esquerra, i els altres generals el
centre. Cirus passa de primer en revista els bàrbars, que desfilen
formats per esquadrons i per batallons; després els grecs, passant
davant d'ells en un carro i la ciliciana en una llitera. Tots tenien
cascos de bronze, túniques de púrpura, gamberes i escuts ben
lluents.

Quan hagué passat per davant de tota la línia, detura el carro
davant la falanx i enviant Pigres, el seu intèrpret, als generals
grecs, mana que la falanx tiri les armes endavant i avenci tota.
Aquesta ordre és tramesa als soldats; i a un esclafit de trompeta,
tiren endavant les piques i es posen en marxa; de seguida apressen
el pas, amb cridòria, i els soldats, per un moviment espontani, es
posen a córrer cap a les tendes. Els bàrbars ne van tenir un gran
espant, sobretot la reina de Cilícia, la qual fugí de la llitera; i
la gent de la plaça, abandonant la mercaderia, emprengué la fuga;
mentre els grecs rient feren cap a les tendes. La cilicilana, veient
la brillantor i l'ordre de l'exèrcit se n'admirà tota; i Cirus va
estar tot content de veure l'espant que els grecs havien fet venir
als bàrbars.

D'allí fa tres etapes, vint parasangues, fins a Icònion, l'última
ciutat de la Frígia. Hi romangué tres dies. D'allí travessa la
Licaònia, en cinc etapes, trenta parasangues. Permeté als grecs de
barrejar aquesta contrada, com a enemiga que era. D'allí Cirus envia
Epiaxa de bell nou a Cilícia, pel camí més ràpid, i amb ella les
tropes de Menó, i Menó mateix. Cirus, amb la resta, travessa la
Capadòcia, en quatre etapes, vint-i-cinc parasangues, fins a Dana,
ciutat poblada, gran i rica. Hi romangueren tres dies: durant els
quals Cirus, féu morir un persa, Megafernes, portaestendard reial, i
un cert altre, oficial superior, acusant-los de conspirar contra
ell.

D'allí, provaren de llençar-se dins la Cilícia: però s'hi entrava
per un camí de carros, d'allò més ert, impracticable per un exèrcit
si algú li posés obstacles. Fins es deia que Siènnesis era a les
altures, guardant l'entrada: per això romangué un dia en el pla.
L'endemà, arriba un missatger dient que Siènnesis havia abandonat
les altures, perquè havia sabut que les tropes de Menó ja eren a
Cilícia part de dins les muntanyes, i havia sentit a dir que les
trirrems voltaven les costes de Jònia cap a Cilícia, comandant Tamó
les dels Lacedemonis i les del mateix Cirus.

Cirus doncs, puja als cims sense que ningú el destorbi, i veu les
tendes on els Cilicis havien fet la guarda. D'allí davalla en un pla
gran i bell, arrosat, ple d'arbres de tota mena i de vinya; i lleva
molt de sèsam i melina i mill i forments i ordis. Una serralada
forta i alta el cenyeix de tots cantons, de mar a mar.

Cirus davalla, i travessa aquest pla, em quatre  etapes, vint-i-cinc
parasangues, fins a Tars, ciutat de la Cilícia, gran i rica. Allí
era el palau del rei de Cilícia: pel mig de la ciutat s'esmuny un
riu, Cidnos per nom, ample de dos peltres. Els habitants abandonaren
aquesta ciutat, fugint amb Siènnesis cap a un lloc fortificat damunt
les muntanyes, llevat dels hostalers. Restà així la gent de marina,
habitants de Soli i d'Issos. Epiaxa, dona de Siènnesis, havia
arribat a Tars cinc dies abans que Cirus. En el passatge de les
muntanyes que menen al pla, dues companyies de l'exèrcit de Menó
s'havien perdut. Els uns deien que havent-se posat a rapinyar, les
havien destroçat els cilicis; els altres, que havent-se endarrerit,
i no podent trobar ni la resta de l'exèrcit ni els camins, s'havien
esgarriat i havien mort. Aquestes companyies eren de cent hoplites
cadascuna.

Els altres, en arribar, barrejaren la ciutat de Tars, furiosos per
la pèrdua dels companys, el palau reial i tot. Cirus, tot d'una
d'entrar a la ciutat, envià a dir Siénnesis que vingués a ell.
Siènnesis respongué que no s'havia fet mai a mans de ningú més fort
que ell, i que no volia presentar-se per aleshores i tant  a Cirus
fins que la seva dona no el n'hagués convençut i ell no hagués rebut
fermances. Després de les quals coses havent entrat en conferència,
Siènnesis donà a Cirus molts de diners per a l'exèrcit, i Cirus a
Siènnesis els presents que es consideren més honrosos de part del
rei: un cavall amb el fre d'or, un collaret d'or, uns braçalets, una
simitarra d'or, i una túnica persa. Li promet també que el seu
territori no serà més barrejat, i li permet de rependre els esclaus
arrabasats, onsevulla que s'escaigui.

(1) La infanteria més lleugera, armada només d'armes llancívoles.

(2) El nom de peltastes s'aplica sovint a l'infanteria lleugera en
general; o mès especialment a unes tropes d'atac, intermitges entre
els hoplites i els gimnetes, de les quals l'arma característica era
la pelta, petit escut ordinàriament de vímet recobert de cuiro.

(3) Milla legal de l'imperi persa. Podria calcular-se'n
l'equivalència en uns 5 quilòmetres i mig.

(4) Mida de longitud àtica, que valia 100 peus, o siguin uns 30
metres.



CAPÍTOL III

REVOLTA DELS SOLDATS

Cirus i l'exèrcit romangueren allà vint dies: perquè els soldats, es
negaven a anar més lluny. Sospitaven ja, en efecte que anaven contra
el Rei: i deien que no s'havien llogat per això. Clearc, el primer,
vol fer marxar els seus per la força; però ells, començaren a
tirar-li, a ell i a les seves adzembles, tot d'una que es posa en
marxa. Clearc llavors de ben poc va escapar-se de ser apedregat. Tot
seguit, coneixent que era impossible d'obligar-los per la força,
reuní una assemblea dels seus soldats. D'antuvi, esclafí el plor, i
s'estigué una bella estona sense dir res: tothom que el veia, se
n'estranyava i callava. A la fi digué:

-Soldats, no us n'estranyeu que suporti difícilment les presents
circumstàncies. Perquè Cirus era el meu hoste, i desterrat de la
pàtria m'honrà i encara em donà deu mil darics. Els quals jo no els
he pres i me'ls he desat per al meu ús particular, ni els he
esmerçat en els meus plaers, sinó que els he despès per a vosaltres.
I d'antuvi he fet la guerra contra els Tracis, i amb vosaltres els
he castigat per amor de Grècia, traient-los del Quersonès quan
volien pendre aquesta terra als colonitzadors grecs. Després que
Cirus ens va haver cridat, us em enduc amb mí i parteixo a fi de
servir-lo si necessitava res, en paga del bé que he rebut d'ell.
Però ja que no voleu acompanyar-me, caldrà, o que traient-vos a
vosaltres jo resti l'amic de Cirus, o que enganyant Cirus me'n vagi
amb vosaltres. Si faig el que és just, no ho sé: però us trio a
vosaltres; i amb vosaltres, qualsevol cosa que calgués, la patiré. I
no dirà mai ningú que jo, havent dut grecs a terra de bàrbars, he
traït els grecs i he preferit l'amistat dels bàrbars. Així, ja que
vosaltres no em voleu obeir ni seguir, jo us seguiré a vosaltres i
patiré el que calgués. Perquè us considero com la meva pàtria i els
meus amics i els meus companys d'armes, i amb vosaltres jo crec que
seré honorat per tot arreu on aniré; orb de vosaltres, sóc incapaç,
jo crec, ni d'ajudar un amic ni de rebutjar un enemic. Com que jo,
doncs, aniré on aneu vosaltres, vosaltres teniu de decidir.

Així parlà. Els soldats, tant els seus com els altres, en sentir que
deia que no volia marxar contra el Rei, aplaudiren: i més de dos mil
dels de Xènias i de Pasió, prenent armes i bagatges passen al camp
de Clearc. Cirus, embarbesclat i afligit envia a cercar Clearc; el
qual li diu que no hi vol anar, però d'amagat envia un missatger a
dir-li que estigui tranquil, que tot s'arreglaria com cal: li
encomana ensems d'enviar-lo a cercar: però ell cop de dir que no
volia anar-hi. Després de la qual cosa, havent reunit els soldats,
els seus i els que s'havien ajuntat a ell, i els altres que
volguessin, digué:

-Soldats, Cirus es porta evidentment amb nosaltres, tal com
nosaltres amb ell: perquè ni nosaltres som ja els seus soldats, puix
que no el seguim, ni ell és ja qui ens dóna la paga. Que ell es creu
damnificat per nosaltres, jo ho sé: així, quan ell m'envia a cercar
no vull anar-hi; sobretot de vergonya, perque conec al fons de mi
que l'he enganyat, i després perquè tinc por que no m'agafi i no
m'imposi un càstig pels torts que es creu que li he fet. No em
sembla pas, doncs, que sigui hora d'adormir-nos, i de no passar cap
ànsia per nosaltres, sinó d'escatir el que cal fer després de tot
això. I mentre romandrem aquí, em sembla a mí que cal veure quina és
la manera més segura de romandre; si s'acorda de partir, de quina
manera més segura partirem, i com tindrem els queviures: perquè,
sense, ni el general ni el simple soldat no són bons per a res.
Cirus és un home preciós per a qui li sigui amic, i un enemic
dificilíssim per a qui li mou guerra, i té forces de peu i de cavall
i navals, que tots veieu i que tots coneixeu, perquè no sembla pas
que estiguem establerts gaire lluny d'ell de manera que és hora que
cadascú digui el millor que sàpiga.

Havent dit això, callà.

Tot d'una uns quants s'aixecaren, els uns espontàniament per dir el
que pensaven, els altres alliçonats per Clearc, per demostrar quin
mal pas era de romandre o d'anar-se'n sense l'assentiment de Cirus.
Un, fent veure que tenia pressa per tornar com més aviat a Grècia,
digué que, si Clearc no sabia conduir-los, calia com més aviat
millor elegir altres generals, comprar queviures, ja que el mercat
era al camp dels bàrbars, i plegar els bagatges: i després anar a
demanar vaixells a Cirus per fer-se a la vela: i si no els donava,
demanar a Cirus un guia que els dugués per territori amic.

-I si no ens dóna el guia, formem-nos en ordre de batalla com més de
pressa, i enviem a ocupar les altures, a fi que prenent-nos per mà
no les ocupin ni Cirus ni els Cilicis, els quals tants de presoners
tenim i tants de cabals hem arrabasat.

Així parlà aquest. Després d'ell Clearc digué aquests mots:

-El que és de comandar jo aquesta expedició, que ningú no me'n
parli; perquè hi veig molts de motius pels quals no ho he de fer.
Ara, l'home que escollireu jo l'obeiré fins on més se pugui: perquè
veieu que sé deixar-me anar com el qui més.

Després d'ell se n'aixeca un altre, fent veure la innocència
d'aquell que aconsella de demanar vaixells, com si Cirus no hagués
de continuar el viatge, i fent veure com seria innocent de demanar
un guia a aquell «al qual espatllem l'empresa»:

-Si ens fiem del guia que Cirus ens doni, què ens impedeix d'enviar
Cirus a ocupar les altures pel nostre compte? Perquè jo vacil·laria
de pujar als bastiments que Cirus ens donés, de por que no ens
volgués enfonsar amb les seves trirrems. I temeria de seguir el guia
que ens donés, de por que no ens dugués en algun indret d'on no hi
hauria manera de sortir. Jo voldria, si me n'anava contra la
voluntat de Cirus, anar-me'n d'amagat d'ell: cosa que no és
possible. Jo dic doncs que tot això són xerrameques. Jo sóc del
parer, que vagin a Cirus uns quants homes, que siguin a posta, amb
Clearc, per preguntar-li, en què vol servir-se de nosaltres. Si es
tracta d'una empresa semblant a aquella, en la qual ja s'ha servit
de tropes estrangeres, seguim-lo també nosaltres, i no siguem
pitjors que els que abans han anat amb ell terra amunt. Si l'empresa
sembla més gran, més treballosa i més plena de perill, cal que es
determini o a endur-se'ns convençuts nosaltres o a deixar-nos anar
de bones en bones convençut ell. Perquè així si el seguíem el
seguiríem amics d'ell i amb delit, i si ens en anàvem, ens en
aniríem en seguretat. I el que digui d'això, que sigui anunciat
aquí; i en haver-ho sentit, deliberarem segons.

Això semblà bé. Havent triat uns quants homes els envia amb Clearc;
els quals pregunten a Cirus què té decidit sobre l'exèrcit. Cirus,
respon, que ha sentit a dir que Abròcomas, enemic seu, és a dotze
etapes vora el riu Èufrates; i diu que fa compte de dur-los contra
ell; que si ell és allí, diu que desitja imposar-li el càstig; però
si ha fugit «allí deliberarem què cal fer».

En haver sentit això, els elegits ho reporten als soldats; aquests
sospiten que els vol dur contra el rei: amb tot, els sembla bé
seguir-lo; Però demanen més paga; i Cirus promet de donar a tots una
meitat més del que abans es feien, en comptes d'un daric tres mitjos
darics al mes per soldat.

Que marxés contra el rei, fins allí no ho havia sentit a dir ningú;
almenys d'una manera oberta.



CAPÍTOL IV

MARXA FINS A L'ÈUFRATES

D'allí fa dues etapes, deu parasangues, fins al riu Psaros, que té
d'amplària tres pletres. D'allí fa una etapa, cinc parasangues, fins
al riu Píram, que té d'amplaria un estadi (1). D'allí fa dues
etapes, quinze parasangues fins a Issos, última ciutat de la
Cilícia, vora el mar, poblada, gran i rica. Hi romangueren tres
dies, durant els quals arribaren a Cirus els trenta-cinc vaixells
del Peloponès, amb Pitàgoras el Lacedemoni d'almirall. Tamus
d'Egipte els conduïa des d'Efes, tenint amb ell altres vint-i-cinc
naus de Cirus, amb les quals havia assitiat Milet, quan era amiga de
Tissafernes, i fet la guerra amb Cirus contra ell. Venia també dalt
de les naus Quirísof de Lacedemònia, enviat a cercar per Cirus,
seguit de set-cents hoplites que comandava al servei de Cirus. Les
naus fondejaren tocant a la tenda de Cirus. Allí els grecs
mercenaris que eren amb Abròcomas desertaren d'ell i passaren a
Cirus: quatre-cents hoplites, que s'uneixen a l'expedició contra el
rei.

D'allí fa una etapa, cinc parasangues, fins a les Portes de Cilícia
i de Síria. Eren dues muralles: la de la banda de dins, davant de
Cilícia, era ocupada per Siènnesis i una guarnició de Cilicis; la de
la banda de fora, davant la Síria, es deia que era guardada per una
guarnició del rei. Entre mig de les dues s'esmuny un riu anomenat el
Carsos, ample d'un pletre. Tot l'espai entre les dues muralles és de
tres estadis; i poc és possible de passar-hi per la força, perquè el
pas és estret, i les muralles davallen fins al mar, i per damunt hi
ha tot de roques malpetgeres. I és en aquestes dues muralles que
s'obren les Portes. Per amor d'aquest pas Cirus fa venir les naus, a
fi de desembarcar hoplites part d'ençà i part d'enllà de les Portes,
i de passar a despit dels enemics que guardessin les Portes
Sirianes; cosa que Cirus creia que faria Abròcomas, que tenia un
nombrós exèrcit. Però Abròcomas no va fer-ho, sinó que en sentir a
dir que Cirus era a la Cilícia, es retirà de la Fenícia i marxà cap
al rei, duent, pel que es deia, un exèrcit de tres-cents mil homes.

D'allí Cirus fa a través de la Síria una etapa de cinc parasangues
fins a Mirianda, ciutat poblada per Fenicis, vora el mar. És un lloc
comercial, i hi fondegen molts de bastiments de transport. Hi
romanen set dies; durant els quals Xènias d'Arcàdia, general, i
Pasió de Megara, pujant en un bastiment i posant-hi dins el que
tenen de més valor, es fan a la mar, picats, pel que semblava a la
majoria, perquè Cirus deixava tenir a Clearc els soldats d'ells que
s'havien passat a Clearc per tornar a Grècia i no pas anar contra el
rei. Tot d'una que hagueren desaparegut corregué la veu que Cirus
els perseguia amb les seves trirrems: uns feien vots perquè fossin
agafats, com a traïdors que eren; d'altres els compadien si els
atrapessin.

Cirus convocà els generals i digué:

-Xènias i Pasió ens han abandonat. Però sàpiguen bé que no s'han
salvat pas com uns esclaus fugitius. Sé bé on van, i no se m'han
escapolit pas. Tinc trirrems per poder agafar el bastiment llur.
Però, pels déus, el que és jo no els perseguiré pas. No dirà ningú
que jo, mentre algú és amb mí me'n serveixo, i quan se'n vol anar
l'agafo, el malmeno i l'expolio dels seus cabals. Que se'n vagin
doncs, sabent que es porten més malament amb mi que no pas jo amb
ells. I més: jo tinc en el meu poder llurs fills i llurs dones,
custodiats a Tral·les: però no les en privaré pas, sinó que les
recobraran per amor de llur passada virtut envers mí.

Així parlà Cirus; i els grecs, si algun no tenia gaire delit per
l'expedició, en sentir la bondat de Cirus el seguiren amb més gust i
amb més daler.

Després d'això Cirus fa quatre etapes, vint parasangues, fins al riu
Chalos, que té d'amplària un pletre, i és ple de peixos grans i
mansuets, que els sirians tenen per uns déus i no permeten que se'ls
faci cap mal, com tampoc als coloms. Les viles on van atendar eren
de Parisatis, donades per a la seva cintura (2).

D'allí, fa cinc etapes, trenta parasangues, fins a les fonts del riu
Dardes, l'amplària del qual és d'un pletre. Allí hi havia el palau
de Bèlesis, governador de la Síria, amb un jardí tot gran i bell,
que tenia tot el que cada estació produeix. Cirus l'arrasà i cremà
el palau.

D'allí fa tres etapes, quinze parasanges, fins a les vores de
l'Èufrates, que té quatre estadis d'ample: i s'aixeca allí una
ciutat gran i rica, Tàpsac per nom. Hi romanen cinc dies. Cirus,
havent enviat a cridar els generals grecs, els diu que el camí serà
contra el Gran rei, cap a Babilònia i els dóna ordre de fer-ho saber
als soldats, i de convèncer-los de seguir-lo. Els generals convoquen
una assemblea i ho anuncien. Els soldats s'enfurismen contra els
generals, i diuen, que sabent-ho feia temps, els ho han tingut
amagat. Es neguen a anar endavant, si no els donen tants de diners
com als grecs que precedentment havien acompanyat Cirus en el viatge
cap al seu pare, i això no anant pas a combatre, sinó quan Cirus
havia estat cridat pel seu pare. Els generals ho reporten a Cirus,
el qual promet de donar a cada home cinc mines (3) d'argent, a llur
arribada a Babilònia, i la soldada sencera fins a deixar-los de bell
nou aposentats a Jònia.

La majoria dels grecs són convençuts així. Però Menó, abans que es
vegés clar el que farien els altres soldats, si seguirien Cirus o
no, convoca el seu exèrcit separadament dels altres i diu:

-Soldats, si em creieu, sense perill ni fatiga us fareu estimar més
de Cirus que els altres soldats. Què us mano de fer? Ara Cirus
suplica als grecs de seguir-lo contra el rei. Jo doncs us dic que
ens cal passar el riu Èufrates abans que no es vegi clar el que els
altres grecs respondran a Cirus. Si voten per seguir-lo, vosaltres
semblareu la causa, havent començat a passar, i com als més zelosos
Cirus us en sabrà grat i us ho pagarà: i sap pagar millor que ningú.
Si els altres voten que no, refarem tots plegats el camí: i com a
únics que haureu obeït, com a més fidels, us farà servir per a les
guarnicions, i per als comandaments de companyies, i en qualsevol
altra cosa que li demaneu jo sé que trobareu en Cirus un amic.

Havent sentit aquestes paraules obeeixen i travessen, abans que els
altres hagin respost. Cirus, en adonar-se que passen, se n'alegra
tot, i envia Glos a dir a l'exèrcit:

-Des d'ara jo tinc de què lloar-vos, soldats: però vosaltres també
tindreu de què lloar-me a mí, jo m'hi basquejaré, o creieu que no
sóc ja Cirus!

Els soldats, plens de grans esperances, li desitgen una bella
fortuna. A Menó, diuen, li envià presents esplèndids. Això fet,
Cirus travessa, seguit de tota la resta de l'exèrcit.

Dels que passaren el riu, ningú no es mullà més amunt del pit. Els
Tapsaquesos deien que mai aquell riu no havia estat passador a peu
fins aleshores, sinó en barques; les quals Abròcomas adelantant-se
les havia cremades, a fi que Cirus no pogués passar. Semblava doncs
que era cosa dels déus, i que clarament el riu s'havia enretirat
davant de Cirus, com davant del rei futur.

D'allí travessa la Síria, en nou etapes, cinquanta parasangues, i
arriben a les vores de l'Araxes. Hi havia en aquell indret tot de
pobles curulls de blat i de vi. Hi romanen tres dies i hi fan
provisions.

(1) Sis pletres, o poc més de 180 m.

(2) Els reis de Pèrsia concedien a llurs dones la propietat de
països i viles perqué amb les rendes es mantinguessin i es
vestissin. Sovint cada feu d'aquests es designava amb el nom de la
peça de vestit que era destinat especialment.

(3) La mina pèrsica valia 125 dracmes, l'àtica 100. Una dracma
equivalia a poc menys del franc.



CAPÍTOL V

MARXA A TRAVÉS DE L'ARÀBIA DESERTA

D'allí travessa l'Aràbia, tenint l'Èufrates a la dreta, i fa cinc
etapes en un desert, trenta-cinc parasangues. En aquest país la
terra és una plana, tota igual com un mar, i plena de donzell. Si hi
ha res més de planta o de canya, tot és benolent, com aromes: però
d'arbre no n'hi ha cap. Els animals són de tota mena sobretot ases
salvatges, molts estruços dels grossos, ostardes i gasel·les. Els
genets perseguien aquests animals. Els quals, quan algú els
perseguia, s'adelantaven corrents i s'aturaven: perquè corrien molt
més de pressa que els cavalls; llavors, quan els cavalls els
atrapaven de bell nou, tornaven a fer el mateix i no hi havia
manera, d'atrapar-los, sino que els genets, escalonant-se a
distàncies, els cacessin rellevant-se els cavalls. La carn dels que
van agafar s'assemblava a la del cèrvol, però més fina. D'estruç
ningú va agafar-ne; els genets que en perseguiren algun, aviat
desdigueren: perquè se'ls allunyava escapat, corrent amb totes les
cames, i aixecant les ales que les feia servir a tall de vela. Ara,
les ostardes, si un les fa aixecar llestament, és fàcil
d'agafar-les; perquè tenen la volada curta, com les perdius, i de
seguida es rendeixen. Llur carn era exquisidíssima.

Després d'haver travessat aquesta contrada, arriben a les vores del
Mascas, ample d'un pletre. Allí hi ha una ciutat deserta, gran,
anomenada Corsota: i el Mascas la banya tot al voltant en cercle. Hi
resten tres dies i hi fan provisions.

D'allí fan, en tretze etapes, noranta parasangues de desert, tenint
sempre l'Èufrates a la dreta, i arriben a les Portes. En aquestes
jornades moltes atzembles moriren de fam; no hi havia ni farratge ni
arbres: tot el país era pelat. Els que hi habiten desenterren al
llarg del riu unes pedres moleres, que faisonen i porten a
Babilònia: les hi vénen, i en canvi compren blat, del qual viuen.

El blat mancà a l'exèrcit, i no era possible de comprar-ne sinó al
mercat lidià, en el camp bàrbar de Cirus a quatre sigles la càpita
de farina de forment o d'ordi (1). Ara, el sigle val set òbols i mig
i la càpita feia dues quènices àtiques. Els soldats, doncs, es
mantenien de carn.

Hi havia etapes, d'aquestes que es feien d'allò més llargues, quan
es volia arribar a l'abast de l'aigua o del farratge. I vet aquí que
un dia es presenta un lloc estret i fangós, impracticable per als
carros. Cirus s'hi atura amb els primers i els més rics del seu
seguici, i dóna ordre a Glos i a Pigres de pendre un destacament de
bàrbars per desentollar els carros. Com que li semblen fer-ho amb
calma, mana, amb un aire d'ira, als senyors perses que el volten, de
posar-se també a tirar dels carros. Llavors es pogué veure un
exemple de disciplina. Cadascú de seguida llença la seva sobre-roba
de púrpura al mateix indret on s'esqueia i com un que corre per un
premi s'engega per un turó tot pendent, amb aquelles túniques
sumptuoses i aquelles calces brodades que duien, i fins alguns amb
collarets al coll i anells als dits en un moment salten tots dins el
fang, més de pressa del que ningú s'afiguraria; solleven els carros
i els desentollen.

En suma, era evident que Cirus apressava la marxa sense perdre
temps, i sense aturar-se sinó per amor de l'aprovisionament o
d'alguna altra cosa necessària, pensant, que com més llest aniria,
més poc preparat estaria el Rei per combatre, i com més a pleret,
més tropes reuniria el Rei. Perquè era de veure, per qui
reflexionés, que l'imperi del Rei és poderós per l'extensió del
país, i per la població, però feble per la llargària dels camins i
per la dispersió de les forces, si algú fes la guerra amb
promptitud.

A l'altra riba de l'Èufrates, i a l'endret del campament en el
desert, hi havia una ciutat rica i gran anomenada Carmanda. Els
soldats hi compraven els queviures, travessant el riu en raigs, de
la següent manera. Omplien de fenc lleuger les pells que tenien per
cobertors, després les ajuntaven i les cosien ben estret perquè
l'aigua no toqués l'herba seca: damunt d'elles, travessaven el riu i
s'enduien els queviures, un vi fet de la mena de gla que lleva la
palmera, i grans de mill: perquè era el que més abunda en aquest
país.

En aquest lloc es barallaren dos soldats, un de Menó i un de Clearc:
i Clearc, judicant que el de Menó no tenia raó, li venta vergassada.
El soldat, en tornar al sen campament, ho conta: en sentir-lo els
soldats s'indignen, i es posen furiosos contra Clearc. El mateix
dia, Clearc, havent anat al pas del riu per vigilar-hi el mercat,
tornava a cavall cap a la seva tenda, a través del campament de
Menó, i amb pocs homes al seu voltant. Cirus no havia arribat
encara, però era pel camí. Un dels soldats de Menó, que asclava
llenya, veu Clearc que passa, li tira la destral, i l'erra; un altre
li tira una pedra, i un altre, i de seguida molts, per la cridòria
que s'aixecà. Clearc es refugia al seu campament, i tot seguit crida
a les armes: ordena als hoplites de romandre amb els escuts davant
dels genolls, i ell, seguit dels Tracis i dels genets que tenia el
seu campament, que eren més de quaranta, la majoria Tracis, arrenca
contra la gent de Menó, talment que aquesta, colpida d'astorament, i
el mateix Menó, corren a les armes; d'altres resten immòbils, sense
saber què fer. Llavors Pròxenos, que s'esqueia a arribar endarrerit,
al cap d'un batalló d'hoplites, fa avençar els seus homes entre els
dos bàndols, ordena d'abaixar les armes, i suplica a Clearc de no
fer aquelles coses. Clearc, que de poc li havia anat que no fos
lapidat, s'indigna de sentir que Pròxenos parlés tan tranquilament
del seu afront. El commina a sortir del mig. En això arriba Cirus, i
s'assabenta de la cosa; empunya tot d'una les javalines, es llença
entremig seguit dels seus fidels que allí eren, i exclama:

-Clearc i Pròxenos, i els altres grecs presents, no sabeu el que us
feu. Perquè ara us abraoneu els uns amb els altres, penseu que des
d'aquest dia jo seré aclaparat i vosaltres ho sereu també al cap de
no gaire. Perquè si les nostres coses es giren malament, tots
aquests bàrbars que veieu seran més enemics nostres que els que van
amb el Rei.

En sentir aquests mots, Clearc entrà en el seu seny; els dos bàndols
s'apaivaguen, i deixen les armes a lloc.

(1) La cápita així equivaldria a uns 2'19l, i el sigle a uns 1'20
francs. Es tracta doncs d'un preu d'usurers. Cada home consumint una
quènice de blat diària, hauria gastat 2'40 fr., quan la seva
consignació per queviures no era sinó de 31 c.



CAPÍTOL VI

TRAICIÓ D'ORONTAS

Avançant des d'aquí, apareixien tot de petjades de cavall, i fems:
hom conjectura que és el rastre ben bé de dos mil cavalls. Aquest
destacament, guanyant la davantera, cremava els farratges i tot allò
altre que pogués ser útil.

Orontas, persa de nissaga reial, i que se l'anomenava com dels
millors guerrers perses, forma el projecte de traïr Cirus; i ja
abans li havia fet la guerra, havent-s'hi reconciliat. Diu a Cirus
que si li dóna mil cavalls pararà una emboscada a la cavalleria que
li crema la davantera, i la destroçarà, o agafarà molts presoners,
impedirà els incendis, i farà que l'enemic no pugui anunciar al rei
que hagi vist l'exèrcit de Cirus. A Cirus, en sentir-lo parlar així,
li sembla que és aventatjós, i li mana de pendre un escamot de
cadascun dels generals.

Orontas, pensant-se que els genets eren a punt de marxa, escriu una
lletra al rei, que ve portant tants de cavalls com pot: i l'invita a
dir als seus que el rebin com un amic. En la lletra li retreia el
record de la seva antiga amistat i de la seva fidelitat. Dóna
aquesta lletra a un home fidel, almenys lo hi tenia: però aquest
l'agafa i la dóna a Cirus. En llegir-la, Cirus fa agafar Orontas,
convoca a la seva tenda set dels principals perses del seu seguici,
i dóna ordre als generals grecs de dur els hoplites, i de
disposar-los en armes al voltant de la seva tenda. Així ho fan,
duent prop de tres mil hoplites. Crida igualment al consell Clearc,
que li semblava a ell com a tots els altres, el qui més consideració
mereixia dels grecs. En sortir, Clearc contà als seus amics com
havia tingut lloc el jutjament d'Orontas, perquè no era cap secret.

Diu que Cirus començà amb aquest discurs:

-Us he convocat, amics, per asistir amb vosaltres el que sigui just,
davant dels déus i dels homes, que jo faci d'Orontas. Aquí el teniu.
De primer, el meu pare me l'ha donat perquè em donés oïda, a mi;
després ell, obeint, com diu ell mateix, al meu germà, ha fet armes
contra mi, i s'ha apoderat de la ciutadella de Sardes. Llavors jo li
he fet la guerra, de manera de fer-li desitjar la fi de les
hostilitats, i li he pres la mà dreta i li he donat la meva. Després
d'això- diu, -oh Orontas, ¿és que t'he fet cap tort?

Orontas respongué que no. I Cirus tornà a preguntar:

-Amb tot, més tard, com tu mateix confesses, sense haver rebut cap
ofensa de mí, ¿no t'has passat als Misians i has fet tant de mal al
meu territori com has pogut?

Orontas digué que sí.

-Quan has conegut- continuà Cirus -on arribava la teva potència, ¿no
has vingut a l'altar d'Àrtemis a dir-me que t'havies penedit, i un
cop m'has tingut enternit no m'has donat la teva fe i has pres la
meva?

Orontas hi convingué igualment.

-¿Quin tort has rebut, doncs, de mi- continuà Cirus, -per començar
evidentment per tercera vegada a conspirar contra mi?

I en dir Orontas que no havia rebut cap tort, Cirus pregunta:

-¿Confesses, doncs, que has estat injust amb mi?

-Sí, cal confessar-ho- respongué Orontas.

Llavors Cirus tornà a preguntar:

-¿Podries, doncs, encara, esdevenint l'enemic del meu germà, ser per
a mi un amic fidel?

I l'altre respongué:

-Ni que ho fos, oh Cirus, no t'ho semblaria mai.

Llavors Cirus digué als presents:

-El que aquest home ha fet, ho reconeix. Tu el primer, Clearc,
pronuncia el teu parer què et sembla.

Clearc digué:

-Jo aconsello de treure'ns d'entre peus aquest home, com més aviat
millor, a fi de no haver-nos-en de guardar més, i de tenir quietud,
pel que respecta a ell, per fer bé als qui ens vulguin ésser amics.

I diu que els altres s'adheriren a aquesta opinió. Llavors, a una
ordre de Cirus, tothom, fins els seus parents, s'aixecaren i
agafaren Orontas de la cintura, que era condemnar-lo a mort; i tot
seguit se l'endugueren els que en tenien l'ordre. En veure'l sortir
els que abans s'agenollaven davant d'ell, també llavors
s'agenollaren, tot i saber que el duien al suplici.

Després que va ser introduït a la tenda d'Artapates, el més fidel
dels portaceptres de Cirus, ningú no ha tornat a veure mai Orontas
ni viu ni mort, ni ha dit ningú, per haver-ho vist, com va morir.
Els uns, feren unes conjectures, els altres unes altres; i no ha
aparegut mai enlloc la seva tomba.



CAPÍTOL VII

ARRIBADA A BABILÒNIA

D'allí fan, a través de la Babilònia, en tres jornades, dotze
parasangues. A la tercera jornada cap a mitja nit, Cirus passa en
mig de la plana revista dels grecs i dels bàrbars: perquè li
semblava que l'endemà a trenc d'alba el rei vindria amb el seu
exèrcit a presentar-li batalla. Encarrega a Clearc el comandament de
l'ala dreta, a Menó el Tesalià el de l'ala esquerra, i ell mateix
arrenglera les seves pròpies tropes. En acabat de la revista, a
punta de dia, uns desertors vinguts de la banda del Gran Rei porten
al Cirus notícies sobre l'exèrcit reial. Cirus convoca els generals
i els capitans grecs, escateix amb ells com faria la batalla, i els
exhorta encoratjant-los amb aquestes paraules:

-Oh Grecs, no us duc pas d'aliats perquè em manquin bàrbars, sinó
perquè crec que sou millors i més forts que molts dels bàrbars, i
per això us he pres amb mi. Vegeu doncs de ser dignes de la
llibertat que posseïu, i per la qual jo us dic feliços. Perquè,
sapigueu-ho bé, jo pendria aquesta llibertat a canvi de tot el que
tinc i encara més. A fi que conegueu a quin combat aneu, jo que el
conec vull fer-vos-en sabedors. La munió és immensa, i arremeten amb
una gran cridòria: però si sosteniu ferm, jo estic segur
d'avergonyir-me quan veureu quins homes tenim en el nostre país.
Però vosaltres sigueu homes i porteu-vos com a valents, que aquell
de vosaltres que voldrà tornar a la seva pàtria, jo li faré tornar
envejat de tothom: però espero fer de manera que molts s'estimaran
més el que trobaran vora meu que el que trobarien a casa.

Llavors Gaulites que era allí, refugiat de Samos i fidel a Cirus,
digué:

-Cirus, n'hi ha que diuen que ara promets molt perquè et trobes en
un perill imminent, però que si tot te va bé, diuen que no te'n
recordaràs més. D'altres diuen que ni que te'n recordessis i
volguessis no podries pagar el que promets.

En haver sentit aquestes paraules, Cirus digué:

-Però, companys, l'imperi dels meus pares s'estén cap a migdia, fins
a uns països inhabitables a causa de la calor; i cap a la banda de
l'Ossa, a causa del fred; de tot el que hi ha al mig, ne són
sàtrapes els amics del meu germà. Si nosaltres vencem bé cal que en
fem senyors els nostres amics; talment que no temo pas de no tenir
què donar a cadascun dels meus amics si la cosa reix bé, sinó de no
tenir prou amics a qui donar. I a vosaltres, Grecs, us donaré a més
a més una corona d'or a cadascú.

Els que sentiren aquestes paraules posaren molt més delit i les
reportaren als altres. Els generals i fins alguns altres grecs
entraren on era Cirus, demanant per saber què tindrien, si eren
vencedors; i ell els acomiadava a tots amb el cap omplert.

Tots els que conversaven amb ell li aconsellaven de no combatre ell
en persona, sinó d'estar-se a la reraguarda. I en aquella avinentesa
Clearc preguntà si fa no fa a Cirus:

-¿Es que penses, Cirus, que el teu germà voldrà combatre en persona?

-Per Zeus- digué Cirus, -si és de debò fill de Darius i de Parisatis
i germà meu, jo no li pendré pas el lloc sense brega.

Llavors, durant l'armament, es va fer el recompte dels grecs: deu
mil quatrecents escuts i dos mil cinc cents peltastes; i els bàrbars
que anaven amb Cirus, deu miríades i com a vint carros armats de
falç. Els enemics diuen que eren cent vint miríades i dos cents
carros, armats de falç, sense comptar sis mil cavalls comandats per
Artagerses i arrenglerats davant del rei. L'exèrcit del rei era
comandat per quatre caps, estrategues o generals, cadascun tenint a
les seves ordres trenta miríades, Abròcomas, Tissafernes, Gòbrias,
Arbeces. I d'aquests ne foren presents a la batalla noranta
miríades, i de carros armats de falç cent-cinquanta; perquè
Abròcomas féu tard de cinc dies a la batalla, arribant de la
Fenícia. I tot això els desertors enemics vinguts de la banda del
Gran Rei ho feren avinent a Cirus abans de la batalla; i després de
la batalla, els enemic agafats reportaren el mateix.

D'allí Cirus fa una jornada, tres parasangues, amb totes les tropes
formades, les gregues i les bàrbares: perquè creia que el rei
atacaria aquell mateix dia. Cap a mitjan d'aquesta jornada troba en
efecte un fossat cavat, pregon, de una amplària de cinc brasses i
una fondària de tres. El fossat s'estenia per la plana amunt, en una
llargària de dotze parasangues, fins a la muralla de la Mèdia. Allí
hi ha els canals que deriven del Tigris: són quatre, d'una amplària
d'un pletre, i força pregons; i hi naveguen barques que duen blat.
Es llencen dins l'Èufrates, i deixen entre l'un i l'altre una
distància d'una parasanga; i els travessen ponts.

Vora l'Èufrates, entre el riu i el fossat, hi havia un passatge
estret com d'una vintena de peus. Aquest fossat el Gran Rei l'havia
fet fer a tall de trinxera, en assabentar-se que Cirus avençava
contra ell. Cirus i el seu exèrcit passen aquest freu, i es troben a
l'altra banda del fossat. En tot aquell dia el Rei no presenta
batalla; però es veuen moltes petjades de cavalls i d'homes que es
retiren. Cirus llavors fa venir l'endevinaire Silanos d'Ambràcia, i
li dóna tres mil darics, perquè onze dies abans d'aquell li havia
dit, mentre sacrificava, que el Rei no presentaria batalla en deu
dies. I Cirus li havia dit:

-Ja no hi haurà batalla, si no n'hi ha aquests dies: si dius la
veritat, et prometo deu talents (1).

I era aquest or que ara li pagava, perquè s'havien escolat els deu
dies.

Com que el rei no havia destorbat que l'exèrcit de Cirus travessés
el fossat, Cirus va creure, i els altres també, que havia desdit de
combatre; de manera que l'endemà Cirus marxava amb més descurança.
El tercer dia avença, segut en el seu carro, amb molt poca gent
davant d'ell: la majoria marxava a la desbandada, i molts fins es
feien portar les armes en els carros i adzembles.

(1) El talent valia 6,000 dracmes, o sigui uns 5,560 francs.



CAPÍTOL VIII

BATALLA DE CUNAXA l MORT DE CIRUS

Ja era cap a l'hora que la plaça és plena, i ja s'éra vora l'indret
on es feia compte de desenganxar, quan de sobte Patègias, senyor
persa, un dels fidels de Cirus, apareix corrent a galop desfet, amb
el cavall tot suat, i crida tot d'una a tothom que ensopega en
llengua bàrbara i en grec, que el rei avença amb un exèrcit nombrós,
aparellat com per una batalla. Llavors hi hagué un gran batibull:
els grecs i tothom pensen de seguida que el rei els caurà damunt
sense estar formats. Cirus salta del carro, revesteix la cuirassa,
puja a cavall, agafa les javalines, i dóna ordre a tothom d'armar-se
i de col·locar-se cadascú en el seu rengle.

Es formen a correcuita: Clearc, a l'ala dreta, i recolzant en
l'Èufrates; Pròxenos el continua seguit dels altres generals, i Menó
i les seves tropes ocupa l'ala esquerra de l'exèrcit grec. De
l'exèrcit bàrbar, la cavalleria paflagònia, cap a un miler d'homes,
es col·loca vora Clearc a la dreta, amb el cos de peltastes grecs, i
a l'esquerra Arieu, lloctinent de Cirus, amb la resta dels bàrbars.
Cirus es posa al centre, amb els seus cavallers en nombre de sis
cents, armats de cuirasses, de cuixeres i d'elms, tots llevat de
Cirus. Cirus es col·locava per a la batalla amb el cap nu. Es diu,
en efecte, que és costum dels perses d'anar amb el cap nu quan
afronten els perills de la guerra. Els cavalls que seguien Cirus
portaven tots frontals i pitrals; els genets tenien sabres a la
grega.

Ja era migdia i els enemics no es mostraven enlloc; però cap a la
tarda, apareix una polsaguera com un núvol blanc, que en poca estona
esdevingué una negror que cobreix bon troç del pla. Quan són més a
prop, aviat el bronze lluenteja, i es fan obiradores les llances i
els rengles. Era la cavalleria de cuirasses blanques pertanyent a
l'ala esquerra de l'enemic: Tissafernes diuen que la comandava.
Vénen de seguida els gerròfors (1), després els hoplites amb escuts
de fusta fins als peus; els quals diuen que eren egipcians: i altres
cavallers, i altres arquers, tots formats per nacions, cada nació
avençant en columna plena. Davant, deixant grans distàncies entre
ells, anaven els carros anomenats portafalç; i tenien les falç
agafades al fusell, les unes esteses de biaix, les altres sota els
seients, mirant a terra, per tallar de cap a cap tot allò que
encontressin. El pla era de llançar-los contra els batallons grecs,
i de rompre'ls.

El que Cirus havia dit, quan havent convocat els grecs recomanava de
resistir la cridòria dels bàrbars, fou desmentit: perquè avençaven
no amb crits, sinó en tant de silenci com era possible,
tranquil·lament, a un pas igual i calmós.

Llavors Cirus, passant al llarg de la línia amb Pigres, el seu
intèrpret, i tres o quatre més, crida a Clearc de conduir la seva
tropa cap al centre mateix dels enemics perquè allí era el Rei:

-Si vencem aquí, diu, tot és nostre.

Clearc, veient el cos del centre, i sentint a dir a Cirus que el Rei
era enllà de l'esquerra dels grecs: perquè el Rei tanta més munió
tenia, que el seu centre desbordava l'esquena dels grecs: Clearc
doncs no volgué desagafar la seva ala dreta de les vores del riu,
per por de ser voltat pels dos flancs; però respongué a Cirus, que
vigilaria que tot anés bé.

En aquest endemig l'exèrcit bàrbar avençava en bon ordre; El cos
dels grecs, romanent en el mateix lloc, es completa amb soldats que
arriben encara a llurs rengles. Cirus, passant al llarg de la línia,
a no gaire distància del front, contemplava els dos exèrcits, ara
girant els ulls als enemics, ara als amics. Quan un soldat de
l'exèrcit grec, Xenofont d'Atenes, en veure'l pica al seu encontre i
li pregunta si té cap ordre a donar. Cirus s'atura, i li mana de dir
a tothom que els sacrificis han estat bons i les víctimes bones.
Això dit, sent una remor que corre a través de les files, i pregunta
quina remor és. Xenofont diu, que és el mot d'ordre que passa ja per
segona vegada. Cirus s'estranya que l'hagin donat, i pregunta quin
és aquest mot d'ordre. Xenofont respon que «Zeus Salvador i
Victoria». I Cirus en sentir-ho:

-Doncs bé, l'accepto- diu -i que així sigui!

Havent això dit, mena cap al seu lloc. No hi havia ja més que tres o
quatre estadis de l'una falanx a l'altra, quan els grecs canten un
pean i surten cap a l'encontre dels enemics.

Una part de la falanx avença com una maror; la resta segueix a pas
de carrera: i aviat tots els grecs, llançant el crit ordinari de
«Helelen» en honor d'Eniàlios (2), arriben corrents. I n'hi ha que
diuen que feien soroll amb els escuts contra les piques per esverar
els cavalls. Abans d'arribar a tret d'arc, els bàrbars giren cua i
fugen; els grecs els persegueixen amb totes les forces, i es criden
els uns als altres de no córrer en desordre, sinó de seguir en
formació. Per altra banda, els carros eren duts els uns a través
dels mateixos enemics, els altres a través dels grecs, buits de
conductors. Els grecs, però, en veure'ls venir de lluny, obren les
files; només n'hi hagué un que, embadalit com en un hipòdrom es
deixà agafar; i tot i això diuen que no va pendre cap mal; ni cap
altre dels grecs en aquesta batalla, no va pendre cap mal tampoc, si
no és a l'ala esquerra; un que va ser ferit per una fletxa, diuen.

Cirus, veient els grecs vencedors i perseguint tot allò que tenien
davant, s'omple d'alegria i ja és saludat com a rei pels qui el
volten; amb tot no es deixa dur a perseguir, sinó que manté en
columna atapeïda la seva tropa de sis cents cavallers, i observa què
farà el rei. Perquè sabia que estava al mig de l'exèrcit persa. Tots
els caps dels bàrbars comanden estant-se al bell mig de llurs
tropes, creient així que són en més seguretat si tenen forces a cada
costat d'ells: i si tenen una ordre a donar l'exèrcit pot haver-ne
esment en la meitat del temps. El rei, doncs, col·locat al bell mig
de les seves tropes, quedava fora de l'ala esquerra de Cirus. Així,
com que ningú el combatia de front ni a ell ni a les tropes
arrenglerades al seu davant, fa un moviment de conversió com per
voltar l'altre exèrcit. Cirus, tement que no agafi els grecs per
l'esquena i els destroci, li pica a l'encontre, i carregant amb els
sis cents homes venç els que estaven arrenglerats davant del rei i
llança en fuga els sis mil: fins diuen que occí amb la seva pròpia
mà Artagerses, que els comandava.

Un cop iniciada la desfeta, els sis cents cavallers de Cirus
s'esbarrien i es llancen a la persecució, llevat d'uns quants, molt
pocs, que romanen entorn d'ell, gairebé únicament els anomenats
comensals. Estant amb ells, obira el rei i el batalló que el volta:
i tot d'una no es pot contenir, sinó que dient: «Veig l'home!» es
precipita damunt d'ell, li venta cop al pit i el fereix a través de
la cuirassa, com diu Ctèsias el metge, que fins diu que ell mateix
li curà la ferida; però al mateix moment de ventar el cop, algú
l'encerta sota l'ull amb una javalina tirada amb força. I allí en
aquell combat entre el Rei i Cirus i els que els voltaven, de l'un
costat i de l'altre, Ctèsias diu quants són els que moriren entorn
del Rei, perquè ell era a la seva vora. Cirus mateix hi va morir, i
sobre el seu cos jeien vuit dels principals del seu seguici.
Artapates, el més fidel dels portaceptres, pel que diuen, en veure
Cirus caigut, salta del cavall i s'abraça al seu cos. I els uns
diuen que el rei manà a algú que el degollés sobre el cos de Cirus;
d'altres, que es degollà ell mateix, arrencant-se de la simitarra;
perquè en tenia una d'or, i portava també un collaret, braçalet i
les altres joies com els més nobles dels perses; perquè Cirus
l'estimava per la bona voluntat i la fidelitat que li tenia.

(1) Portadors de _gerron_, petit escut persa, rectangular, de vímet
cobert de pell, que podia ser plantat a terra mitjançant un puntal
per cobrir el soldat mentre llançava les seves fletxes.

(2) Apel·latiu d'Ares o Mars.



CAPÍTOL IX

ELOGI DE CIRUS

Així finà Cirus, dels perses que visqueren després de Cirus l'Antic,
l'home més reial i més digne de l'imperi, com ho confessen tots
aquells que semblen haver-lo tractat. De primer, era encara un nen,
educat amb el seu germà i amb els altres infants, que ja se'l tenia
com el millor de tots en tota cosa. Perquè els fills dels perses més
distingits són educats a les portes del rei: allí tothom hi
observaria un gran seny, allí no s'hi sent a dir ni s'hi veu res de
vergonyós. Les criatures veuen com els uns són honorats pel rei, i
ho senten a dir, i com d'altres incorren en la seva desgràcia: de
manera que tot d'una, bo i criatures aprenen de comandar i de ser
comandats.

Cirus semblà ser d'antuvi el més respectuós dels de la seva edat;
obeïa als vells fins millor que els de naixença més baixa que ell;
després era molt amic dels cavalls i els manejava amb la més gran
habilitat del món; se'l judicava en els exercicis guerrers, el tir a
l'arc i el llançament de la javalina, com el més amic d'apendre i el
qui més s'hi practicava. Quan la seva edat li ho va permetre, fou el
més amic de la cacera i el més apassionat dels perills que es corren
amb les bèsties. Un ós un dia se li va tirar damunt, sense que ell
tremolés sinó que va abraonar-s'hi, i l'ós havent-lo fet caure del
cavall, en rebé ferides de les quals duia ben visibles les
cicatrius; però al capdavall l'occí i va fer ric i feliç el primer
que l'havia vingut a socórrer.

Enviat pel seu pare en qualitat de sàtrapa a la Lídia, la gran
Frígia i la Capadòcia, i designat així mateix general de totes les
tropes que tenen obligació de reunir-se en el pla del Castol, mostrà
d'antuvi que allò que més preava, si pactava amb algú i si feia amb
algú cap contracte, i si prometia res a algú, era de no enganyar en
res. I així tenia la confiança de les ciutats, que li eren sotmeses,
i la confiança dels particulars; i si algú li havia esdevingut
enemic, un cop havia tractat amb Cirus tenia la seguretat de no
haver de sofrir res contra els pactes. En conseqüència, quan va fer
la guerra a Tissafernes, totes les ciutats es decidiren de bona gana
per Cirus en comptes de Tissafernes, llevat dels Miletencs; i encara
aquests el temien, perquè no volia abandonar els refugiats. En
efecte, demostrà, com havia dit, que no els abandonaria mai, després
que una vegada havia estat llur amic, encara que llur nombre minvés
i  encara que els anessin més malament les coses.

Se'l veia, si algú li havia fet res de bo o de dolent, afanyar-se
per vèncer ell: i reportaven d'ell aquest desig, que dessitjava de
viure prou temps per vèncer a beneficis aquells que li havien fet
bé, i a venjança aquells que li haguessin fet mal. Per això doncs
tothom volia confiar-li, a ell més que a ningú del nostre temps, la
seva fortuna, la seva ciutat, la seva persona. No és pas tampoc que
ningú pugui dir, que es deixés enriure pels malfactors i els
injustos, ans els castigava més sense consideració que ningú. Sovint
es veien per les carreteres gent a la qual mancaven els peus i les
mans i els ulls: de manera que, dins la província de Cirus, tothom,
grec o bàrbar que no fes tort a ningú podia viatjar sense por, anar
on volia i portar el que li venia bé. Era un fet reconegut que
honorava amb preferència els valents a la guerra. La seva primera
guerra fou contra els Písides i els Misians; dirigint ell mateix en
persona la campanya en aquests països, a aquells que veié afrontar
de bon delit els perills, els féu governadors de les províncies
conquistades i els honorà amb altres presents; de manera que
semblava pretendre que els valents havien de ser els més feliços, i
els covards els esclaus dels valents. En conseqüència, eren a dojo
els qui volien córrer per ell al perill allí on es podia pensar que
Cirus ho reparés.

Pel que fa a la justícia, si algú li apareixia com volent
assenyalar-se per la seva, ho feia tot per enriquir-lo més que no
pas els qui amaven els profits injustos. Així és com tot li era
administrat equitativament i com tenia un veritable exèrcit. En
efecte els generals i els capitans venien a ell per mar, no amb
vista als diners, sinó perquè sabien que era més profitós d'obeir bé
a Cirus, que no pas la soldada de cada mes. Quan un el servia bé en
alguna cosa que ell encomanés, mai no deixava aquest zel sense
recompensa. Per això s'ha dit que Cirus tingué en tot els millors
agents.

Quan veia algun intendent que s'assenyalava per la seva justícia,
que millorava el país que regia, i que es feia rendes, no li llevava
mai res, sinó que encara li'n donava més: de manera que treballaven
de gust i adquirien amb confiança, i per altra banda el que un
hagués menjat ho amagava a Cirus. Perquè no es veia que envegés les
riqueses clares, però provava de servir-se dels tresors amagats.
Tots els amics que s'havia creat, dels quals coneixia l'afecte i
judicava auxiliars aptes per a empendre el que s'escaigués a voler
empendre, és cosa reconeguda per tothom que no hi havia ningú que
sapigués afalagar-los com ell. I com que de vegades ell mateix es
creia en necessitat d'amics per tal de tenir auxiliars, també ell
provava de ser per als seus amics un auxiliar excel·lent així que
remarcava el que desitgés cadascú.

Era l'home del món, jo penso, que rebia més presents, per moltes
raons; però també més que ningú els distribuïa entre els seus amics,
mirant els gustos de cadascú i el que veia que cadascú necessitava
més. Tot el que li enviessin d'agenç del cos, ja fos per a la
guerra, ja fos per a l'ornament, conten que deia que el seu cos no
podia portar-ho pas tot, i que uns amics ben agençats els
considerava com el millor ornament d'un home. Que hagués vençut els
seus amics en magnificència i en benifets no és res d'estrany,
perquè era més poderós; però que els sobrapassés en atencions, i en
desig de fer-los plaer, això el que és a mi em sembla més admirable.
Perquè Cirus sovint els enviava gerres, mig plenes de vi, quan ne
rebia de bo, dient que feia molt de temps que no havia trobat un
millor vi que aquell: «Te n'envia doncs i et prega de beure-l avui
amb els que més estimes.» Sovint enviava oques a mig menjar i
meitats de pans i altres coses així, encomanant al portador de dir:
«Cirus ho ha trobat exquisit: i vol, que tu també ho tastis.» Quan
el farratge era d'allò més rar, i que ell pels vailets i per la cura
que tenia se n'havia pogut procurar, enviava a tots cantons a dir
als seus amics de pendre aquell farratge per a llurs cavalls de
sella, a fi que el dejuni no els privés de portar els seus amics. Si
mai anava per algun indret on l'haguessin de veure molts ulls,
cridava els seus amics i conversava amb ells sèriament, a fi que es
veiés clar quins era que estimava.

De manera que el que és jo, pel que sento a dir, no crec que ningú
entre els grecs ni entre els bàrbars hagi estat més amat que ell.
Vet-en-aquí una prova. Tot i que Cirus era sotmès del rei ningú no
es passà d'ell a Artaxerxes; Orontas sol va provar-ho, i aviat va
trobar que l'home que havia pres per confident, era més afeccionat a
Cirus que no pas a ell. En canvi quan els dos prínceps esdevingueren
enemics, molts es passaren del Rei a Cirus, i d'aquests la gent que
el Rei estimava més, però que creien que en ser valents trobarien
una recompensa més digna vora Cirus que no pas vora del Rei. A la
mort de Cirus va haver-hi una gran prova que ell era personalment
bo, i que sabia destriar bé els fidels, afeccionats i segurs. Ell
mort, tots els amics i comensals que el voltaven moriren combatent
per Cirus, llevat d'Arieu: el qual es trobava format a l'ala
esquerra, manant la cavalleria: i en saber que Cirus havia caigut,
fugí amb totes les tropes que duia.



CAPÍTOL X

SEGONA PART DE LA BATALLA

En el lloc mateix fou tallada la testa i la mà dreta de Cirus. El
Rei i els seus, perseguint els fugitius, entren dins el camp de
Cirus. La gent d'Arieu no fa ja cap resistència, sinó que fugen a
través de llur camp cap a l'etapa d'on havien partit, i que era,
diuen, a quatre parasangues de la carretera. El Rei i la seva tropa
ho barregen tot i agafen la concubina de Cirus, una focea que diuen
que era discreta i bella. Una milesiana més jove, agafada pels
soldats del rei, fugí nua cap a la banda dels grecs armats que
guardaven els bagatges; formen per resistir, occeixen bona colla
dels rapinyadors i uns quants d'ells també hi moren: però no fugen,
i salven no solament la dona sinó que tot allò altre que hi havia en
llur quarter, efectes i homes, també ho salven.

Llavors el Rei i els grecs eren com a trenta estadis lluny els uns
dels altres: els uns, perseguint el que els era davant com si
haguessin vençut a tothom; els altres barrejant com si ja tots
haguessin vençut. Però en adonar-se'ls grecs que el Rei amb el seu
exèrcit era entre els bagatges, i el Rei pel seu cantó sentint a dir
a Tissafernes, que els grecs després de vèncer l'ala que tenien
enfront, avençaven en persecució dels fugitius, llavors el Rei
aplega la seva gent i la forma; Clearc, per la seva banda, crida
Pròxenos, perquè era el que tenia més a la vora, i deliberen si
enviaran un destacament o bé si aniran tots al campament per
defensar-lo.

En aquest punt, el Rei es veu clar que vol atacar de bell nou, pel
que sembla, per reraguarda. Els grecs, girant en rodó, es disposen a
rebre'l si ataca per allí. però el Rei pren una altra direcció, i
torna les tropes pel camí que havia seguit quan desbordava l'ala
esquerra. Duia amb ell els desertors que s'havien passat als grecs
durant la batalla, i Tissafernes amb la seva gent. El qual
Tissafernes no havia pas fugit al primer encontre: al contrari,
havia penetrat al llarg del riu a través dels peltastes grecs: i en
penetrar no havia occit ningú, mentre que els grecs, que s'havien
obert, colpien i disparaven contra ell. Al cap d'aquests peltastes
era Epístenes d'Amfípolis, que passava per home prudent. Tissafernes
doncs, duent la pitjor part, s'havia retirat, no pas que tornés
enrera, i, pervingut al camp dels grecs s'hi havia encontrat amb el
rei; i ara tornava amb les tropes reunides.

Quan foren a l'altura de l'ala esquerra dels grecs, temeren els
grecs que no els ataquessin de flanc, i que envoltats de tots
cantons, no els fessin a trossos: i els semblà que valia més de
plegar l'ala i arredossar-la al riu. Mentre deliberen, el rei,
reprenent la mateixa posició, estableix la falanx en front d'ells,
tal com la tenia al començament de la batalla. En veure els grecs
que els bàrbars eren a prop i arrenglerats, canten de bell nou el
pean i carreguen, encara amb més daler que a la primeria. Per llur
cantó els bàrbars no els esperen, sinó que fugen més de pressa que
abans; els grecs els empaiten fins a un llogarret on s'aturen. Part
damunt d'aquest llogarret hi havia un turó, al cim del qual la tropa
del rei havia donat el tomb; no hi havia infanteria; però el turó
era ple de cavalls, talment que no es distingia el que passava:
deien que es veia l'estandard reial, una àguila d'or damunt l'asta
d'una pica, amb les ales esteses.

En dirigir-s'hi els grecs, la cavalleria abandona aquest turó no pas
en massa, sinó els uns per aquí, els altres per allà; el turó resta
nu de cavalls: a la fi tots es retiren. Clearc doncs no puja al
turó, sinó que fent aturar la tropa al peu envia Lici de Siracusa i
un altre al cim amb l'ordre de veure el que hi ha dalt del turó i de
reportar-li-ho. Lici s'hi arribà i en haver vist, reporta que fugen
corrents.

Ara, això s'esdevenia gairebé al pondre's el sol. Els grecs s'aturen
i posen les armes en terra per reposar. Amb tot, s'admiren que Cirus
no aparegui enlloc, ni que ningú de la seva banda es presenti,
perquè no savien que fos mort, ans conjeturaven que havia partit en
persecució de l'enemic, o que s'havia adelantat per pendre alguna
posició. Escateixen doncs entre ells si romanent allí hi faran venir
els bagatges, o bé si se'n tornaran al campament. Els sembla millor
de tornar-se'n i arriben cap a l'hora de sopar a les tendes. Tal va
ser la fi de la jornada.

Troben llurs efectes la major part rampinyats, així com  res tenien
de menjar o de beure; i els carros curulls de farina i de vi que
Cirus havia preparat, a fi de distribuir-los als grecs si mai cap
fretura s'apoderés de l'exèrcit, i que es deia que eren cap a tres
cents carros, també els havien rapinyat les tropes del rei. De
manera que la majoria dels grecs van estar-se sense sopar, i ja no
havien dinat: perquè abans que l'exèrcit desenganxés per dinar, el
rei havia aparegut. Així és, doncs, com van passar aquella
nit.




LLIBRE SEGON.

[La lleva de tropes gregues feta per Cirus quan va empendre la seva
expedició contra el seu germà Artaxerxes, tot el que va fer-se
durant la marxa, com va esdevenir-se la batalla, com Cirus finà, i
com els grecs tornaren a llur campament per dormir, creguts que
havien vençut del tot i que Cirus vivia: tals són el fets exposats
en el llibre precedent.]



CAPÍTOL PRIMER

DELIBERACIÓ DELS GRECS: AMBAIXADA DE FALINOS

A punta de dia, els generals reunits s'estranyen que Cirus ni enviï
algú altre per indicar el que calia fer, ni comparegui ell mateix.
Decideixen, doncs, de plegar els bagatges que tenien, i prenent les
armes tirar endavant fins ajuntar-se amb Cirus. Ja es posaven en
marxa quan, a sortida de sol, arriben Procles, governador de la
Teutrània, descendent de Demarat el Lacedemoni, i Glos fill de
Tamos. Aquests diuen que Cirus és mort, i que Arieu, fugitiu, és amb
els altres bàrbars a l'etapa d'on havien partit la vigília; que diu
d'esperar-los-hi tot aquell dia, si havien de fer-hi cap, però que
l'endemà declara que se'n tornarà cap a la Jònia, d'on havia vingut.
En sentir els generals aquestes noves, i en assabentar-se'n els
altres grecs, tots ne van tenir un pes al cor. I Clearc digué:

-Tant de bo que Cirus visqués! Però ja que és finat, anuncieu a
Arieu que nosaltres hem vençut el Rei, i, com veieu, ningú ja no ens
planta cara, i que si vosaltres no haguéssiu sobrevingut, marxàriem
contra el Rei. I prometeu a Arieu que, si ve ací, l'asseurem en el
tron reial: perquè són els vencedors de la batalla que han de
disposar de l'imperi.

Això dit, envia els missatgers, i amb ells Quirísof de Lacedemonia i
Menó de Tessàlia; perquè el mateix Menó ho havia volgut, essent amic
i hoste d'Arieu com era. Els enviats parteixen, i Clearc els espera.

Per altra banda, l'exèrcit es procura queviures com pot, dels
equipatges, degollant bous i ases; i pel que fa a la llenya,
adelantant-se una mica de la falanx, a l'indret on havia estat la
batalla, feien servir els trets, que eren molts, que els grecs
havien obligat als desertors del rei a llançar, i els _gerres_ i els
escuts de fusta dels egipcians: i hi havia també per emportar-se'n
qui sap les astes i els carros buits. Tot plegat ho fan servir per
coure la carn, i així mengen aquell dia.

I ja era cap a l'hora que la plaça és plena, quan arriben uns
heralds de part del Rei i de Tissafernes: bàrbars, si no és un
d'ells que era un grec, Falinos, que s'esqueia a estar vora de
Tissafernes, del qual era considerat, perquè es feia passar per
entès en la tàctica i en el maneig de les armes. Els heralds
s'acosten, criden els caps dels grecs, i diuen que el Rei,
considerant-se vencedor i havent mort Cirus, invita els grecs a
rendir les armes i venir a les portes del Rei a obtenir el que
puguin de bo. Vet aquí el que diuen els heralds del Rei. Els grecs
ho senten amb recor. Amb tot, Clearc s'acontenta de dir, que no són
pas els vencedors que han de rendir les armes.

-Però vosaltres- diu, -oh generals, doneu-los la resposta millor i
més honorable que sapigueu: jo torno de seguida.

I de fet un dels seus assistents el cridava per veure les entranyes
arrencades: perquè s'esqueia a estar sacrificant. Llavors Cleanor
l'Arcadià, que era el més vell, respongué que abans moririen que no
rendirien les armes. I Pròxenos de Tebes:

-El que és jo, Falinos- digué -em pregunto si és com a vencedor que
el Rei demana les armes, o com amic, a tall de presents. Perquè si
és com a vencedor, ¿per què li cal demanar, i no les ve a pendre? I
si les vol haver per la persuasió, que digui què tindran els
soldats, si li fan aquesta graciositat.

A això Falinos respon:

-El Rei es creu vencedor, ja que ha mort Cirus. Perquè, ¿qui hi ha,
si no, que li disputés l'imperi? I us mira com a seus, tenint-vos
com us té en mig del seu país, entre rius que és impossible de
travessar, i podent tirar damunt vostre una munió d'homes tal, que
ni que us els abandonés no podríeu matar-los.

Després d'això Teopompos, atenès, diu:

-Falinos, ara, com tu veus, no tenim altra cosa de bo sinó les armes
i el coratge; mentre tindrem les armes, pensem que del coratge també
ens en servirem; però si les rendim, seria privar-nos de la persona.
No creguis doncs, que us remetem l'unic bé que tenim, sino que amb
aquestes armes hem de combatre fins pels vostres interessos.

En sentir aquests mots, Falinos esclafeix la rialla i diu:

-La veritat, em fas l'efecte d'un filòsof, oh jove, i dius coses que
no els manca pas la gràcia; sàpigues, però, que ets boig si
t'afigures que el vostre coratge pot sobrepujar les forces del Rei.

D'altres que fluixejaven una mica, conten que observaren que, tal
com havien estat fidels a Cirus, també podien esdevenir força útils
al Rei, si volia ésser-los amic: i que si feia compte d'esmerçar-los
en alguna altra cosa, o en una expedició contra Egipte, el
vinclarien amb ell.

En això Clearc arriba i pregunta si ja han respost.

Falinos reprèn i diu:

-Aquests, oh Clearc, l'un diu una cosa l'altre una altra: però tu,
digues-nos el que penses.

I ell diu:

-Jo, Falinos, he estat content de veure't, i tots els altres em
penso que també. Perquè tu ets grec, i nosaltres també, tants com en
veus. En la posició en què ens trobem, et consultem a tu què cal fer
sobre el que dius. Tu, doncs, en nom dels déus, aconsella'ns el que
et sembli millor i més honorable, la qual cosa t'ha de portat honor
temps a venir, quan diran que «una vegada Falinos, enviat pel Rei a
invitar els grecs a rendir les armes, ha aconsellat tal cosa.»
Perquè tu saps que per força es parlarà a Grècia del que hauràs
aconsellat.

Amb aquestes insinuacions, Clearc volia que el mateix ambaixador del
Rei aconsellés de no rendir les armes, a fi que els grecs fossin més
ben esperançats; però Falinos l'esquivà, i digué contra el que ell
es creia:

-Jo, si de deu mil probabilitats n'hi ha per vosaltres una de
salvar-vos fent la guerra al Rei, us aconsello de no rendir les
armes; però si no hi ha cap esperança de salut a despit del Rei, us
aconsello de salvar-vos com podreu.

Llavors Clearc respongué:

-Doncs, això és el que tu dius: bé, anuncia de part nostra que
nosaltres creiem que si hem de ser amics del Rei, serem uns amics
més útils tenint les nostres armes que no pas havent-les remès a un
altre.

Falinos respon:

-Ho anunciarem: però el Rei m'ha encarregat encara de dir-vos, que,
romanent aquí, hi haurà treva, i avençant o reculant, guerra.
Respongueu doncs sobre aquest punt: si romaneu i que hi hagi treva,
o si he d'anunciar de part vostra que hi ha guerra.

I Clearc digué:

-Anuncia sobre aquest punt, que a nosaltres ens sembla bé el que li
sembla al Rei.

-Què vols dir amb això?- digué Falinos.

Respongué Clearc:

-Si restem, treva; guerra per qui avenci o reculi.

Falinos tornà a preguntar:

-És treva o guerra que he d'anunciar?

I Clearc respongué de bell nou:

-Treva per qui resti, per qui avenci o reculi, guerra.

Ara, del que faria, no en traspuà res.



CAPÍTOL II

COMENÇAMENT DE LA RETIRADA

Falinos partí amb els que l'havien acompanyat. Els que havien anat
al camp d'Arieu, tornaren, Procles i Quirísof: Menó havia restat
allí amb Arieu. Aquests reporten que Arieu ha dit que hi havia molts
perses més distingits que ell, que no el sofririen mai per Rei:

-Però si voleu fer la retirada amb ell, us invita a venir ja,
aquesta nit; si no, diu que partirà de bon matí.

Clearc respon:

-Doncs així cal fer: si venim, tal com dieu; si no, feu el que
creureu més aventatjós per a vosaltres.

El que ell faria, tampoc no els ho diu.

Però després, a posta de sol, convocant els generals i els capitans,
els diu:

-Senyors, he sacrificat per anar contra el Rei, i les entranyes no
m'han estat favorables. I és natural que no ho fossin: perquè jo ara
m'he informat, que entre nosaltres i el Rei hi ha el riu Tigris, que
es passa amb embarcacions, i nosaltres no podríem travessar-lo sense
barques: i de barques no en tenim. Romandre ací no és possible:
perquè de queviures no hi ha manera d'haver-ne. Però per anar a
ajuntar-nos als amics de Cirus, les víctimes ens han estat
favorables del tot. Vet aquí doncs el que cal fer: separem-nos i que
cadascú sopi amb el que té. Quan el corn farà el senyal com per
dormir, plegueu el bagatge; al segon toc, carregueu les atzembles;
al tercer, seguiu el vostre cap, l'atzembleria al llarg del riu, i
els hoplites al defora.

Havent sentit aquestes ordres, els generals i els capitans es
retiren i fan tal com s'ha dit. Des d'aquest moment Clearc comanda i
els altres obeeixen no pas que l'haguessin elegit, sinó veient que
era l'únic que tenia el cap que ha de tenir qui mana, mentre que els
altres eren sense experiència.

El compte del camí que havien fet des d'Efes de Jònia fins al camp
de batalla, era en noranta tres jornades, cinc centes trenta cinc
parasangues o setze mil cinquanta estadis. I del camp de batalla
fins a Babilònia deien que hi havia tres cents seixanta estadis.

Quan va haver-se fet fosc, Miltocites de Tràcia, amb els homes de
cavall que duia, fins a quaranta, i com  tres cents d'els de peu,
tracis així mateix, desertà per anar-se'n amb el Rei. Clearc es posa
al cap dels altres, com ho havia anunciat; els altres segueixen: i
cap a mitjanit arriben a la primera etapa, on és Arieu i la seva
tropa. En haver posat les armes davant les files, els generals i els
capitans grecs se'n van a trobar Arieu. Llavors els grecs i Arieu i
els principals dels que eren amb ell juren de no trair-se, i de ser
aliats. Els bàrbars juren a més a més de guiar sense falsia. En
jurar, degollen un brau, un llop, un senglar i un moltó; reben la
sang dins un escut, i els grecs hi suquen l'espasa i els bàrbars la
llança.

Després de donar-se aquestes penyores, Clearc parla així:

-Vejam, Arieu, ja que vosaltres i nosaltres tenim el mateix camí a
fer, digues ¿quina és la teva opinió sobre la marxa: ens en tornem
per on hem vingut, o creus haver ideat alguna altra ruta millor?

Arieu respon:

-Si ens en tornem per on hem vingut, morirem tots de fam: perquè ara
no tenim gens de queviures. En les disset jornades darreres fetes
per arribar ací no hem trobat res en el país, o allí on hi havia
alguna cosa, nosaltres ho hem consumit passant. Ara pensem en una
ruta més llarga, però en la qual no ens mancaran queviures. Hem de
fer les primeres jornades tan fortes com poguem, a fi d'allunyar-nos
com més millor de l'exèrcit del Rei. Perquè un cop li durem un
aventatge de dos o tres dies de camí, el Rei ja no podrà
aconseguir-nos; amb poques tropes no gosarà encalçar-nos, i si en té
moltes no podrà anar de pressa; i potser també li escassejaran els
queviures. Vet aquí- diu Arieu -el parer que jo tinc.

Aquest pla estratègic no podia dur a altra cosa sinó a escapolir-se
o a fugir del Rei: però l'atzar dirigí millor l'exèrcit. Perquè en
ser de dia, tot d'una es posaren en marxa, tenint el sol a la dreta,
comptant d'arribar a posta de sol a llogarrets de la Babilònia: en
això no s'enganyaven. Cap a la tarda, els sembla de veure cavalleria
enemiga: i aquells dels grecs que es trobaven fora dels rengles,
corren a formar-hi. Arieu, que per haver estat ferit s'esqueia a
anar en carro, davalla i es posa la cuirassa, així com els que eren
amb ell. Mentre s'armen, els exploradors que havien enviat endavant,
tornen dient que no és cavalleria, sinó atzembles que pasturen. De
seguida tothom va conèixer que el Rei s'havia atendat per alli prop:
i de fet, s'obirava fum en els llogarrets no pas lluny. Clearc,
però, no marxa contra l'enemic: perquè veia que els soldats estaven
rendits i en dejú: i que també ja era tard. Amb tot, no es decanta
tampoc d'allí, guardant-se que no semblés que fugia; sinó que mena
la seva gent dret endavant i a posta de sol s'atenda amb el cap de
la columna en els llogarrets més pròxims, dels quals l'exèrcit del
Rei havia arrapinyat fins la fusta de les cases.

Els primers, doncs, s'acampen d'una manera o altra; però els segons,
arribant a nit fosca, s'allotgen cadascú on s'esqueia, i fan un gran
aldarull cridant-se els uns als altres, talment que fins els enemics
els senten, i les avençades més pròximes dels enemics fugen de llurs
tendes. Això va ser evident l'endemà: perquè no va aparèixer més
pels voltants ni cap atzembla ni campament, ni fum. El Rei mateix,
pel que sembla, es va esbalaïr de l'atansament de l'exèrcit i es va
veure clar l'endemà pel que va fer.

Més avençada la nit, una terror semblant s'apoderà dels grecs:
brogit, tumulte com sol haver-hi quan sobrevé una de aqueixes
terrors. Clearc, que s'esqueia a tenir prop seu Tolmides d'Elea, el
millor pregó de seu temps, li dóna ordre de cridar silenci i de
proclamar tot seguit que els caps fan a saber, que aquell que
denunciarà qui és que ha deixat anar un ase entre les armes, rebrà
per recompensa un talent d'argent.

En haver-se fet aquesta crida, els soldats comprenen que l'alarma ha
estat vana, i que els caps estan bons i sans. A trenc d'alba, Clearc
ordena als grecs de posar les armes en fila, talment com en dia de
batalla.



CAPÍTOL III

TREVA AMB EL REI I AMB TISSAFERNES

El que més amunt he escrit, que el Rei es va esbalaïr de
l'aproximació de l'exèrcit, llavors va ser evident. Perquè ell que
la vigília enviava l'ordre de rendir les armes, ara a la sortida del
sol envia uns heralds a proposar treves. Aquests, arribats a les
avantguardes, demanen els caps.

Les sentinelles havent fet el report, Clearc, que en aquell moment
s'esqueia a inspeccionar les files, diu a les sentinelles d'invitar
els heralds a esperar-se fins que ell tingui lleure. Disposa llavors
les tropes de manera que ofeireixin a l'ull el bell aspecte d'una
falanx atapeïda de pertot, i que cap dels soldats sense armes no
estigui en evidència; després fa venir els missatgers, i ell mateix
els surt a l'encontre, amb els seus soldats més ben armats i més ben
plantats, i diu als altres generals de fer el mateix.

En ser davant dels missatgers, els pregunta què volen. Ells diuen
que vénen per una treva, amb missió d'anunciar als grecs les
intencions del Rei, i al Rei les intencions dels grecs.

Clearc respon:

-Anuncieu-li, doncs, que de primer cal combatre, perquè no tenim de
què dinar: i ¿qui gosarà parlar de treves als grecs si no els
procura dinar?

Havent sentit aquests mots els missatgers es retiren, i tornen tot
d'una, la qual cosa prova que el Rei era per allí prop, ell o algú
altre encarregat per ell de la negociació. Diuen que el Rei troba
raonable la petició i que tornen amb guies que, si la treva es
conclou, els conduiran en un indret on tindran queviures. Clearc
pregunta si la treva es fa per aquells que van i vénen per les
negociacions, o si també hi haurà treva per als altres. I ells:

-Per a tots- responen -fins que les vostres proposicions hauran
estat anunciades al Rei.

Després d'aquesta promesa, Clearc els fa allunyar i celebra un
consell: i s'opina de fer la treva tot d'una i d'anar en
tranquil·litat a l'indret on són els queviures i proveir-se'n.

-També és el meu parer; però no ho comunicaré tot seguit, sinó que
ho diferiré fins que els enviats temeran que no hagim refusat de fer
les treves; i fins jo crec bo- afegí -que els nostres soldats
tinguin la mateixa por.

Quan li sembla el moment oportú, anuncia que accedeix a la treva, i
tot d'una prega de ser conduït on són el queviures.

Ells el condueixen. Clearc es posa, doncs, en marxa després d'haver
conclòs la treva, amb l'exèrcit en ordre de batalla, i ell mateix a
l'avantguarda. Topen amb fossats i canals, tan plens d'aigua, que és
impossible de travessar-los sense ponts; però fan passeres amb
palmeres caigudes, i amb altres que les tallen.

Allí es va poder veure quin general era Clearc. Amb la mà esquerra
tenia la pica, amb la dreta un bastó: si algun soldat dels destinats
a aquesta feina li sembla que ronseja, li venta cop i en tria un de
capaç: ell mateix posa mans a l'obra, entrant dins el llot, talment
que hauria estat una vergonya per tots de no escarrassar-se amb ell.
Havia destinat a aquesta feina els que tenien fins a trenta anys:
però en veure's l'escarrassament de Clearc, s'hi posen també els més
vells. I Clearc s'escarrassava molt més, sospitant que els fossats,
no eren sempre tan plens d'aigua: perquè no era pas el temps que es
rega el camp; però presumia que, a fi de fer veure des d'aleshores
als grecs que hi hauria qui sap les dificultats per a la marxa, el
Rei havia deixat anar aquella aigua pel pla.

Bo i marxant, arriben als llogarrets on els guies havien indicat de
pendre els queviures: hi havia blat a balquena i vi de palmera i un
vinagre cuit que es treu també de les palmeres. Pel que fa als
dàtils mateixos, els que s'assemblen als que es venen a Grècia, els
deixaven pels esclaus; als senyors en servien de triats, que
enamoraven per la bellesa i la grandària: llur color no es
desassembla en res de l'ambre. En fan assecar també, que els
reserven com a llamins: i són deliciosos durant el beure, però fan
mal de cap. Allí també els soldats menjaren per primera vegada el
«cervell de palmera»: molts s'admiraven de la forma i del gust tot
particular que té: però feia també un mal de cap terrible. La
palmera, així que li han arrencat el cim de la tija, s'asseca
completament.

Allí hi sojornen tres dies. De part del Gran Rei, arriba Tissafernes
amb el germà de la dona del Rei, i tres perses més, i un gran
seguici d'esclaus. Els generals grecs els surten a l'encontre, i
Tissafernes els parla el primer així, per medi de l'intèrpret:

-Jo, oh grecs, habito un país veí de Grècia: veient-vos caiguts en
mals nombrosos i sense sortida, he considerat com una troballa, si
podia obtenir del Rei que em concedís de dur-vos salvats a Grècia.
Perquè penso que no em serà malagraït ni per la banda vostra ni per
la de tot Grècia. Sabent-ho, he fet la requesta al Rei, dient-li que
era just de concedir-me aquesta gràcia, havent estat jo el primer
d'anunciar-li que Cirus emprenia una expedició contra ell, i
d'acudir portant-li un socors juntament amb la nova; que l'únic de
tots els que han estat oposats als grecs, no he fugit, sinó que m'he
obert pas i m'he ajuntat amb el Rei en el vostre campament, on el
Rei havia fet cap després d'haver occit Cirus, i he empaitat els
bàrbars a sou de Cirus amb les tropes que veus ara presents amb mi,
i que li són les més fidels. Ell m'ha promès de deliberar sobre
aquestes coses: però m'ha encarregat de venir-vos a preguntar, per
què haveu pres les armes contra ell. I us aconsello de respondre amb
mesura a fi que em sigui de més bon fer, si és que puc fer alguna
cosa de bo per vosaltres vora del Rei.

A aquestes paraules, els grecs s'aparten, escateixen i responen, per
boca de Clearc:

-Nosaltres no ens hem pas reunit per fer la guerra el Rei, ni hem
marxat contra el Rei; sinó que Cirus ha trobat molts pretextos, com
tu bé saps, per agafar-vos a vosaltres desprevinguts i dur-nos a
nosaltres fins aquí. Amb tot, quan el veièrem en perill, ens
avergonyírem davant dels déus i dels homes, de trair-lo, nosaltres
que el temps abans ens havíem prestat a tot el bé que ens havia fet.
Després que Cirus és mort, ni disputem al Rei la sobirania, ni hi ha
de què hàgim de voler fer cap mal a les terres del Rei, ni tenim
intenció d'occir-lo; i ens en tornaríem al nostre país, si ningú ens
inquietés: ara, que a qui ens faci tort provarem, amb l'ajuda dels
déus, de rebutjar-lo; però si hom és generós amb nosaltres, farem
tot el que sigui del nostre poder per no ésser vençuts en
generositat.

Així parlà Clearc. Després d'haver-lo sentit, Tissafernes diu:

-Jo transmetré aquestes paraules al Rei, i a vosaltres tot seguit
les seves intencions; i fins que jo tornaré, que subsisteixi la
treva: nosaltres us proporcionarem un mercat.

L'endemà, no vingué: de manera que els grecs ja s'hi encaparraven.
Al tercer dia vingué, dient que venia havent obtingut del Rei permís
per salvar els grecs, malgrat que molts s'hi oposaven del tot,
pretenent que no era digne del Rei de deixar anar una gent que havia
fet armes contra ell. I acabà dient:

-Ara podeu rebre de nosaltres la fermança que us procurarem un país
amic, i que us tornarem sense paranys cap a Grècia, fornint-vos
mercat; i allà on no hi hagi manera de comprar, us deixarem pendre
del país els queviures. Però vosaltres, per la vostra banda, cal que
ens jureu, de passar de debò com per país amic, sense fer dany,
prenent menjar i beure només quan no us fornirem mercat: i quan us
fornirem mercat, comprant els queviures.

Aquestes condicions semblaren bé; juren, i Tissafernes i el germà de
la dona del Rei donen la dreta als generals i als capitans dels
grecs, i la prenen dels grecs. Després d'això Tissafernes diu:

-Ara me'n torno amb el Rei: quan hauré acabat el que he de fer,
tornaré amb els meus bagatges per endur-vos-em cap a Grècia i tornar
jo mateix a la meva província.



CAPÍTOL IV

MARXA AMB ARIEU I TISSAFERNES: NEIX LA DESCONFIANÇA

Després d'això, els grecs i Arieu, atendats els uns al costat dels
altres, esperen Tissafernes més de vint dies. Durant aquests, vénen
a visitar Arieu els seus germans i altres parents. Altres perses
igualment visiten els que eren amb ell, i els encoratgen, i alguns
fins els donen fermança de part del Rei, que el Rei no els en
servarà mal record per l'expedició que han fet amb Cirus ni per res
del que ha passat. Estant les coses en aquest punt, es va veient
clar que la gent d'Arieu te menys miraments envers els grecs, de
manera que els demés grecs no abellint-se'n, van a trobar Clearc i
els altres generals i els diuen:

-Per què restem? ¿No sabem que el Rei pagaria qualsevol cosa per la
nostra pèrdua, a fi de posar als altres grecs la por al cos, de fer
campanya contra el Rei gran? I ara ens insinua de romandre perquè té
les tropes dispersades: però que concentri de bell nou l'exèrcit; no
hi ha pas manera que no se'ns llenci damunt. Potser cava, potser
aixeca murades, perquè el camí ens sigui impracticable. perquè mai
no s'avindrà de bon cor que tornem a Grècia a publicar com
nosaltres, pocs que som, hem vençut el Rei davant les seves portes,
i ens hem retirat embromant-lo.

Clearc respon als que li enraonaven així:

-Jo també penso en tot això; però reflexiono que, si ara ens en
anem, semblarem anar-nos-en per fer la guerra i obrar contra la
treva. Llavors, de primer ningú no ens procurarà mercat, no sabrem
d'on treure el blat, ningú ens servirà de guia. I tot d'una que fem
això, Arieu s'allunyarà de nosaltres: de manera que no ens restarà
cap amic, ans els mateixos que ho eren esdevindran enemics nostres.
Si hi ha cap altre riu que hàgim de passar, no ho sé: el que sabem
és que l´Èufrates és impossible de travessar-lo quan hi ha enemics
que ho destorben. Si cal combatre, no tenim cavalleria aliada,
mentre que la cavalleria enemiga és nombrosíssima i d'allò més ben
muntada. De manera que vencedors, ¿qui matariem? I vençuts, no se'n
salva ni un. Jo tampoc no sé per què el Rei, que tants de medis té
de combat, si desitja la nostra pèrdua ha de fer un jurament i donar
la dreta i invocar els déus per testimonis per fer la seva fe
sospitosa als grecs i als bàrbars.

Digué moltes altres coses semblants.

En això arriba Tissafernes, amb la seva tropa com si hagués de
tornar cap a casa, i Orontas igualment amb la seva tropa. Aquest
duia la filla del Rei que havia esposada. Es posen doncs en marxa,
sota la guia de Tissafernes, que forneix mercat. Arieu, seguit de
l'exèrcit bàrbar de Cirus, marxa també amb Tissafernes i Orontas, i
s'atenda amb ells. Els grecs, que se'n malfien, marxen per llur
costat amb llurs capitostos i s'acampen també de banda, a una
distància d'una parasanga o menys; en fi, es vigilen els uns als
altres com a enemics, cosa que tot d'una engendra sospita. De
vegades fent llenya en el mateix indret, plegant farratge o altres
coses paregudes, es colpien els uns al altres: de manera que això
també produïa odi. Després de tres etapes, arriben a la muralla
anomenada de la Mèdia i passen part de dins d'ella: és construïda de
maons cuits lligats amb quitrà, en una amplària de vint peus i una
alçària de cent: de llargada deien que feia vint parasangues; i
dista de Babilònia no gaire tros.

D'allí fan dues jornades de marxa, vuit parasangues: i travessen dos
canals, l'un per un pont, l'altre per una passera de set barques.
Aquests canals derivaven del riu Tigris, i hi havien obert recs per
al país, d'antuvi amples, després més petits: i per fi, petits
reguerons, tal com a Grècia per als millars. Arriben al Tigris; vora
el qual riu hi ha una ciutat gran i populosa, per nom Síttaque, a
una distància de quinze estadis del riu. Els grecs s'atenden prop
d'ella tocant a un jardí gran i bell i de tota mena d'arbres.

Els bàrbars havien travessat el Tigris, i no apareixien enlloc.

Després de sopar, Pròxenos i Xenofont es passejaven, per escaiença,
endavant de les armes (1).

Arriba un home que pregunta a les sentinelles avençades, on podria
veure Pròxenos o Clearc: per Menó no demanava, i això que venia de
part d'Arieu, hoste de Menó. I en ser que Pròxenos ha dit: «Jo soc
qui cerques», aquell home diu:

-M'envien Arieu i Artàozos, gent fidel a Cirus que us volen bé. Us
recomanen de guardar-vos, no sigui cosa que els bàrbars us
ataquessin aquesta nit: hi ha moltes tropes dins el jardí veí. Us
recomanen igualment d'enviar una guàrdia al pont del Tigris, que
Tissafernes ha resolt de tallar aquesta nit, si pot, per agafar-vos
entre el riu i el canal.

En sentir aquestes coses, el duen a presència de Clearc, i li donen
compte del que l'home diu: Clearc en sentir-ho es trasbalsa d'allò
més i li ve por. Un jovenet però dels presents, reflexiona, i diu,
que no hi havia seqüència entre allò d'atacar i allò de tallar el
pont:

-Perquè és clar que si ataquen, o hauran de vèncer o de ser vençuts.
Si vencen, ¿de què els serveix de tallar el pont? Perquè, ni que hi
hagués molts ponts, nosaltres no sabríem on fugir per salvar-nos; i
si som nosaltres qui vencem, bo i romput el pont no tindran ells on
fugir; ni tampoc podrà socorre'ls ningú, de tanta gent que hi ha a
l'altra vora, des del moment que el pont estarà romput.

En haver sentit això, Clearc pregunta a l'enviat quina és l'extensió
del país entre el Tigris i el canal. Aquest respon que és molta, i
que hi ha llogarrets i nombroses ciutats grans. Llavors coneixen que
els barbres han enviat aquell home per sota mà, de por que els
grecs, després d'haver destruït el pont romanguessin dins l'illa, on
haurien pogut tenir per atrinxerament de l'un costat el Tigris i de
l'altre el canal: traient queviures d'aquella mena d'illa, que era
vasta i fèrtil, poblada de cultivadors; i ultra això, oferint un
refugi per a qui volgués fer mal al Rei.

Se'n va de seguida a reposar: enviant amb tot una guàrdia al cap del
pont: però no l'atacà ningú, ni d'enlloc vingué davant del pont cap
enemic, com van comunicar les sentinelles. L'endemà a punta d'alba,
hom travessa el riu per un pont de trenta set barques, amb totes les
precaucions possibles; perquè alguns dels grecs que eren prop de
Tissafernes havien previngut que en passar serien atacats; però era
fals. Només en pasar, va aparèixer Glos amb uns quants més, mirant
si hom travessava el riu; i en haver-ho vist, s'allunyà al galop.

Per les vores del Tigris, en quatre jornades de marxa, vint
parasangues, fan cap al riu Fiscos, ample d'un pletre: hi ha un
pont. En aquell indret s'aixeca una ciutat gran, el nom de la qual
és Opis. Davant d'ella s'encontra amb els grecs el germà bastard de
Cirus i d'Artaxerxes, que duia de Suses i d'Ecbatana un exèrcit
considerable en socors del Rei. Atura el seu exèrcit i mira pasar
els grecs. Clearc feia desfilar l'avantguarda de dos en dos: de tant
en tant marxant, de tant en tant aturant-se: així, tanta estona com
el cap de la columna s'aturés, tanta estona es veia també obligat el
gros de la columna a aturar-se; de manera que la columna va semblar
d'allò més nombrosa als mateixos grecs, i el persa que se la mirava
se'n va esbalaïr tot.

D'allí en sis etapes d'erm a través de la Mèdia, trenta parasangues,
fan cap a les viles de Parisatis, mare de Cirus i del Rei.
Tissafernes, per insultar a Cirus, permet als grecs de saquejar-les,
llevat de fer esclaus. Hi havia molt de blat i bestiar i altre botí.

D'allí fan quatre jornades de marxa a través de l'erm, vint
parasangues, tenint el Tigris a l'esquerra. A la primera etapa, a
l'altra vora del riu, veuen una ciutat gran i pròspera, anomenada
Cenes, de la qual els bàrbars transporten damunt de rais, fets de
pells, pans, formatges, vi.

(1) Amb l'expressió «Les armes» es designava el mateix campament,
els llocs de guàrdia, o més precisament l'indret on les armes eren
deixades reunides en feixos.



CAPÍTOL V

TRAÏCIÓ DE TISSAFERNES

Després d'això, atenyen el riu Zapatas, d'una amplària de quatre
pletres. Hi sojornen tres dies. Hom tenia sospites: però no es tenia
la prova de cap parany. Clearc va decidir-se a una assentada amb
Tissafernes, per a veure si podia fer cessar les sospites abans que
en sortís la guerra: i envia algú a dir que dessitjaria tenir una
assentada amb ell. Tissafernes l'invita a venir tot d'una. En ser
que estan plegats, Clearc diu:

-Jo sé, Tissafernes, que hi ha hagut entre nosaltres juraments, i
que ens hem donat la dreta de no fer-nos mútuament cap tort. Amb
tot, veig que et guardes de nosaltres com d'uns enemics, i
nosaltres, veient això, ens guardem per la nostra banda.

»Com que per bé que escorcollo no puc descobrir que tu hagis provat
de fer-nos cap mal, i jo sé clar i net que el que és nosaltres no
pensem tampoc en res semblant, m'he decidit a venir a enraonar amb
tu a fi que, si podem, esvaíssim aquesta desconfiança mútua. Perquè
sé que els homes que per una calúmnia, i també els que per una
sospita, es temen els uns als altres, i volen prevenir abans de
patir, causen mals irremeiables a gent que no anaven a fer ni per
altra banda tenien intenció de fer res de tal. Convençuts, doncs,
que aquests malentesos amb una entrevista és com millor poden
cessar, vinc i vull provar-te que tu et malfies de nosaltres sense
raó. Perquè de primer, i és la més gran garantia, els nostres
juraments a la cara dels déus ens priven de ser enemics. I qui té
consciència d'haver-los negligit, el que és jo no el felicitaria
mai. Perquè la guerra dels déus no sé amb quina llestesa fuig ningú
que la defugi, ni en quines tenebres pot esquitllar-se, ni en quina
fortalesa retreure's: perquè arreu tota cosa és sotmesa als déus i
per tot damunt tota cosa els déus imperen per un igual. Vet aquí el
què penso sobre els juraments sobre els déus als quals hem confiat
l'amistat pactada.

»Passant a consideracions humanes, jo et miro al present, com el
nostre bé més gran. Perquè amb tu tot camí és obert, tot riu
gualejable, no hi ha fretura de queviures; sense tu, tot camí
s'endinsa en les tenebres: perquè no en sabem res; tot riu és de mal
passar, tota multitud és esfereïdora, i més esfereïdora la solitud:
perquè és plena de tota privació. Si ens tornàvem bojos i t'occíem
¿què hauríem produït occint el nostre benfactor, sinó una lluita amb
el Rei, el venjador més terrible? I encara de quines esperances em
privaria a mi mateix si emprenia, de fer-te cap mal, jo t'ho diré.

»Jo he desitjat de ser l'amic de Cirus, creient-lo l'home del seu
temps més apte per fer bé a qui volgués. Jo et veig avui a tu amo
del poder i de la contrada de Cirus, conservant per això el teu
propi governament: veig que aquesta potència reial, de la qual Cirus
s'havia fet una enemiga, és al contrari una aliada per a tu. Essent
així, qui és tan boig que no vulgui ser el teu amic? Però encara et
diré, més, d'on me ve l'esperança que tu voldràs ser amic nostre. Sé
que els Misians us són amoïnosos: jo penso, amb les forces de què
disposo, fer-vos-els ajupir; i sé que els Písides també. I sento dir
que hi molts altres pobles tals als quals jo penso que faria acabar
de pertorbar la vostra ventura. I els egipcians, contra els quals us
sé sobretot irritats, no veig pas quines forces aliades podríeu
esmerçar per a castigar-los millor que les que són amb mi. En fi,
entre els que habiten entorn, si amb algún volguessis ser amic, ho
series com al més gran de tots; i si algú t'inquieta, obraràs com a
senyor, tenint-nos de servidors a nosaltres, que et servirem no per
amor de la soldada solament, sinó també de l'agraïment que per
haver-nos salvat et duriem en justícia. A mi, quan considero tots
aquests motius em sembla talment estrany que et malfiïs de
nosaltres, que és la cosa que en sabria més dolç de sentir el nom de
l'home prou hàbil en l'art d'enraonar per convèncer-te amb les seves
enraonies que nosaltres conspirem contra tu.

Així parla Clearc; Tissafernes respon:

-Sí, estic content, Clearc, de sentir de tu paraules tan
entenimentades; pensant d'aquesta manera, si meditaves contra mi
alguna cosa de mal, em sembla que series tan mal intencionat envers
tu mateix com envers mi. Però perquè estiguis ben segur que no
tindríeu raó de malfiar-vos ni del Rei ni de mí, escolta pel teu
cantó: Si volíem perdre'us, ¿et sembla que ens mancaria prou
cavalleria o infanteria o armes per estar en condicions de fer-vos
dany, sense córrer per la nostra banda cap perill? Els terrenys
propis per atacar-vos ens mancarien, et sembla? I aqueixes planures
tan grans que ens són amigues i que amb tant de fatic travesseu, i
aqueixes serralades que veieu davant i que haveu de passar, per
ventura no podem, ocupant-les per endavant, fervos-les
impracticables i aqueixos rius tan nombrosos, al pas dels quals
podem regular ¿quants de vosaltres ens abellirà de combatre? I n'hi
ha que de cap manera no els travessaríeu, si nosaltres no us féssim
pasar. Si en tot això som vençuts, el foc val a dir que és més fort
que els fruits de la terra: i podríem, incendiant-los, arrenglerar
en batalla contra vosaltres la fam, amb la qual, per molt valents
que siguéssiu, no podríeu pas combatre. ¿Com, doncs, tenint tants de
medis per fer-vos la guerra, i cap de perillós per a nosaltres, de
tots aquests aniríem a triar l'única manera que sigui impia davant
dels déus i vil davant dels homes? És cosa de gent en un mal pas,
sense recursos, estreta per la necesitat, miserable en fi, que vol
treure algun profit de perjuri envers els déus i de la mala fe
envers els homes. No, Clearc, nosaltres no serem mai tan
desenraonats ni tan toixos! ¿Per què, quan podíem exterminar-vos, no
hi hem vingut a parar? Sàpigues bé que la causa n'és el desig que jo
tenia de guanyar-me la confiança dels grecs; i que les tropes
estrangeres amb les quals Cirus, en pujar cap a les terres altes, no
comptava sinó perquè les pagava, jo pogués, en davallar
refermar-m'hi a còpia de benifets. Ara, dels aventatges que podeu
oferir-me, tu n'has dit alguns: però el més gran jo ja el sé. Perquè
és permès al Rei sol de portar la tiara dreta damunt del cap; però
per ventura, vosaltres presents, fora fàcil a un altre de
portar-la-hi també damunt del cor (1).

Parlant així va semblar a Clearc que deia la veritat; i respon:

-Aquests, doncs- diu -que quan nosaltres tenim tals motius
d'amistat, proven, amb llurs calúmnies de fer-nos tornar enemics, no
són dignes dels darrers suplicis?

-El que és jo- fa Tissafernes -si voleu, els generals i els
capitans, venir a mí, us diré obertament qui són que em diuen que tu
conspires contra mí i contra el meu exèrcit.

-Jo- digué Clearc -te'ls duré tots: i per la meva banda et revelaré
també d'on m'hi he tret el que sento dir de tu.

Després d'aquesta conferència, Tissafernes, fent uns grans afalacs a
Clearc, l'incita a romandre a sopar amb ell. L'endemà Clearc, de
tornada al campament apareix clarament convençut de les disposicions
amicals de Tissafernes i reporta el que aquest ha dit; i afegeix que
cal que els invitats vagin a la tenda de Tissafernes, i que aquells
dels grecs que fossin convictes de calúmnia, siguin castigats com a
traïdors enemics dels grecs. Sospitava que el calumniador era Menó,
sabent que s'havia entrevistat, igual que Arieu, amb Tissafernes,
que formava un partit contra ell, i que conspirava per a guanyar-se
tot l'exèrcit i esdevenir l'amic de Tissafernes. Clearc, per la seva
banda, volia conciliar-se l'afecte de l'exèrcit sencer i treure's
d'entre peus aquells que li feien nosa.

Alguns soldats, però, li contradiuen, opinant que no han d'anar-hi
tots els generals i capitans i que cal malfiar-se de Tissafernes.
Però Clearc insisteix fortament, fins a aconseguir d'anar-hi cinc
generals i vint capitans; els segueixen uns dos cents soldats com si
anessin a mercat.

En ser a les portes de Tissafernes, els generals són cridats dins,
Pròxenos de Beòcia, Menó de Tessàlia, Agias d'Arcàdia, Clearc de
Lacedemònia, i Sòcrates d'Acaia: els capitans resten a la porta. Al
cap de no gaire estona, al mateix senyal, són agafats els de dins i
degollats els de fora. Després d'això, tot de cavallers bàrbars,
galopant pel pla, occeixen tots els grecs que topen, siguin esclaus
siguin lliures. Els grecs estan tots admirats d'aquelles carreres de
cavalleria que veuen des del campament, i vacil·len sobre el que
hagin de fer, quan arriba Nicarc d'Arcàdia, fugitiu, ferit al
ventre, i tenint-se les entranyes amb les mans, conta tot el que
s'és esdevingut.

De seguida els grecs corren a les armes, colpits tots de terror i
creient que els bàrbars van a arremetre tot d'una contra el
campament. Però no vénen pas tots sinó Arieu, Artàozos i Mitrídates,
que eren gent lleialíssima a Cirus. L'intèrpret dels grecs diu que
obira amb ells el germà de Tissafernes i que el reconeix. Duien un
seguici de perses acuirassats, com a trescents. En ésser prop,
aquests demanen que si hi ha cap general o capità grec, s'adelanti
per comunicar-li les ordres del Rei. Llavors els generals grecs
Cleanor d'Orcomen i Sofènet d'Estimfal surten del camp amb
precaució, i amb ells Xenofont d'Atenes, a fi de saber noves de
Pròxenos. Quirísof s'esqueia a ser lluny d'allí, en un llogarret amb
altres fent provisió de queviures.

En ser a l'abast de la veu, Arieu parla així:

-Oh grecs, Clearc, descobert d'haver faltat als juraments i romput
la treva, té el seu càstig i és mort. Pròxenos i Menó, que han
denunciat la seva perfídia, són en gran honrament. Pel que fa a
vosaltres, el Rei us exigeix les armes: diu que són seves, ja que
eren de Cirus, el seu esclau.

A això els grecs responen per boca del Cleanor d'Orcomen:

-Oh el més malvat dels homes, Arieu, i tots els altres que éreu
amics de Cirus, no us avergonyiu a la cara dels déus i dels homes,
vosaltres que, després de jurar que reconeixeríeu els mateixos amics
i els mateixos enemics que nosaltres, ens haveu traït amb
Tissafernes, el més descregut i el més criminal dels homes, que
haveu assassinat els mateixos depositaris dels vostres juraments, i
que havent traït els altres ara marxeu contra nosaltres amb els
nostres enemics?

Arieu replica:

-Clearc ha aparegut com havent conspirat de fa temps contra
Tissafernes i Orontas i tots els que érem amb ells.

A això Xenofont respon:

-Clearc, vull consentir-hi, si contra els juraments rompia les
treves, té el seu càstig: perquè és just que morin els perjurs. Però
Pròxenos, però Menó, que són els vostres benfactors i els nostres
generals, envieu-los ací. Perquè és clar que essent els vostres
amics i els nostres, procuraran donar-nos a vosaltres i a nosaltres
els millors consells.

Llavors els bàrbars tenen entre ells una llarga conferència, i es
retiren sense respondre res.

(1) Amb aquesta metàfora Tissafernes insinua que, ajudant-lo els
grecs, pretindria a la corona.



CAPÍTOL VI

SEMBLANÇA DELS GENERALS ASSASSINATS

Els generals així presos són conduits al Rei i moren decapitats.
L'un d'ells, Clearc, era, per confessió de tothom que l'havia
tractat, un home de guerra, un enamorat de la guerra fins a
l'extrem. En efecte, mentre va durar la guerra dels lacedemonis amb
els atenesos, romangué a Grècia; però en ser feta la pau, persuadí
la seva ciutat que els tracis feien tort als grecs, i havent
obtingut aprovació dels èfors, es feu a la vela per anar a guerrejar
contra els tracis que habiten part damunt del Quersonès i de Perint.
Els èfors, havent canviat de parer, que ell ja era fora, provaren de
fer-lo tornar de l'Istme; però ell llavors no obeí, i se n'anà
navegant cap a l'Hel·lespont. En conseqüència, els magistrats
d'Esparta el condemnaren a mort com a desobedient. Des de llavors,
fugitiu, ve a trobar Cirus; i en altre lloc hem escrit per quins
discursos guanyà la seva confiança. Cirus li dóna deu mil darics.
Clearc els pren, però no es decanta a l'inacció; sinò que amb
aquests diners aplega un exèrcit i fa la guerra als tracis. Vencedor
en un combat, saqueja llur país, i continua fent la guerra, fins que
Cirus té necessitat de les seves tropes: llavors parteix amb ell a
una altra campanya.

Aquests em semblen doncs els actes d'un enamorat de la guerra, el
qual, podent fruir de la pau sense vergonya ni dany, prefereix la
guerra; i podent vagar, s'estima més afatigar-se per fer la guerra;
i podent haver riqueses sense perill, prefereix de posseir-ne menys,
i fer la guerra. I com qui despèn en amor o en qualsevol altre
plaer, ell s'abellia de despendre en la guerra: tan enamorat de la
guerra ell era.

I el seu talent militar apareixia en això, que amava el perill, i de
dia i de nit duia els seus homes a l'enemic i en les ocasions
arriscades era prudent, com ho testifica tothom que l'hi ha vist.
Passava per hàbil a manar, tant com podia ésser-ho un home de
l'humor que ell tenia. Perquè si per una banda era capaç com
qualsevol altre de capficar-se perquè el seu exèrcit tingués tot el
que era necessari, i de pendre per això totes les precaucions, per
altra banda era també capaç d'engendrar en els qui el seguien la
convicció d'haver d'obeir a Clearc. I això ho aconseguia a còpia
d'ésser sever: tenia l'aire dur, la veu aspra, castigava sempre
fort, de vegades amb ira, talment que se n'havia de penedir més d'un
cop. Castigava per sistema, convençut que un exèrcit sense
disciplina no serveix de res. Fins contaven que deia, que el soldat
ha de témer més el seu cap que els enemics, ja sigui que hagi de fer
una guàrdia, o estar-se de saquejar terres amigues o de marxar
resoltament contra els enemics. Així en els perills els soldats
volien escoltar-lo de debò i no li preferien ningú més. Llavors la
duresa de la seva fesomia diu que prenia un no sé què de radiant, i
la seva severitat no semblava ser més que fortalesa davant l'enemic:
talment que apareixia com una salvació, i ja no com un objecte
d'esfereïment. Però un cop es veien fora del perill, que hi havia
manera de passar sota d'altres caps, molts l'abandonaven. Perquè
Clearc no tenia res de graciós: sinó que era sempre dur i cruel; de
manera que els soldats, tenien envers ell els sentiments dels
infants, no tenia qui el seguís per amistat i per devoció; però
aquells que per manament de la ciutat, o obligats per la fretura o
per qualsevol altra necessitat havien anat a parar sota les seves
ordres, ell sabia perfectament fer-los obeir. D'ençà que van haver
començat a vèncer els enemics amb ell, dos grans medis li crearen
soldats excel·lents: la seva intrepidesa contra els enemics, i una
por al càstig que els feia ben disciplinats. Tal era Clearc com a
comandant: i diuen que no va voler mai gaire ser comandat per
altres. Tenia, quan va morir, cap a una cinquantena d'anys.

Pròxenos de Beòcia va desitjar esdevenir un home capaç de grans
coses: i per aquest desig va donar diners a Gòrgias de Leontini.
Després d'haver pres un quant temps les seves lliçons, creient-se ja
amb aptesa per comandar, i essent l'amic dels prínceps no ésser
vençut a bons serveis, s'embrancà en els afers de Cirus. Esperava
adquirir-ne un gran nom, un gran poder, i sumes considerables. Però,
malgrat aquesta ambició, sempre fins a l'evidència provà que res
d'això no volia adquirir-ho amb injustícia, sinó que pensava
haver-hi d'arribar per medis justos i bells: altrament, no. Era de
mena per comandar a gent honesta i bona: però sense aptesa per
inspirar als seus soldats el respecte o la por: s'avergonyia davant
dels soldats més que no pas els comandats davant d'ell, i es veia
massa que temia més ell de fer-se mal veure dels soldats que no pas
els soldats de desobeir-lo. Pensava que bastés, per ésser un bon cap
i semblar-ho, elogiar a qui obra bé, i no elogiar a qui comet un
tort. Així, doncs, la bona gent posada sota les seves ordres li
duien bona voluntat, mentre que els dolents, com a amansívol que
era, conspiraven contra ell. Quan va morir, tenia com una trentena
d'anys.

Menó de Tessàlia no dissimulava el seu fort daler de riqueses, i el
seu daler de comandar per poder guanyar més, i el seu daler
d'honors, per obtenir més profits; volia ésser l'amic dels poderosos
a fi d'ésser impunement injust. Per assolir el que desitjava, el
camí més curt per a ell eren el perjur, la mentida, l'engany: la
senzillesa i la veritat per ell volien dir bajaneria. Era evident
que no estimava ningú; i a aquell del qual semblava ser amic, li
armava ostensiblement paranys. No es burlava mai d'un enemic, però
no parlava mai amb els de la seva vora que no se'n burlés. No
tramava mai contra els béns dels enemics: perquè creia difícil
d'apoderar-se d'allò que és ben guardat; en canvi, únic entre tots,
creia facilíssim de pendre el bé mal guardat dels amics. De tots els
que coneixia perjurs i criminals, en tenia por com de gent ben
armada; però dels que eren piadosos i practicaven la veritat, en
treia profit com de gent que no eren homes.

Com hi ha qui rumbeja la seva pietat, la seva franquesa, la seva
dretura, així Menó rumbejava de saber enganyar, de forjar mentides,
de burlar-se dels amics: i considerava sempre la gent sense
murrieria com a gent mal educada.

Quan emprenia de ser el primer en l'afecte d'un altre, calumniava
els primers ocupants, convençut que així havia de fer-se'l seu. Per
fer-se obeir dels soldats, ho arranjava esdevenint el còmplice de
llurs maleses. Pretenia fer-se honorar i fer-se fer la cort,
mostrant que tenia més que ningú el poder i la voluntat de danyar.
S'apuntava com un benifet, si algú s'allunyava d'ell, que no
l'hagués perdut després d'haver-se'n servit.

Hom pot enganyar-se sobre ell en fets que no són visibles; però el
que tothom sap, vet-ho aquí. Era encara en la flor de l'edat, quan
obtingué d'Aristip un comandament de tropes estrangeres; i era
encara en la flor de l'edat, quan va viure íntimament amb Arieu el
bàrbar, que s'abellia dels xicots bonics: i ell mateix, sense barba
encara, tingué per amic Taripas, també sense barba. En morir els
seus companys de generalat, per haver marxat contra el Rei amb
Cirus, havent fet ell el mateix no va morir; sinó que després de la
mort dels altres generals el Rei va condemnar-lo a morir no com
Clearc i els altres generals, que van ser escapçats, mort que sembla
la més ràpida, sinó que diuen que va viure tot un any, havent sofert
el suplici dels malfactors, i que aquesta va ser la seva fi.

Àgias d'Arcàdia i Sòcrates d'Acaia moriren així mateix; i d'ells
ningú no se'n va riure mai com a covards a la guerra, ni els va
titllar de traïdors a l'amistat. I estaven tots dos vora els
trenta-cinc anys de llur naixença.




LLIBRE TERCER

[Tot allò que feren els grecs durant l'expedició a les terres altes
amb Cirus fins a la batalla, i tot allò que, després de mort Cirus,
s'esdevingué en retirar-se els grecs amb Tissafernes durant la
treva, ha estat exposada en els llibres anteriors].



CAPÍTOL I

DESCORATJAMENT DELS GRECS. DISCURS DE XENOFONT I ELECCIÓ DE NOUS
GENERALS

Quan els generals van haver estat presos, i els capitans i soldats
que els havien seguit, van haver mort, els grecs es trobaren en un
gran mal pas, pensant que eren a les portes del Rei i que per tots
cantons els voltaven qui sap les nacions i ciutats enemigues, sense
ningú que els hagués de fornir mercat, a una distància de Grècia de
no pas menys de deu mil estadis, sense cap guia per al camí, amb
rius intravessables al mig que els barraven el camí de retorn; que
els havien traït els mateixos bàrbars que havien pujat amb Cirus;
que eren sols i abandonats, no tenint gens de cavalleria auxiliar;
de manera que era evident que, vencedors, no matarien ningú, i,
vençuts, ni un d'ells no sobreviuria.

En mig d'aquests pensaments, pocs d'entre ells aquell vespre
tastaren menjar, i pocs encengueren foc, i molts aquella nit ni
vingueren vora les armes. Reposaren cadascú on s'esqueia, sense
poder dormir, del pesar i de l'enyorament de la pàtria, dels pares,
de les dones, dels fills, que ja feien compte de no tornar a veure
més. En aquesta disposició d'esperit tothom reposà.

Doncs hi havia a l'exèrcit un tal Xenofont, atenès, que no el seguia
ni com a general, ni com a capità, ni com a soldat; sinó que
Pròxenos, que era hoste seu d'antic, l'havia enviat a cercar del seu
país, prometent-li, si venia, de fer-lo amic de Cirus, del qual ell
mateix deia que n'esperava més aventatges que no pas de la pàtria.
Xenofont, havent llegit la carta, consultà Sòcrates atenès sobre
aquest viatge. Sòcrates, sospitant que no fos alguna cosa de
culpable en la consideració de la ciutat això d'esdevenir amic de
Cirus, ja que semblava que Cirus havia ajudat de valent els
lacedemonis en la guerra contra Atenes, aconsella a Xenofont d'anar
a Delfos a consultar el déu sobre aquest viatge. Xenofont hi va i
pregunta a Apol·ló a quin és dels déus que ha d'oferir sacrificis i
pregueres, per fer de la manera més bella i millor el camí que
medita, i per tornar bo i sà en haver reeixit bé. Apol·ló li respon
a quins déus calia sacrificar. En venir altra vegada, diu l'oracle a
Sòcrates. Aquest, en sentir-lo, li fa retret de no haver començat
per preguntar què era millor per ell, que partís o que restés; ans,
determinat ja d'anar-se'n, d'haver-se assabentat tan sols de com
faria millor el viatge.

-Però ja que l'has interrogat així- diu -cal fer tot allò que el déu
ha manat.

Xenofont, doncs, havent sacrificat a qui el déu li havia respost,
s'embarca i aconsegueix a Sardes Pròxenos i Cirus, ja a punt
d'empendre el camí cap a les terres altes. És presentat a Cirus. Als
desigs de Pròxenos, Cirus hi ajunta els seus de retenir-lo al seu
costat: li diu que, tan aviat com finirà l'expedició el farà tornar
de seguida. Es pretenia que l'expedició era contra els Písides.

Feia, doncs, la campanya enganyat així, però no per Pròxenos, perquè
aquest no sabia que l'embranzida anés contra el Rei, ni ho sabia
tampoc cap altre dels grecs, llevat de Clearc. Quan van haver
arribat a Cilícia, ja apareixia clar per tothom que l'expedició
anava contra el Rei. Esfereïts del trajecte i mal disposats amb tot
els demés, per vergonya els uns envers els altres i envers Cirus,
havien seguit: i Xenofont era un d'ells.

En mig del capficament general, s'afligia amb els altres i no podia
dormir. Amb tot, havent agafat una mica de son, va tenir un somni.
Va semblar-li com, si en mig d'una tronada, un llamp caigués sobre
la casa pairal, que s'en va abrandar tota. Esverat, es desperta amb
un surt, i judica el somni per una banda bo, ja que, en mig de les
penes i dels perills li havia semblat de veure una gran llum de
Zeus; i per altra banda tenia por, el somni semblant-li venir de
Zeus Rei, i el foc havent semblat abrandar-se en cercle, que no
podria sortir del territori del Rei, ans s'hi trobaria tancat de
tots costats per obstacles.

De quina natura era un somni tal, és permès d'esbrinar-ho pels
esdeveniments que seguiren el somni. Perquè va passar això. Així que
es va haver despertat, el primer pensament que se li presentà és:

-Per què jec? La nit avença; i amb el dia és probable que els
enemics arribin. Si caiem en poder del Rei ¿què impedirà que,
després d'haver vist tot el que hi hagi de més espantós, i de sofrir
tot el que hi hagi de més cruel, no morim amb ignomínia? De la
manera de defensar-nos ningú no s'hi prepara ni se'n preocupa; ans
jaiem com si tinguéssim temps d'estar tranquils. Jo, doncs, ¿de
quina ciutat espero el general que obri en conseqüència? ¿A quina
edat faig compte d'arribar jo mateix? Perquè el que és jo poc
arribaré a vell, si avui m'abandono als enemics.

Després d'això s'aixeca i convoca de primer els capitans de
Pròxenos. I en tenir-los reunits, diu:

-Jo, oh capitans, no puc dormir, com tampoc vosaltres, em penso, ni
jeure més, quan veig en quina situació estem. Perquè és evident que
els enemics no ens haurien declarat una guerra oberta abans de
creure haver-s'ho preparat tot bé: i amb tot, de nosaltres ningú no
es preocupa de com podríem lluitar millor. I la veritat, si afluixem
i caiem en poder del Rei, ¿què ens pensem que hem de sofrir? Un home
que després de tallar la testa i la mà del seu germà ja mort, del
fill del seu mateix pare i mare les penja en una creu? I nosaltres,
que no tenim ningú que ens prengui interès, que hem marxat contra
ell per a fer-lo de Rei esclau i per a occir-lo, si haguéssim pogut,
què ens pensem que hem de patir? ¿Per ventura no arribarà a tot, per
a tractar-nos amb la ignomínia més extrema, i fer entrar així a tots
els homes la por de moure mai guerra contra ell? Sí, per no caure en
poder d'ell, cal fer qualsevol cosa. Jo, mentre ha durat la treva,
no he cessat mai de plànyer-nos i de tenir per feliços el Rei i la
seva gent en considerar l'extensió i la mena del país que posseïen,
i com tenien a dojo les provisions, i quants d'esclaus, i quant de
bestiar, i quant d'or i de vestits. I en canvi quan pensava en els
nostres soldats que no podien tenir part en cap d'aquests béns si no
els pagàvem, i del que compréssim sabia encara que en trindríem poc,
i que els nostres juraments ens impedien tot altre medi d'adquirir
el necessari que no fos comprant-ho: en rumiar aquestes coses, de
vegades em feia més por la treva que no pas ara la guerra. Amb tot,
ja que ells han romput la treva, em sembla que han posat fi a llurs
ultratges i a les nostres inquietuds. Perquè aquests béns jeuen ara
en mig, com un premi per a aquells de nosaltres que seran més homes
de cor: i els jutges dels jocs són els déus que, cóm és de creure,
estaran amb nosaltres. Perquè els enemics han perjurat davant
d'ells; i nosaltres, que tants de béns vèiem, ens en hem abstingut
fermament, per respecte als juraments fets als déus: de manera que
em sembla que podem marxar al combat amb una confiança molt més gran
que no pas ells. Endemés, tenim uns cossos més bregats que els
d'ells a suportar freds i calors i fatigues; i tenim també, amb
l'ajuda dels déus, unes ànimes més valentes: i llurs homes són més
fàcils de ferir i de matar que no pas nosaltres, si els déus, com
abans, ens donen la victòria. Però potser també n'hi ha d'altres que
tenen el mateix pensament. En nom dels déus, no esperem que altres
vinguin a nosaltres per exhortar-nos a les més belles accions: ans
comencem nosaltres a abrivar els altres pel camí de la virtut.
Mostreu-vos els més valents dels capitans, i més dignes de ser
generals que els generals mateixos. Pel que fa a mi, si vosaltres,
voleu marxar on jo us dic, vull seguir-vos; i si vosaltres m'ordeneu
de conduir-vos, no pretexto per res la meva edat; ans em considero
de tenir tota la vigoria per rebutjar de sobre mi els mals.

Així parla Xenofont. Els capitans, després d'haver escoltat aquests
raonaments, el preguen tots de conduir-los, llevat d'un tal
Apollònides, el qual, amb un accent beoci, pretén que és una
ximpleria qui proposés cap altre medi de salvació que no fos de
convèncer el Rei, si és possible. I comença llavors a parlar del mal
pas. Però Xenofont interrompent-lo diu:

-Home admirable, tu ni comprens el què veus, ni et recordes del què
sents. No obstant, tu eres amb nosaltres, quan el Rei, després de la
mort de Cirus, tot enorgullit de la seva obra, ens envià la
intimació de rendir les armes. Però com que nosaltres no les hem
rendides, ans hem vingut armats a atendar-nos vora d'ell, ¿què és
que no ha fet, enviant emissaris, sol·licitant treves, fornint els
queviures, fins que la treva tingué lloc? Llavors els generals i els
capitans, tal com tu demanes, van venir a parlamentar amb ells,
sense armes, refiats de la treva; i ara colpits, agullonats,
injuriats, no poden almenys obtenir la mort, els mesquins, i tant,
n'estic segur, que la desitgen. ¿I tu, sabent tot això, tractes de
ximples els qui inviten a defensar-se, i exhortes a tornar a
conciliar-nos el Rei? El que és a mi, companys, em sembla que no
s'ha d'admetre aquest home entre nosaltres: llevem-li la capitania,
carreguem-lo de bagatges, i que serveixi de bagatger. Perquè un home
deshonra la pàtria i tota la Grècia, quan, essent grec, és com
aquest.

Llavors Agàsias d'Estimfal, prenent la paraula, diu:

-Però aquest home no té res a veure ni amb la Beòcia ni amb enlloc
de Grècia. Perquè jo l'he vist, que té les dues orelles foradades
com un lidi.

I així era. El tragueren, doncs: i els altres, recorrent els
quarters, allí on el general vivia, cridaven el general; I, on havia
desaparegut, el sotsgeneral; on vivia el capità, el capità. Quan
tothom és reunit, s'asseuen davant les armes: i els reunits eren,
entre generals i capitans, al voltant d'una centena. Al moment que
això passava, era prop de mitjanit.

Llavors Hierònim d'Elis, el més vell dels capitans de Pròxenos,
comença de parlar així:

-Generals i capitans, en vista de les circumstàncies presents, ens
ha semblat bo de reunir-vos i de convocar-vos, per pendre, si podem,
un bon determini. Parla- digué -també tu, Xenofont, repeteix el que
ens has dit a nosaltres.

Llavors Xenofont diu:

-Tots sabem que el Rei i Tissafernes han fet agafar els que han
pogut de nosaltres; pel que fa als altres, és clar que conspiren
contra ells per fer-los morir, si poden. Al meu entendre, doncs, hem
de fer-ho tot per no caure mai en poder dels bàrbars, ans més aviat,
si podem, perquè caiguin ells en el nostre. Ara, sapigueu bé tots,
tants com ara sóu reunits, que esteu en una avinentesa decisiva.
Perquè els soldats tots us tenen els ulls a sobre, i si us veuen
descoratjats, tots seran covards; però si vosaltres pareixeu els
primers disposats a anar contra l'enemic, i a animar els altres,
sapigueu bé que us seguiran i s'escarrassaran a imitar-vos. I tal
volta també és just que vosaltres us distingiu d'ells: perquè
vosaltres sóu generals, taxiarques, capitans: quan hi havia pau,
vosaltres fruíeu de més part de riqueses i d'honors: ara també,
doncs, ja que estem en guerra, heu de trobar just vosaltres mateixos
que hàgiu de ser més valents que la turba, i que hàgiu
d'adelantar-vos-li a prevenir i a passar fatic allí on calgués. I
ara de primer jo crec que fareu un gran servei a l'exèrcit, si us
ocupeu a reemplaçar, com més aviat millor, els generals i els
capitans que han mort. Sense caps, res de bell, res de bo, en suma,
res absolutament no es fa, a la guerra sobretot. Perquè la
disciplina fa l'efecte que és la salut; i la indisciplina ha perdut
a molts. Quan haureu elegit tants de caps com calgui, si reunim els
altres soldats i els encoratgem, jo crec que farem una cosa
absolutament en saó. Perquè sens dubte també ja haureu reparat amb
quin decandiment han acudit a les armes, amb quin decandiment han
muntat les guàrdies. Mentre estaran així, jo no sé quin partit se'n
pot treure, sigui que calgués res de nits, sigui de dies. Ara, si
algú els gira les idees cap a un altre cantó, de manera que no
pensin solament en el que han de sofrir, sinó també en el que han de
fer, estaran molt més animats. Perquè sabeu que no és la multitud i
la força que a la guerra fan la victòria; sinó que aquells que,
ajudant els déus, van amb una ànima més vigorosa contra els enemics,
els d'enfront poques vegades els resisteixen. I el que és jo he
reflexionat també, companys, que aquells que en els combats
s'esforcen a salvar la vida de totes maneres, fan gairebé sempre una
mort covarda i vil, i aquells que saben que la mort és comú i
necessària a tots els homes, i que combaten per morir bellament, jo
veig que són més aviat aquests que arriben a la vellesa, i mentre
viuen, s'ho passen més feliç. Convençuts d'aquestes màximes, ens cal
avui, ja que estem en tals circumstàncies, ser nosaltres mateixos
homes de cor i excitar-hi els altres.

Dit això, calla. Després d'ell, Quirísof pren la paraula:

-Abans, Xenofont, solament et coneixia per haver sentit a dir que
eres atenès. Però avui et lloo pel que dius i pel que fas, i voldria
que els demés fossin com tu: perquè seria un bé general. I ara- diu
-no triguem, companys, separem-nos ja, i elegiu cabdills els que no
en tingueu, i feta l'elecció, veniu al mig del campament i dueu els
elegits; després convoqueu ací els altres soldats i que estigui prop
de nosaltres -diu- l'herald Tòlmides.

I dient aquests mots, s'aixeca, perquè no hi hagi cap retard i
s'executi el que s'ha de fer. Tot seguit s'elegeixen els caps: en el
lloc de Clearc, Timasió de Dardània; en el lloc de Sòcrates,
Xànticles d'Alcaia; en el lloc d'Àgias, Cleanor d'Arcàdia; en el
lloc de Menó, Filesi d'Acaia; en el lloc de Pròxenes, Xenofont
d'Atenes.



CAPÍTOL II

ASSEMBLEA DELS SOLDATS I PREPARATIUS PER A LA MARXA

Després de l'elecció, que el dia a penes clarejava, els caps vénen
al mig del campament, i acorden d'establir guàrdies avençades i de
convocar els soldats. En ser els altres soldats reunits, s'aixeca de
primer Quirísof de Lacedemònia i parla, així:

-Soldats, les circumstàncies són difícils, d'ençà que hem estat
privats d'uns generals com aquells, i dels capitans, i dels soldats;
a més a més, Arieu i la seva gent, que abans eren aliats nostres,
ens han traït. Com sigui, cal sortir d'aquestes circumstàncies com a
valents, i no arrupir-nos, ans provar de quina manera, sí podem, ens
salvem per una bella victòria; i si no, morim almenys bellament, que
mai no caiguem vius en mans dels enemics. Perquè estic segur que
sofriríem coses, que els déus les reservin als nostres enemics.

Després d'això, Cleanor d'Orcomen s'aixeca i diu:

-Sí, vosaltres veieu, companys, el perjuri i la impietat del Rei,
veieu la perfídia de Tissafernes, ell que, després de tant de dir
que era veí de Grècia i que allò que més preava era de salvar-nos,
després d'haver fet els mateixos juraments que nosaltres, i
d'haver-nos donat ell mateix la mà dreta, ell mateix ens enganya, i
agafa els nostres generals i ni tan sols ha respectat Zeus
Hospitalari, sinó que havent segut amb Clearc en una mateixa taula,
per millor enganyar-los amb això, els ha fet morir. I Arieu, que
nosaltres hem volgut establir Rei, al qual hem donat i del qual hem
rebut fermances que no ens traïríem, aquest home, sense por dels
déus, ni respecte per la memòria de Cirus, ell que vivint Cirus
tants d'honors n'havia rebut, ara es passa als enemics més
aferrissats d'ell, i prova de fer-nos mal, a nosaltres, els amics de
Cirus. Però que els déus els ho facin pagar! Que nosaltres,
testimonis d'aquestes coses, no ens hem de deixar enganyar més per
aquesta gent: ans combatrem amb tota la força que podrem, i sofrim
allò que als déus sembli bé.

Llavors Xenofont s'aixeca, revestit per a la guerra amb la més bella
armadura que havia pogut, convençut que si li donaven la victòria
els déus, el més bell agenç convenia al vencedor, i que, si calia
morir, era llei que, havent-se cregut a ell mateix digne de les més
belles armes, revestit d'elles havia de trobar la seva fi; i comença
així el seu parlament:

-El perjuri dels bàrbars i la perfídia de què us parla Cleanor, els
coneixeu bé, jo crec. Si doncs escatim un nou pacte d'amistat amb
ells, per força ha d'apoderar-se de nosaltres un gran
descoratjament, en veure el què han arribat a patir els generals,
que, de bona fe, s'havien remès en llurs mans. Però si teníem
intenció d'imposar-los per les armes la pena del que ens han fet, i
d'ara endavant fer-los la guerra en tot i per tot, tenim, amb
l'ajuda dels déus, moltes i belles esperances de salut.

En el mateix moment que Xenofont deia aquestes paraules, un grec
esternuda: i en sentir-ho els soldats, tots d'un sol moviment
s'inclinen davant del déu. Llavors Xenofont continua:

-Em sembla, companys, que, ja en el moment que escatim la nostra
salut ha aparegut un pressagi de Zeus Salvador, cal fer vot d'oferir
a aquest déu sacrificis de gràcies, tot d'una que haurem arribat en
país amic: i alhora fem vot de sacrificar als altres déus, segons
les nostres possibilitats. I a qui li sembli bé- afegí, -que aixequi
la mà.

Tots l'aixequen. Llavors pronuncien el vot i canten el pean. Una
vegada s'ha complert amb els déus com pertany, Xenofont torna a
començar en aquests mots:

-Estava dient que tenim moltes i belles esperances de salut. De
primer, perquè nosaltres mantenim ferms els juraments fets en nom
dels déus, i els enemics han perjurat i han violat la treva i els
juraments. Essent així, és possible que els déus seran contraris als
nostres enemics, i aliats nostres, ells que són capaços, quan volen,
de fer de cop i volta petits els grans, i de salvar els petits, fins
en mig dels perills. En segon lloc, jo us recordaré els perills dels
nostres avant-passats, a fi que vegeu com us convé d'ésser valents,
ja que els valents, amb l'ajuda dels déus, se salven fins dels
perills més grans. Quan els Perses i els que anaven amb ells
vingueren amb un exèrcit nombrosíssim, per fer desaparèixer Atenes,
els atenesos gosaren resistir-los i els venceren. I havent fet vot a
Àrtemis que tants enemics com matarien, tantes cabres immolarien a
la dea, com que no pogueren trobar-ne prou, decidiren de
sacrificar-ne cinc centes cada any, i encara avui dia les
sacrifiquen. Més tard quan Xerxes, havent aplegat tropes
incomptables, marxà contra Grècia, els nostres avis desferen els
avis d'aqueixos per terra i per mar. De les quals coses podem
veure'n com a proves els trofeus; però el més gran testimoniatge és
la llibertat de les ciutats on heu nascut i heu estat criats: perquè
no us hi inclineu davant de cap home senyor, sinó davant dels déus.
D'aquests avis heu sortit. Jo no diré pas, que vosaltres els
avergonyiu: ans no fa gaires dies que, arrenglerats en batalla
davant dels descendents d'aquells mateixos, heu vençut tropes molt
més nombroses que vosaltres, ajudant els déus. I aleshores éreu
homes valents per amor de la reialesa de Cirus; però ara, que la
lluita és per la vostra salvació, convé sens dubte que sigueu molt
més valents i animosos: i és, val a dir, natural, que ara fins
mostreu més seguretat davant dels enemics. Perquè llavors, que no
n'havíeu fet la prova, tot i veure'n la munió incommensurable, heu
gosat, amb l'ànima que heu rebut dels vostres pares, llançar-vos
damunt d'ells. ¿I ara que ja teniu l'experiència que, per nombrosos
que siguin, no tenen cor per esperar-vos, us escauria de témer-los?
Ni us sembli tampoc que esteu en pitjors condicions, si les tropes
de Cirus, abans arrenglerades al vostre costat, avui us han fet
defecció. Perquè són encara més covardes que les que nosaltres hem
vençut; i ens han abandonat a nosaltres per fugir cap aquestes. Val
molt més veure la gent que vol començar a fugir en els rengles
enemics que no pas en els nostres. Si algú de vosaltres es
descoratja perquè no tenim cavalleria, quan els enemics ne tenen
tanta, feu esment que deu mil genets no són més que deu mil homes.
Perquè ningú, en una batalla, no ha mort mai d'una mosegada ni d'una
coça de cavall: són els homes qui fan tot el que s'esdevé a les
batalles. ¿No som per ventura nosaltres damunt d'un suport molt més
segur que el dels qui van a cavall? Perquè ells, penjats damunt dels
cavalls, tenen por no solament de nosaltres, sinó també de caure:
mentre que nosaltres, anant damunt terra, colpim molt més fort a qui
ens escomet, i encertem molt més allí on apuntem l'arc. En una sola
cosa ens guanya la cavalleria: és a fugir molt més a la segura que
nosaltres. Si animats al combat, us afligiu perquè Tissafernes no
ens guiarà més ni el Rei ens fornirà més mercat, considereu què és
millor: si tenir per guia un Tissafernes, que és evident que
conspira contra nosaltres, o fer-nos conduir per homes que agafem,
els quals sabran que, si falten envers nosaltres, és envers llur
ànima i llur cos que faltaran. Quant als queviures, ¿val més
comprar, en el mercat que ens forneixen, unes poques mesures per
molts diners, no tenint ja ni diners, o bé pendre'n nosaltres
mateixos, en ser vencedors, servint-nos de la mesura que cadascú
voldrà? Si reconeixeu que això és preferible, potser creieu que els
rius són impossibles de passar, i teniu per un gran engany
d'haver-los travessat: considereu llavors si els bàrbars no han fet
també la més gran bogeria. Perquè tots els rius, si lluny de les
fonts són difícils de travessar, avençant cap a les fonts esdevenen
passadors i no mullen ni el genoll. Però ni que els rius no ens
deixin passar, ni que no se'ns presenti cap guia, no cal ni amb això
que ens descoratgem. Perquè sabem que els Misians, que no diríem pas
que fossin més valents que nosaltres, malgrat del Rei, habiten en
terra del Rei, ciutats grans i pròsperes. I sabem altre tant dels
Písides; i quant als Licaons, nosaltres mateixos hem vist que en els
plans ocupen els llocs forts, i recullen els fruits del país dels
Perses. El que és jo, doncs, us diria, en aquest cas, de no
demostrar massa embranzida per tornar a casa nostra, ans de
preparar-ho tot com si volguéssim acasar-nos en algun indret per
aquí. Perquè estic segur que als Misians el Rei els donaria molts de
guies, i molts d'hostatges per reconduir-los sense cap parany; i que
fins els aplanaria el camí, si volien partir en carros de quatre
cavalls. I per a nosaltres jo sé que també ho faria, i ben content,
si ens veia preparar-nos, per romandre. Però tinc por, si una vegada
apreníem de viure ociosos, de passar la vida en l'abundància, de
fer-nos amb les cepades i belles mullers i filles dels Medes i dels
Perses, que, a tall dels menjadors de lotos, no ens oblidéssim del
camí de la pàtria. Em sembla, doncs, enraonat i just, que provem
primer que tot, de tornar a Grècia amb les nostres famílies, i un
cop allí fer veure els grecs que si són pobres és perquè volen, ja
que els és permès de transportar aquí els ciutadans que ara a casa
d'ells viuen sense recursos, i veure'ls-hi rics. Perquè tots aquests
béns, companys, és evident que són de qui venci. Ara he
d'exposar-vos, com marxarem de la manera més segura, i, si cal
combatre, com combatrem amb més èxit. De primer -diu- sóc del parer
de cremar les carretes que ens segueixen, a fi que no siguin les
bèsties que regulin els nostres moviments, sinó que avencem per on
ho exigeixi el bé de l'exèrcit. En segon lloc, cremar les tendes:
perquè és un enfarfec de dur-les i no serveixen ni per combatre ni
per haver queviures. Desempalleguem-nos encara dels bagatges
sobrers, llevat del que és necessari per a la guerra, per a menjar o
beure: a fi de tenir com més gent sota les armes millor, i tan pocs
bagatges com sigui possible. Perquè vençuts, sabeu que tot queda per
als altres: i si vencem, cal creure que els enemics esdevindran els
nostres bagatgers. Resta per dir el que jo crec més important. Ja
veieu que els enemics no han gosat rependre la guerra amb nosaltres
fins a haver-se apoderat dels nostres generals, convençuts que,
mentre hi haguessin cabdills i nosaltres els obeíssim, estaríem en
condició de guanyar la guerra, però havent-nos agafat els cabdills,
creien que l'anarquia i la indisciplina ens perdrien. Cal, doncs,
que els nous caps siguin molt més vigilants que els d'abans, que els
soldats siguin molt més disciplinats i obedients als caps d'ara que
als d'abans. En cas de desobediència, si decidiu que qualsevol de
vosaltres que s'escaigui a ésser-hi present, ajudarà el general en
la repressió, des d'aleshores enganyareu completament l'enemic.
Perquè aquell dia veuran deu mil Clearcs en comptes d'un de sol, no
permetent a ningú de ser covard. Però ja és hora d'acabar; perqué
tal vegada l'enemic compareixerà tot d'una. Que aquell que trobi bé
aquestes coses, que les ratifiqui com més de pressa, a fi
d'acabar-les d'obra. Però si algú troba millor alguna altra cosa,
que gosi fer-nos-la avinent, encara que sigui un simple soldat,
perquè tots freturem la salvació comú.

De seguida Quirísof diu:

-Doncs bé, si cal fer alguna altra cosa a més a més de les que diu
Xenofont, es podrà fer tot d'una; però crec que el millor és, de
posar com més aviat a votació les que acaba de dir. I qui li sembli
bé, que aixequi la mà.

L'aixeca tothom. Xenofont, dret, confirma:

-Oh companys, escolteu el que em sembla encara útil; És evident que
hem d'anar on tinguèm queviures. Ara, sento a dir que hi ha bells
pobles a no pas més de vint estadis d'ací. No m'estranyaria que els
enemics, a tall d'aquests gossos covards que empaiten i mosseguen,
si podien, la gent que passa, però que fugen si els empaiten a ells,
que els enemics doncs, ens perseguissin en retirar-nos; Potser,
doncs l'ordre més segur per a la marxa és de formar amb els hoplites
un quadre, a fi que els bagatges i tanta munió com ens segueix s'hi
trobi en més seguretat. Si designeu doncs des d'ara qui ha de
dirigir el quadre i arranjar el front, després qui ha d'anar a cada
flanc i a la reraguarda, no hauríem de deliberar quan l'enemic
sobrevingués, i podriem fer servir tot d'una les tropes ja formades.
Si algú altre hi veu cosa millor, que es faci altrament; Si no,
Quirísof comandi el front, ja que ell també és Lacedemoni; que dos
dels generals més vells curin dels flancs; i els més joves, jo i
Timasió, anirem de moment a la reraguarda. Més endavant, quan haurem
assajat aquesta formació, escatirem el que sembli cada vegada més
eficaç. Si algú hi veu altra cosa millor, que la digui.

Com que ningú pren la paraula en contra, continua:

-Qui li sembli bé així, que aixequi la mà.

Sembla bé així.

-Ara -diu- cal partir i fer el que ha semblat bé. I qui de vosaltres
desitgi reveure la família, que es recordi de ser un home valent:
perquè no hi ha altra manera d'aconseguir-ho; i qui desitgi viure,
que provi de vèncer: perque qui venç, mata, i qui és vençut, és
mort. En fi, qui tingui delit de riqueses, que provi de guanyar:
perquè qui venç salva les seves i pren les dels vençuts.



CAPÍTOL III

PARTENÇA DELS GRECS: SÓN PERSEGUITS

Això dit, s'aixequen, i van a cremar els carros i les tendes: del
sobrer, si a algú mancava alguna cosa, se la reparteixen entre ells
i la resta la tiren al foc. Fet això, dinen.

Durant el dinar, arriba Mitrídates amb una trentena d'homes a cavall
i cridant els generals a l'abast de la veu, parla així:

-Jo també, grecs, era fidel a Cirus, com vosaltres sabeu, i ara tinc
bones intencions envers vosaltres. Per altra banda sóc ací que passo
tota mena de pors. Si us veia, doncs, que preníeu un partit
saludable, jo vindria a vosaltres amb tots ets meus servidors.
Digueu-me, doncs, què dueu de cap, com a amic que us sóc, ben
intencionat, i que té ganes de fer la marxa en vostra companyia.

Els generals deliberen, i acorden de respondre així: i diu Quirísof:

-Nosaltres hem decidit, si ens deixen tornar a la nostra pàtria, de
travessar el país fent-hi tan poc dany com podrem: però si algú
s'oposa a la nostra marxa, de combatre fins a la fi contra ell, tan
fort com ens serà possible.

De seguida Mitrídates prova de fer-los veure que és impossible, si
el Rei no vol, d'escapar-ne. Llavors es va conèixer que era un
enviat de sota mà: i en efecte, un dels familiars de Tissafernes
l'acompayava, per estar segur de la seva fe. Des d'aquell moment,
els generals convingueren que el millor partit era de fer una guerra
sense heralds, mentre estiguessin en país enemic: perquè amb
conversades espatllaven els soldats: i fins ja havien fet malbé un
capità, Nicarc d'Arcàdia, que havia desertat de nit amb una vintena
d'homes.

Després d'això l'exèrcit dina, passa el riu Zapatas i avença en bon
ordre, duent les atzembles i la munió al centre de la columna. No
havia fet gaire camí, quan reapareix Mitrídates duent si fa no fa
dos cents homes de cavall i cap a quatre cents arquers i foners,
d'allò més lleugers i ben retrossats. Avença cap als grecs amb aire
d'amic; i en ser a la vora, de sobte la seva gent de cavall i de peu
els uns llencen les fletxes, i els altres avien les fones, i cop de
ferir. Els grecs de la reraguarda són els que reben més dany, sense
poder tornar-s'hi: ja que els arquers cretesos tiraven més curt que
els perses, i al mateix temps, anant armats a la lleugera, els
havien tancat en el centre dels hoplites. Per altra banda, els
javaliners no arribaven prou lluny per encertar els foners enemics.
Xenofont es decideix llavors a perseguir: i es llança a la
persecució amb els hoplites i els peltastes que s'esqueien amb ell a
la reraguarda: però tot i perseguir no agafen cap enemic. Perquè els
grecs ni tenien cavalleria, ni els homes de peu podien en un curt
espai aconseguir la infanteria persa, que fugia de lluny: perquè no
era cosa d'apartar-se gaire del gros de l'exèrcit.

Per altra banda la cavalleria bàrbara feria, fins i tot fugint,
tirant per darrera des de dalt els cavalls. Tant de camí com els
grecs feien en persecució de l'enemic, l'havien de refer per
retirar-se combatent. De manera que en tot el dia l'exèrcit no
avençà pas més de vint-i-cinc estadis, i no arribà als pobles fins
al vespre.

Allí el decandiment recomençà. Quirísof i els generals de més edat
acusen Xenofont per haver-se posat a perseguir apartant-se de la
falanx, i per haver-se posat en perill sense haver pogut fer cap mal
als enemics. En sentir-los, Xenofont diu que l'acusen dret a llei, i
que l'esdeveniment testimona per ells.

-Però jo- afegeix -he estat obligat a perseguir, perquè veia que
estant-nos quiets preníem mal, sense poder fer-ne. Quan ens hem
posat a perseguir hem vist -diu- la veritat del que dieu: perquè ni
podíem fer més mal als enemics que abans, i ens replegàvem amb totes
les dificultats del món. Cal, doncs, donar gràcies als déus, que els
enemics no hagin vingut amb molta força, sinó amb poca gent: que
sense grans danys, ens hagin revelat el que ens manca. Perquè ara
els enemics tiren l'arc i la fona a una distància a què els cretesos
no poden respondre amb llurs arcs, ni els qui tiren a mà atènyer-hi.
Quan els perseguim, no és cosa tampoc d'allunyar-nos gaire tros de
l'exèrcit: i en un tros petit, un home de peu, per ràpid que sigui,
no atrapa un home de peu que li porti un tret d'arc d'aventatge. Si
hem, doncs, d'impedir als enemics que puguin venir a fer-nos mal,
ens calen com més aviat millor foners i cavalleria. Sento dir que hi
ha en el nostre exèrcit Ròdencs, dels quals diuen que la majoria
saben manejar la fona, i les pedres que tiren arriben doble lluny
que les dels perses. Aquests, en efecte, tirant amb pedres grosses
com el puny, atenyen poc lluny; però els Rodencs saben també usar
bales de plom. Si revisem, doncs, quins són que posseeixen fones; i,
qui en tingui li'n donem diners, i paguem també amb diners a qui
vulgui trenar-ne d'altres, i trobem algun privilegi per als qui
vulguin allistar-se com a foners, potser se'n presentaran alguns
d'aptes per a aquest servei. Jo veig també que hi ha cavalls dins
l'exèrcit: alguns son meus, d'altres han estat deixats per Clearc,
n'hem agafat també molts a punta de llança que serveixen per als
bagatges. Escollim doncs els millors, substituint-los per atzembles,
aquipem els cavalls de manera de portar genets i potser ells
mateixos inquietaran els fugitius.

El parer semblà bé. Aquella mateixa nit es formà un cos de prop de
dos-cents foners; l'endemà es van provar cap a cinquanta cavalls, i
altres tants genets, i se'ls van fornir casaques i cuirasses, i
Lícios, fill de Polístrates, fou posat al cap de la cavalleria.



CAPÍTOL IV

CONTINUA LA MARXA DELS GRECS, PERSEGUITS PER TISSAFERNES

Havent romàs un dia en aquell indret, l'endemà parteixen, llevant-se
de més bona hora: perquè calia passar un barranc i es temia que els
enemics no ataquessin durant el passatge. Tot just s'havia passat,
quan reapareix Mitridates, amb mil cavalls, i sobre quatre mil
arquers i foners. Els havia demanat a Tissafernes, i els havia
obtingut sota promesa que, en obtenir-los, li remetria els grecs,
els quals menyspreava, perquè en la darrera picabaralla amb tants
pocs homes com duia, no havia patit cap pèrdua, i es pensava qui sap
el mal que havia fet.

Els grecs havien travessat el barranc i n'eren vuit estadis lluny,
quan Mitrídates el travessa amb les seves forces. S'havia ordenat a
un cert nombre de peltastes i d'hoplites, de perseguir l'enemic, i
s'havia dit a la cavalleria d'empaitar els fugitius amb confiança,
que la sostindria una força suficient. Quan Mitrídates els va haver
aconseguit i estant ja a tret de fona i de fletxa, la trompeta dóna
el senyal als grecs: tot d'una corren a llur encontre com els havia
estat dit, i la cavalleria es llança. Els bàrbars no els esperen, i
fugen cap al barranc. En aquesta derrota, els bàrbars perden molta
d'infanteria, i els agafen vius, dincs el barranc mateix, fins a
divuit genets. Occits que van ser, els grecs, sense ordre de ningú,
els mutilen, perquè els enemics s'esfereixin més de veure-ho.

Així malmenats els enemics s'allunyen. Els grecs, marxant sense
inquietud la resta del dia, fan cap a la vora del Tigris. Allí hi ha
una ciutat gran, deserta, el nom de la qual és Larissa. Antigament
l'habitaven Medes. La gruixària del seu mur és de vint-i-cinc peus,
i l'alçaria de cent; el seu contorn fa dues parasangues. És
construït de maons de terra cuita, però els fonaments són de pedra
fina a una alçària de vint peus. Quan els perses arrabassaren
l'imperi als medes, el rei dels perses que l'assitiava no podia
pendre-la de cap manera; però un núvol tapà el sol i l'enfosqueí,
fins que els assitiats desdigueren i així fou presa. Prop de la
ciutat hi havia una piràmide de pedra, d'un pletre d'amplada i dos
pletres d'altura. Un gran nombre de bàrbars s'hi havien refugiat
dels pobles veïns.

D'allí fan una jornada, sis parasangues, i arriben a una gran
muralla abandonada que s'estén vora d'una ciutat, el nom de la qual
és Mespila. En altre temps l'habitaven Medes. La base, feta d'una
pedra polida incrustada de petxines, té cinquanta peus de gruixària
i d'altura cinquanta. Damunt aquesta base ha estat construïda una
muralla de maó, d'un gruix de cinquanta peus i una alçària de cent:
el seu contorn fa sis parasangues. Conten que Medea, dona del Rei,
s'hi refugià, quan l'imperi dels Medes fou destruït pels perses. El
rei dels perses assitià aquesta ciutat i no podia pendre-la ni pel
temps ni per la força: però Zeus esfereí amb el seu tro els
habitants, i així fou presa.

D'allí fan una jornada, quatre parasangues. Durant la jornada
Tissafernes apareix, seguit de la cavalleria amb la qual havia
vingut, de les tropes d'Orontas, que s'havia casat amb la filla del
Rei, dels bàrbars que Cirus duia en pujar cap a terres altes, dels
que el germà del Rei havia dut en auxili del Rei, i, a més a més, de
tots els reforços que el Rei li havia donat: talment que l'exèrcit
apareixia d'allò més nombrós. Quan va ser prop, n'arrenglera una
part a reraguarda dels grecs, i l'altra a mena de biaix; però no
gosa carregar ni vol arriscar-se: només ordena un atac de foners i
d'arquers. Però quan els rodis, disseminats pels rengles comencen a
aviar les fones, i els arquers escites les fletxes, i ningú no erra
el seu home, perquè ni que ho hagués desitjat de fet no hauria estat
fàcil, Tissafernes es retira de pressa fora de tret i les altres
formacions així mateix retiren. La resta del dia els uns avencen i
els altres segueixen; però els bàrbars ja no podien fer més mal en
aquesta mena de picabaralla: perquè les fones dels rodis arribaven
més lluny que les dels perses, i que la major part dels arquers. Per
altra banda els arcs perses són grans, de manera que totes les
fletxes que es recollien eren útils als cretesos, els quals
continuaren fent servir les fletxes dels enemics, i s'exercitaven a
engegar-les verticalment a una llarga distància. Es van trobar així
mateix dins els pobles d'allò més cordes i plom, que serviren per a
les fones.

Aquell mateix dia, els grecs s'acantonen dins els llogarrets que
encontren, i els bàrbars es retiren, havent tingut la pitjor part en
la darrera picabaralla. Els grecs, hi sojornen l'endemà i s'hi
proveeixen: perquè hi havia molt de blat en els llogarrets. El dia
següent travesen la plana, i Tissafernes els segueix escaramusant.

Els grecs reconeixen llavors que un batalló quadrat de costats
iguals és un mal ordre de marxa quan els enemics van seguint. Perquè
és necessari, quan les ales del quadre s'ajunten, sigui perquè el
camí s'estreteix, sigui perquè les muntanyes hi obliguen, o un pont,
que els hoplites s'atapeeixin, marxin amb pena, s'esclafin i es
trasbalsin: de manera que fatalment són de mal servir-se'n, estant
desordenats. Quan les ales reprenen llurs distàncies, necessàriament
els hoplites que llavors estaven atapeïts, es separen, es fa un buit
en el centre, la qual cosa descoratja el soldat que sent l'enemic
darrera seu. Quan calia passar un pont o operar algun altre
passatge, cadascú s'apressava volent travessar el primer i la
columna era de bell atacar pels enemics. Reconegudes aquestes coses,
els generals formen sis companyies de cent homes cadascuna, i
nomenen per comandar-les capitans, pentecontarques i enomotarques
(1). Durant la marxa, quan s'ajuntaven les ales, els capitans
romanien enrera, a fi de no fer nosa a les ales, i després
remuntaven seguint els flancs del batalló. Quan, al contrari, els
flancs s'apartaven, el buit s'omplia, si era més estret, per les
companyies; si era més ample, per les pentecòsties; si era molt
estès, per enomòties: de manera que sempre el centre era ple. Si
calia travessar un freu o un pont, no hi havia trasbalsament: els
capitans passaven per torn: i si per ventura calia formar-se en
falanx, tothom era al seu rengle.

D'aquesta manera es van fer quatre jornades.

Al cinquè dia, durant la marxa, hom obira una mena de palau, i al
seu voltant tot de llogarrets. El camí que hi duia travessava uns
comellars elevats, que davallaven d'una muntanya, al peu de la qual
hi havia un poble. Els grecs veuen aquestes cimes amb satisfacció,
com és natural, ja que els enemics eren genets. Quan, en sortir de
la plana, van haver pujat el primer turó, i davallaven per pujar
l'altre, sobrevenen els bàrbars i des de l'altura comencen a aviar
fones i arcs, d'abocada, sota un raig de cops de fuet. Així van
ferir molts de grecs, venceren les tropes lleugeres i les tancaren
entre els rengles dels hoplites; de manera que en tot aquell dia els
foners i els arquers restant amb la turba, no van servir de res.

Els grecs, estrets, proven de carregar; però amb les armes pesants
que duien els costa d'arribar a la cima: els enemics es retiren, de
pressa; els grecs tornen a patir igual per fer cap de bell nou al
gros de l'exèrcit. Al segon turó s'esdevingué el mateix; talment que
al tercer, es decideixen a no destacar els hoplites, que no
haguessin obert el flanc dret del quadre i fet sortir els peltastes
cap a la muntanya. En ésser al dessobre dels enemics que seguien,
aquests no els inquieten més en davallar, de por de ser copats i
voltats. Així avencen la resta del dia, els uns seguint el camí del
comellar, els altres prenent per la muntanya, fins que arriben als
llogarrets i hi estableixen vuit metges: perquè els ferits eren
molts.

Hi sojornen tres dies a causa dels ferits i perquè hi tenen molts de
queviures, farina de froment, vi, i molt d'ordi replegat per als
cavalls. Tota aquesta provisió era per al sàtrapa del país. El quart
dia, davallen al pla. Tissafernes havent-los aconseguit amb la seva
força, la necessitat els ensenya d'acantonar en el llogarret que
primer veuen, i de no avençar més combatent: perquè eren molts els
fora de combat, els ferits i els qui els portaven, i els qui havien
carregat les armes dels portadors. Un cop acantonats i havent emprès
els bàrbars una escaramussa contra ells, avençant cap al poble, els
grecs obtenen un gran aventatge: perquè hi havia una gran diferència
entre fer una sortida per rebutjar un atac i resistir bo i marxant
l'encalç dels enemics.

Quan ja va ser tard, va ser per als enemics l'hora de retirar-se,
perquè els bàrbars no s'acampaven mai a menys de seixanta estadis de
l'exèrcit grec, tement que de nit els grecs no els escometessin.
Perquè és dolent de nit un exèrcit persa. Fermen els cavalls, i la
majoria de les vegades els traven i tot, per tal que no fugin si es
deslliguen. Si té lloc cap alarma, el soldat persa ha de posar la
sella i la brida al cavall, i muntar-lo després d'haver revestit la
cuirassa. Maniobres totes difícils de nits, i en un moment de
tumulte. Per això s'atendaven lluny dels grecs.

Quan els grecs conegueren que volien retirar-se, i que es trametien
ordres entre ells, el pregó crida als grecs de plegar bagatges,
talment que els enemics ho sentissin. Durant una estona, els bàrbars
difereixen la retirada; però com que es feia tard, s'allunyen:
perquè no creien útil de marxar i de fer cap de nit baix al
campament. Llavors els grecs, veient clar que se n'anaven, enganxen
ells també, es posen en marxa, i avencen com a seixanta estadis. I
va haver-hi llavors una tal distància entre els dos exèrcits, que
l'endemà no va aparèixer cap enemic, ni l'altre dia tampoc; però el
quart dia, els bàrbars havent avençat de nit, ocuparen una altura
per on els, grecs havien de passar, la cresta d'un puig, sota el
qual hi havia el camí que duia a la plana.

Quan veié Quirísof aquesta altura presa per endavant, crida Xenofont
de la cua i li ordena de pendre amb ell els peltastes i de
col·locar-los al front. Xenofont no duu pas els peltastes: perquè
acabava de veure Tissafernes que apareixia amb tot el seu exèrcit; i
avençant al galop cap a Quirísof, pregunta:

-Per què em crides?

Quirísof li respon:

-Tu mateix pots veure-ho: La cresta que domina la davallada ha estat
presa abans nostre, i no hi ha manera de passar si no fem a trossos
aquella gent. Però, ¿per què no duus els peltastes?

Llavors Xenofont diu, que no li ha semblat bo descobrir la
reraguarda en presència dels enemics.

-Però és hora- afegeix -de decidir la manera de treure aquells homes
de l'altura.

Xenofont veu llavors, al cim del puig que domina el seu exèrcit, un
camí que mena a la cresta on són els enemics; i diu:

-L'essencial, Quirísof, és que anem com més de pressa millor dalt
d'aquella altura: perquè si la prenem, no podran mantenir-se damunt
del nostre camí. Doncs, si vols, roman ací amb l'exèrcit: jo, prou
m'és grat de marxar; però si més t'ho estimes, vés tu al puig, i jo
romandré ací.

-Jo et dono a triar el que vulguis- fa Quirísof.

Xenofont respon que essent el més jove, prefereix marxar; i li prega
de donar-li uns quants homes del front: perquè seria massa llarg de
pendre'n de la saga. Quirísof envia amb ell els peltastes del front,
i els substitueix per les tropes del centre del quadre: el fa seguir
a més a més dels tres cents homes escollits que ell mateix tenia en
el front del quadre.

El destacament avença tan de pressa com pot. Els enemics de dalt la
cresta, en adonar-se que duu la direcció del cim, prenen tot d'una
embranzida cap la l'altura, per disputar-la-hi. Llavors un gran crit
munta de l'exèrcit grec, que exhorta els seus, i un gran crit de les
tropes de Tissafernes, que exhorten els llurs. Xenofont, galopant,
al llarg, els anima des del cavall:

-Soldats, penseu que ara lluiteu per reveure Grècia, els vostres
infants, les vostres mullers: una mica més d'esforç, i fem la resta
del camí sense combat.

Llavors Sotèrides de Sició diu:

-No som pas iguals, Xenofont: perquè tu vas a cavall, i jo
m'esbufego qui-sap-lo per portar el meu escut.

Xenofont el sent, salta del cavall, treu el soldat del rengle, li
pren d'una revolada l'escut i es llança tan de pressa com pot.
S'esqueia a dur una cuirassa de cavaller, i el pes l'aclaparava. Amb
tot exhorta els de davant a avençar, i els de darrera, que seguien
lentament, a moure's més. Els altres soldats esbatussen Sotèrides,
li tiren pedres, l'injúrien, fins que l'obliguen a rependre l'escut
i a tirar endavant. Xenofont torna a muntar, i mentre el camí és
avinent, va a cavall; però quan cessa de ser-ho, deixa el cavall i
s'escarrassa a peu. Per fi arriben a l'altura, guanyant per mà els
enemics.

(1) La companyia, de 100 homes, a les ordres d'un capità (lochagos),
es dividia en dos grups de 50 homes (pentecòsties) manats pels
pentecontarques dividits al seu torn en enomòties, o escamots de 25
homes (24 i l'oficial o enomotarca).



CAPÍTOL V

ARRIBADA A LES MUNTANYES DELS CARDUCS

Els bàrbars giren l'esquena i fugen cadascú per on pot: els grecs
són amos de l'altura. Tissafernes i Arieu es decanten llavors per un
altre camí.

Pel seu costat, Quirísof davalla amb les seves tropes, i s'acampa en
un poble abundant en béns. Hi havia molts altres pobles plens de
béns en el mateix pla, al llarg del riu Tigris. En ser la tarda, de
repent l'enemic apareix en el pla, i destroça uns quants grecs que
s'havien dispersat pel pla a la rapinya. Perquè hi havia molts
ramats de bestiar, que foren presos en el moment de passar a l'altra
vora de riu.

Llavors Tissafernes i la seva gent provaren d'incendiar els pobles.
Alguns grecs es desesperen de debò, cridant que no tindrien d'on
pendre els queviures, si els bàrbars ho cremaven tot. En aquest
moment Quirísof i els seus tornaven de portar auxili. Xenofont
davalla al pla, es posa a recórrer els rengles, i diu als grecs que
venien de portar auxili:

-¿Veieu, grecs, els bàrbars com es retiren del país, com si fos
nostre? Havien estipulat, en fer-se la treva, que nosaltres no
incendiaríem el territori del Rei, i ara són ells que l'incendien
com un país que els és estrany. Però si almenys en alguna banda
deixen queviures per ells, ens veuran marxar-hi. Anem, Quirísof-
afegeix, -sóc del parer de portar auxili contra aquests incendiaris,
com en país nostre.

Llavors Quirísof diu:

-Doncs jo no soc d'aquest parer: Sinó que incendiem també nosaltres,
i acabaran més aviat.

Havent tornat a les tendes, mentre els altres s'ocupen de cercar
queviures, els generals i els capitans es reuneixen. Les dificultats
eren grans: a l'una banda hi havia muntanyes d'allò més altes; a
l'altra banda el riu, tan pregon, que les llances no en
sobressortien gens, quan se n'escandallava la fondària. En aquest
mal pas, un rodenc es presenta i diu:

-Jo m'encarrego, companys, de fer passar quatre mil hopltes d'un
cop, si em procureu el que necessito, i em concediu un talent de
recompensa.

Li pregunten què necessita.

-Necessitaré- diu, -dos mil bots. Veig aquí molts de ramats, de
cabres, de bous i d'ases: escorxeu-los, bufeu-ne les pells, i ens
forniran fàcilment un passatge. Tindré també necessitat de les
corretges que feu servir per a les atzembles. Amb elles, junyiré els
bots, i els adaptaré els uns amb els altres; hi penjaré pedres, que
deixaré anar a tall d'àncores dins l'aigua; i en tenir-los agafats
així de totes dues bandes, llavors, per atènyer l'altra riba, tiraré
damunt brancam i hi escamparé terra. Veureu de seguida com no us
enfonsareu. Cada bot sostindrà dos homes, de manera que no
s'enfonsin, i el brancam i la terra evitaran que rellisquin.

En sentir aquesta proposició, els generals troben la idea enginyosa,
però l'execució impossible. Perquè hi havia a l'altra banda de riu
tot de cavalleria per impedir-ho, la qual tot d'una no hauria deixat
pendre terra als primers que ho provessin.

L'endemà es repleguen en direcció contrària a la de Babilònia, cap
als llogarrets que no havien estat incendiats, i incendien els que
deixen. Els enemics no ataquen; només s'ho miren, amb un aire tot
esbalaït, no sabent cap a on es giraran els grecs, ni quina en duen
de cap. Els soldats es captenien dels queviures; mentrestant els
generals i els capitans es reuneixen de bell nou, es fan dur els
presoners, i els interroguen sobre el país del voltant.

Els presoners diuen que existeix, cap a migjorn, el camí que mena a
Babilònia i a Mèdia, el mateix per on havien vingut; que cap a
llevant, hi ha l'altre que mena a Suses i Ecbatana, on el Rei passa
l'estiu i la primavera; que travessant el riu del costat de ponent,
es va cap a la Lídia i la Jònia; que en fi, a través de les
muntanyes i girant cap a l'Ossa, es va cap als Carducs. Afegeixen
que aquests habiten muntanyes amunt, i que són bel·licosos i no
obeeixen al Rei; que en altre temps els envaí un exèrcit lleial de
dotze miríades, i no en tornà ningú, a causa de les dificultats del
terreny; que, no obstant, quan estaven en pau amb el sàtrapa de la
plana, hi havia perses que feien comerç amb els carducs, i carducs
amb els perses.

En sentir aquestes clarícies, els generals posen de banda els
presoners que asseguren conèixer el país arreu, i no deixen traspuar
res del camí que van a empendre. Amb tot, judiquen necessari
ficar-se a través de les muntanyes dels Carducs. Perquè els havien
dit que travessant-les es feia cap a Armènia, país vast i fèrtil,
sotmès a Orontas; i d'allí feien compte d'avençar fàcilment cap a on
els abellís.

En esguard d'això, sacrifiquen, pet tal d'empendre la marxa en el
moment que els semblés, perquè temien que les cimes de les muntanyes
no fossin ocupades abans. Fan córrer l'ordre que després del sopar,
tothom plegui bagatge i es retiri per partir tot d'una que es faci
el senyal.




LLIBRE IV

[Tot allò que s'esdevingué durant l'expedició cap a les terres altes
fins a la batalla, i després de la batalla, durant la treva que
pactaren el Rei i els grecs, companyons de marxa de Cirus, i per fi,
la lluita sostinguda pels grecs després que el Rei i Tissafernes
violaren les treves i que l'exèrcit persa es posà en llur
persecució, ha estat exposat en els llibres precedents.]



CAPÍTOL PRIMER

ARRIBADA AL PAÍS DELS CARDUCS. DIFICULTATS

Quan van haver arribat a l'indret on el riu Tigris esdevé impossible
de passar per l'amplada i la fondària que té, sense que tampoc es
pugui vorejar, ja que les muntanyes Carduques s'aboquen a pic sobre
el riu, els generals decidiren avençar puigs a través. Sabien pels
presoners que, en havent passat les muntanyes Carduques, podrien
travessar, si volien, les fonts del Tigris, a Armènia, i si s'ho
estimaven més, tombar-lo. I deien també que les fonts de l'Èufrates
no eren lluny de les del Tigris: i així és.

Els grecs fan d'aquesta manera la invasió del país dels Carducs.
Procuren de passar d'esmunyedís, i guanyar per mà l'enemic abans que
s'apoderi de les altures. Cap al moment de la darrera vetlla, que no
restava de la nit sinó el temps just per a travessar la plana a
favor de les ombres, s'aixequen a un senyal donat i marxant arriben
a trenc d'alba als puigs. Quirísof anava al cap de l'exèrcit, amb la
seva divisió i tots els gimnetes, Xenofont seguia amb els hoplites
de la reraguarda, sense tenir cap gimneta amb ell: perquè no
semblava haver-hi cap perill, en anar amunt, que ningú ataqués per
darrera. Quirísof puja al cim, abans que cap enemic se n'adoni;
després continua; i la resta de l'exèrcit el segueix, d'altura en
altura que va franquejant, fins als pobles situats dins les valls i
dins els fondals de la serra.

Els Carducs abandonen llavors les cases, enduent-se dones i infants,
i fugen cap a les muntanyes. Els queviures s'hi troben a dojo. Les
cases estaven proveïdes de molts utensilis de bronze. Els grecs no
se'n porten res, ni persegueixen els habitants, abstenint-se, per si
els Carducs consentirien potser a deixar-los passar com a través
d'un país amic, vist que ells eren enemics del Rei.

Quant als queviures, prenen tot allò que els ve a les mans: perquè
hi havia urgència. No obstant els Carducs no escolten a qui els
crida, ni mostren cap disposició amical. Així quan la rerassaga dels
grecs davalla del cim als pobles, que ja era fosc (perquè el camí
essent molt estret, la pujada i la davallada els havia pres tot el
dia), llavors uns quants carducs es reuneixen, es llancen damunt
dels endarrerits, en maten alguns i en fereixen d'altres a cops de
pedra i de fletxa, pocs com eren; perquè l'exèrcit grec els havia
caigut damunt d'improvís. Si se n'haguessin reunit més, una gran
part de l'exèrcit hauria corregut el perill de ser destroçada.
Aquella nit s'acantonen així en els llogarrets. Els carducs encenen
tot de focs entorn damunt les muntanyes, i hom s'espia mutuament.

A punta de dia, els generals i els capitans dels grecs reunits,
decideixen de marxar no duent més atzembles que les indispensables i
més vàlides, abandonant les altres; i de deixar anar tots els
presoners fets darrerament i retinguts esclaus a l'exèrcit. Perquè
el gran nombre d'atzembles i de presoners retardava la marxa; molts
soldats, encarregats de captenir-se'n, esdevenien inútils per al
combat; i calia procurar-se i portar el doble de queviures, amb
tanta gent. Acord és pres; l'herald proclama de fer-ho així.

Després de dinar, l'exèrcit es posa en marxa. Els generals, aturats
en un freu, si troben alguna de les coses dites que no ha estat
abandonada, la lleven: tothom creu, llevat de si algú passa
d'amagada algun minyó bonic o alguna bonica dona que els hagués
enamorat.

Tot aquell dia marxen així, ara combatent, ara reposant. L'endemà
esclata una gran tempesta. Amb tot, és necessari d'avençar: perquè
no hi ha prou queviures. Quirísof mena, Xenofont és a la reraguarda.
Els enemics ataquen vigorosament, i, essent el terreny estret, poden
aviar els arcs i les fones de prop. Talment que els grecs, obligats
a perseguir-los i a recular de bell nou, avencen lentament. Sovint
Xenofont donava ordre d'aturar-se, quan els enemics estrenyien fort.
Per la seva banda, Quirísof, quan se'n transmetia l'ordre,
s'aturava; però aquesta vegada, en comptes d'aturar-se, es posa a
marxar més de pressa i comandant de seguir-lo. Era clar que passava
alguna cosa. Com no hi havia lleure d'anar-hi per veure la causa de
la pressa, la marxa de la reraguarda esdevingué quasi una fuga.

Allí es va perdre un valent soldat, Cleònim de Lacedemònia: una
fletxa li travessà l'escut i la casaca fins a les costelles; a
Bàsias d'Arcàdia una altra li foradà el cap de banda a banda. En
haver arribat a l'etapa, Xenofont va tot d'una, tal com estava, a
trobar Quirísof, i li fa retret de no haver-lo esperat, i
d'haver-los obligat a combatre fugint:

-Dos soldats bons i valents han mort sense que hagim pogut
endur-nos-els ni sepultar-los.

Quirísof li respon:

-Mira-, diu -aquestes muntanyes, i veges com totes són
inaccessibles: aquest camí és únic, ja veus, i dret: i pots veure-hi
al cim aqueixa multitud d'homes que guarden el pas per on ens
podriem escapar. Vet aquí per què he cuitat i per això no m'aturava,
per si podia guanyar-los per mà abans que s'apoderessin de l'altura:
els guies que tenim no diuen pas que hi hagi altre camí.

Xenofont diu:

-Jo també tinc dos homes. Mentre els enemics ens donaven feina, hem
armat una emboscada, la cual cosa ens ha donat temps de respirar, i
n'hem mort alguns i desitjàvem d'agafar-ne de vius, per això mateix,
per fer-los servir com a guies coneixedors del país.

De seguida fan dur els dos homes i els interroguen per separat, si
coneixien cap altre camí que aquell que es veia. L'un diu que no,
malgrat tota mena de pors que se li fan: i com que no diu res
d'útil, el degollen a la vista del company. Aquest respon que
l'altre havia dit de no saber res, per tal com per allí s'esqueia a
haver-hi una filla d'ell casada; i el que és ell, promet de conduir
l'exèrcit per un camí practicable fins per a les atzembles.

Li pregunten si no hi ha pas algun indret de mal travessar; respon
que hi ha una altura, que, si no és presa per endavant, fa el
passatge impossible.

Llavors s'acorda de reunir els capitans dels peltastes i dels
hoplites, de dir-los de què es tracta, i de preguntar-los, si n'hi
ha que vulguin mostrar-se gent de cor, i presentar-se per marxar com
a voluntaris. Es presenta, dels hoplites, Aristònim de Metídria,
Arcadià, i Agàsias d'Estimfal, Arcadià també. Una disputa té lloc
entre ells i Cal·límac de Parràsia, Arcadià... El qual diu que vol
marxar amb voluntaris de tot l'exèrcit.

-Perquè jo sé- diu -que seguiran molts de joves, si jo em poso al
cap.

De seguida hom pregunta si hi ha entre els gimnetes cap taxiarca que
vulgui ser de l'expedició. Es presentà Aristeas de Quios, que
sovint, en ocasions semblants, havia estat preciós per a l'exèrcit.



CAPÍTOL II

PRESA DE L'ALTURA I MARXA A TRAVÉS DE LA SERRA

Vesprejava. Es donà ordre als voluntaris de sopar i partir tot
d'una; i havent lligat el guia, hom els el remet. Es convé amb ells,
que, si prenen l'altura, guardaran la posició tota la nit; a punta
de dia sonaran la trompeta; llavors els de dalt marxaran contra els
enemics que ocupen l'eixida visible, i l'exèrcit anirà en llur ajuda
enfilant-se el més de pressa possible. Acordat això els uns avencen,
en nombre com de dos mil. Queia un xàfec; Xenofont, seguit de la
reraguarda, condueix la seva gent cap a l'exida visible, a fi què
els enemics hi decantin l'atenció i els que feien el tomb passin com
més desapercebuts. Tot just la reraguarda és vora un barranc que
calia travessar per pujar pel dret, quan els bàrbars comencen a fer
rodolar daltabaix pedres rodones, cada una per omplir un carro, les
unes més grans, les altres més petites, però que en rebotre damunt
els penyals, s'espargien com trets de fona: i era absolutament
impossible ni d'acostar-se al camí. Alguns capitans, no podent
pendre aquest, proven per un altre, i continuen així fins a entrada
de fosc. Quan creuen poder retirar-se sense ésser vistos, tornen per
sopar: i la reraguarda ni tan sols havia dinat.

Amb tot, els enemics no cessen en tota la nit de fer rodolar bocins
de roca: es podia calcular el soroll. Els voluntaris que tenien el
guia amb ells, havent donat la volta, sorprenen la guàrdia enemiga
seguda al voltant del foc; n'occeixen una part, acacen els altres, i
resten allí com si fossin amos de l'altura.

No n'eren pas amos: sinó que hi havia un mamelló damunt d'ells, vora
el qual passava l'estret camí on era apostada la guàrdia. Amb tot,
des d'allí hi havia accés cap a l'indret ocupat pels enemics, sobre
el camí obirador.

Hi passen la nit. Tot d'una que el dia llustreja, marxen en silenci
i en ordre contra els enemics: com que feia boira, els arriben a
prop sense ser reparats, però en veure's els uns als altres, sona la
trompeta; els grecs criden alalà! i es llencen damunt els homes; els
quals no els esperen, ans abandonen el camí i fugen. En moren pocs,
perquè anaven armats a la lleugera. Quirísof i la seva gent, en
sentir la trompeta, pugen tot seguit pel cami obirador: els altres
estrategues avencen per senderons no fressats, cadascú per on
s'escau a ser, i s'enfilen com poden, hissant-se els uns als altres
amb les piques. Són els primers que s'ajunten amb els que s'havien
apoderat de la posició. Xenofont, amb la meitat de la reraguarda,
avença pel mateix camí que els qui duien el guia. Era el més avinent
per les atzembles. L'altra meitat l'havia col·locada darrera els
bagatges. Avençant troben un pujol dominant el camí i ocupat per
enemics, els quals calia destroçar, o bé estar descompartit dels
altres grecs. I haurien pres el mateix camí dels altres; però era
l'únic per on podien passar les atzembles.

S'exhorten mutuament, i es llancen cap al pujol, en columnes de
companyia (1), no en cercle, però deixant una retirada a l'enemic,
si volia fugir. I mentre els veuen pujar, cadascú per on pot, els
bàrbars els tiren fletxes i pedres; però en comptes de rebre'ls de
prop, fugen i abandonen la posició. Els grecs n'havien passat més
enllà, i atalaien un altre pujol ocupat per enemics; són del parer
de marxar-hi. Però Xenofont havent-s'hi pensat, tement que si deixa
desguarnit el pujol que acaba de pendre, l'enemic l'ocuparia de bell
nou i cauria damunt les atzembles que desfilen, (i les atzembles per
un camí tan estret avencen en llarga corrua), deixa al cim del pujol
els capitans Cefisodor, fill de Cefisofont, atenès, Amfícrates fill
d'Amfidem, atenès, i Arcàgoras, refugiat d'Argos. Ell mateix, amb la
resta, avença cap al segon pujol, i el pren de la mateixa manera.
Restava encara un terç mamelló, que era de molt el més dret:
dominava la posició on els voluntaris, la nit, havien sorprès la
guàrdia vora el foc. En acostar-se els grecs, els bàrbars abandonen
aquest pujol sense combat; la qual cosa admira a tothom. Es sospita
que la por d'ésser voltats, i assitiats els l'ha fet deixar. Però el
fet és que els Carducs, atalaiant des del cim el que s'esdevenia a
la cua, s'havien retirat tots per atacar la reraguarda.

Xenofont, amb els més joves, puja dalt del cim, i mana a la resta
d'avençar lentament, a fi que les darreres companyies puguin
aconseguir-los: i els diu que reposin les armes, tot d'una que,
seguint el camí, arribin en un terreny igualat. Al mateix instant,
Arcàgoras d'Argos arriba, escapat, i conta que han estat copats del
pujol, que li han mort Cefisodor i Amfícates i tots els altres que
no han saltat daltabaix de la roca i aconseguit la reraguarda.
Obtingut aquest èxit, els bàrbars vénen a ocupar un altre pujol en
front del mamelló. Xenofont els proposa un armistici per via d'un
intèrpret, i reclama els morts. Ells prometen tornar-los, a condició
de no incendiar els llogarrets. Xenofont hi consent. En aquest
moment, mentre que la resta de l'exèrcit desfila, i que ells
discuteixen les condicions, tots els enemics acudeixen del cim del
pujol, i es concentren en un mateix punt. I així que els grecs
comencen a davallar del mamelló per ajuntar-se amb els altres a
l'indret on havien reposat les armes, els enemics avancen en gran
nombre i en tumulte. En ser al capdamunt del mamelló d'on Xenofont
davallava encara, es posen a fer rodar pedres i trenquen la cuixa
d'un. L'escuder de Xenofont, que li portava l'escut, l'havia
abandonat. Euríloc de Lusos, arcadià, hoplita, corre cap a ell i
cobrint-lo amb el seu escut, tots dos es retiren així mentre que els
altres es repleguen cap a les tropes formades en batalla.

Llavors tot l'exèrcit grec trobant-se reunit, s'atenda en nombroses
i belles cases, on els queviures abunden. Hi ha molt de vi, que
tenen dins les cisternes arrebossades.

Xenofont i Quirísof obtenen els morts a canvi del guia; i fan a
aquests morts, dins el possible, tots els honors que s'acostumen per
als homes valents.

L'endemà marxen sense guia: els enemics combatent i allí on el lloc
era estret ocupant-lo per endavant, no cessen de barrar el pas. Quan
deturaven els primers, Xenofont, a la reraguarda, enfilant-se cap
als puigs, dissipava per als primers l'entrebanc del camí, procurant
col·locar-se més amunt dels obstaculadors. Quan la reraguarda era
atacada, Quirísof, enfilant-se amunt, i procurant posar-se més amunt
que els obstaculadors, dissipava per als de darrera l'entrebanc del
camí: i així s'ajudaven sempre mútuament, i vetllaven atentament els
uns sobre ets altres. Hi havia moments que els bàrbars donaven molt
a fer a les tropes que havent pujat tornaven a davallar perquè eren
tan àgils, que s'escapaven àdhuc fugint de prop: perquè de fet no
portaven sinó arcs i fones.

Eren uns excel·lents arquers: tenien un arc de vora tres colzes, i
fletxes de més de dos: per engegar-les tiraven la corda cap a baix
de l'arc, emparpalant-hi el peu esquerre. Les fletxes travessaven
els escuts i les cuirasses. Els grecs, quan ne recollien, les feien
servir de javalines adaptant-hi corretges. En tots aquells terrenys
els Cretesos van ser d'alló més útils: els comandava Estràtocles de
Creta.

(1) Formació que a més d'ésser compacta com la falanx tenint
l'aventatge d'una major mobilitat, feia possible una acció més
lliure i un múltiple desenrotllament de forces. A aquest fi les
companyies es desplegaven les unes al costat de les altres a la
dreta o a l'esquerra, segons que el punt a ocupar fos a la dreta o a
l'esquerra de la línia de marxa; però no s'estrenyien en línia, sinó
que deixaven entre elles espais. Característic de les columnes de
companyia és a més a més, que les enomòties (vint-i-cinquenes) no
estaven l'una al costat de l'altra, sinó l'una darrera l'altra, de
manera que la companyia tenia una profunditat major que el front.
(Bersi).



CAPÍTOL III

PAS DEL CENTRITES

Aquell dia s'allotgen en els llogarrets situats part d'amunt de la
plana que voreja el Centrites, un riu de dos pletres d'amplària que
separa l'Armènia dels país dels Carducs. Els grecs s'hi reposen,
contents de veure la plana. El riu és a sis o set estadis de les
muntanyes dels Carducs. S'hi van allotjar, doncs, molt a pler,
gràcies als queviures i al record de les moltes fatigues passades.
Perque en els set dies que havien travessat els Carducs, els havien
passat combatent constantment, i havien patit tants de mals, que ni
tots els soferts de la part del Rei i de Tissafernes. Amb el
pensament, doncs, d'ésser-ne alliberats, es van adormir dolçament.

A punta de dia, veuen a l'altra banda del riu cavallers armats, com
per barrar el pas, i part d'amunt d'aquests cavallers tot
d'infanteria arrenglerada en les costes, com per impedir l'entrada a
Armènia. Eren gent d'Orontas i d'Artucas, armenis, macedonis i
caldeus mercenaris. Es deia que el caldeus eren lliures i valents:
tenien per armes uns grans escuts de vímet i llances. Les costes
damunt les quals estaven formats, eren a tres o quatre pletres del
riu. Es veia un sol camí que hi conduís, i com fet de mà d'home. Va
ser per allí que els grecs intentaren el pas. Però en provar-ho,
se'ls palesa que l'aigua arriba més amunt del pit i que el corrent
és enasprit per uns grans còdols relliscosos, que no és possible de
conservar les armes dins l'aigua, i si no, el riu se'ls enduia; i
que posar-se-les al cim del cap, era oferir-se nu a les fletxes i
als altres trets. Es retiren, doncs, i s'acampen a la vora del riu.

Llavors, d'amunt la muntanya on havien passat la nit precedent,
veuen un gran nombre de carducs aplegats en armes. El descoratjament
dels grecs és gran, en veure la dificultat de travessar el riu, en
veure els que impedien el pas, en veure els carducs a punt
d'atacar-los per darrera quan passaran.

Aquell dia, doncs, i la nit següent restaren en un gran
embarblescament.

Però Xenofont tingué un somni; li va fer l'efecte que estava lligat
per unes traves, les quals, havent-se-li escorregut per elles
mateixes, el deixaren solt per caminar tant com volgués. A trenc
d'alba, se'n va a trobar Quirísof, li diu que té esperances que tot
anirà bé, i li conta el somni.

Quirísof se'n alegra, i els generals, presents tots cuiten a fer
sacrificis abans que el dia llueixi. Des de la primera víctima els
senyals són favorables. En tornar dels sacrificis, els generals i
els capitans donen ordre als soldats de dinar.

Mentre Xenofont dina, corren a ell dos joves perquè tothom sabia que
era permès d'acostar-se-li, dinant o sopant, i, si dormia, de
despertar-lo per dir-li qualsevol cosa que tingués a veure amb la
guerra. I llavors li conten que s'estaven replegant brossa per fer
foc, quan reparen a l'altra riba entre unes roques que davallen fins
al riu mateix, un vell, una dona i unes noies, que deixen dins una
balma de la roca com uns sacs de vestit. En veure'ls, els fa
l'efecte de poder passar-hi segurs: perquè aquell costat no era
accessible a la cavalleria enemiga. Es despullen, i dinen, i, punyal
en mà, proven de passar nus nedant: però avencen, passen sense
mullar-se les vergonyes, prenen els vestits i se'n tornen pel mateix
camí.

Tot d'una Xenofont fa ell mateix libacions, i dóna ordre de buidar
vi als joves per pregar als déus, que han fet veure el somni i el
passatge, de conduir a bon terme la resta. Fetes les libacions,
condueix de seguida els joves a la presència de Quirísof, i li conta
el fet. En haver-lo sentit, Quirísof fa també libacions. En havent
libat, dónen ordre de plegar bagatges, convoquen els generals i
escateixen la manera de passar millor el riu, de vèncer els enemics
que tenen en front i de no rebre cap dany dels que són darrera.
S'acorda que Quirísof anirà al cap i passarà amb la meitat de
l'exèrcit, que l'altre meitat s'esperarà amb Xenofont, i que les
atzembles i la turba passaran entremig dels dos destacaments.

Tot ben concertat, es posen en marxa; els joves serveixen de guies,
vorejant el riu cap a l'esquerra: el camí fins al gual era de sobre
quatre estadis.

Durant la marxa, els esquadrons de cavalleria enemiga avancen per
l'altra vora.

En ser al gual, damunt els marges del riu, posen les armes, i
Quirísof el primer, es corona, es despulla, pren les armes, i dóna
ordre a tots de fer altretant. Mana als capitans de formar les
companyies en columna (1), i de fer-se passar les unes a la seva
dreta i les altres a la seva esquerra. Al mateix temps els
endevinaires degollen victimes al riu. Els enemics engeguen els arcs
i les fones; però no arriben. Com que les víctimes donen senyals
favorables, els soldats entonen tots el pean, i criden l'alalà, al
qual s'ajunta el gisclet de totes les dones: perquè hi havia moltes
de cortesanes dins l'exèrcit.

Quirísof entra al riu, seguit dels seus. Xenofont, prenent amb ell
els soldats més llestos de la reraguarda, corre amb tota la seva
embranzida cap al gual que era a l'endret de l'entrada de les
muntanyes d'Armènia, fent veure de voler passar per allí i encloure
la cavalleria que vorejava el riu. Els enemics, veient que la gent
de Quirísof passava l'aigua fàcilment, veient que la gent de
Xenofont els corria cap a l'esquerra, tenen por de ser copats, i
fugen amb totes llurs forces cap a l'indret que, des del riu, duia a
les terres altes. En ser al camí, es dirigiren amunt cap a la
muntanya.

Lici, que comandava l'esquadró de cavalleria, i Esquines, que
comandava els peltastes de la divisió de Quirísof, veient fugir
l'enemic a bell córrer, el segueixen: els soldats criden que no es
quedaran enrera i que s'enfilaran amb ells per la muntanya. Quirísof
per la seva banda, en haver passat, no s'entreté a empaitar la
cavalleria, sinó que se'n puja de dret a les costes, que davallen al
riu, cap als enemics de dret. Els de dalt, veient fugir llur
cavalleria i els hoplites grecs arremetre, abandonen les altures que
dominen el riu.

Pel seu costat Xenofont, veient que a l'altra vora tot va bé, es
replega pel camí més curt cap al gual que passava l'exèrcit: perquè
ja s'obiraven els carducs davallant cap al pla per atacar els
darrerens. Quirísof era amo de les altures. Lici, amb uns quants
soldats, havent emprès l'empaitada, s'apodera de les atzembles
endarrerides, i, a més a més, d'algunes belles robes i vasos per
beure. Els bagatges dels grecs i la turba estant al punt de passar,
Xenofont es gira de front als carducs i els encara les armes. Dóna
ordre als capitans de formar cada companyia per vint-i-cinquenes,
desplegant cada vint-i-cinquena en un front de falanx pel costat de
l'escut, de manera que els capitans i els caps de vint-i-cinquena,
anessin del cantó dels carducs, i els caps-de-cua es col·loquessin
del cantó del riu.

Els carducs, quan veuen la reraguarda separada de la turba i reduïda
ja a un petit nombre, avencen més de pressa contra ella, cantant no
sé quins cants. Quirísof, per la seva banda, trobant-se en lloc
segur, envia a Xenofont els peltastes, els foners i els arquers, amb
ordre de fer allò que els manin. En veure'ls travessar Xenofont
envia un missatger i dóna ordre de romandre vora el riu sense
travessar-lo: després, quan ells començaran à travessar que s'hi
llencin a flanc i a flanc com si volguessin tornar a passar el riu,
la gent de tret amb la mà a la corretja de les javalines, i els
arquers amb les fletxes a l'arc: però sense avençar gaire dins el
riu. Al mateix temps ordena als seus, així que les pedres els
aconseguiran i faran soroll d'amunt els escuts, de cantar el pean, i
córrer cap als enemics: després, quan els enemics hauran girat
l'esquena, i des de la vora del riu la trompeta sonarà a càrrega, de
fer mitja volta pel cantó de la llança, seguint els caps-de-cua, de
córrer tots i passar com més de pressa, cadascú per on tingui el seu
rengle de manera de no entrebancar-se els uns als altres. Que el
millor soldat serà aquell que primer arribi a l'altra vora.

Els Carducs, veient que ja resten poques tropes, molts dels que
havien rebut ordre de romandre havent partit, uns per curar de les
atzembles, altres dels bagatges, altres de les aimies, ataquen
llavors de valent, i comencen a engegar els arcs i les fones. Els
grecs, entonant el pean, es llancen contra ells a la carrera. Ells
no els esperen, ja que anaven armats com s'hi va a les muntanyes,
suficientment per escometre i fugir, però no suficientment per anar
a les mans. En aquell instant el trompeter dóna el senyal: i els
enemics fugen encara molt més de pressa. Els grecs fan mitja volta i
fugen a través del riu corrents. Alguns dels enemics se n'adonen,
tornen corrents al riu i tiren fletxes damunt els grecs, dels quals
fereixen uns pocs. La majoria, però, ja els grecs eren a l'altra
vora, que encara se'ls veia fugir. Els qui havien vingut a
l'encontre dels bàrbars, havent-se portat com a homes i havent
avençat més que l'avinentesa no exigia, després tornen a passar el
riu amb la gent de Xenofont: i alguns d'ells són ferits.

(1) Vegi's la nota del capítol anterior.



CAPÍTOL IV

MARXA PER L'ARMÈNIA

En haver passat tots, formen cap al migdia, i avancen a través de
l'Armènia, país tot de plana amb lleus ondulacions: i fan no menys
de cinc parasangues; perquè no hi havia pobles vora el riu, a causa
de les guerres amb els carducs. El poble on arriben era gran: hi
havia un palau per al sàtrapa i la major part de les cases tenien
torres: els queviures abundaven.

D'allí en dues etapes avencen deu parasangues fins a deixar enrera
les fonts del Tigris. En tres etapes avencen quinze parasangues i
arriben al Telèboas. Era un riu bell, però no pas gran. Hi ha entorn
molts de caserius. Aquest lloc és apel·lat l'Armènia de cap a
ponent. El governador era Tiribazos, amic del Rei. Quan ell era
present, ningú més ajudava el Rei a pujar a cavall. Seguit d'uns
quants cavallers, ve al galop i envia un intèrpret a dir que voldria
conferenciar amb els caps. Els generals acorden d'escoltar-lo: i
avençant a l'abast de la veu, pregunten què desitja. Ell diu que
concertaria de bon grat una treva amb els grecs, que ni ell els
faria cap tort, ni ells cremarien les cases, prenent tants de
queviures com necessitessin. Els generals accepten i conclouen la
treva.

D'allí fan tres jornades plana a través, quinze parasangues.
Tiribazos els costeja amb les seves forces, a una distància de deu
estadis. Arriben a uns palaus, voltats de tot de pobles curulls de
queviures. Estant acampats, fa, durant la nit, una gran nevada. Al
matí, hom decideix d'acantonar les divisions i els generals per les
viles perquè no es veia un enemic, i tot semblava ser segur a causa
de la quantitat de neu. Allí hom troba provisions excel·lents,
bestiar, blat, vins rancis benolents, prunes, llegums de tota mena.
Amb tot, alguns homes dispersats del campament, diuen que han
atalaiat un exèrcit, i que del nit apareixien tot de fogueres. Els
generals creuen, doncs, que no és segur d'allotjar-se escampats, i
que és necessari de replegar novament l'exèrcit. Llavors torna a
reunir-se: més, perquè el temps semblava asserenar-se. Però aquella
nit mateixa cau una neu tan espessa, que cobreix les armes i els
homes ajaguts, i entumeix les atzembles. Feia molta peresa
d'aixecar-se, perquè la neu que queia damunt dels dorments els
comunicava una escalfor mentre no es fonia. Amb tot Xenofont havent
tingut la valentia d'axecar-se nu i d'asclar llenya, tot seguit se
n'aixeca un altre, li'n pren i es posa també a asclar-ne. Des
d'aquest moment els altres també s'aixequen, encenen foc i es fan
fregues. Perquè troben allí tot de matèries grasses, de les quals se
serveixen a tall d'oli d'oliva, tal com sagí, oli de sèsam,
d'ametlles amargues i de terebint. S'hi troben també esències dels
mateixos vegetals.

S'acorda tot seguit d'allotjar l'exèrcit pels pobles, perquè estigui
a cobert. Els soldats, amb força crits i alegria tornen als abrics i
als queviures. Solament tots aquells que en partir-ne l'altre
vegada, havien cremat les cases, ara en pagaven la pena, havent
d'atendar-se malament al ras. Durant la nit hom envia Demòcrates de
Temnos, amb uns quants homes, cap a les muntanyes, on els soldats
que s'havien dispersat deien d'haver vist focs. Aquest home passava
per haver informat amb veritat ja altres vegades, donant el que era
pel que era, i el que no era pel que no era. Havent-hi anat, diu que
no ha vist cap foc, però torna duent presoner un home que portava un
arc persa i un buirac i una sagaris (1) com la de les amazones. Li
pregunten de quin país és i diu que és persa, i que s'ha allunyat de
l'exèrcit de Tiribazos per cercar queviures. Li pregunten la força
d'aquest exèrcit i per quin fi s'és apleglat. Respon que Tiribazos
duu les seves pròpies tropes i mercenaris, càlibs i tàocs. Afegeix
que es prepara per llançar-se damunt els grecs al passatge de la
muntanya, en els freus, on el camí és únic.

En sentir aquest report, els generals són del parer de reunir
l'exèrcit. Tot d'una deixen una guàrdia comandada per Sofènet
d'Estimfal, i marxen, prenent per guia el presoner. Quan han passat
el cim de les muntanyes, els peltastes, que anaven davant, a penes
han reparat el campament de Tiribazos, sense esperar els hoplites hi
corren a grans crits. Els bàrbars en sentir l'aldarull no sostenen,
i fugen. Hom mata, amb tot, uns quants bàrbars: hom pren una vintena
de cavalls, així com la tenda de Tiribazos, i, dins la tenda, llits
amb peus d'argent, i vasos per beure i gent que es deien paneters i
copers. Els generals dels hoplites, en assabentar-se del fet, són
del parer de tornar com més de pressa al camp, de por que la guàrdia
deixada no sofreixi alguna escomesa. Fan tot d'una sonar la
trompeta, es repleguen, i arriben aquell mateix dia al camp.

(1) Destral de dos tallants.



CAPÍTOL V

LA NEU

L'endemà, sembla que cal marxar tan de pressa com es pugui, abans
que l'enemic s'aplegui de bell nou i ocupi els freus. Hom plega
bagatge tot d'una, i l'exèrcit avença a través d'un bon gruix de
neu, duent diversos guies. El mateix dia havent deixat enrera
l'altura on Tiribazos havia d'atacar, s'atenden.

Des d'allí fan tres jornades pel desert, quinze parasangues, fins a
l'Èufrates, i el travessen amb aigua al llombrígol. Es deia que les
fonts d'aquest riu no eren lluny. Des d'allí fan quinze parasangues
en tres etapes al través d'una plana coberta de neu. La tercera fou
rúfola: el vent mestral bufava de cara, cremant-ho tot i glaçant els
homes. Un dels endevinaires diu de fer un sacrifici al vent, i és
degollada una víctima: i tothom constata que la violència del vent
sembla parar. La neu tenia una braça de gruix: de manera que hi van
morir tot d'atzembles, d'esclaus i una trentena de soldats.

Passen la nit encenent foc: perquè hi havia molta de llenya al
campament: però els darrerament arribats no troben llenya. Els
primers vinguts, que havien encès foc, no permeten d'atansar-se al
foc als tardans, si no els donen part del blat o de l'altre

Showing first 200,000 characters. Full text: gutenberg.org/ebooks/19664